diumenge, 31 de gener de 2010

Période de Révisions

Tinc mal de queixal(s, del seny), espero que això no sigui un mal presagi. El que vinc a dir és que jo ja m’he posat a "estudiar" per al Primavera, és a dir, a conèixer tots aquells grups que no conec, per a acabar fent-me un bon horari de colorins.




Aquí una petita selecció, a l’atzar, amb lo “más popular” de cada llista de spotiflin i amb les cançons que a mi més m’agraden dels grups que si que conec, que són bastants. Si és que m’estic tornant una intelestuá melomànica...
Amb tot això he pogut comprovar que dels “artistas relacionados” d’atlas sound i deerhunter, m’agraden tots. Digueu-me obsessa, aquesta nit somiava amb en Bradford Cox, haha. I no soc la única, l’altre dia vaig conèixer uns megafans francesos que, ei, vindran al maig al festival. Serà el meu estil?


He comprovat més coses, com ara que The New Pornographers, definitivament, no m’agraden i que, si coincideix amb una altra cosa, no dubtaré. A més ja els hem vist i, bueno, que voleu que us digui. Ara, The XX, que poden agradar-me en disc, 1) crec que tinc prejudicis contra el hype i 2) m’han dit que “live” són una cacorra.
Uns altres, Japandroids, no m’entusiasmen. Per contra, Circulatory System, j’adore, Spoon són divertits, The King Khan & BBQ Show també, The Clean i Sic Alps sobretot. No us comentaré Pavement, Wire i tot això perquè no cal. Ara bé, a qui li va tocar el recopilatori de Wilco I perquè no l’està penjant?


Bé, això és tot. Us he avisat: no és una selecció personar (del tot), hi ha coses que ni jo mateixa conec, espero que a mida que s’acosti el festival podem fer entre tots una bona llista dels “imperdibles”, els “greatest hits” i de “la merda”, si cal, també.

dijous, 28 de gener de 2010

<< Backwards. 25 de gener

Inadvertidament, The Magnetic Fields van presentar el dia 25 el seu nou disc "Realism". El nou disc és menys sorollós que l'anterior "Distortion" (2008) i més proper a les 69 Love Songs. En general, excel·lent qualitat i poques novetats. El disc està concebut, com els anteriors, tema a tema, amb molta melodia, lletres twee (Walk a lonely road with me/I will walk with you/Half as lonely we will be/When we walk as two/If the road goes straight uphill) i el so mig folk-country, mig indi-pop-rock, a vegades sintèctic, característic de Stephin Merritt i la lovely Claudia Gonson.

A la llarga, és cert que Stephin Merrit us pot semblar massa polit, massa calculat, o potser massa cursi o massa lent. Però crec que entre tot el displayer country-poètic, el que ens ofereix és molt simple: una successió melodies de puta mare.

Però, Joan, per què es diu "Realism"? Doncs ni puta idea. Però deixo que l'escolteu, us ho penseu i m'ho expliqueu.

Per cert, al mateix 25 el van presentar i tot seguit estava a l'Spotify, com va passar a principis de semtembre 09 amb "Popular Songs" de Yo La Tengo (Matador). Si ho hagués sabut, hauria fer una festa en paral·lel a la presenteció.

dissabte, 16 de gener de 2010

Calendari musical 2010 (amb tetes i culs)

Com han fet fins ara la Glory i el Joan, dividiré la meva crítica en dues parts: forma i contingut.

FORMA
Em sembla que ja vau veure tots de què es tractava, però, per si cas, heus ací un petit recordatori:



Efectivament, es tracta d'un vertader i pràctic calendari de mecànic, cortesia de P.S. Balius. Com podeu veure, l'autor va aconseguir (no vull saber com) que alguns dels artistes més rellevant de la història de la música pop poséssin en panyus menors per a ell. A destacar Morrissey, que demostra una llarga i dilatada carrera en l'art d'exhibir-se. Algunes altres de les pinaps post-modernes que hi apareixen són Loulou Reed, The White Strippers o la bella Bella Fleck.

CONTINGUT
Es tracta de 12 cançons (ja que dotze són els mesos) variades i sense gaire coherència entre elles. Aquesta és la llista:

1) LINDISFARNE - January Song
2) LOU REED - Xmas in February
3) THE WHITE STRIPES - St. Ides of March
4) THE JESUS AND MARY CHAIN - April Skies
5) DIDIER HÉBERT - I Woke up one Morning in May
6) MINUTEMEN - June 16th
7) GALAXY 500 - Fourth of July
8) EARLY DAY MINERS - Light in August
9) PALE FOUNTAINS - September Sting
10) BÉLA FLECK - October Winds
11) MORRISSEY - November Spawned a Monster
12) MERLE HAGGARD - If We Make it Through December

Com podeu veure, hi podem trobar des de Morrissey, Pale Fountains o Galaxy 500, fins a Merle Haggard o, anant més enrera, Didier Hébert, un misteriós cantant contingut a l'antologia de Harry Smith. Una excel·lent selecció, sobretot tenint en compte les contriccions de la temàtica del disc. Personalment, com ja va apuntar en el seu moment Balius, em quedo amb "September Sting", un gran descobriment.

