dijous, 28 d’octubre de 2010

De l'ELO a TOTC

Més que unes sigles. A l’Electric Light Orchestra i The Olivia Tremor Control els uneix alguna cosa més a part de que els seus acrònims junts podrien ser el nom d’un grup de folklore contemporani españolazo o d’un de tontipop de perifèria de gran ciutat. Els uneix un so.

Cosa d’escoltar música distreta en mode shuffle que, de tant en tant, hi ha cançons que has escoltat 30.000 vegades i que, tot d’una, et sorprenen. Em passava avui això tornant de classe, amb Jumping Fences.




Qui digui que no té un toc Mr Blue Sky que calle para siempre.



ELO és un dels grups anglesos que va vendre més discos en la seva época (els 70s i 80s), era una cosa mainstream entre lo mainstream. Alguns han dit que cutre, no només per la seva estètica o per la mort absurda d’un dels seus membres fa uns pocs mesos (una bala de palla el va aplastar), sinó pel so facilot i bailongo que tant agrada a les iaies que munten una escola de “costura y patronaje” amb les seves amigues del té en una ciutat d’extrarradi.


Què han de tenir a veure amb un grup norantero d’Athens, Georgia? Jo us ho diré: veuetes d’home castrat (la principal i els corillos), un so de tenir les parets de l’estudi forrades de pana, tecladets, cànon, ritme ascendent…


I és que aquests músics d’Athens, Georgia, són molt modernetes i molt transgressors tots, de l’estil de “jo escolto de tot” que després fa ressorgir grups de la talla de l’ELO i munta tota una escena de revival rock-sinfònico-electrònic. Toma ya.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Inspiral Carpets - Life (1990)

Tenia ganes de tornar a escriure al nostre blog de color de punta de tita i per retornar, he triat un disc que, per raons més aviat personals, considero tot un clàssic. Era 2002 o 2003 i érem més joves (òbviament). Alhora que es popularitzava 24 hours party people, també tornava a ser moda el Manchester de la Factory i el Madchester de l'Haçienda. Joy Division, New Order, Stone Roses i Happy Mondays s'escoltaven sense parar (i de retruc queia de nou una mica de llum sobre els més grans; sí, vull dir The Fall i els Smiths). En aquelles previsible sessions al Razzmatazz acostumava a sonar, entre els èxits a la carta, un himne titulat 'This Is How It Feels'. ¿Algú se'n recorda? Aquí el teniu.
Els seus autors eren els Inspiral Carpets, el teclista dels quals, Clint Boon, sovint es deixava caure per aquella sala d'ignominiós present per punxar alguns discos. Però ni ell ni ningú van ser capaços, en aquell moment tan propici, de dir als nens que els Inspiral Carpets havien fet alguna cosa més que aquell tema reconsagrat. I així és com van continuar sent vistos generalment com mers comparses dels dos grans grups del Manchester dels primers noranta. La veritat, però, és que 'This Is How It Feels' era la cançó número tres d'un disc enorme, 'Life'. Enorme, entre d'altres coses, per sorprenent. I és que, ja des del moment que sentíem 'Real Thing', però especialment en cançons com 'Inside My Head', es veia que, a pesar de la producció, que no podia ser més de principis dels 90, les fonts eren diferents que les dels Charlatans o els James de torn (dit sigui amb tot l'amor).

Ho notàvem, primer, en la velocitat i el nervi de la bateria, més salvatge que psicodèlica. Segon, en els teclats, que tot i que són ben propers a la bogeria lisèrgica d'uns Doors o uns Stranglers, descriuen progressions ràpides i estranyíssimes que s'allunyen de les lentes i oscil·lants melodies dels companys de generació dels Carpets. Finalment, en la veu hooliganesca del cantant Tom Hingley, hereva de la millor tradició punk de barriada i mai amagada entre les guitarres.
Tot plegat conforma un panorama una mica diferent. Inspiral Carpets adaptaren exitosament les seves cançons a la moguda del Manchester del 90-91. Els teclats delirants i els efectes sonors hi ajudaren, i el disc conté perles com 'She comes in the fall', absolutament d'acord amb el moment àlgid de la roba ampla, els colors fluorescents i la primera vinguda de l'MDMA.

PERÒ: l'esquelet, la base genètica, fins i tot en el cas dels èxits més baggy, és a mitges garage seixantero, a mitges punk de partit de futbol  (alerta a l'adaptació feta per l'afició del United de 'This Is How It Feels'). En temes com la bellíssima i cursi 'Sun Don't Shine' o les violentes 'Many Happy Returns' o 'Move', els Carpets no deixen que l'estructura sigui víctima de les filigranes psicotròpiques (com tot sovint feien els Stone Roses) i a mi m'acaben recordant uns Oppressed qualssevol (posant-se senyors, si voleu). El resultat és un disc tan complex i ple de detalls com estructuralment primari, que crec que és capaç d'alegrar el dia per tants motius diferents que no hi ha excusa per no escoltar-lo. 
I dit tot això, feu click a la lletja portada i descarregueu-lo alegrament.