DE RISIO

2011-05-04T12:17:00.001-07:00

derisios.wordpress.com

Nothing ever happened to the horses

2011-04-19T12:15:00.000-07:00

Lower Dens + Deerhunter (Apolo, 15/04/2011)

Divendres passat, una representació de De Risio i un amic va estar present al concert de Deerhunter a l’Apolo. El mateix dia al matí s’anunciaven noves confirmacions per al Primavera Sound, entre les quals hi havia el grup del Bradford Cox. Cabreig general via comentaris de facebook, algun fan desatado dient “yupi, els veurem dos cops en un mes” (i no era jo) i algunes persones sensates fent comentaris amb seny. Als fòrums, en canvi, tothom content. Al final serà veritat que els foros són per a llepaculs? Jo estic molt contenta per la confirmació, tot sigui dit de passada, abans de passar a comentar l’esdeveniment.

Tenia moltes ganes de veure a Lower Dens, després d’haver passat uns mesos a Madrid escoltant-los intensament i d’haver-me’ls perdut al desembre quan van venir al Moog el mateix cap de setmana que jo era a Londres. Doncs pam, van ser una mica Pals. No sé si perquè estaven mal sonoritzats (si, no sentíem la veu del Fritz, el baix estava una mica massa fort i tal) o perquè la noia andrògina era un pèl massa sosaina, però m’esperava algo més viu. Com a mínim les birres valien 3 euros i no els 4,5 de normal.

Per a Deerhunter estàvem prou endavant com per a que el tio-més-alt-que-jo de torn em tapés tot, però vaig poder trobar una escletxa per on veure al Bradford regalant-li un ou de xocolata a una altra, qué desazón! A vegades és una llàstima ser molt fan d’un grup, perquè fas les típiques coses de friqui que et xafen les possibles sorpreses: al canal Arte d’internet tenien penjat el directe del 9/04/2011 de París i me’l vaig tragar sencer, amb la qual cosa sabia perfectament que començarien amb una nova, que només tocarien Hazel St. del Cryptograms, que farien un medley de Nothing Ever Happened amb Horses de la Patti Smith, que els bisos serien Cover me Slowly + Agoraphobia, que tocarien Little Kids…

Haig de dir també, però, que jo aquest vídeo me’l vaig mirar perquè els meus amics de París que hi van anar anaven publicant status com “Deerhunter est mort” i de l’estil, i jo volia comprovar que no era cert. Ho vaig comprovar, el concert no va estar malament, tot i que heu de saber que el de Barcelona va estar molt millor i que el públic de París és sempre la peste, així que tampoc és d’estranyar que els grups s’engresquin una mica més quan la gent aplaudeix i tal. Aquesta vegada no li va caure cap dent al Bradford, per sort.

Per a qui s’ho va perdre, recomano vivament anar a veure’ls al Primavera. El Moses Archuleta estava sorprenentment bo, no podia deixar de remarcar-ho aquí, i no es pot saber si canviaran el setlist o no, però podria ser, ja que no són d’aquests de tocar sempre lo mateix (i ja els he vist unes quantes vegades…). Bradford Cox for president J

San Miguel Barcelona Open Banc Sabadell

2011-04-14T03:46:00.000-07:00

Un montón de paraules inconnexes, de marques, juntes en una frase i què és? És el nom d’una mena de festival que fan la setmana que ve al Pedralbes Centre i no, no és cap broma. Per iniciativa de San Miguel i del Godó (el trofeu de tenis) i amb col·laboració del Banc Sabadell, grups catalans que tots coneixem tocaran al centre comercial més chic de la city (fa temps que no passo pel Boulevard Rosa, però tinc entès que ha decaigut en els últims temps).

San Miguel, a tope con la música

De 18:30 a 21:30h, de dilluns a dissabte, aquesta és la programació:

Lunes 18: Nueva Vulcano + Me and the Bees

Martes 19: El Petit de Cal Eril + Fred i Son

Miércoles 20: Mujeres + Els Surfing Sirles

Jueves 21: La Bien Querida + Joe Crepúsculo

Viernes 22: Dorian + Mendetz

Sábado 23: Mishima + María Rodés

Prèvia PS’11 part 1

2011-04-10T08:44:00.000-07:00

Em reclamen des de fa un temps que comencem, a De Risio, a fer recomanacions per al proper Primavera Sound. Jo, que sóc una persona eficient, he estat estudiant una mica aquests dies i em disposo, en quatre línies, a compartir els meus descobriments amb vosaltres, a mode de recomanació. Ja queda poc, amb la conya. Ho farem poc a poc, així que avui parlaré de dos grups:

