dissabte, 27 de juny de 2009

L'efecte de Summer of Hate


A lo crunchy-noisy, l’últim disc de The Crocodiles, “Summer of Hate”, té un extraordinari efecte gin&tonic: refrescant a l’estiu i reconfortant a l’hivern. Així que penso que us serà de gran ajuda per superar la calor. Indicat pels matins.

Aquest anunci és d'un medicament.

Consulteu el vostre farmacèutic.

dissabte, 20 de juny de 2009

LA NIT DELS COLLS VERMELLS

Esteu cansats del pop, del rock, de la rumba, de Manel? Voleu acabar amb el vostre avorriment existencial? Nosaltres sí! Volem escoltar alguna cosa diferent, alguna cosa que desafïi la correcció política que impera en la nostra ciutat, alguna cosa que es pixi a la cama dels que van en bicicleta, mengen tofu i reciclen. Volem escoltar música vertaderament subversiva. Fora drogues, fora hippies; tan sols volem una casa, un cavall i una dona que ens porti les sabatilles quan arribem a casa... tan sols volem COUNTRY!

I sí, amics, DIUMENGE 21, a partir de les 23'30h i fins les 3'00h a l'HELIOGABAL estarem posant country del bo, derivats i algun succedani.

Més informació: http://www.lastfm.es/event/1104195


dimecres, 17 de juny de 2009

aserejé

No té res a veure amb la música, però ho havia de fer. Ja sabreu de què es tracta.

dimarts, 16 de juny de 2009

Joy Division - La Yenka

Us penjo un material exclusivíssim: l'última gravació per televisió que van fer Joy Division. Pocs dies després, Ian Curtis es va penjar a la cuina. Després del vídeo, potser s'entén.

diumenge, 14 de juny de 2009

"No... Reaper"

Avui proposo, simplement, dos hits: "(Don't Fear) The Reaper", de Blue Öyster Cult el 1976 (d'Estats Units, malgrat el nom) + "The Ripcord", de Radiohead el 1993 (al Pablo Honey) que m'han dut a algunes confusions.






A l'Spotify...

dissabte, 13 de juny de 2009

la primavera la sang altera

Potser si que és veritat allò que diuen de “poses un tio amb un instrument musical en un escenari i ja tens a totes les ties del públic boges”.
Avui em disposava a fer un rànking de guapos del Primavera, per allò de la sang alterada i aquestes dites populars, però quan m’he posat a buscar fotos dels meus guapos del festival, m’he trobat amb que no eren tan guapos. Alguns no ho eren gens (vegi’s el cantant de Deerhunter, que m’encantava però que resulta que és un esquelet amb morros) i d’altres no he trobat cap foto que reflectís la realitat (vegi’s el teclista de Crystal Stilts que, d’altra banda, s’assembla a Hleb però més mono).



Després d’aquest primer fracàs he abandonat la missió per depressió i perquè, de sobte, se m’havien oblidat la resta de candidats. Ves quina cosa!

De passada he trobat uns grups que estan molt bé: Beach House i Fleet Foxes
Escolteu:

http://open.spotify.com/track/4aiNCzeJHRjiTkgcBs9kD1

http://open.spotify.com/track/4LKiFDUTwsqX8K3Up8I8K0

I també he trobat un blog de música molt més serio que De Risio: http://ridunkulousexperiences.wordpress.com/2008/12/

Deixo lo del rànking per a un altre dia, i ja us aviso que no faré el de ties, per de cas algú s’anima.

dimarts, 9 de juny de 2009

L'any del Senyor de 1979...

...van veure la llum els dos primers singles d'una cosa nova anomenada RAP:


