dissabte, 30 de maig de 2009

Annex

Ah coi, se m'han avançat, això no es fa, jo volia ser cronista oficial... en fi, deixeu-me puntualitzar una mica. Penso que la nit d'ahir es pot resumir en una foto (i no és de nosaltres fent el mongu, com passa en molts llocs de la xarxa de xarxes):

Heus ací Shellac, sí. Però mireu, distingits amics, la dessuadora del senyor Albini. No és dels Smashing Pumpkins. No et dic pas res, emperò t'ho dic tot, sembla que pensi ell.

PS'09: dissabte

Bé xavals, avui és l’últim dia de Primavera i anem a fer una repassada a l’horari d’avui.
De passada, dir-vos que he dormit a urgències de l’Hospital Clínic, com fan els mascles i les figues després de tota bona festa. Ja us ho explicaré mentre veiem a Ariel Pink i el seu Haunted Graffiti, a les 17:30 si tot va bé. I dic si tot va bé perquè amb la conya he dormit 3 horetes. I el senyor P.S.Balius otras tantas. De fet, jo crec que dormiré mentre duri Neil Young. Però no avancem els esdeveniments.
Haig d’avisar de que el cartell d’avui és el que pitjor estudiat porto, així que en qualsevol moment el planning es pot canviar. A més, ja vaig tenir-ne prou de veure concerts sola el dijous. Sortint de l’Ariel podríem passar per Jeremy Jay, aviam què. Luegu estaria bé anar a veure Kitty, Daisy & Lewis, un altre grup de nenes mones que canten bé. Després de l’experiència roquera (i pajillera, eh marranos) d’ahir amb Vivian Girls, aquestes seran més de pianets i veuetes, crec. A més, també fan allò de tocar a la carpa del maiespeis.
Uff, no sé de res avui. Michael Nyman? The Secret Society? Th’ Faith Healers? Bé, conec a Hermann Dune i potser hi podem anar. Després ja sabeu, no es podrà veure altra cosa que el senyor de les americanes brodades a punt de creu. Som-hi, doncs.
Entre Liars i Lemonade (23:30) em quedo amb els primers, més que res perquè no sé res dels segons. S’accepten opinions. Poc després, una cosa que no em perdré per res del món és Deerhunter (23:50, Rockdelux, o l’escenari del terra trencat, eh, el fòrum se cae a trozos!). I, oh, horror! Ten minutes later comença Ezra Pound. Ah, no, Ezra Furman and the Harpoons, que estan bé.
A la una Sonic Youth, i no sé què més dir. Potser enganxem un tros de The Soft Pack, de Simian Mobile Disco o de DJ/rupture. El cas és que a les 3 hem de ser puntuals al Ray-Ban Vice per a veure Black Lips. Encara que el seu últim disc sigui una mica cacoso, tocaran Katrina i home, sincerament, són molt guais i molt brutillos (hmm). Jo acabaria amb DJ Coco a partir de les 4, si encara no ens hem adormit, el flemoncete i jo.