1. Nisennenmondai

Tres noies japoneses, cosa que ens hauria de fer por (ai, el visual japonés, quant de mal ha fet), però és com si s’haguéssin alimentat de Wurst i de Sauerkraut i haguéssin fet una estada d’intercanvi a Atlanta. No vull que sembli que practico per fer-me redactora de la Vice, així que seré breu. Tenen uns quants discos (quatre o cinc) i la veritat és que el Destination Tokio és el que més m’ha agradat fins ara. Just aquest no el trobareu a Spotify, però si que hi ha cançons per youtube, the hype machine, myspace i demés.

2. Papas Fritas

Amb aquest nom, jo pensava que serien un grup de garaje i camisa de quadres a lo Black Lips però en sud-americà. I no. Recorden més aviat a Kings of Convenience o a Camera Obscura i són de Boston. Van començar al 94, tenen sis discos, tots amb unes portades molt guais, especialment el primer. Recomano vivament Buildings and Grounds, però només perquè és el que més he escoltat.

Tinc un dropbox (vàlius a la Casa Orlandai, 25/03/2011)

2011-03-28T13:26:00.000-07:00

Telonejant als Surfing Sirles i regalant la seva primera maqueta a l’entrada, la sala de concerts del primer pis de la casa Orlandai estava força plena. Direm que, com a mínim, hi havia seixanta persones de públic. Si bé això no es va notar en l’actuació dels vàlius –ja que el públic estava més quietet i més atent a l’espectacle d’en Gerard, totalment desatado- cal dir que semblava que el terra no aguantaria gaire gent més. vàlius van acabar totes les cançons, es van equivocar més o menys en totes també, tothom va riure amb les bromes i els guinyos i fins i tot alguns espontanis van intentar insinuar un pogo que va durar més aviat poc. Per acabar, un featuring Marià de Pingüill i un Pol desganyitant-se tot cridant “he estat a tot arreu”.

Escoltin la maqueta.

BASEMENT

2011-01-09T13:37:00.000-08:00

DOWNLOAD

3r amic invisible musical DeRisio

2010-12-25T04:00:00.000-08:00

Ara que ja hem abandonat tota pretensió en el món de la crítica musical, o com a mínim això sembla, no oblidem, però, quina va ser la raó primera que ens va portar a crear aquest blog. Així, us recordo que la 3a edició del ja tradicional amic invisible tindrà lloc el dia 30 de desembre, a partir de les 20h, a casa del nostre redactor, en P.S.Balius.

Per a més informació, mastercard.

Venga nois, preparem-nos!

2010-11-22T11:45:00.000-08:00

primavera club 10

Dimecres

Seward vs. Cuchillo: a Cuchillo ja els coneixem, però si no coincideixen amb res s’hi pot anar a treure el cap. A Seward, en canvi, no els conec i no puc dir més.

Wild Nothing vs. Frankie Rose and the Outs: no està mal el disco de Frankie Rose etc. i jo sóc devota de Crystal Stilts, però Wild Nothing em venen molt de gust i no me’ls vull perdre, tot i que toquen dos cops (però amb aquesta conya, l’any passat em vaig perdre Beach House dues vegades).

Der Ventilator vs. Triangulo de Amor Bizarro: als primers no els he vist mai, les seves entrevistes a Vice fan cagar i el guille els hi té molta mania. A més d’això, no puc dir res més. Potser tinc curiositat, però als segons tinc també ganes de veure’ls, tot i que tindrem 35 oportunitats de veure’ls aquest any, no?

Dijous

El primer concert és el de Senderos. Jo no els conec però em sona que a algú de nosaltres li agrada bastant. Ja s’ocuparà de convèncer a la resta.

Wild Nothing vs. Narwhal: sobre Narwhal ja en vam parlar, i anar a veure Wild Nothing dependrà de si l’hem vist el dia anterior o no. No vull avançar-me als esdeveniments.

Screaming Females són guais i m’agraden i pot estar bé anar al seu concert.

Male Bonding vs. Tweak Bird vs. Beach Fossils: crec que voto pels primers, ja que Beach Fossils –a qui tinc moltes ganes de veure- toquen al dia següent. Els primers són fiestuki, no? Guitarreo i aquestes coses marranotes. El cas és que uns toquen a l’Apolo i els altres a la [2], així que ja veurem.

