dissabte, 31 de juliol de 2010

Gloriusvictorius

Bon matí de dissabte, amics.

M’he canviat de ciutat, no conec a ningú i, per tant, no surto. Així em puc permetre el luxe de despertar-me un dissabte a les 9h per a presentar-vos el meu nou blog.

Gloriusvictorius és el blog de la Glory i del Victor, la noia de Barcelona i el noi de París. El vam obrir fa un parell de setmanes, amb la voluntat de que es converteixi en un blog musical de referència (o millor dit, amb la voluntat d’entrar gratis als llocs). La idea és fer cròniques de concerts, crítiques de discos, presentar grups… lo de sempre dels blogs musicals, però en bilingüe espanyol-francès. Si, tu, espanyol. No és per res, però com vam tenir la idea a París, i a París cap dels meus amics parlava català però algun si que parlava espanyol, així ho fem.



la glory i el victor de festival




De moment, però, no estem gaire actius, és el que té l’estiu. Però alguna cosa hi ha, i amb la rentrée ja veureu. Us convido, doncs, a visitar Gloriusvictorius, a fer-vos seguidors si us agrada i a que ens comenteu tant si us agrada com si no.

Benvinguts sigueu, soyez bienvenus!

divendres, 16 de juliol de 2010

Les Eurockéennes de Belfort 2010 2.0

Ara que ja ha passat un temps i m’he pogut recuperar, cal que us expliqui com em va anar per aquest festival de províncies francès. Doncs va anar bé, molt bé, ens ho vam passar teta i vam reflexionar sobre el tipus de tortura col·lectiva i voluntària que suposa anar a un festival d’estiu i dormir a la zona d’acampada –si vas al festival però dorms en una casa la cosa canvia.

Després de passar una nit a Besançon i de tenir diversos problemes tècnics abans de sortir (se’ns va trencar la flagoneta i vam haver de separar-nos, uns en tren i la resta anxovats amb l’equipatge en un Clio automàtic), vam emprendre el viatge cap a Belfort amb moltes ganes d’arribar. L’arribada va ser difícil, del pàrking al càmping hi havia un bon tros i anàvem molt carregats, i a més feia molta calor i ja anàvem una mica cuits.

La qüestió és que vam plantar la tenda, i dic la tenda perquè només en teníem una per a sis –cinc nois i jo, la cosa s’anima- i ens vam fer uns gintònics abans de marxar cap al festival amb les navettes que sortien del càmping. Abans d’entrar ens trobàvem amb el nostre col·lega Onito, que treballava al festival i ens entrava el botellón al recinte.

Ja d’entrada ens vam perdre Suicidal Tendencies. A qui se li acut programar-los per a obrir el festival, el primer dia a les 16h de la tarda ? Vam veure una mica de Two Door Cinema Club i vam anar tirant cap a The Dead Weather, que jo no sabia que era un altre grup de Jack White. Jack White, ja canses, no m’agrada aquest grup i el directe va ser un rollamen. Sort que teníem rom amb cola. Després d’això vam veure Chromeo i King Midas Sound, i més tard vam córrer a fer el kéké a Jay Z.



El concert de Jay Z va ser la hòstia, no puc dir-vos si és perquè anava jo molt borratxa, perquè va estar realment bé o perquè sempre que vaig a un concert de coses raperes-hiphoperes tinc les expectatives tan baixes que em sorprenc. En tot cas, els americans raperos saben fer un show i això és el que va venir a fer en Jay Z. Jo, en canvi, havia vingut a passar-me tres dies sobre les espatlles de qualsevol dels meus amics.

Després d’això vam veure Hot Chip que, contràriament al que jo em pensava, van ser una puta merda. Diria que feien playback, però ningú em creurà. No sé com, però no vam veure res més, crec, ens vam menjar una pizza, vam beure Desperados i vam tornar al càmping caminant per les vies del tren, arribant a la tenda quan tots els altres ja estaven a dins i ficant-nos a dins com vam poder.

A les 9 del matí va començar la tortura festivalera: no només havíem dormit malament –vestits, sense sacs ni màrfega, amuntegats uns sobre els altres- sinó que al matí feia una calor de la vida i a la tenda no s’hi podia dormir. Tots a fora, de qualsevol manera amuntegats a l’ombra, esperant l’hora d’anar al festival. 6 dutxes en tot el càmping = no et dutxes en tres dies, però fas una higiene diària certament deficient. A més, jo em trobava malament. I encara més, aquella cosa que no passa a casa nostra però als festivals europeus si –una té ja una mica d’experiència: els policlins-caixa de merda. ‘Tots els policlins són caixes de merda’, em direu, però el Pol sap el que vull dir. Aquell tipus de policlin que no t’enganya amb una forma de water convencional i s’empassa el que tu hi tires, és aquell policlin-letrina on la única cosa que hi ha és un forat, dins el qual tu pots veure tot el que l’altra gent ha fet abans que tu.

També ens va passar allò de comprar mil productes alcoholitzants per als tres dies i no tenir massa res el segon dia de festival. Sort que teníem un cotxe per anar a comprar i tornar just a l’hora de l’apéro, on ja hi hauria el primer vòmit i la típica discussió de ‘jo no puc cagar en un policlin d’aquests’. Amb tot això ens vam perdre Broken Social Scene –programats amb moltes llums a les 17h15- i vam arribar al recinte per a Radio Radio. Ni els coneixíem ni vam tenir interès després per aprofundir, sin más, el Hip Hop Electro. Després, jo hauria volgut veure General Elektriks però em van portar a Serena Maneesh i ho agraeixo.