I ara, no me’n puc estar de comentar els dos dies anteriors. Women els vaig sentir mentre em posaven la pulsera, i molaven. Després The Bats van ser molt guais, i ja vam començar a veure les cares conegudes de qui esperàvem trobar entre el públic, tot i que a J mascis no el vam veure fins ahir. The Vaselines, com deien per aquí, van estar molt bé i molt simpàtics. En el meu cas, i el del Guille, haver de prendre l’espidifen em va impedir arribar a Yo La Tengo amb tothom, així que vam optar per veure’ls un ratet des de la gespa i després anar a veure al Crepus. La hòstia, amics meus. Ens va agradar moltíssim. Molt bon rotllo, molta guasa, festa major total, molt divertit. Llàstima que arribéssim només a veure les 5 últimes cançons. Faraday, doncs, tenim ganes de més. Després d’això vam arribar per veure les dues darreres cançons de Yo La Tengo, molt maco tot i llavors jo vaig passar olímpicament de Mister Bird i vaig anar a veure Phoenix, que m’agraden molt. I va estar prou bé, vaja.
My Bloody Valentine van fer que a la cinquena cançó hagués de retirar-me cap enrere, tant a prop del bafle no ho podia aguantar. Això si, amb els taps de Mr. Balius a la gespa ho vaig veure i sentir de conya. The Horrors van ser una puta merda. Jo tenia ganes, eh, però el cantant va de què atrau tota l’atenció cap a si i després resulta que fa cagar. En fi, ja sabeu com va acabar la nuit.
Divendres, després d’uns trajines amb metges, arribo per veure Crystal Stilts. Boníssims, fantàstics, m’enamoro del teclista que s’assembla molt a Hleb, ai... Sonaven molt bé i eren molt majetes, un 10. Vivian Girls molt simpàtiques també, ens estimaven i deien visca el Barça. El públic va esclatar de júbilo quan van fer el canvi d’instruments i la pèl-roja va passar a tocar la bateria. I tots sabem perquè, eh sr. ATP... La veritat és que molt bé també, molt maques, molt simpàtiques, bona música i tots contents.
A mi, que havia escoltat només el Songs in A-E, no em venia de gust veure Spiritualized després d’això i vaig anar a fer un ull al Foreman amb Tokio Sex Destruction. Em va semblar cacota i vaig tornar a menjar-me un entrepanet de pa bimbo ben planxat i un parell de xiclets més. Això dels xiclets és important, més tard sabreu el perquè. The Pains of Being Pure at Heart, que finalment van desbancar a los Modernos de Pokón (que, per cert, ens vam trobar veient A Certain Ratio...), van estar molt i molt bé. Em van agradar molt J
El gordo d’Art Brut, ja des de la pantalla, feia molta mala pinta, així que va anar a veure en Jason Lytle i a plorar una mica, de lo maco que va ser... I després, la gran revelació: Sun O))). Mai havia estat en un concert tan espectacular. Tota una experiència estètica, vaia. Alguns no ho van poder aguantar, però jo crec que va valdre la pena, encara que no ho vulgui escoltar mai més. Va fer que, per exemple, un colega visqués una experiència terrible (allò dels pantalons i las pastilias) i que a la resta, després, tot ens semblés una merda (menos lo vuestro).
The Extraordinaires no molaven gaire, al final, però The Mae-Shi, tot i que des de la cua dels policlins, semblava molt divertit i bastant canyero. Vam decidir que anàvem a veure al senyor Jarvis, que ens va agradar molt i per culpa seva ens vam perdre Fucked Up (m’han dit que el cantant va fer un coñopo i tot). Però en Jarvis ho va fer molt i molt bé, parlava català i tot. El detall de les eels va ser curiós, si més no. Dan Deacon també semblava fotre-li xixa, però vam córrer cap a Shellac: can you hear me now? Tot i que els vaig veure des de la grada (no podia más) em va semblar un concert de la hòstia, i no era gens aficionada a aquest grup.
A Certain Ratio eren una merda, digueu el que digueu. Ens vam perdre Bloc Party per parlar amb aquell boig de Gurb, ens vam dispersar, no vam veure al Tikiman i, al final, la cosa va acabar amb dos membres de De Risio a l’hospital. Això si, un només feia d’acompanyant.
Bé amics, m’ha quedat prou llarg com per a què em faci molt pal tornar a llegir-ho sencer, així que perdoneu els errors gramaticals, sintàctics i d’ortografia. He dormit poc, estic espesa i tinc gana, que al Clínic no m’han donat esmorzar. Ens veiem bajoelmaaar!

divendres, 29 de maig de 2009

Primavera Sound 09 (dijous)

