dimarts, 25 de maig de 2010

L’hora d’escollir 2: divendres

Ja ho anunciaven i, efectiviwonder, s’ha tapat el cel. Més val que siguin núbols de pluja i no de cendra, que com em deixin a París mato a algú.

Anant bé, però, divendres tindrem una mica de resaca del dia anterior (i jo hauré anat a la pelu, d’altra banda) però tindrem prou força com per a una altra jornada de fiesta loca y diversión. Venga, pues:

No sé si és molt arriscar dir que estarem allà al Forum a les 17h per a veure Cohete, però tot podria ser. A les 18h per a A Sunny Day in Glasgow ja potser, si (la Hope Sandoval no crec que la vagi a veure, per no perdre el costum de no anar mai a l’Auditori, però si al Pol li fa molta il•lusió, puc cedir).

A les 19:15h, Best Coast és el grup imperdible i imperatiu. Ja en vam parlar. I després? Spoon? Ganglians? Condo Fucks? A mi em faria gràcia veure Spoon i trobar-me a Bradford Cox entre el públic, o fins i tot sobre l’escenari. En situació normal votaria per Ganglians, però tornen a tocar al parc Joan Miró dissabte a les 15:45 i al festival Villette Sonique de París el cap de setmana següent (també en un parc i també gratis). Així que és Condo Fucks qui se lo lleva.



La coincidencia fatal 2: Beach House 21:45 vs. Wire 22:00. Os pasais, aquí. Em penso que no ho decidiré fins a l’últim moment, tot i que a Beach House els vaig veure fa poc (i precisament per això, us ho recomano molt i molt) i a Wire, que m’agraden molt, no els he vist mai...

I després d’això no hi ha massa res més a veure, podrien haver programat a Wire més tard. Japandroids? Trobo que criden massa, però no els he escoltat des d’aquesta primera impressió, així que pot ser una opció. Panda Bear pot estar bé. Shellac ja cansen una mica, aquí todos los años…

The King Kang & BBQ Show és un altre imperdible (també toquen al Joan Miró diumenge a la tarda, però és la festa de cumple del meu pare i, total, coincideixen amb els Pixies…). Yeasayer són uns pesaos, i els Bloody Beetroots Death Crew 77 li foten una chicha que cuidao.

Trobo que està una mica buit, el divendres. Serà temps de descobertes o de ves a saber què. Feu-me critiques, clar.

Ah si, i Mujeres al final.



dilluns, 24 de maig de 2010

L’hora d’escollir: dijous

Queda menys d’una setmana per al Primavera Sound 2010 i ja se siente en el ambiente: les finestres obertes all the time, samarreta de tirants, sense mitjons, els veïns fent una barbacoa sota la meva finestra… I nois, ens hem de preparar.

Tots sabem que després, un cop al festival, hi ha les situacions inevitables que fan que et perdis un concert (o mig) o que canviis d’opinió a última hora i vegis un grup que ni coneixies. De tota manera, a mi no m’agrada fer les coses sense tenir-ho tot una mica apamat. Aquí van les meves recomanacions per al primer dia:

El meu avió arriba al Prat a les 16:25, amb la qual cosa és casi segur que em perdré a l’Emilio José (ja sé que te’l vaig recomanar ATP, però hauràs d’anar-hi sense mi). De tota manera, toca repetides vegades en el festival: al salón de Myspace 43 i a la carpa Ray-Ban unplugged.

Amb una mica de sort em perdo també Bis (ironia mode on), i això em fot perquè toquen a la mateixa hora que Sic Alps, i a aquests si que els volia veure. Trobo que és un bon grup per a començar un festival, així que espero que no hi hagi cua per a lo de la polsereta i que et revisin el bolso.

Just després hi haurà The Wave Pictures, amb el seu nou disc més hefneros que mai. Ja els hem vist en altres ocasions, però ens agraden (j'adore, vaia). S'haurà de buscar el moment, però, d'anar a comprar tickets. No voldrem presentar-nos a les 20:10 a The Fall sense una birra a la mà.