Clickant sobre el títol de "contingut" us podreu descarregar aquest calendari sonor.

dijous, 14 de gener de 2010

Glory torna, amb en Bradford Cox

I és que a mi m’enamora aquest noi, amb les seves músiques ambientals, atmosfèriques, astrals, melancòliques o extàtiques. El xicot d’Atlanta aprofita els períodes de vacances de Deerhunter per a tancar-se en el seu quarto a jugar amb les maquinetes de sorollets i cantar com si s’estigués a punt de dormir i, ja que s’hi posa, treu un parell de discos que tenen un èxit considerable i se’n va de gira per les sales de concerts del món.



Em semblarà más de lo mismo? No, li falta el costat guitarrero de Deerhunter, canviat per alguna joguina amb botonets o un triangle d’aquells que, al cole, tocava el més negat de la classe de música. M’avorriré perquè falten les guitarres? Tampoc, hi ha moments tant (i no diré més) intensos com els de la segona meitat de Nothing Ever Happened, on voldreu moure el cap amunt i avall i tancar els ullets per veure colorines (tornem-hi amb la sinestèsia). Em semblarà que les cançons són llargues? Si, tot i que n’hi ha poques que passin dels 4:20 en tots dos discos. Serà perquè són totes un conyàs? No pas, però us diré que no és un disc per a ballar, saltar, cridar o fer un pogo; el concert ideal seria una sala fosca, com de planetari, on tots ens poguéssim estirar a terra i gaudir. Si ho escolto anant en metro faré tap-tap amb els peus? Probablement, si que té el costat cabezón/sesudo del seu altre grup, tot en una altra dimensió, però. Em pensaré que m’enamoro de la primera que passi o em voldré suïcidar si no fa sol? Pot ser, sobretot lo segon, si vius a París i creues el Sena a peu dos o tres cops per setmana. Em creuré una sirena/un sireno perquè m'imagino sota l'aigua? Això segur, molt més que no pas que voles (que també).

I és que en Bradford fa unes músiques profundes, plenes de sentiment, que dirien els crítics monyes (i no jo). Té un univers interior molt espaiós i abstracte? Pot ser. El tenim tots? Descobrim-ho amb ell!

M’ha quedat maco? Doncs teniu els dos discos al Spotify, disfruteu-los (us aviso de que ve al Primavera Sound…).



Si, me'l vaig perdre

dissabte, 9 de gener de 2010

Artistes i músics en 8 pàgines i 8 cançons

Ja tenia el meu recopilatori pujat (aquí), quan he vist que la Glory no parlava sobre el seu, sinó sobre el que li va tocar. I a més, ho feia extensament. És un pel més complicat així, però és més divertit. Què puc dir sobre la que em va tocar a mi?

Cobertes amb lletra de puny (m’arrisco i dic que em sembla que és lletra d’esquerrana? 20€), paper d’uns 120-180g, tamany caixa de CD. Títol: “l’artista i els músics. admiradors i admirats del s. XX”. Llista de grup-cançó, vuit en total. Totes les cançons contenen el nom d’algun pintor modern. Entre les cobertes, hi trobem un llibret d’elaboració pròpia, 8 pàgines, impressió d’injecció de tinta (possiblement una HP-Deskjet? 20€), paginació casolana de tècnica mixta i relligat-extra. A les seves pàgines hi ha impreses per parelles fotografies d’un grup a un costat i a l’altre de l’artista que apareix a la cançó corresponent. Això últim és més fàcil d’entendre que d’explicar.

S’obre amb Bowie. Bowie és una manera perfecte de començar. Després Chamaleons, grup que no havia sentit mai, amb una cançó que sona prou bé, amb un estil punkie-rock 80s. Segueix amb Television Personalities, una cançó que apareix a “Mummy you’re not watching me”, un disc que a mi em sembla molt bo. Em sembla un disc cruel, perquè tot ell em sona a una mena de retret, una llàgrima grossa i apretada, i penso en “Mummy you’re not watching me” o “Scream Quietly”. A continuació els They might be giants ens ofereixen una cançó senzilla, excel·lent lubricant entre TVP i la següent cançó de The Pin-up girls, que tampoc coneixia. La cançó m’ha semblat molt bona. Tot seguit, Mission of Burma, banda de cançons treballades i amb un cantant característic. Segueix amb un tema dels The Modern Lovers, un grup del que he escoltat un disc amb un nom llarg i directes (ho acabo de mirar és el Live at Long Branch & more), que em recorden a The Doors a estones. La cançó en qüestió (so molt Velvet) em sembla de les millors. Finalment, el disc tanca amb Bob Dylan. Period.