Joe Bataan - Rap O Clap O



Sugarhill Gang - Rappers Delight

divendres, 5 de juny de 2009

dimarts, 2 de juny de 2009

Primavera Sound 09: desenllaç

Com que el cronista oficial no s’anima i jo no vull rebre més queixes del tipus “és que el què tu escrius només ho entenem nosaltres” (no sé si perquè la resta són tontos o perquè no ens llegeix ningú), m’animo a fer el resum de l’última jornada del primavera’09, que imagino ens ha deixat a tots amb una depressió post-primavera. A mi si, deu ser això, penso.
I ara us explico lo del xiclet: resulta que el suposat remei va ser pitjor que el que ja tenia i el flemón, en comptes de rebentar i desaparèixer, només va fer que inflar-se més. Igualment no era res greu, com a mínim no tant com per haver de dormir a urgències i estar-m’hi allà 7 hores.
Anem al tema. Vam ser prou homes, no tots, com per arribar a veure al marica de l’Ariel Pink. I va estar molt bé, però el tio fot una mica de fastiguet i la gran majoria dels del públic també. Sobretot els que anaven de blanc i el tonto de l’Aldo Comas. I feia molt de sol.
No sé què vam fer en molta estona, fer una mica de voltes i comprar tickets fins que va començar The Jayhawks. Bueno, jo no era gens fan i tampoc m’hi vaig fer, però crec que no va estar malament. Amb això em vaig perdre Kitty, Daisy & Lewis, però no em venia de gust anar pels llocs sola i alguns són uns traïdors dormilegues.
Hermann Dune i el seu ukelele, ja vam comentar-lo en la llista inútil. No cal més. Menció apart per als brioixos de croqueta i allò de fer-se fotos perquè “ai, fa molt de temps que no ens veiem i ens fem fotos junts!” ¬¬
I després no us podreu queixar de mi perquè vaig aguantar les dues horasses del Neil Young. Clar que tampoc feien res més, però me’n podria haver anat a dormir i no ho vaig fer. Feien moltíssima gràcia les parelles de gent gran, com els nostres pares, així abraçadets i molt emocionats.
I ara ve lo guai. Deerhunter van ser la hòstia, molt molt bons. Vaia, dels millors concerts del festival. Si no el millor. No sé què més dir, bastant emocionant, tot i que no tant com en disc, potser... Però molt bé, em van encantar.
Ja no vaig ser persona per a Sonic Youth i em vaig sobar a la gespa com la que més. Alguns diuen que va ser la hòstia, altres m’han dit que “vaya pesaos los de Sonic Youth”... però jo no puc opinar, així que no diré res més.
Després de menjar-me unes patates 0 cruixents i d’un altre rato de “ens trobem – no ens trobem, la superbirra no hi és, aquell no agafa el mòbil...” vam anar a parar a Black Lips quan encara s’hi podia entrar. Un superconcert, molt divertit. Són molt bons els black lips, encara que anessin del revers total i tinguin veu de colombo. Va ser una pena haver dormit una merda, perquè cada dues hores havia de fer parades tècniques i, amb això, em vaig perdre Bad Kids, que m’agrada molt i la vaig sentir des de lluny i amb el cap en una altra banda. I no de la dronga.
Jo pensava marxar a llavors, però al final ens van haver de fer fora del recinte i tot. Encara que el dj coco sigui un merdes i punxi com el cul, empalmant-ne quatre de trenta, ens ho vam passar prou bé fent el tontaino, no? I hi havia tot de gent coneguda: el de montañas, el del cole, el de la leche... I per cert, aquella bufanda que es va trobar en P.S.Balius i em va donar –i jo vaig decidir guardar-me al bolso- m’ha destenyit tota la roba interior de cotó. Visca els tints naturals, que són una puta merda.
Aquí va acabar la festa per a alguns, tot i que a mi encara se m’havia d’empassar la 50/30 la màquina del metro i part de la comparsa volia més estrelles a les 7 in the morning. Jo només sé que em vaig veure obligada a llevar-me a les 16 de la tarda, i encara vaig haver de fer siesta i anar a dormir d’hora.
Fins aquí la meva aportació, no se m’enfadi, cronista oficial, li prometo que del Faraday no diré ni pio.

Per cert, us recomano una peli: Paprika, boníssima.

dilluns, 1 de juny de 2009

La típica llista (inútil)

Millors concerts:

- Neil Young

- Sonic Youth

- Shellac

- Vivian Girls

- The Pains of Being Pure at Heart

- The Vaselines

- Black Lips


Ukeleles pel cul:

- Hermann Dune


Zzzzzzzzz...:

- Andrew Bird


Gordos/es:

- James McNew (Yo La Tengo)

- Dan Deacon

- Kickball Katy (Vivan Girls)


Assimetria:

- Glory


S'ha enamorat:

- Jordi Xiol


Vam trobar a faltar:

- Una mica de Luis Aguilé, Katie Perry o Natàlia.

- Guillem Camprodon


Maricons:

- Tots