Una crònica ràpida en un dels moments de descans de la puta tesina que em permeto (per cert, com un campió, eh? ahir primavera i a les 11 del matí ja estava escrivint sobre comerç de cereals al segle XV... toca't els ous).
Aniré ràpid. M'han dit que Women i The Bats van estar bé. Women no els conec, però The Bats (que podrien donar títol a un programa presentat per Josep Cuní, Debats), són molt bons, així que lament amargament haver-me'ls perdut.
Els primers que vaig poder presenciar van ser els Vaselines i van ser magnífics. Van tocar totes les seves grans cançons... i és que, bé, només tenen que grans cançons, 19 grans cançons, concretament, totes recopilades en un mateix disc, i amb això n'hi ha prou.
Després, l'elecció entre Yo La Tengo i Joe Crepúsculo es va decantar, en el meu cas, pels primers perquè al Crepus ja el podrem veure en qualsevol altre festival (és veritat que no tocarà amb la banda aquesta, Los Destructores, però a mi, això, tampoc em treu la son). El cas és que Yo La Tengo van fer un altre gran concert. Sí que és veritat que la broma de fer cançons de negres funkies l'estan portant massa lluny, però a l'Ira Kaplan, la seva senyora i el seu amic, el gordo pesat que s'enganxa a la parella, se'ls pot permetre tot. Van caure alguns dels clàssics (Tom Courtenay, Sugarcube, From a Motel 6, Big Day Coming) i al final Blue Line Swinger va provocar entre el públic un extàsi que a Barcelona no es recordava des de, per exemple, dimecres a la nit.
Sí, no té res a veure. I què?

Després dels Yo La Tengos, dispersió, amb un rato d'Andreu Ocell que jo juro per Déu que no em va desagradar. Però el que té anar a veure concerts amb gent sense cap mena de sensibilitat, com el senyor ATP: a la mínima que et descuides et surten amb que si això és avorrit i que anem a veure, per exemple... Phoenix. Toca't els ous.
De Phoenix, només vam veure el final, i prou bé. Una mica curiós el detall de posar els noms de les cançons a la pantalla quan començaven, com si fos l'Sputnik. Em fa pensar en aquella cançó, Living on Video. Bé, res de l'altre món, però acceptable. El millor, l'anglès absolutament desfassat que teníem davant traient-se les sabates i tirant-se per terra com si li anés la vida. Pobre subnormal.
I d'aquí a My Bloody Valentine, que quins collons. La veritat és que van sonar com havien de sonar, justificant plenament la iniciativa de repartir taps per les orelles a l'entrada. La potència al màxim i els budells del públic removent-se com anguiles. Gairebé tot del Loveless. Al final, 10 minuts de la mateixa nota a un volum infernal perquè els i les nenes anessin marxant mica en mica. Em va agradar sentir dir a la gent, després del concert: que s'havien passat, que no se sentien bé les cançons, que quin conyàs. Au va. Els que ens vam quedar, com uns mascles,, com uns imbècils, arrosseguem (Déu vulgui que no per sempre més) petites pèrdues auditives: no ho dic en broma, tinc por que l'orella esquerra se m'hagi de quedar xiulant per la resta de la meva existència... Espero que no; ara, a les 16:40, la cosa té pinta de començar a anar de baixa, i no fotem, seria lamentable haver d'explicar a la gent que he perdut oïda perquè els meus taps se me'ls va quedar la senyoreta glory, redactora d'aquest blog...
Després d'això, la veritat és que vaig quedar una mica aturdit i vaig dedicar-me a veure cervesa mentre pul·lulava pels escenaris. Vam veure The Horrors, que van ser prou mediocres, i després de menjar cons de pa de pizza endurits farcits d'una pasta de formatge i pernil van aparèixer Ebony Bones, que em van semblar divertits fins que van començar a tocar reggaeton. En aquest moment, vam plegar veles i, llançant una fugaç llambregada a un dj que es deia Dr Kiko per veure si es tractava del mític futbolista de l'Atlético (no ho era, no), vam enfilar camí de l'N7, que, a diferència del transport del festival, no cal pagar-lo a part.
Demà, més, si no he d'anar a que em facin una audiometria.

dimecres, 27 de maig de 2009

Tarántula - Humildad trascendental (2009)

Ah amics, seré breu perquè m'hi obliguen. M'hi estaria hores, parlant-ne, però ho resumiré en unes quantes preguntes:

1.¿no s'han de tenir uns collons enormes per publicar un disc tan idiota i tan bo com l'últim de Tarántula?
2.¿Tarántula abans eren una merda i ara són magnífics?
Si creieu que sí:
3.¿Com s'ho han fet? ¿Està a l'abast de tothom? ¿És barat?
Si creieu que no:
4.El meu problema ¿és greu?
(si penseu que ja abans eren bons... bé, potser us hauré d'acabar fent cas)