The Fall toquen a la mateixa hora que Circulatory System, merda, que a mi m’agraden. Però toquen dissabte al migdia al parc Joan Miró. Una mica més tard comencen Titus Andronicus, que també m’agraden i que podria haver anat a veure el passat dijous a la Flèche d’Or, si no haguès anat a veure Jolie Cherie i a que la meva amiga triomfés, un cop més.

Després de tot això, bocata a la mà, potser, jo votaria per The Smith Westerns i passaria de The XX com de la merda, que semblen Habsburgs. Hi ha el problema de que tot això passa més o menys a la mateixa hora que Superchunk. Jo ja he assumit que no tocaran la versió del Say my name, say my name, però quand même, m’agradaria veure què tal.





Més tard, Wild Beasts no estan mal (em recorden a Orange Juice amb un lloro fent els coros, pot ser?), però m’agraden més Broken Social Scene. Ho sento per Crocodiles, que també són guais, tot i que estic oberta a que em convencin si cal.

I ara ve la coincidencia fatal: Mission of Burma a les 00:45 vs. Pavement a la 1:00. Aquí els senyors del Primavera s’han passat, però als primer ja els hem vist. I será això el que pensarà tothom i no hi anirà ningú, no? Pobres, amb el traje molón del cantant i el baixista, que a mi m’agradava tant…

Per acabar: la chicha. Fuck Buttons o Chrome Hoof? Jo voto pels segons, però aquí també estic oberta. A Delorean m’agradaria veure’ls, i si està en Marià per allà podem fer-li bromes (amb carinyo). I s'haurà d'acabar amb Moderat, no hi ha més.


Ah, si, he fet una llisteta de spotify amb les coses aquí mencionadas.

dilluns, 17 de maig de 2010

Papa Topo al Primavera Sound 2010 o 'Apopalipsis now'

Aquesta cosa de la programació complementària és ben estranya. No per lo del metro, les festes prèvies al festival ni els concerts al parc. No. És pel salón Myspace 43.

Què vol dir que Papa Topo toquen al festival? Si, en aquest salón, em direu, però i què? Si hi toquessis tu, en aquest salón, aniries dient ‘ui si, toco al primavera, com molo’, exactament com faran aquests adolescentes atormentados.


He salido a merendar, por la selva tropical, con mi amigo el puerco espín

No tot és dolent aquí, no pas, però mostra una vegada més que qui posa el seu colze sobre la barra de la [2] té molt guanyat. Aquí van les propostes de Myspace 43:

Aias, CocoRosie, Cuerpos, Disco Las Palmeras!, Emilio José, Javiera Mena, Kana Kapila, Klaus&Kinski, Le Pianc, Mujeres, Nine Stories, Ornamento y Delito, Tortel y Wicked Wanda.

Alguns toquen també en altres coses de la programació complementària: Le Pianc al Minimúsica, Emilio José al Ray-Ban unplugged, com El Petit de Cal Eril, que també tocarà a la festa de comiat, Thelematicos també toquen dos cops…

I diran per aquí ‘bé que circulatory system i ganglians també toquen al festival i al parc, no?’. Bé, si, però aquest no és pas per això que dic del colze. Valius, ja sabeu el què us toca. Pingüill, pareil.


dissabte, 15 de maig de 2010

De Risio en els concerts I

Em prenc la llibertat d'inaugurar una nova secció, perquè he estat mirant vídeos del concert de Deerhunter de l'altre dia i he vist que surto en un parell, així que 'venga todos!' i a veure qui em troba.

Amb això també deixem a banda les cròniques de fan histèrica i passem a 'lo serio', que és el pedazo de final de concert que van fer, al youtube en dues parts. Jo surto a la segona :)



dijous, 13 de maig de 2010

13/05/2010, La Maroquinerie: Deerhunter + Bachelorette

Tot just arribo del concert de Deerhunter, molt contenta, tot i que ja se m’ha passat una mica l’emoció. Ha sigut el concert de la vida.

Primer ens hem preparat a casa meva, amb unes quantes birres i aquestes coses prèvies que fas quan vas a un concert i a tu, i a tots als teus amics (menys un) els hi fa superil•lusió.


