dimecres, 29 d’abril de 2009

Vico Torriani



Em sap greu desplaçar tan ràpid la vostra atenció dels genials Ballboy, però avui m'han fet conèixer una cosa que sé que us agradarà a tots.

Aquesta cosa és en Vico Torriani, un suís que cantava, actuava, presentava programes a la tele i escrivia llibres de cuina (això últim és especialment important). D'això se'n diu un tio multidisciplinar, ostres!

Nascut el 1920, ja de jove va destacar per les seves dots artístiques. A partir d'una història en un concurs de talents l'any 1945 (això del Factor X no s'ho han inventat pas ara), començà una carrera fulgurant, plena d'èxits com la cançó d'Eurovision del seu país el 1958 o la de la loteria ARD de la tele (So schön, so leicht, kann unser Leben sein).

Estic resumint tant la seva trepidant història no per que en vulgui fer una caricatura o no el consideri una de les grans estrelles de la cançó que ha donat la noble llengua germànica, sinó perquè el que m'interessava a mi era presentar-vos aquest hit:
http://www.youtube.com/watch?v=zXEyPwU9VjE
Espero, sincerament, que gaudiu del vídeo, de la cançó i de la recepta. I que practiqueu alemany, cony, que se us ha de forçar per a tot!

dimarts, 28 d’abril de 2009

Ballboy - A Guide For The Daylight Hours (2002)

Collons de Déu, que diuen als pobles (o com a mínim al meu)! Fot vint dies que vaig pujar el disc d'avui al maleït ZShare i encara no l'havia penjat al blog! En fi, a veritat és que volia fer una ressenya simpàtica o digna, però vist que el temps passa i no trobo el moment de perdre-hi massa estona, em limito a posar el link i a fer les presentacions de rigor. El link:

Les presentacions de rigor: Ballboy són uns escocesos fantàstics que, per alguna raó, no han arribat a ser gens coneguts. Parteixen de la tradició aquella del twee pop de què parlàvem al darrer post i a la qual estic dedicant un especial que havia de durar al voltant d'una setmana, però que a aquest ritme d'actualització pot allargar-se, qui sap, potser fins a un any. El 2002 van fer el disc en qüestió. Es tracta d'un disc en què el punt poppie (¿o powerpoppie?) de les melodies queda contrarrestat per lletres amargues, però molt fines. Tenen uns arranjaments senzills, dels quals potser destacaria el teclat, que a cada cançó es limita a repetir dues o quatre notes, però quines dues o quatre notes. Moltes cançons assoleixen una gran intensitat dramàtico-adolescent, i les que potser no ho fan ('I lost you but I found country music', 'Meet me at the shooting range') són, igualment, de molt i molt bon escoltar. Bé, un parell de vídeos perquè se'n facin una idea. El primer és d'una cançó que no és al disc, però que val la pena igualment i que segurament és l'única de les que hi ha a youtube que té bon so. El segon és, des del meu punt de vista, la millor cançó del disc, però gravada en unes condicions sonores una mica deficients. Gaudeixin de l'audició, guardin-se dels porcs i visca el Barça.


dijous, 2 d’abril de 2009

Another Sunny Day - London Weekend (1992)

Canvio el post que vaig fer ahir a la nit, on venia a dir que Another Sunny Day són el grup de qui The Pains Of Being Pure At Heart van plagiar. No m'agrada reduir-los a això. Així que deixo dues cançons d'exemple perquè vegeu que sí, que una mica de relació mestre-alumne hi és entre tots dos grups, però després em limitaré a cantar-ne una mica les excel·lències i punt.

Exemple 1 :

Exemple 2:


Bé, doncs poca cosa a dir, la relació és clara, em penso. I sí no, doncs no. Ara, només explicar qui collons eren aquests Another Sunny Day. Doncs bé, pel que s'explica, va haver-hi una època (entre el 85 i el... ¿91?) en què indie, aquesta paraula avui tant desprestigiada, va semblar que hauria d'acabar sent una marca d'estil com l'ska o el heavy. Que s'acabaria definint un ideal a què aspirarien els músics que fessin indie (com els músics d'ska volen ser Desmond Decker o els de heavy Metallica o Iron Maiden). Segurament per sort, això no va acabar de quallar.
En tot cas, aquest ideal, també conegut com twee (una paraula que vol dir alguna cosa com mariconada o cursi), tenia les seves bases en melodies naïf, lletres d'adolescent malenconiós, cantant de veu morrisseyana, fotografies en blanc i negre, noies amb serrell, puntejats de guitarra repetitius i alegres, ulleres de pasta grosses, fracàs comercial, afició per certes icones franceses... Un quadre del tot horripilant, si no fos perquè d'ell en nasqueren grups com The Vaselines o el que presentem avui.
Enquadrat al segell Sarah Records, el més emblemàtic de tot aquella història, Another Sunny Day no va tenir, evidentment, cap èxit comercial (si no, no hagués sigut twee). Entre 1988 i 1992 van treure 7 EPs amb dues cançons cadascun (una altra mania dels grups indies) que van publicar, un cop consumada la separació, en un sol àlbum anomenat London Weekend. Morbidesa, irritació contra el món cruel i incapaç d'entendre't, tristor, cel gris, noies que no et fan cas... tot és en aquest disc, una veritable enciclopèdia de conceptes i sons twee que grups més tardans com Belle And Sebastian, Ballboy o The Pins Of Being Pure At Heart es van aplicar a estudiar amb fervor i talent. Em proposo, en les properes setmanes, fer el repàs d'alguns d'aquests grups. Ja veurem si ho aconsegueixo.
Per descarregar-se el disc, per favor, cliquin damunt d'aquesta portada tan Smiths.