Descarregueu-vos el disc, que és legal (com si el contrari fos algun problema per vosaltres...) i deixeu els vostres comentaris plens d'alegria, odi o compassió. Agrairé que em tragueu de dubtes sobre l'abast de la cosa...

http://www.produccionesdoradas.com/tarantula/humildad_trascendental/index.html

dilluns, 25 de maig de 2009

Fe d'errors

Crec que el link del disc de Dum Dum Girls ja funciona. Baixeu-vos-en-li'l.

diumenge, 24 de maig de 2009

Primavera Sound ’09, segona entrega: divendres

Bé nois, vist que no us heu animat gens a comentar els horaris del primavera, m’autoritzo a mi mateixa, com a presidenta de l’ABONACO, a seguir amb el tema. Igualment, molt bé per les noves incorporacions al planter del bolc i les seves aportacions, siguin benvinguts. I després de dijous toca, doncs, divendres.
El segon dia de festival, quant a coincidències i solapaments, és bastant pitjor que l’anterior. En algunes ocasions ja no haurem de triar entre dos grups només, sinó entre tres. Aquest és el cas de la franja horària que va de 21 a 22 hores.
Comencem pel principi. La primera cosa que anirem a veure serà Extraperlo, com que són coneguts i, a més, són els contrincants en la lluita entre tropicals i barretinaires, penso que no ens els podem saltar. D’altra banda, no m’agrada gens el Damien Jurado i menys a les cinc de la tarda amb tot el sol. Just després d’Extraperlo, en el mateix escenari, hi ha Crystal Stilts (18:15). A mi m’agraden bastant, així que allà estaré. De tota manera, no hi ha gaire més per triar: o bé Magnolia Electric Co. (18:15) o bé Extra Life (18:30).
A partir d’aquí tinc una mica de cacau. Si, us he de confessar que no m’he estudiat els grups que toquen de 19 a 21, així que em deixaré aconsellar. I us recordo que no suporto el country. Hi ha Bat for Lashes (19:10), Los Punsetes (19:15), Sleepy Sun y Vyvian Girls (19:30). A les 20 comença Joe Henry a l’Auditori i un quart d’hora més tard Spiritualized al Rockdelux, que jo em pensava que m’agradaven però no ho acabo de veure clar ara mateix.
Bé, a les 20:30 tenim Tokio Sex Destruction amb Gregg Foreman (no tinc gaire clar si és el de House, es deia Gregg?). A mi em faria gràcia veure’ls, però només mitja hora, ja que a les 21 comença l’horror.
A la mateixa hora comencen Los Modernos de Pokón, altrament coneguts com Carsick Cars, que són bastant guais i chinos, i The Pains of Being Pure at Heart, que ja comentàvem anteriorment que s’han convertit en uns dels imprescindibles de De Risio. Bé, doncs, no hi ha dubte, o si.