Després hem sortit tots contents cap al metro, i encara hem pogut veure tres o quatre cançons del grup teloner, que era una noia sola amb el seu ordinador, Bachelorette. Feia aquesta cosa de posar bases amb el pc, que al mateix temps feien imatges a la pantalla del darrera, i cantar. No estava mal, sense matar, però el Samir deia que ella no feia res, que ho portava tot fet de casa. Jo me’n fotia una mica, perquè m’havia begut cinc birres i m’acabava de comprar la samarreta del meu grup preferit (la més petita que hi havia, que era diferent a totes les altres).


Després els meus coleguis han anat a fumar, però l’Antoine, l’Hugo i jo hem anat a buscar un bon lloc, ben a prop de l’escenari. Tot d’una, Deerhunter han sortit a l’escenari, el Bradford l’últim, han saludat i s’han posat a tocar la seva nova cançó:



Tot el concert he anat retenint les cançons en el meu cap, per a poder escriure una bona crítica, però ja no me’n recordo de l’ordre ni de res, tan emocionada que estava. Només puc dir que ha sigut un concert de la hòstia. Cert, han tocat més del darrer disc –Microcastle- que dels altres. Però no han faltat les grans cançons dels altres.



Després de Helicopter han tocat Never stops, això si que ho sé. Si fos una periodista (o una periodista wannabe) ja m’hauria preocupat d’apuntar el setlist, pero yo he venido aquí a disfrutahr, així que us contentareu amb que m’hagi agradat. No sé si m’equivoco dient que han tocat Dot again i Focus group. M’agradaria poder dir que han tocat Hazel St, i crec que ho han fet però no estic segura. De tota manera, és una de les meves preferides:



Ha sigut una mica molt noise, si, però i què? A qui no li hagi agradat és perquè no era fan. Perquè els fans, els de veritat, estàvem allà sacsejant els nostres caps i movent els nostres genolls al ritme del soroll, dels acords, vivint les cançons de deu minuts. Un gran moment ha sigut el de Nothing Ever Happened, molt millor que quan han encadenat Cover me (slowly) amb Agoraphobia, com en el començament del disc, molt millor. I Disappearing Ink ha sigut un altre moment estelar.



Han marxat i han fet un bis, perquè estava programat o perquè era la primera vegada que veia, a París, a un grup sortir a re-tocar quan encara la gent estava aplaudint. Han tocat Strange lights i una altra, on han fet pujar a dues persones del públic per a que toquéssin guitarra i baix mentre el Bradford es posava a flotar per sobre del públic i el baixista feia fotos. L’última cançó ha durat molta estona, mentre ells feien altres coses, com ara quan el Bradford ha pujat a sobre d’un dels amplis a seure en cuclilles i fer el gat, o quan s’han fet fotos amb el públic ensenyant el dit del mig a la càmera.



Hi ha a qui no ha entusiasmat el concert, però al final han vist que jo –i els meus amics- érem mega-fans i no ens han volgut espatllar la nit. Trobo que ha durat massa poc, m’hauria quedat dues hores més sacsejant el cap i movent els genolls palante y patrás. Ai, quin concert! Un altre cop m'he enamorat de Bradford Cox!

dimarts, 11 de maig de 2010

De Risio presenta els horaris del Primavera Sound 2010


Un any més, Glory s’aplica i re-treballa els horaris del Primavera Sound ja que, un any més també, els que hi ha penjats a la web són il·legibles. Ho fan per a què no veiem tot d’una les coincidències fatals que ens han preparat? Aquí les més flagrants:

Mission of Burma – Pavement

Beach House – Wire

Built to Spill – No Age (tot a la mateixa hora que The Charlatans i Matt&Kim)

La taula no és superexacta, hi ha una casella per cada 15 minuts (diferències més petites no calia subratllar), i aquest any no hi he ficat colors, cada uno a su gusto, tu. Tampoc hi ha la festa de diumenge ni la programació complementària dels parcs, però hi ha lloc al marge per a qui li interessi (jo ja m’ho he fet en els meus, ai ai quines ganes!).

dilluns, 10 de maig de 2010

HORARIS! HORARIS!

http://www.primaverasound.com/ps.php?seccion=horarios&idioma=ca

LA FEMME

LA FEMME és un grup francès, de París-Biarritz, que mola bastant. Són quatre nois i una noia i fan una mena de synth-pop tropicalero-obscur, per dir-ho d’alguna manera que no vulgui dir res, així no em mullo.

Aquí teniu el hitazo bailongo amb el que me’ls van fer descobrir :



I aquí un altre tema en què es veu més clara la influencia de grups francesos dels anys 80-90, com Deux per exemple, o com qualsevol dels grups de la compilació de Bippp Records:





Més vídeos i algunes cançons en el seu myspace. En concert els 13 i 29 de maig i els 2 i 12 de juny a París. El 2 de juny a l’OPA, a més.

divendres, 7 de maig de 2010

Sparks - The Seduction Of Ingmar Bergman

Que t'agradin molt els Sparks té dos problemes principals, a saber:

1. que la gent es pensi que ets un snob maricon.

2. que no t'assabentis de quan surten els discos perquè ningú no en fa promoció.

És per culpa del segon (de l'altre ja en parlarem en una altra ocasió) que no fa ni quatre dies que vaig saber que el passat mes d'agost els Sparks havien publicat un altre disc. I en van 22. Es tracta d'una raresa dins la seva carrera, molt plena de rareses, de fet. Com fa no tant van fer els Pet Shop Boys (un altre grup que causa el problema número 1 als seus fans, però sense que ningú cregui que són snobs), els Sparks han fet un musical.

The Seduction Of Ingmar Bergman és un musical radiofònic. La ràdio pública sueca –allà els Sparks tenen molta tirada– va encarregar-los un musical que havia d'incloure parts en suec. Després d'acceptar, no sabien de què parlar, i se'ls va acudir que una bona idea podia ser una imaginària visita de Bergman (una mena d'obsessió personal dels germans Mael) a Hollywood el 1956, en un intent de la indústria cinematogràfica americana de fer-se amb els seus serveis.

La història relata la seva arribada a un Hollywood que el supera i en el qual, ja des del primer moment, no sap què hi fa. De seguida, tot es converteix en un malson asfixiant: Ingmar és temptat pel viperí cap dels estudis, que li fa ofertes que no pot rebutjar perquè treballi a les seves ordres ("works of art can also work", li diu en el que potser sigui el millor número de l'obra, que podeu escoltar al vídeo d'aquí sota), és perseguit per fans que cacen autògrafs com llebrers i rep insults d'una estrella de Hollywood que es pren molt malament els seus comentaris ("why do you take that tone with me, save it for some swede" / "somewhere you are the star, but never when you are near to me"). Cap al final reflexiona sobre la fugida, demana ajut a la seva compatriota Greta Lovisa Gustafsson (Greta Garbo, pels coleguis) i s'escapa provocant la ira del productor i les alegries del poble suec, que rep de nou el seu heroi.
Gràcies a aquest disc ens adonarem, si no ens n'havíem adonat abans, que de fet els Sparks portaven molts anys fent música de musical disfressada de discos amb cançons desconnectades. I és que cada número de l'obra (¿s'ha de dir així si és un musical?), fins i tot els monòlegs en suec de Bergman, remet d'una manera o una altra a discos com Gratuitous Sax And Senseless Violins, Lil' Beethoven i Hello Young Lovers. Els temes són els mateixos –la incomprensió del geni, la importància del talent, la necessitat de llibertat artística, la superioritat i la solitud del creador, amb tota la ironia i sobreactuació que cal per parlar d'aquestes coses. Els sons, també: instrumentació simfònica combinada amb electrònica, guitarres glam/metaleres amanides amb fanfàrries continuades. En un altre ordre de coses, les actuacions són brillants: es tracta d'actors de ràdio que, fins i tot quan canten i parlen en suec –quan no se'ls entén, vull dir–, aconsegueixen una intensitat que deixa al·lucinat.

Per tant, estimats lectors, no em siguin covards i intentin donar-li una oportunitat. A Spotify el trobaran en una sola pista, o sigui, sense anuncis (alguns dels millors números, als minuts 8:14 i 9:30, 22:58, 27:55 o l'al·lucinant número de Bergman i Greta Garbo des del 52:00 fins al 58:38). A torrentz o qualsevol història d'aquestes se'l podran descarregar fàcilment. A la web dels Sparks el podran comprar. I estaran al cel quan l'escoltin. A reveure!

dimecres, 5 de maig de 2010

Spotify social, tot un què


Spotify, quin invent caigut del cel ! La descoberta, el cagar-se en tot per la publicitat i descobrir que si baixaves el volum l’anunci es quedava en pausa, la primera vegada que vas pagar l’euro diví per a una festa sense publicitat, els anuncis de França –que fan més gràcia… i ara això.

Qui hagi obert aquests darrers dies el seu benvolgut spotify haurà vist que se li oferia una nova aplicació : l’spotify social, o allò de connectar spotify amb el facebook i importar els amigos i compartir les llistes de reproducció, etc. I encara una altra fantàstica també que és la d’importar la teva pròpia música i poder-ho escoltar tot en un mateix reproductor.

Jo al principi era una mica reticent, com amb tot, però al final m’ho he fet i no canvia gran cosa (de fet, només tinc una persona més a la llista de gent que ja m’havia fet). Així que els que encara no ho tingueu (ATP), feu-ho, així podré subscriure’m a la llista de potetre!

Algun dia tanta xarxa social i tanta polla en vinagre haurà de petar, per aquí o per allà, però de mientras vamos a compartirlo todo i a frikejar com aquests últims dies per aquí!

*la Rosenvinge és una plasta de cuidao.

dilluns, 3 de maig de 2010

Spiritus Dei: Les prêtres




L’altre dia vaig anar a visitar el Château de Vincennes, perquè haig de fer un treball sobre la capella i un historiador de l’art que se precie ha d’anar sempre a veure les obres in situ.

A dins de la capella havien muntat una exposició sobre àngels músics. La veritat és que l’exposició no era res de l’altre món: unes quantes estàtues i uns quants quadres d’àngels músics de diferents èpoques, un parell de llibres de partitures antics i alguns instruments musicals més o menys vells, tot organitzat cronològicament.

El cas és que el panfleto d’aquesta exposició va força ple de publicitat, no sé si és per qüestions econòmiques del ministeri de la cultura francès (el Château de Vincennes és un Monument Històric, públic) o perquè les associacions de cristians s’estan posant en serio amb això de captar nous creients.

La publicitat era l’habitual -les revistes Arts sacrés i Le monde de la Bible, amb una novetat afegida en la contraportada del llibret :



Des airs éternels entre musique sacrée et grands standards. Deux prêtres et un séminariste pour un album au message universel.

« Je cherchais des fonds pour une école à Madagascar et la construction d’une église près de Gap » explique Mgr di Falco Léandri, à l’initiative du projet



(doncs bé, ja veieu quin és l’objectiu, els diners. També a facebook i a Gloria.tv).

El tracklist conté perles com aquestes : Quand on n’a que l’amour, Ave Maria, L’envie d’aimer, Il est né le divin enfant, Il faudra leur dire o el que sembla el hit, Spiritus Dei (Sarabande).

No faré cap judici de valor, que amb aquestes coses mai se sap, però ahí os lo dejo.

dissabte, 1 de maig de 2010

Tribute to Camilo

Alcoi (poble quillo), principis dels 60. Un grup local comença a despuntar en bodes, batejos i comunions. Les seves versions són aclamades pel poble sencer, de la Maria de la fleca fins al Paco de l'estanc, tot i que els seus cabells llargs escandalitzen una mica al senyor rector. Són LOS DAYSON, i al capdavant, ell: Camilo Sesto.


Chao Chao


Ayer


Passen uns quants anys, i aquell jove alicantí de melena lleonina emigra a la capital a fer fortuna. Allà s'uneix a un altre grup de joves inquiets i inconformistes. Les seves llargues melenes es mouen al ritme dels seus insinuants moviments. Per Madrid es comença a estendre el rumor d'un pacte mefistofèlic. Són LOS BOTINES.


Te voy a explicar


No me importan las miradas


I fins ahir:
http://www.youtube.com/watch?v=hx3ox36wvx8
http://www.youtube.com/watch?v=E8nnQjI7rx8&feature=related