dimecres, 24 de febrer de 2010

La versió definitiva XIII: Take on me

No pot haver-hi una cançó més típica de versionar:


A-ha - Take on me


Però, en realitat, aquest post no és més que una excusa per parlar-vos de dues coses. D'una banda Cap'n Jazz:


Cap'n Jazz - Take on me

Aquí teniu l'entrada de la wikipedia sobre aquest grup: http://en.wikipedia.org/wiki/Cap%27n_Jazz. El primer que remarcareu és l'etiqueta "emo". Sí, duríssim. Malgrat això, us recomano que li doneu una oportunitat. És un dels descobriments recents que més m'ha enganxat, i això no passa sovint! El grup és una d'aquelles coses vuitanta-noranteres, barreja de hardcore, punk, indie, lo-fi, etc. Veu trencada, crits, ritmes sincopats, guitarres distorsionades, agudes i metàl·liques. Per saltar molt i fer crowdsurfings. Qui sinó hagués pogut ser una influència dels gurbetans més postmoderns? El recopilatori que hi ha penjat a l'Spoty: http://open.spotify.com/album/0YTSCjaMDHCTWXi40Kf0Cs.

La segona cosa de la que us volia parlar és de Reel Big Fish i el BASEketball:


Reel Big Fish - Take on me

Reel Big Fish són uns dels grups de la meva adolescència. I el millor de tot és que, reescoltant-los al cap dels anys, sempre m'han semblat igual de bons. No cal buscar-li tres peus al gat: ska-punk divertit, festiu i amb un gran nombre de versions en el seu repertori. Què més es pot demanar? Una de les seves versions més conegudes és aquesta que us he penjat aquí, però en ténen moltes altres: Brown Eyed Girl, Come On Eileen, Kiss Me Deadly, New York, New York... Poseu "reel big fish" a l'Spotify i poseu a prova la vostra cultura musical! Quines de les seves cançons són versions?

I ara el BASEketball: http://en.wikipedia.org/wiki/Baseketball. Què té a veure amb tot això aquesta peli? Doncs que un parell de cançons de la banda sonora són de Reel Big Fish, entre elles la versió de "Take on me" que aquí ens ocupa, que va saltar a la fama a partir de la seva aparició en el film. Evidentment, les imatges del videoclip són fragments d'aquesta obra mestra. Sí sí, obra mestra, pel·lícula de culte. No té desperdici, que diuen. És, sens dubte, una de les pel·lícules més divertides i absurdes que he vist mai. Plena de gags, colors estridents, cameos... cultura pop en estat pur. Frankfurts, refrescos i gorres amb eslògans.

diumenge, 21 de febrer de 2010

20/02/2010, La Maroquinerie, París: Beach House

Per fi he trencat el malefici que tenia amb Beach House i ahir, després de dos intents fallits, els vaig veure en concert. Això era a La Maroquinerie, una sala de concerts que té restaurant i altres coses vàries al 20e arrondissement, entre Ménilmontant i Gambetta.

No és una sala molt gran (no puc calcular la quantitat de gent que hi cap, però diguéssim que és tipus BeCool, amb una distribució perfecta, però. Com un amfiteatre, de fet, amb el seu foso, tres o quatre nivells de grades/escala i un balconet, de tal manera que l’escenari es veu des de qualsevol punt de la sala més o menys bé (sempre hi ha la típica columna o el tio massa alt. Bé, això no és culpa de la sala).

La cosa començava a les 20h, amb un grup del qual no recordo el nom. Al ticket posava que eren Papercuts, però després a la porta posava una altra cosa i bé, no ens vam quedar amb la copla per vàries raons: vam arribar tard, no ens van enganxar a la primera i vam preferir anar a la barra (en un quarto a part) a prendre una cervesa i a fer pipí, i amb tot això només vam sentir tres cançons. Eren una mena de The Wave Pictures amb algun xiulet que altre, amb una estètica peluda i desaliñada… És igual, passem a lo que interessa.

Acabat això, vam córrer a prendre posició dins del foso, al fons, per tal que jo pogués pujar-me en un dels graons i que, tot i així, el Samir fos més alt. Com a mínim vaig veure el concert de puta mare, sense cap cap tapant-me ni res. A l’escenari hi havien posat una mena d’arbres de plomes blancs que reflectien els colors dels focus. A part d’això, només els instruments i un tamboret per al baixista.

Llavors van sortir la Victoria Legrand i l’Alex Scally i un altre tio que tocava instruments varis, com ara les maraques i coses de pegar copets. Ja sabeu quines pintes porten, així elegantons amb les americanes, ella amb els cabells a lo loco i tothom enamorat (jo de l’Alex, si si). Després d’un Bonsoir (recordem que ella és d’origen francès, encara que no parla massa bé), van començar amb Walk in the Park.

No va ser un concert massa llarg, va durar prop d’una hora, i va estar molt i molt bé. Van tocar bona part del nou disc, i també algunes cançons dels altres: Gila, Heart of Chambers… El moment estel•lar, diria jo, va ser Norway, tot i que per a mi el concert va ser genial del principi al final i la meva preferida és Used to be. La Victoria va fer una pausa simpàtica per a dir coses al públic, el públic va dir-li coses a ella. En canvi a l’Alex pràcticament no li vam veure ni la cara i, evidentment, casi tampoc el vam sentir ni cantar. L’altre, com era un annex, no deia res.

El públic estava més mogut del que jo m’esperava, després de les anteriors experiències. Jo tenia una parella una mica plasta al costat, que estaven molt enamorats o algo i no paraven de moure’s junts i de fer-se petonets. Però a part d’això, molt bé. Vaig veure bé, el so era bo, l’ambient perfecte…



No sé pas on els ficaran al Primavera Sound, però el més probable és que jo repeteixi.
Ah, i el 13 de maig a la mateixa sala, Deerhunter. Serà la hòstia.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Primavera Sound 2010: noves confirmacions, roda de premsa 17/02/2010

Estimats amics, m’he autoproclamat corresponsal de De Risio a París i, com a tal, m’he ocupat de « cobrir » la roda de premsa oficial del Primavera Sound 2010, emesa en directe a Primavera Ràdio, avui dimecres 17 de febrer a partir de les 11h.

Ja sabeu com va: els organitzadors i un representant de l’Ajuntament de Barcelona expliquen la propera edició del festival, presenten les novetats i anuncien bona part dels grups confirmats fins a la data. Jo escolto i resumeixo, amb links a myspace, last.fm, spotify i webs oficials indistintament.

En aquesta ocasió l’Alberto estava nerviós, com cada any, i començava parlant sobre els patrocinadors (cap menció a Estrella Damm) i dels escenaris que sponsoritzen. Set (7) escenaris per a l’edició de 2010, en ordre decreixent per capacitat: San Miguel, Ray Ban, ATP, Pitchfork, Vice, Rockdelux –que passa a ser l’Auditori-, i un altre del qual no recordó el nom. No sé si m’equivoco –el journalisme no és lo meu- però diria que és el nou espai Primavera Pro, de llençament de nous artistes.

El senyor de l’ajuntament, Jordi Martí, deia que el festival reunia les tres característiques desitjables que ha de tenir tot esdeveniment d’aquest tipus que se precie: un interés de la proposta musical, ser un espai d’intercanvi profesional i, sobretot, ser una gran festa. Lo de l’intercanvi profesional no és el nostre àmbit, però amb la resta estem d’acord, no?

Si, estem d'acord. Fiestaaaa

Per a aquesta edició de 2010, desé aniversari del festival, els organitzadors contaven amb un presupost de 4.850.000 euros (cagate lorito, casi 5 milions d’euros), que es tradueixen en 170 grups. D’aquests 170 grups, 110 tocaran als escenaris del Fòrum durant els 4 dies que dura la cosa i la resta faran aparició en els diferents esdeveniments que es relacionen amb el festival, a saber: Primavera als Parcs, Primavera al Metro, festes de presentación i clausura a l’Apolo, Minimúsica (per als nens, amb “els aliments” com a leitmotiv d’aquest any i tallers de fer menjar amb plastilina, galetes divertides i “el meu menjar preferit”), espai Myspace…

Els organitzadors han fet un repàs dels grups confirmats fins al moment, que tots ja coneixem, i després han passat a anunciar 44 noves bandes que s’afegeixen al cartell del festival i que tocaran als escenaris del Fòrum i /o a les festes de l’Apolo. Sense més preàmbuls, la llista (ho sento, no m’he quedat amb els comentaris, prou m’ha costat pillar els noms amb l’anglès fantàstic dels comunicadors):

A sunny day in Glasgow
The Almighty Defenders,
o els Black Lips amb en King Khan fent projectes paral•lels
Black Lips, a la festa de clausura del diumenge
Marc Almond
Beach House, ja els coneixem, dissabte més
Best Coast
Bigott

Biscuit, des de Vilanova i la Geltrú
The Books

The Bundles, coses paral·leles del Jeffrey Lewis
JUNIP, projecte paral·lel de José González

Boy 8-Bit
Broken Social Scene
The Crocodiles, n'havíem parlat

Jeffrey Lewis, també diumenge a l'Apolo
The Charlatans tocant el Some Friendly
CocoRosie
Cohete

Lídia Damunt, una madrilenya
Diplo
The Drums, pròximament aquí, a De Risio
Emilio José, un gallego

Endless Boogie, des de Brooklyn, com no
Axel Willner, a.k.a. The Field

Florence + the machine
Roddy Frame, d’Aztec Camera

Half Foot Outside, pam-plo-ni-ca
Les Savy Fav
Matt & Kim
Moderat , o Modeselektor i Apparat

Nana Grizol, de la corda Elephant 6 amb ex-membres de Neutral Milk Hotel

Nueva Vulcano
Gary Numan
Scout Niblett

Owen Pallett
Pet Shop Boys, ho recordareu gràcies al Pol
Sleigh Bells
The Slits

The Smith Westerns
Sunny Day Real Estate, emo de la segona generació, potser em porto a mon germà

Surfer Blood

Titus Andronicus
The Wave Pictures, ja els coneixem tots, eh
Wild Honey, els podreu veure el 2 de maig a la [2] amb Anímic


Bé, això és tot, espero no haver-me equivocat massa, la ràdio no se sentia tot lo bé que caldria i aquestes coses. Fins aquí la meva tasca de journaliste, totalment objectiva, els judicis us els deixo a vosaltres (i jo també en faré algun, per suposat).

A més d'aquestes coses, han anunciat que a l'espai Minimúsica tocarà Internet2, Sedaiós, El Petit de Cal Eril i d'altres que no m'ha donat temps d'apuntar perquè ja anaven més ràpid. Pel que fa als concerts al parc, s'han apuntat els Ganglians, King Khan, Circulatory System, A Sunny Day in Glasgow, Dum Dum Girls, McEnroe, Telemáticos i més. També hi haurà la gent que portin els de Myspace amb els seus "secret shows" i a l'Auditori es passarà la peli dels Animal Collective i tocaran també Standstill.

Em penso que això és tot. Sembla que els abonos van camí d'esgotar-se aquest any. Ja n'han venut 18.000 dels 20.000 que estan a la venda i pensen que, depen com, passaràn part de les 10.000 entrades de dia a abonos... però sense perjudicar el benestar dels assistents, no passant mai de les 35.000 al Fòrum (l'aforament màxim són 40.000 caps).

Ja sabeu, si encara no teniu l'ABONACO, compreu-lo. I vull 25 comentaris, com a mínim, en aquesta entrada. Ja!


dimarts, 16 de febrer de 2010

16/02/2010, Nouveau Casino, París: Candy Clash, Delphic


Tot just vinc d’un concert. Delphic, amb Candy Clash de teloners, al Nouveau Casino de París. Tenia moltes ganes perquè era un dels meus regals d’aniversari -:)- i perquè no havia vist mai als nois aquests de Manchester.

La cosa havia de començar a les 20h i la veritat és que han sigut molt puntuals. El Nouveau Casino es una sala no gaire gran, semblant a la sala Bikini de Barcelona però més petita, al 109 de la rue Oberkampf, en ple 11e. L’entrada pràcticament no es veu, sembla la porta secundària del Café del costat, que porta a un passadís tot negre que al seu temps porta a la guixeta i després a la sala pròpiament, entrant per darrera. La barra, els lavabos i la barra estan a la part esquerra, i el fumadero al pis de dalt. I no hi ha cobertura a dins.

Quan han començat a tocar els teloners estava jo tota sola, perquè he arribat la primera, i he de dir que m’agradaven força. Després les opinions dels altres m’han influenciat, tot i que no diré que no m’ha agradat el concert. Candy Clash són tres nois francesos – el dels cabells arrissats, el del pentinat moderno tipus Sabel/Oriol Barberà i el calb – amb tecladitos, guitarra i baix, respectivament. Camisa de quadres, samarreta estampada alternativament i pitillos amb bambes. Pel que fa a la música, han començant sonant-me a She Wants Revenge (ah, peligro!), després m’han semblat The Rakes (que no és pas millor), més tard a una mena de Vampire Weekend chichorro, fins i tot m’han sonat a Negroni dels Extraperlo, amb algun toc J.U.S.T.I.C. iero…

No, res de nou, és veritat, però sonaven prou bé, estaven contents i motivats i si no ens ho hem passat millor ha sigut per vergonya (si, aquí també sóc una pedorra i no ho exhibeixo prou) i perquè a mig concert ha arribat la resta de la gent que esperava. Els francesos no s’animen massa als concerts (això ho he sabut més tard) i això vol dir que no es mouen gens. Entre aquest ambientazo i els preus prohibitius de les begudes, la festa que es munta en un concert és més aviat nul•la. Amb això no justifico res sobre el grup que, reitero, m’ha agradat prou (segurament, si escolto el disc, m’hi cagaré, però això és el que té el directe), però us asseguro que vistos en sessió a Razz 1 són un bailoteo. Bailoteo pedorro, si, però bailoteo en tot cas. Segurament millor que els Mendetz de merda. O no, però a quién le importa?

Després d’això i una cervesa havia de començar el concert de Delphic. La meva amiga de Manchester volia anar a fer la fan local (local de Manchester, s’entén) a les primeres files. Jo m’he quedat al fons, a la barra, amb els experimentats en la qüestió, que per a això m’havien regalat l’entrada. Això vol dir que no he vist massa res del que passava a l’escenari, però ja sabeu que, a mi, el que m’agrada són les llums de colors. I també m’he posat una mica de puntetes. Aquests són més coneguts, així que no em mullaré gaire amb les descripcions i referències. Tres nois igualment (justifica això la tria del grup teloner? perquè no tocava Vàlius?), el guapo, el simpàtic i el de les ulleres.

Venien a presentar el seu disc, Acolyte, que va sortir fa poc però encara al 2009 (déu meu, com passa el temps) i han començat tal i com comença el disc. Bé, les dues primeres cançons, després ja m’he perdut. El hit l’han fet durar una bona estona, enllaçant amb l’altre hit (eh, quedo com una inculta?). Llumetes de colors freds: blanc, blau, lila i de tant en tant alguns tocs verds i taronges. El públic es movia una mica més, es veia algun ditet aixecat de temps en temps, i sobretot ballaven els vells fans de Morrissey (o fans de Morrissey vells, millor dit). Aquests eren un grup de senyors (i una senyora de cabell curt), d’aquells quarentons-cinqüentons que van de festa i són una mica fastigosets (o molt), que beuen vi i cubates, però no birra, i que porten camises de color lila i similars amb varis botons oberts. Ecs ! Hi havia també el calb, el del cabell llarg, el de les ulleres de pasta (calb o amb cabell, hi havia els dos tipus), el marica declarat, el bailón…

Que no he parat atenció al concert? Mentida, m’ha agradat molt, el que passa és que no tenia massa escoltat el disc i no puc fer una crítica més acurada. Molta chicha, això si. Encara m'acabarà agradant l'electrònica de manera oficial i no podré dir allò de "és que jo soc més de guitarres". Després els entesos em deien que havien tirat massa de remixes i menys de tocar (o el que sigui que fan) que d’altres vegades. Bé, entre que era la primera vegada que els veia i que estava molt lluny i no veia res, no us puc dir massa més. Ha durat una hora, més els 45 minuts dels teloners, amb la qual cosa a les 23h estava a casa i no m’han pogut tornar a atracar.

Vinga nois, dissabte més.

dijous, 11 de febrer de 2010

Ràdio Nostàlgia: Carlos Berlanga

En una època de la meva vida, vaig ser poppy. No és res de què m'enorgulleixi, més aviat el contrari, però què collons, pitjor és que t'hagi agradat Eros Ramazzotti. O no. Però en qualsevol cas, està bé no amagar-se aquestes coses, perquè si ho fas, igualment, un dia el passat t'enxampa en calces i llavors encara és pitjor. Així que, sí, vaig ser poppy. Family, Casa Azul, Ellos, etc. I Carlos Berlanga.

D'aquest últim us volia parlar avui. Potser la vostra omnisapiència musical ja us n'ha fet escoltar la discografia sencera. Si no, acabareu ràpid, perquè només va treure quatre àlbums en solitari abans de palmar-la. Berlanga, fill del director de cine, va emigrar de València a Madrid en el moment de la movida i allà va conèixer l'Anticrist i el genet de la pestilència, vull dir, Alaska i Nacho Canut. En qualsevol cas, qui negarà que entre els tres (Kaka Deluxe, Dinarama etc.) han sabut fer ballar dues o tres generacions d'spaniards.
Però la cosa és que quan la moguda va passar, Berlanga estava una mica penjat, anímicament, crec, però encara va fer quatre discos, tres dels quals (els tres que he escoltat), des del meu punt de vista, són absolutament brillants. Que fossin tan emblemàtics per la capella poppi no us ha d'impedir acostar-vos-hi, seguidors/redactors de derisio (cada cop és més endogàmic i més divertit, aquest blog). Veureu que es tracta de cançons de pop clàssic i dandi amb bases electròniques, cap fórmula excessivament original. Però a Berlanga cal reconèixer-li veritable geni dins l'estil. Decadent, cínic, irònic, però sempre amb aquest punt de creure-s'ho, aquest punt poeta maleït, d'artista. Un punt esplèndid, cal dir, i que el va portar a fer coses com una versió d'Aguas de Março amb Anna Belén, que podreu escoltar si seguiu el link que, més avall, us portarà a l'únic disc que té penjat a l'Spotify.
I no vull dir que m'agrada Carlos Berlanga, a pesar que els hi agrada als poperos, o a pesar que va ser l'ànima d'un dels programes culturals més nauseabunds i sobresubvencionats de la història (no, no dic el Fòrum de les Cultures, sinó la Movida madrilenya). No; m'agrada exactament per totes les raons que el van portar a ser allò que va ser: o sigui, per gai, pseudointel·lectual, gracioset, àcid, amargat, melancòlic, i presumptuós.
Però en fi, abans de posar-me a dir tonteries emocionades, us deixo amb la música. Per fer-vos-ho fàcil, innovo amb una tècnica que crec que a derisio no havia estat mai abans usada: el goear. Així podreu escoltar la mercaderia abans de decidir si val la pena fer l'esforç de baixar-la. Us he triat un total de vuit cançons de Berlanga, gairebé dos terços d'un best of. Ja sabeu, doncs, a veure què us sembla.

El Ángel Exterminador (1990):



Indicios (1994):


Impermeable (2001):




I en fi, amics, ja sabeu: todo se puede hacer bien, es lo que nos dice el ze,e,en. O, el que és el mateix, foco fijo sobre una baguette.

Cacahuets

diumenge, 7 de febrer de 2010

Beach House. 2nd round


Teen Dream, el nou disc de Beach House, està a l'Spotiflins. Moltes de les cançons les vam poder sentir al Primavera club 2009. Inclou "Used to be", un single del 2008.

La veritat és que Teen Dream és millor que l'anterior. A mi m'agrada més. Els temes em semblen igual de bons, però més fins, més clars, més desenvolupats. I Legrand, la cantant, sona més espontània, més com els directes. Però no sé què en pensareu. Espero opinions.

Sigui com sigui, és més accessible que Devotion (2008), que recordareu del post de la Glory. Així que els que encara no tingueu la sort d'haver entrat en els teclats de Victoria Legrand, teniu una segona oportunitat.

dijous, 4 de febrer de 2010

03/02/2010, La Flèche d’Or, París: Cercueil, Patton, Sir Richard Bishop

No és una foto d'ahir, però aquesta és la sala plena
Ahir al vespre vaig anar a aquest concert. La Flèche d’Or és una sala de concerts en una antiga estació de tren del 20e arrondissement de París (l'estació de la Comuna de Charonne, de fet), del tipus estació Renfe del Maresme. Abans funcionava com a discoteca i es podia sortir al lloc on hi ha les vies (ja no passen trens i hi ha gespa), però com els veïns es queixaven del soroll, van haver de tancar i al mes de novembre van reobrir com a sala de concerts, amb horaris de 19h a 2h. Ens queixem de Barcelona, però els veïns tenen molt més de poder aquí a París, moltes sales han hagut de tancar o canviar l’orientació per aquest motiu. Com el Point Ephémère, per exemple, un altre lloc genial, amb sortida directa al Canal Saint Martin, porta per porta amb els bombers.

Bé, doncs ens vam plantar allà cap a les 20h, vam pagar la nostra entrada de 8e amb consumició i ens vam asseure, amb la birra de 33cl, a la part del darrera de l’estació, una saleta amb sofàs vermells i una gran vidriera abocada al túnel per on sortia el tren. El concert va començar més tard del previst, una mitja hora més o menys, i el Sir Richard Bishop ens va semblar un conyàs. No per dolent, era un senyor ja grandet amb una guitarra, que em va semblar que feia bastantes versions, però no us ho puc assegurar. Diguem que va ser com si anéssim a un concert de Shellac i el teloner fos Paco de Lucía. Que molt bé, eh, però no pega ni amb cola i la gent s'avorreix.


Diguem-li espai VIP d'accés a tothom


En aquestes van arribar els nostres amics nois i ens vam traslladar tots a la barra, a beure i a que el cambrer ens convidés a macarons. El senyor bisbe va acabar amb una cançó on també cantava, cosa que es podria haver estalviat, i entre grup i grup vam sortir a l’espai fumador. El següent grup, Patton, eren dos nois de Brussel•les, un a la bateria i l’altre a la guitarra i la taula de mescles. Format No Age que pensaríem a primera vista, però desprès el que feien era força diferent. Més pes a la veu, menys als samplers. Es defineixen com a grup postpunk al seu myspace, però jo reitero que això de les etiquetes no és lo meu. I el guitarrista portava una samarreta de bob esponja amb el patricio.


L'espai fumador, a l'entrada

La sala s’havia anat omplint poc a poc. Bé, omplint és un dir. Si amb el Sir érem 24, en el segon grup potser n’hi havia el doble i en l’últim uns 60 i no més, grosso modo. Ja per acabar, van córrer un altre cop les cortines per a preparar l’escenari i quan les van obrir hi havia allà els tres de Cercueil, dos nois i una noia a la veu, com no. Em van agradar molt, no els coneixia. La noia que cantava, també tocava el baix en un parell de cançons i els teclats a la resta, tenia una veu entre Beth Gibbons i PJ Harvey, però amb un ruidaco fosquet com a base. Rock, electrònica, experimental són les seves etiquetes de myspace. I bé, força envolvente, baixos profunds i tap tap amb la bateria, la veu per sobre però sense destacar i sorollets de maquineta per acabar de lligar-ho tot. Al bateria no el veia, però el de la guitarra sacsejava el cap.
Els comentaris sobre el públic els tindreu al cuoreblog de cotilleos de la Glory a París.

dimarts, 2 de febrer de 2010

La versió definitiva (XII): Mr Blue Sky


que consti que a mi m'agrada la ELO, i aquesta cançó per suposat. penso que deu ser una de les més versionades del món (haha).



en directe, berridos mix



i a la categoria "merda"...