Aquests són els Modernos de Pokón


S’accepten suggeriments. Per acabar-ho d’adobar tenim, vint minuts més tard, Art Brut. Art Brut és un grup que a mi, en disc, no m’acaba… però tots hem fet el pedorro al razz i a llocs així. A més, veure al gordo aquell vestit de romano en l’últim videoclip seu que vaig veure em va impactar. Només espero que al Primavera ho repeteixi, sempre i quan jo estigui entre el públic, que tampoc està gens clar.
A les 21:45, per si algú té ganes de pagar una mica més, tornem a tenir a My Bloody Valentine, aquest cop a l’Auditori. Jo no tinc ganes d’afluixar dos euros, tot dependrà de com ho hagin fet dijous (i de si em trobo al meu profe d’anglès i em pot colar sense fer cua, clar). Si no, també hi ha, a la mateixa hora, Jason Lytle.
Després d’això hi ha Crystal Antlers i un grup que té un nom amb molts parèntesis, cosa que odio i que em nego a aguantar, vaig tenir-ne prou amb lomueso)))(((((&!/!% i el seu guitarrista somrient al primavera club. Així que més coses de crystal per una estona, fins les 23, concretament, que comencen The Extraordinaires. Ah, entre mig hi ha Throwing Muses, que són una mica gritons, em sembla.
Segon episodi d’horror: a les 23 comença The Mae-Shi, a les 23:55 en Jarvis i a les 00 The Drones. Em sembla recordar que als primers algú de nosaltres els volia veure i me’ls havia recomanat. El Jarvis pot estar bé, ni que sigui per passar a mirar una mica, i els altres, bé, per sacsejar la melena i mirar a terra.
Podem empalmar amb Fucked Up (00:30), grup que ens recomanava vivament en Guiller però que a mi, des de que vaig veure els flequillitos emo i els jerseiets apretats que em gastaven... Llavors hi ha també l’espectacle del Dan Deacon (1:00) i Saint Etienne (1:05) i bé, jo em quedo amb el primer perquè em sembla que em ve més de gust i, a més, pot ser que em trobi amb la meva amiga mireia i tot això que ja veurem.
De fet, estic constatant que el divendres és el pitjor dia de tots, pleníssim. A la 1:30 Shellac, a les 2:00 A Certain Ratio, potser una mica viejunos ja, i a les 2:15 Bloc Party. Si, B-lock Pa-rty, mira qué bolsón. Ja sabem que “ en disco son irregulares, pero en directo le meten chicha”. I bé, si el senyor ATP ha de fer treball de camp per al seu estudi sobre el multiculturalisme en els grups de pop bailongo anglès, el podem acompanyar. Al final del concert podem fer com en Johnny Rotten el passat Summercase, ja sabeu què vull dir.
Després d’això ja no puc comentar res més, ja sabeu que no em va gens lo chichorro, i només em sona el nom del Michael Mayer (4:30), però no estic segura de que sigui aquell de les salsitxes i el pernil dolç. Pot ser que aquell es digués Oscar?

dijous, 21 de maig de 2009

Això és or!

M'estreno en aquest aparador musical amb en Toti Soler. Penjo al rapidshare dos discus, Liebeslied i El gat blanc que el Toti va gravar amb 23 anys i que alguns filldeputistes titllaran de maricons. Aneu a la merda filldeputistes perquè aquests dos discus són la hòstia. Alguna lletra del Liebeslied és massa fava, d'acord, però la majoria són Iniesta (elegants, virtuoses i justes, res d'excessos). Versos de Vergès, Vinyoli i Manent que Soler musica amb guitarra i veu (la veu només per un costat, res d'stereo). I la versió de Susanna és una versió i no les merdes que ens han venut últimament.
El gat blanc (a partir de la cançó 13 de l'enllaç) és un discu musical que fa pessigolles, barreja de folk-flamenc-clàssica al més pur estil Toti que inclou Sevilla, la del riff collonut i l'escot psicodèlic.
Collons! (tocant-me'ls) es pot parlar dels laietans, la cançó, el nou indie-folk barceloní o el tropicalisme sense haver escoltat coses com aquesta? Doncs clar que no perquè abans d'escriure que els de l'Eixample o els del segon primera són the next big thing, hem d'admetre que res del que els escoltem supera això. Toti Soler és la hòstia: pels OM, per l'Ovidi, pel Riba, pel Léo Ferré, per tots els seus discus...
I els d'ara què han fet? Un discu electrònic? La cançó de les natilles? Vivim envoltats de maricons de dos acords i amb camisa de quadros apreciats com or. Parlant d'or, ja és temps d'or, xata!



http://www.zshare.net/download/603240510c1f494b/

Buscant la portada del discu m'he trobat que aquí ja n'havien parlat, hehe...

dimecres, 20 de maig de 2009

Dum Dum Girls - Yours Alone

Dum Dum Girls és, si no m'equivoco, només una noia. De Los Angeles. Molt guapa.


El disc (són només quatre cançons) és d'aquest mateix any 2009, tot i que sembla de fa vint anys. Té aquest so que últimament està tant de moda: entre c-86, shoegazing, DIY, lo-fi, guarrada de collons. A tot això cal sumar l'aire punk de grup de noies de la costa oest. Melodies pop enterrades sota capes i capes de soroll. La guitarra està tant distorsionada que no es distingeixen els acords i la veu ressona per tota l'habitació. I tu no saps si saltar molt, o mirar cap avall i posar els peus cap a dins.

