dimarts, 31 de març de 2009

Jose Angel - Madre, Soy Cristiano Homosexual

Oh amics, difícil de descriure se'm fa la joia que m'oprimeix el pit i m'eixorda les orelles. Els genolls em tremolen; els ulls, darrere d'una cristal·lina pàtina lacrimal, apunten a l'infinit, perduts, intentant divisar un punt de referència, un far en aquest mar despiatat que és la intolerància.

I és que ser cristià i homosexual no és fàcil.

Veureu la llum clicant sobre la portada

diumenge, 29 de març de 2009

Avui va de plantes (Bill Monroe)

El bo de Bill Monroe és aquest senyor de la fotografia, va néixer a Kentucky i és el pare del bluegrass.
Això no significa que el Bluegrass sigui aquest nen de la dreta de la foto. Aquest no sé qui és. Kentucky bluegrass és el nom que rep en anglès una planta, la Poa pratensis, que tot i que creix per tot el món és molt típica de l'estat en qüestió. Per això, els nois amb qui tocava Bill Monroe es feien dir the Bluegrass Boys. I per aquesta causa, la música que tocava Monroe va passar a conèixer-se com a Bluegrass.
Això té importància, no només perquè Bill Monroe and the Bluegrass Boys són de la poca gent a la història que pot dir que ha donat nom a tot un gènere musical. La paraula Bluegrass té una peculiar importància en la història del punk i la new wave, ja que es troba inserida en el nom d'un dels seus emblemes més significatius, el CBGB (Country, Bluegrass, Blues).
Ara pensem, per exemple, què hagués passat si Bill Monroe hagués nascut a Alabama i els seus músics s'haguessin dit, posem per cas, the Atamasca Lilies Boys (amb la qual cosa el club s'hagués dit Country, Atamasca Lilies, Blues). Doncs sí amics, aquí en teniu el resultat: els moderns catalans no podrien portar-la.

Però per fortuna pels nostres amics, Monroe era de Kentucky i Catalunya pot ser una nació tan moderna com qualsevol altra.
Quant a la música, bé, es tracta d'un precedent del country que es fonamenta en les cordes molt més encara que les formes més evolucionades del gènere. Molt banjo i guitarra, un so molt sec (res de fiddle ni mariconades), molt Déu i una mica de Jack Daniels d'amagat. Penjo un disc, l'únic que he aconseguit descarregar (no acaba de ser fàcil trobar-lo...), i els links als seus recopilatoris a l'Spotify. En successives publicacions, més mestres del bluegrass, la música irlandesa i els nois de qui The Pains Of Being Pure At Heart ho van plagiar quasi tot (¡però que consti que em semblen brillants igualment!)

Els links de l'Spotify:
All The Classic Releases (1939-1949)
The Essential Bill Monroe (1945-1949)
Live Recordings 1956-1969: Off the Record Volume 1

El regalet de la casa:
Bluegrass 1950-1958 (Volume 1)

Aneu i prediqueu la bona nova.

dijous, 26 de març de 2009

The Pains of Being Pure at Heart

Permeteu-me recuperar la "normalitat democràtica" i el "civisme responsable" que ens caracteritzen a De Risio: continuem penjant discos, que d'això es tracta. L'ESDEVENIMENT s'acosta.

Avui parlem de The Pains of Being Pure at Heart, un quartet molt (MOLT) modern de Brooklyn, NYC. Entre d'altres coses, editen singles en vinil, fan videoclips en super 8, porten serrell de costat i tenen una teclista asiàtica de llarga melena. "Què més es pot demanar?" es pregunten astorats els lectors. Jo us ho diré, oh massa àvida de coneixement: són boníssims. Lluny de ficar la pota amb innovacions estridents, profusió caòtica d'instruments sintètics o influències de llunyans i calurosos països, els Pains sonen meravellosament clàssics. Mig indie anglès de finals dels 80, mig shogazers... Pop senzill i agradable: visca.

dimecres, 25 de març de 2009

Pere Duran és el nostre amic

Proposo que, a partir d'avui mateix, en Pere Duran sigui el patró del nostre estimat bolc. Per la seva modernor, la seva clarividència, la seva capacitat de lideratge. Pel seu estil i, sobretot, pel que ens interessa aquí: per la seva música.
Si, senyors. Aquest Pere de la Facultat de Geografia i Història que ha sortit als Matins de TV3 no és un altre que en "Lee Scratch Pere" dels Kinky Coo Coo's.
Aquest és un grup de ska -i aquestes coses- de Barcelona que estava molt bé fins que van marxar el cantant petitet i la noia rossa de la trompeta. Ara no ho fan pas malament, però si no heu tingut mai l'oportunitat d'anar-los a veure, no ho feu ara, ja que potser no serà el mateix. Menys encara ara que el seu teclista és persona non grata en el clan filldeputista.

http://www.tv3.cat/videos/1113509

Fins aquí la informació d'actualitat. Si algú considera que la meva persona corre perill, li prego si us plau que faci el favor d'eliminar aquesta entrada. Ja sabem tots de quin peu calcen en Pere Duran a.k.a. "Lee Scratch Pere" i els seus acòlits.

dijous, 12 de març de 2009

(((gargall)))

Tenen raó alguns manresans que adverteixen contra la pixapinització que pot comportar el (((gargall))). Si la cosa té una segona edició i és tan bona com la primera, a la tercera ja ho sabrà tothom, el bar s’omplirà a rebentar, la quarta la fotran en un polisportiu i la cinquena es dirà (((Mahou gargall))) i vindrà la puta MTV. I llavors nosaltres, que serem una mica més grans, direm «ah… el primer (((gargall)))…» (i ho direm pronunciant els parèntesis).