La meva valoració general és que:
1) El repartiment de grups m’ha semblat heterogeni i molt interessant. Ja he començat a escoltar The Pin-up Girls.
2) Als pintors que surten, més o menys, no els compraria cap quadre, exceptuant el Pollock, que té un deix molt decoratiu.
3) Amb un esperit acurat, bon humor i un toc Kitsch sense sortida d'emergències, la particular exposició de quadres de la Glory sí que la compro i és una excel·lent candidata a estar als vostres reproductors d’MP3 i només heu de fer click.

dijous, 7 de gener de 2010

Cocteau Twins & Co. o de la finíssima línea que separa lo elegant, lo cursi i lo sinistre


Tot i que aquest no va ser el disc guanyador del premi a la coherència forma-contingut, s’ha de dir que la coberta en forma de retalls de la Cuore, amb un protagonisme destacat de la senyora Angela Lansbury maquillada pel seu pitjor enemic, expressa perfectament aquesta idea. Bé, lo de l’elegància no tant, potser faltaria algun tros de la secció ¿Quién lo lleva mejor? per acabar de quadrar-ho.

Pel que fa a la música, i com ja diu el títol, hi ha un bon grapat de cançons dels Cocteau Twins (1.Ivo, 2.Lorelei, 6.Carolyn’s fingers, 7.Bluebeard, 10.I wear your ring) combinades amb algunes dels Cranes (3.Shining Road, 8.Beautiful friend, 11.Paris and Rome) i de My Bloody Valentine (5.Blown a wish, 9.When you sleep) i acabades d’adobar amb el When you died (4) dels Violent Femmes i el Where I’m from (12) dels Digable Planets.

La Lota va definir-lo com a un disc “de grups amb noies que canten bé”. S’ha de dir que és un disc molt seu, em sembla. Jo el definiria, més aviat, com un disc amb música per a caminar pels boulevards de París com si s’estigués protagonitzant un anunci de colònia Lacoste, com aquell de la noia rossa vestida de rosa saltant vaporosament per atrapar una bombolla de sabó. O aquell de la Noah de Cacharel, amb la noia oriental caminant contra el vent. Per allò de “lo cursi i lo elegant”, que sempre pega amb els anuncis de colònia, que sovint són bastant sinistres.





veieu-ho sense veu, millor


El dia que em vaig proposar escoltar els Cocteau Twins (això va ser fa un parell d’estius) vaig desistir molt ràpid perquè em van recordar estrepitosament a Roxette i, com jo en aquell moment era una joven alocada, més de guitarres que dirien, això no va ser del tot bo. Per això li dono gràcies a aquest cd (i a la Lota) per fer-me’ls redescobrir i apreciar. Bé, potser Carolyn’s fingers i la que ve després no són les que més m’agraden, però el disc comença molt i molt bé amb ells.

Als Cranes només els coneixia de nom, de que a la Laia de Porca Misèria li agradaven molt. I musicalment m’agraden força, sobretot Beautiful friend, però la veu de la noia que canta em posa una mica nerviosa. Suposo que amb el temps m’hi acostumaré. De tota manera, quadren amb la descripció cursi-elegant-sinistra i es mereixen el seu lloc en el disc (haig de dir que em semblen més sinistres que Cocteau Twins, més cursis també, més elegants no. Ai, que se’m veu el llautó!).

My Bloody Valentine ja m’agradaven molt abans, sobretot el Loveless, així que aquí si que venia amb prejudicis (que, evidentment, m’han causat una gran confusió). M’explico: d’entrada, abans d’escoltar el disc, vaig pensar “ah, si que son sinistres i elegants, cursis no sé”. Fins a arribar a la primera cançó d’ells, es passa per els més cursis Cocteau Twins i Cranes, i ja no vaig veure-ho tan clar. Un cop escoltada Blown a wish vaig replantejar-me la qüestió, em va semblar una cançó supercursi i clar, jo mai me’ls havia escoltat amb aquesta perspectiva. Després d’haver escoltat tot el disc ja unes quantes vegades, puc dir que si que són una mica cursis i que si que tenen molt a veure amb la resta del disc.

De fet, els que menys hi pinten aquí potser són els Digable Planets i els Violent Femmes. Més que res perquè no canten noies, ni bé ni malament. La cançó dels Violent Femmes si que té un punt de sinistre i un punt d’elegant (i és boníssima, recoi), en l’altra em costa més de veure-ho (això no vol dir que no m’agradi, però en el context…).

Una cosa que queda clara és que la Carlota no va fer el disc pensant en mi, 1) perquè era un amic invisible i, en principi, no s’havia de pensar en ningú (tot i que tots ho havíem fet i que ella va confessar que pensava en el Gerard) i 2) perquè si ho hagués fet, segurament no l’hauria fet així. I, de fet, millor, sinó m’hauria quedat sense descobrir els Cocteau Twins i els Cranes i sense apreciar la faceta cursiloide de My Bloody Valentine, cegada com estava jo pel ruidaco i els colorins (si, vaig de que pateixo sinestèsia). De tota manera, lo de la portada amb retalls de la Cuore si que m’ho prenc com un homenatge (encara tinc la que em va regalar per aquí pel quarto, que quan la Júlia la va veure va flipar: “tu et compres això?”).

És un bon exercici això de l’amic invisible, tant per al que fa el disc com per a qui el rep, n’estic convençuda. I escolteu-lo, que us agradarà.