La seva mirada diu "clicka'm"

divendres, 15 de maig de 2009

Propostes anti-Primavera Sound 2009. Eclecticisme indie


I els que no vagin al Primavera Sound, sobretot si no tenen res més a fer, podran estar escoltant el disc dels Camper Van Beethoven, “Camper Van Beethoven” (1986):

Aquí els que no teniu bittorrent i no us el voleu instal·lar

Amb reminiscències reggae (sí, he dit reggae) i folk i amb influències led-zepianes i woodstockianes, es tracta d’un disc bàsicament eclèctic. I quan dic reggae o folk, no em refereixo a les millors versions d’aquests gèneres. No espereu un disc minimalista. No espereu el Comelade. Res de purismes juganers. Tampoc espereu un clàssic inoblidable.

I, per què? Ser eclèctic, tot sigui dit, no és fàcil. Sovint resulta poc atractiu, més aviat associat amb no tenir idees pròpies o amb posar-ne masses de juntes. Però no deixa de ser un disc coherent, particular, manierista i, d'alguna manera, molt indie.


dimecres, 6 de maig de 2009

Primavera Sound 09

Estimats, ja tenim els horaris del Primavera d'aquest any i jo no em podia estar de comentar-ho amb vosaltres.
Com l'any passat, i donat que estic molt avorrida a casa amb la cara com un pa de pagés, ha sigut inevitable acabar fent-se unes tauletes amb el word per veure bé com tots els grups que t'agraden toquen alhora i se solapen uns amb altres.
Amb aquesta entrada, doncs, jo volia presentar aquestes taules que m'he fet (les enviaré a qui m'ho demani) i acabar de fer algunes recomanacions d'última hora. Malauradament, com estic massa enganxada al spotify, no us puc facilitar cap link de zshare, però tot ho podeu escoltar al spoty :)

En algun moment de la tarda-nit podem descansar tot fent una Estrella Damm.


Comencem per dijous. Alguns com jo ja ens perdrem el primer grup del festival, Veracruz, perquè toquen a les 17 i estaré encara treballant. Arribaré per veure Cuzo (18:00) o Women (18:15). El següent grup remarcable serà The Bats, a les 19:15 i potser també Spectrum a les 19:30. Penso que podrem empalmar això amb The Vaselines, a les 20:35, perdent-nos així "de teilest man on jerz" i altres coses que jo no conec.
Arribem amb això al primer moment de caos del festival. A les 21:45 comencen dos grups... Yo La Tengo i Joe Crespúsculo i Los Destructores, oh! Per aquí em deien que "a Yo La Tengo ja els tinc molt vistos", però jo no sé que dir. D'on sigui podrem anar a veure Phoenix, jo sóc fan.
També sóc fan de My Bloody Valentine, que comencen 10 minuts abans que Jay Reatard. Ai! Aquest també m'agrada! Ja van dos en una nit, qui sap si no m'estaré revolcant per l'herba o fent cua als policlins també.
Després d'això, crec que optaré per deixar-me anar i còrrer a fer la pedorra amb The Horrors, crec que aquí s'organitzarà una "reunión de chicas".
La resta de la nit deixaré que decideixi la turca, o el canguelo dels exàmens, ja veurem. Tenim a Squarepusher, Meneo i Ebony Bones per triar.

Bé, amics, us deixo a vosaltres el divendres i el dissabte, no voldria acaparar l'espai amb el meu gust, ja sé que a vegades no coincidim.

dimarts, 5 de maig de 2009

Pascal Comelade - Compassió pel dimoni

Com molt bé diu el ben trobat subtítol del disc ("8 stoned sub-versions"), això és un disc de versions dels Rolling Stones. Però versions d'en Pascal Comelade. Això vol dir diverses coses:

1) Són molt i molt boniques. Segons com, t'emocionen fins a posar-te la pell de gallina. Però això ja depèn.

2) Tenen aquell so característic comeladià: instruments de joguina, percussions que ressonen, festa major, el so dels dits contra les cordes, la respiració dels músics. Tot molt petit, senzill, casolà.
3) Cal invertir una cert temps i atenció en reconèixer de quina cançó es tracta.