divendres, 28 d’agost de 2009

A l'hivern, Primavera

Veig que de moment ningú s'està animant a comentar les confirmacions que ja va fent el Primavera Club. I és que avui hem rebut un mail que ens ha fet encara més feliços del que erem. No només vindràn Jeffrey Lewis & The Junkyard, Health, Port O'Brien... sinó que avui han confirmat els Pastels, Retribution Gospel Choir, Ladybug Transistor, Beach House i més i més! Ah, sense oblidar els ja clàssics de l'escena local (semblo la Bibiana Ballbé) Za! i Mujeres, soroll a gogó.

Pel que fa a l'assistència, de moment tenim a l'amic Galo , no dubtem d'en Balius, però... baixarà na Glory des de París expressament per assistir a l'esdeveniment de l'hivern? I el que és pitjor, baixaré jo? Ja en parlarem.

Ara ve el més important: els deures. Ja podem començar a investigar i pujar discos!


dissabte, 15 d’agost de 2009

Deerhunter - Microcastle


Deerhunter és un grup que m’encanta. Són quatre nois d’Atlanta (Georgia) que tenen noms d’artista i que diuen que fan “ambient punk”, tot i que la wikipedia apunta cap a l’art rock, el noise pop i el post-punk shoegaze. Fins aquí les categories absurdes sobre la música que fan.
Bradford Cox és el cantant. És un noi extremadament prim, alt i ros. Es veu que té alguna mena de malaltia, la mateixa que en Joey Ramone, perquè us en feu una idea de la pinta que fa, si no els vau veure al Primavera (cal dir que en directe guanya bastant, no era jo la única que el trobava entranyable). Els altres són en Moses Archuleta, el Josh Fauver i en Lockett Pundt, bateria, baix i coses sintètiques, respectivament.
Tots els músics d’aquella zona dels Estats Units es porten un rollo artista, es veu que és tota una “escena”. Jo no us diré amb quins grups es relacionen perquè no ho sé i perquè he vingut a parlar d’ells i no d’altres. A més, tot això i la història del grup ho explica millor la gran enciclopèdia lliure. Però ells també són creadors i aquestes coses (després d’aquesta gira s’han separat per fer introspecció personal durant un temps).
Deerhunter fan una música per escoltar-la estirat a les fosques i imaginar coses guais. En plan córrer per un camp i fer un picnic a la platja. Tot molt idíl·lic. També venen ganes d’anar molt borratxo i content o de prendre àcids, coses que et facin ser més lleuger i feliç. És cert que també fan posar melancòlic, sobretot si un és propens o està en un moment sensiblero. Però això també està bé, no tots els grups poden dir que són capaços de fer-te plorar.
El seu tercer disc, Microcastle, té un començament molt especial, suposo que per això comencen els concerts de la mateixa manera (és molt suposar que al Primavera ho fessin així perquè hi era jo?). De fet, tot el disc és genial, de la primera a la última cançó. N’hi ha de més tranquil·les i de més extàtiques, d’altres més transportadores i enèrgiques. Tot per acabar amb un soroll que riu-te’n tu de My Bloody Valentine.
Dir que Agoraphobia era una cançó predilecta del Silenci? no és potser un elogi, però no podem negar que aquest programa ens ha fet descobrir grans coses. I una és aquesta. L’altra és Aldo Comas.