Serena Maneesh és un grup d’indie shoegaze amb una noia molt guapa al baix, sonen com My Bloody Valentine barrejat amb Sonic Youth i fan un directe bastant contundent, amb arrencament de cordes de guitarra inclòs. I d’aquí a The Specials, només les noies, però. I les noies s’ho van passar teta ballant i cantant i fent-se fotos i comentant les lletres i bevent rom-cocacola.



Després, The XX igual de merdosos que sempre. A ningú li agradaven i tot i això estàvem allà. S’ha de dir que començava a ploure i que aquell escenari era cobert. S’ha de dir també que allà estaven els nostres nois amb vitamines, així que vam aguantar als pesats dels ous-ous amb la barbeta enfora fins que va ser l’hora del diluvi i d’anar a veure The Hives. De camí cap a l’escenari principal es va posar a ploure molt i ens vam separar: el meu company de pis actual, el noi amb el que us faig el salt amb un altre blog i jo ens vam colar a la zona vip per anar a fer unes birres. Una cadascú, per a ser concrets, ja que va parar de ploure en aquesta estona.

Llavors vam pixar i vam anar a veure The Hives els tres sols, diria que a la mitja hora ens vam cansar. S’ha de dir que a mi m’agradaven els Hives i pensava que en directe estaven bé, però ara exageren massa el tema show i, tu, jo he vingut a escoltar música, no a escoltar-te a tu. Vam resistir quatre hits i a la primera gota d’aigua vam marxar a veure Ghinzu a l’escenari cobert. Ghinzu va ser molt guai, i tots estàvem molt receptius a les llums i a la música de moure un genoll. Més encara per a Vitalic, chicha pura i dura per a gent ultra vitaminada, ens ho vam passar teta.

Quan ens van fer fora del recinte, encara teníem ganes de més. Vam agafar tots el bus de retorn al càmping i ens vam posar a escoltar música al costat de la tenda, amb les últimes birres que quedaven. Tot això amb les nostres noves adquisicions: un banc de fusta i una carpa. No sabem quan ens vam adormir uns a sobre els altres, però quan ens vam despertar encara sonava la música. Jo em vaig despertar escoltant Ariel Pink, concretament Bright Lit Blue Skies.

El segon dia no ens va tocar a nosaltres anar a comprar, sinó a la resta, amb la qual cosa ens vam passar el dia vagabundejant pel càmping anant a carregar el mòbil, a comprar uns sandvitxos infectes, buscant al germà de nosequi i fent aquestes coses. Sort de la supercarpa, que feia ombra per a més gent. A l’hora de l’apéro vam rebre visites: uns nens petits amics de no se sap qui i un penjat de la vida que es dedicava a passar porros. I nosaltres lo de sempre, gintònics, birres calentes, rom-cocacola, olives i patates.

Vam arribar al recinte a l’hora de Gallows, un grup de metal hardcore amb nois de cabells curts tenyits de ros pollastre i amb tatuatges al coll i braços. A mi no m’entusiasmava la música, s’ha de dir que em feia pensar en el meu germà, però els tios feien el que volien amb el públic: ara us aparteu i correu en cercles, ara feu una piràmide humana, ara això, ara allò… Després Julian Casablancas, tot simpaticot deia Hoh la la! i fins i tot va cantar Hard to explain dels Strokes. No va ser el millor concert del dia, però no va estar mal i vam cantar una miqueta.



LCD Soundsystem era a l’escenari cobert, hi havia un munt de gent però ens vam col·locar molt al davant del públic. A mi no em va agradar especialment, em feia la sensació de que el tio només parlava i no cantava, però vam ballar molt i vam passar una bona estona. Ningú va voler venir a veure Mika amb mi, però de camí cap a Health va començar la festa de veritat.

Health van ser la canya, però a partir de llavors no tinc massa més records. Sé que vam veure Fuck Buttons i que ens ho vam passar teta (érem 25 persones), que vaig anar al lavabo i que els meus amics es van pensar que m’havien perdut, que després vam comprar xuxes i vam anar a veure Massive Attack, que tenien els baixos molt forts i no ens convenia, que em portaven en braços i vaig caure, que després tenia el blau enorme al genoll que tots heu vist, que fèiem la roda de camí al càmping, que vam fer un foc amb els veïns i vam tocar el dijeridoo, que vam furgar en les neveres de la gent a veure que hi havia, just abans de començar una missió cervesa en la que vaig arreplegar quatre birres per a tots, que vaig comprar unes frites, que vam dormir tots junts molt contents fins que algú va saltar sobre la tenda i aquesta es va desplomar a sobre nostre, que em vaig posar del revés per a poder treure el cap, perquè tenia por de morir ofegada…



En fi, que els festivals de província també estan molt bé, sobretot si els teus pares no estan per allà (com no era el cas per a alguns dels meus amics) i si trobes amb què passar-t’ho bé, ja que els grups ne sont pas terribles… L’any que ve repeteixo, ni que sigui per dormir tots atonyinats en una tenda nova, que la d’aquest any se’ns va trencar.