I és que havent-hi anat només un dia, en vam tenir prou per veure que el festival sencer deu haver estat de bojos: l’entrada, gratuïta fins les 10 de la nit. A partir d’aquella hora:

6 euros 6

com els toros. I encara, més tard de les onze em penso que van deixar entrar tothom de gorra. Nosaltres, evidentment, volíem entrar gratis i a les 8 (o abans) ja hi érem. Vam tenir el següent:

1. Betunizer. Un grup que, sí, imiten Shellac, però els imiten molt bé. Això és molt més del que, per exemple, U2, que és un grup que imita U2, però sense gràcia i amb proclames a favor de la pau mundial.

2. Frankfurt i cervesa. Només 2 euros en un bar al costat, veient l’Eto’o fallar uns 350 gols cantats en 10 minuts de partit. El senyor dels frankfurts era de Requena.

3. Cuchillo. Impressionant demostració del que es pot fer amb una guitarra, una cosa per fer loops i una bateria. Cançons precioses, arreglades amb amor, aparentment estudiades al mínim detall, tot un trànsit a països estranys i en què sempre és de nit. Extraordinari el so de la sala, per cert, en aquella i totes les actuacions.

4. Internet 2. Més que un concert, una performança, que diria aquell. «A la gent que li agraden els meus concerts no li agraden les meves cançons, i a la gent que li agraden les meves cançons no li agraden els meus concerts», va dir el senyor internet 2. Quins ous, tan grans com l’espectacle que va donar. Cobert amb una cortina de dutxa, la seva intervenció consistí en saltar sobre un teclat fet de plaques de cartró folrades de paper i arrenglerades a terra, totes elles connectades a un ordinador, que disparaven samplers sota el pes del seu cos. ¿Què podem esperar d’una cosa així?

5. Les Aus i Lydia Lunch. Com vam aprendre dels antics asteques, una bona festa no es pot acabar sense un sacrifici cruent, encara que sigui el d’una guitarra. Tot el concert va ser una sola invocació d’algun déu, una invocació rítmica de 45 minuts que va anar pujant de to amb les lletanies de la sacerdotessa Lunch fins que al final, quan l’oficianta va abandonar el lloc, va esclatar en l’esquarterament ritual de la guitarra de Les Aus per part del públic. En sortir, sensació generalitzada d’estar tornant a la terra després d’un viatge extàtic.

6. Els altres. No és que es diguessin així, però és que no eren massa bons i no m’he preocupat de buscar-ne el nom. Voluntariosos, això sí, però encara no estem preparats per al irrupció del punk per adults. Fer versions descafeïnades de clàssics dels Buzzcocks o The Jam no estava a l’alçada del festival.

7. Festa amb els okupes manresans i tornada amb subhumans de Sabadell. Doncs això, drum and bass a la casa okupa de Manresa fins les sis del matí, que s’havia d’anar a agafar el tren, i allà, haver d’aguantar uns éssers d’estètica cabell-de-cendrer que donaven raons suficients per la implantació de l’eugenèsia.

Així que ja ho tenen, i tot això en un sol dia. Qui digui que fora la capital no hi ha res, s’equivoca i mereix morir. Ara, toca mantenir el secret a veure si ens podem estalviar el (((Mahou gargall))) 2011.

dijous, 5 de març de 2009

Sant Oleguer


Estimats companys:

demà, 6 de març de 2009, és Sant Oleguer. 'I què?', em direu. És un dia important, i us explicaré perquè:

Sant Oleguer va ser un senyor del segle XII que va arribar a bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona. A la seva mort (el 6 de març de 1137) se li va començar a retre culte, tot i que no havia estat declarat sant encara. Amb això, les despulles del seu cos incorrupte es van dipositar a la seu de Barcelona. Ja en el segle XV se li va dedicar una de les noves capelles dels peus de l'edifici i se li va fer un sepulcre de marbre, esculpit per Pere Sanglada. A partir d'aquest moment s'institucionalitza el seu culte a la ciutat.

El 1675 és canonitzat oficialment per l'Església Catòlica i a la catedral de Barcelona, que estaven molt esplèndids aquella dècada, decideixen convertir la seva capella -altrament coneguda com a Capella del Santíssim Sagrament o, més tardanament, del Sant Crist de Lepant- en mausoleu del seu sant cos. Així doncs, fan construir un sepulcre barroc monumental, obra de Francesc Grau i Domènec Rovira II (o 'el Jove'), tot aprofitant el jacent gòtic de Sanglada. L'estructura consta d'una urna de vidre al cambrí que permet veure les despulles del sant.

I aquí és on jo volia arribar: aquest cambrí només obre el dia de Sant Oleguer, és a dir el 6 de març de cada any. Us recomano molt la visita, no només per lo macabre de veure una mòmia del XII sinó també per l'espai barroc del cambrí, una cosa espectacular de veritat ('me encanta el barroquismo, esos dorados...!' que diuen).

Jo hi aniré, així que si algú s'hi vol apuntar pot contactar amb el meu mànager. La catedral obre cada dia de 8 a 19:30 i és gratuïta durant tot el dia excepte de les 13:00 a les 17:00.

Ja que ens vam perdre la baixada a la cripta de Santa Eulàlia (15 de febrer, only), no desaprofitem aquesta oportunitat!


Més informació a: