Hi ha molta gent contrària a l’ús del “shuffle” quan s’escolta música, per allò de que un àlbum és un tot on l’ordre de les cançons també compta i altres reflexions d’aquest tipus. Tot això és cert, i està molt bé, però també és cert que aquesta eina ens pot fer evidents semblances que potser, d’una altra manera, no hauríem vist.
Estem cansats de que el dj de torn del barucho pseudo-indie mescli Blondie amb Undertonesi es pensi que es un original de la vida. Ara bé, anar en metro amb el teu shuffle i descobrir lligams com aquests i imaginar-te la teva propia sessió d’Anunciació djs és tota una satisfacció.
En aquestes estava jo l’altre dia quan el meu ipod va decidir fer sonar Blue Hotel, de Chris Isaak, i just després Spiral Transit, de Crystal Stilts. Vale, em direu que no enganxen, però si una cosa és certa és que tenen un algo en comú.
Ja ni ha prou de comparar tots els grups on el cantant té la veu greu i profunda amb Joy Division, no? Ho hem vist amb Interpol, amb Editors i amb no sé quants grups més, inclosos els Crystal Stilts. Doncs mira, jo crec que Crystal Stilts li deuen més a Chris Isaak que a Ian Curtis, i em suda el que diguin els que van de què en saben i escriuen en webs i revistes.
Fa unes quantes setmanes que tinc a les mans el discu-maqueta de Pingüill, un grup de Barcelona conegut pels fidels d’aquest sant bloc. Són amics i coneguts i bona gent i oients de la competència i tot el que vulgueu, però és que Pingüill és l’òstia. “Àlex Todó”, “Guillem Camprodon”, “Pol Pérez”, “Inés Tarradellas” són alguns dels 10 temes que inclou el cd. Els molt maricons dediquen cada cançó a un homínid. Cançons senzilles i breus amb batèria, guitarra elèctrica, baix i veu -en un tema escoltem un teclat- farcides de riffs melòdics, soroll, breaks de batèria deliciosos i la veu dolça pel so més hardcore. Cançons per tots els gustos: el soroll de “Joan Camprodon” o un tema xiulat ben melindro. Temes com “Marta Cirera” o “Àlex Todó” contenen melodies que escoltarem aviat a l’anunci de qualsevol entitat bancària o de l’Estrella Damm. Insisteixo “Àlex Todó” és un himne: “No hi haurà coloms a Barcelona”.
Queden menys de dos mesos i aquí ningú s’anima a fer la prèvia. Jo hauria d’estar estudiant per a l’examen del DALF d’aquest dissabte, però ja sabeu com van aquestes coses (això és com tot, que dirien alguns) i prenc –un cop més, tot i que aquesta vegada no és per a ensabonar-me- la iniciativa.
Avui toca Best Coast, un –altre- grup de Los Angeles d’aquests que porten al Primavera per a programar-los per la tarda. Són una noia i un noi, ella a la veu i la guitarra i ell a la bateria. Cap dels dos és guapo, tot i que la noia és la típica que, amb la guitarra i sobre l’escenari, li agrada a l’ATP (ei, no t’emprenyis, jo també sóc la típica que m’agrada un de cada grup, i aquest any en tinc uns quants de fitxats per al rànking de guapos del festival). El noi, en canvi, és ample d’ossos i porta el cabell llarg (ach!) amb ulleres de muntura fina. Si mireu el vídeo aquest, podreu veure que s’assembla una mica al italo-turc aquell que hi havia a la meva festa de cumple i que ningú sap d’on va sortir. Ah, si, un detall important: ell era el cangur d’ella quan aquesta era petita.
Es veu que són molt amics de les Vivian Girls i, ai, ara ja ho hem dit tot. Estil rockero-punki (bueno, el noi fa el que pot, pobre) despentinat, accent americà a tope. De la música què puc dir? Serà d’aquests grups que a la majoria ens agradarà i que el Pol dirà allò de que “ens traguem la merda dels americans i un montón de grups bons catalans es queden fora del festival”. I no serà pas mentida, però hemos venío a disfrutáh. És a dir, a fer tap-tap amb els peus i amb el cap, a moure un genoll, a sentir la veueta de la noia (si, si, des de sota de l’aigua o gravat al menjador de casa meva) i a veure com rasca la guitarra… en fi, ja ho deia, concert de les sis de la tarda, amb les primeres birres del dia, just abans de fer la parada del bocata. Com l’any passat Vivian Girls o 1000 altres grups com aquests, quoi!
Ara que estic a París m’estic tornant una mica Juan Palomo (allò del “yo me lo guiso” i tal i qual). Donat que la majoria de gent (i quan dic gent vull dir amics) es van oblidar del meu cumple, no deixaré que ningú s’oblidi de que avui és el meu sant.
I no em vingueu amb la conya de “jo no crec en déu”, “jo no sóc catòlic”, “vivim en una societat laica”, etc. perquè això no s’ho creu ningú. Com s’explica sinó l’ús (per part de creients i de no creients per igual, i no només vells i velles que també diuen “en paz descanse”) d’expressions que contenen la paraula “glòria” com a sinònim de felicitat, alegria, exaltació –com ara “estar en la gloria”- o, en el nostre camp de recerca, de la freqüència amb què apareix el mot/nom en les lletres de cançons (i no de cançons de missa, precisament)?
Per a autocommemorar-me (o glorificar-me a mi mateixa, com vulgueu) he fet un petit recull de grans èxits gloriosos, així podreu canviar de broma i parar de cantar-me el “gloria, gloria, saltas/faltas en el aire” (mai he sabut com és l’original).
1. El clàssic
2. La que ens agrada
3. Aquella que hauria de sonar en el meu casament
4. La quota de música en català
5. El punk és un tema apart
6. També tenim el model stadium rock
7. Reprenent la idea del deletreo
8. Una que acabo de descobrir
9. El metal té una predilecció pel tema, no m'hi ficaré massa
10. Ian Brown també s'apunta
Podria seguir, ho sabeu, però ho deixarem en una selecció no exhaustiva de 10 exemples, i qui vulgui que posi els que jo no m'he atrevit a linkar (hi ha coses molt bizarres, i una té un caché).