Edwyn Collins ens pilla lluny el dijous i jo tampoc em moro de ganes de veure’l. Bé, jo ja el vaig veure després que tingués l’embòlia i tal, suposo que haurà millorat des de llavors, però no sé si vull tornar a allò de no poder criticar la seva actuació perquè pobrecito… I a més, el seu disco nou ple de col·laboracions amb amigotes no m’acaba de fer el pes.

La resta de coses que queden a l’agenda de dijous no les conec, així que em deixaré aconsellar per qui sigui (o em deixaré portar cap a casa perquè, si, divendres a les 9h hauré d’estar treballant).

Divendres

Les primeres hores de la tarda es debaten entre Guadalupe Plata (no els puc suportar, però potser en directe són divertits. Almenys això deia el Pelocho, o aquell noi de l’avió a qui vam portar en cotxe fins al Fòrum el Primavera passat), Homenatges i Fasenuova. Ja em direu, jo crec que començaré amb Screaming Females.

Tot i que després hi ha Edwyn Collins una altra vegada, al mateix temps que Lou Barlow a la Bikini. A mi no em fa especial il·lusió veure a Lou Barlow, i aquí alguns em mataràn i suposo que acabaré anant-hi, però cal dir que al concert de Sebadoh del Primavera 08 em vaig avorrir sobiranament. Serà qüestió d’anar-hi, de fet, si després vull veure Beach Fossils a la mateixa sala.

De la resta que hi ha fins a Eat Skull, a qui m’agradaria molt veure si no fos perquè se solapen amb Teenage Fanclub –i no me’ls penso perdre- no sé pas què n’he de dir, em deixaré o aprofitaré per a sopar i tal. De tota manera, mentre toquen Teenage Fanclub, estaràn tocant S.C.U.M. a la [2] i també estàn molt bé J

Després d’això Small Black i més tard Wavves (quina por) i Dj Coco, de todo un poco.

Dissabte

Eat Skull, si ens els hem perdut divendres, per a començar em sembla bé. O Tamaryn, que molen força. I jo aniria després al Moog a veure Ganglians, tot i que després de la merda de concert que van fer l’altra vegada que els vaig anar a veure no sé si me’n fio. Sophia, a Cancún, també podria estar bé si el timing ho permet. I veieu que ignoro obertament al Petit de Cal Eril, però és que a mi no m’entusiasma i trobo que ja l’he vist prou cops.

Quant a The Jim Jones Revue… no sé pas què dir. Tot dependrà del que hàgim anat a veure abans i del Lou Barlow. Thee Brandy Hips molen bastant i us els recomano obertament, tot i que se solapen amb Holy Fuck, que és bastanta zapatilla. De Zola Jesus passo molt, tot i que se’n parla molt últimament, però no m’agrada gaire.

Després d’això ve una estona de massa res: The Rural Alberta Advantage són una mica cremosos per al meu gust, Rubik no sé jo, The Hundred in the Hands és una cosa molt pedorra (però molt) i Cornflakes, bueno, anirem aquí, no?

Entre Mount Kimbie i Wavves jo votaria al segon, però potser ja l’haurem vist i potser haurà sigut una merda i potser tothom diu que s’ha d’anar a veure Mount Kimbie perquè ha fet de telonero del Guincho en varis llocs.

Diumenge anirem a votar o anirem a veure les coses que quedin, si la boca de fusta ens ho permet i la feina no ens apreta.

Bé, ja comentareu què us sembla el plan i si em deixo alguna cosa extremadament important

No ens hauríem d'estar posant nerviosos?

2010-11-22T08:36:00.000-08:00

http://www.primaverasound.com/pc/

Interpol + Surfer Blood (14/11/2010, Sant Jordi Club, Barcelona)

2010-11-16T14:30:00.000-08:00

O els meus germans i jo anem junts de concert*.

Tot i que tenia moltes ganes de veure Surfer Blood (recordeu que me’ls vaig perdre al Primavera perquè vaig tenir retard amb l’avió), cal dir que van ser pitjors del que m’esperava. No sé si era culpa seva o què, però sonaven força malament. Van tocar el seu disco debut casi sencer, em va agradar molt Harmonix i just després vaig haver d’anar a fer unes gestions als banys, que entre concert i concert ja se sap. Amb la cua i aquestes coses vaig tornar per a la darrera cançó, amb la bufeta buida per a una cervesa de germanor mentre esperàvem a Interpol.

Interpol, encara que sense Carlos Dengler, van fer un bon concert. Van obrir amb la primera cançó del seu darrer disc, però no en van tocar gaires més (i jo que pensava que venien a presentar-lo). En canvi, van tocar l’Antics sencer, les que més m’agradaven d’aquell amb la portada d’animals i un parell o tres del primer disc.

Aquesta és una cosa que em fa gràcia, perquè quan els vaig anar a veure el 2007 a Razzmatazz per a la sortida del seu tercer disc, van tocar moltes cançons del Turn On the Bright Lights, vàries del segon i només tres o quatre del disc que venien a presentar. Potser és que sempre prefereixen fer concerts retrospectius. Per al proper disc tocaran l’Our Love to Admire? Això si, no recordava que Paul Banks parlés tan bé el mexicà, vaig trobar que estava molt simpàtic aquest cop.

Ah si, en els bisos, una de cada (NYC, Evil i The Heinrich Manoeuver). I a l’últim, que le den.

*Ma germana va fer anys la setmana passada i, amb el meu germà, li vam regalar tres entrades per anar a veure Interpol. Tres, perquè som tres germans i Interpol perquè és dels pocs grups que ens agraden a tots tres. Ara ja no, però jo abans era molt i molt fan i els hivaig contagiar una mica, així que a mon germà i a mi ens va semblar un regal d’aniversari molt maco per a la nostra germana.

Els meus pares ens van portar en cotxe fins allà com si fóssim nens petits i, tal qual vam entrar –més d’una hora abans que comencés, ma germana ens va convidar a unes birres molt cares i ens vam posar a parlar de coses de germans. A donar-li lliçons de vida al nostre germà petit, a veure que fins i tot la persona més inesperada pot patir una crisi dels trenta i a lamentar-nos del públic estrany dels concerts tan multitudinaris.

ABONACO fa 2 anys

2010-11-15T08:40:00.001-08:00

Avui fa dos anys que vam fundar el nostre grup de last.fm. El vam fundar per a commemorar que alguns de nosaltres ens havíem comprat l'abonament pclub08-psound09 i volíem posar en comú els grups que cadascú escoltava, per tal d'estudiar una mica per als festivals. Poc després vam fer el primer amic invisible musical i, una mica més tard, vam fundar DeRisio.

Tampoc és que sigui una gran cosa, però he entrat a mirar a ABONACO i m'ha fet gràcia veure això:

El tenim una mica abandonat, però hi esteu tots convidats.

3r amic invisible musical De Risio

2010-11-12T08:41:00.000-08:00

Com cada any des d'en fa 2, arribades les dates nadalenques, se celebra a Barcelona l'amic invisible musical DeRisio. Aquest 2010, de nou volem repetir la proesa. Tots sabeu de què va, però per si aquest cop s'hi afegeixen més participants farem altra vegada un recordatori de les bases de l'esdeveniment.

1.EN QUÈ CONSISTEIX?
Cada participant confecciona, amorosament, un cd amb les cançons que trïi. O sigui: NO S'HI VAL PRESENTAR U...NA CÒPIA D'UN CD EDITAT. El dia de l'esdeveniment, tots els cds es posen en un sac i, un per un, els participants van traient-los com en un amic invisible normal.

2.HI HA ALGUNA NORMA D'ESTIL SOBRE ELS CDS?
No, en principi no, però l'any passat ja vam advertir de la inconvenciència de passar-se amb grups com Wilco, cosa que alguns van ignorar palesament. És veritat, això sí, que se'ns va fer cas amb Bunbury, que ningú es va atrevir a posar en les seves compilacions. Les possibilitats, de fet, són il·limitades, des de discos concepte fins a recopilatoris de música que us fa trempar, ya know. Feu una volta per aquí per veure'n alguns exemples. Ara, si voleu optar als premis (vegeu annex), us ho haureu de treballar una mica.

3.QUI HI POT PARTICIPAR?
Qualsevol que estigui al dia, hora i lloc acordats amb un disc sota el braç i un pack de cerveses a l'altre.

4.QUAN I ON ES FARÀ?
Aquesta sempre és una part complicada. Com veieu, hem indicat que se celebra entre el 17 de desembre i el 2 de gener. Això vol dir que hauríem de triar un dia entre aquestes dues dates. El dia 26, Sant Esteve, sempre sembla una bona opció, per fer baixar el menjar de tres dies seguits. Si no, el cap de setmana del 17 i 18, encara que no faci tan Nadal, és una bona possibilitat.
Sobre el lloc, s'ofereix Heures 4-10 i m'imagino que també Cornet i Mas 24, no? Féu els vostres oferiments als comentaris, macos.

ANNEX: PREMIS
L'any passat vam innovar creant diversos guardons per premiar els millors discos que s'havien presentat. Alguns premis van ser al millor concepte, al disc més pràctic, a la proposta més eclèctica… i així anar fent. Se'ns acut que aquest any, per lluitar contra la corrupció, podríem fer els premis abans de veure els discos, perquè tots recordem que l'any passat, al final, la cosa va ser un escàndol (dos premis per cadascú, on s'és vist?). Així que, bé, us encoratgem que proposeu les vostres categories. De tota manera, és fàcil que acabem regalant altre cop premis.
Per cert, els premis consisteixen en torrons o, en el seu defecte, trossos de kinderbueno o el que tinguem a mà.

Abraça’m, Antoni! (29/10/2010, festa hac d’hac al Centre Cívic del Coll, vàlius)

2010-11-02T13:46:00.000-07:00

Així començaven vàlius el seu concert divendres passat a la festa d’hac d’hac, revista d’humanitats feta per alumnes de la Pompeu. En un lloc una mica inhòspit i allunyat del centre de Barcelona, però no per això menys ple de fans i simpatitzants (de la revista o de vàlius?).

Abans de vàlius va tocar un altre grup, molt més multitudinari sobre l’escenari, però del qual no recordo el nom (i això no em posa cap problema per a fer una crònica). A la sala –una mena de gimnàs amb olor a colchoneta- feia una calor que no s’hi podia estar, amb la qual cosa les birres a 1,50 entraven que donava gust.

Així vam disfrutar del concert dels tres de vàlius, que van cremar un hit rere l’altre, que es van equivocar una vegada i una altra però que ens van fer passar una bona estona entre rises, moviments simiescos i solos de guitarra d’empatxo.

Després d’això van punxar unes noies que, en paraules de la francesa de la festa, “van començar bé i més tard van començar a posar du n’importe quoi”. Aquests francesos, que no saben apreciar el folklore ibèric…

De l'ELO a TOTC

2010-10-28T15:03:00.000-07:00

Més que unes sigles. A l’Electric Light Orchestra i The Olivia Tremor Control els uneix alguna cosa més a part de que els seus acrònims junts podrien ser el nom d’un grup de folklore contemporani españolazo o d’un de tontipop de perifèria de gran ciutat. Els uneix un so.

Cosa d’escoltar música distreta en mode shuffle que, de tant en tant, hi ha cançons que has escoltat 30.000 vegades i que, tot d’una, et sorprenen. Em passava avui això tornant de classe, amb Jumping Fences.

Qui digui que no té un toc Mr Blue Sky que calle para siempre.

ELO és un dels grups anglesos que va vendre més discos en la seva época (els 70s i 80s), era una cosa mainstream entre lo mainstream. Alguns han dit que cutre, no només per la seva estètica o per la mort absurda d’un dels seus membres fa uns pocs mesos (una bala de palla el va aplastar), sinó pel so facilot i bailongo que tant agrada a les iaies que munten una escola de “costura y patronaje” amb les seves amigues del té en una ciutat d’extrarradi.

Què han de tenir a veure amb un grup norantero d’Athens, Georgia? Jo us ho diré: veuetes d’home castrat (la principal i els corillos), un so de tenir les parets de l’estudi forrades de pana, tecladets, cànon, ritme ascendent…

I és que aquests músics d’Athens, Georgia, són molt modernetes i molt transgressors tots, de l’estil de “jo escolto de tot” que després fa ressorgir grups de la talla de l’ELO i munta tota una escena de revival rock-sinfònico-electrònic. Toma ya.

Inspiral Carpets - Life (1990)

2010-10-05T16:44:00.000-07:00

Tenia ganes de tornar a escriure al nostre blog de color de punta de tita i per retornar, he triat un disc que, per raons més aviat personals, considero tot un clàssic. Era 2002 o 2003 i érem més joves (òbviament). Alhora que es popularitzava 24 hours party people, també tornava a ser moda el Manchester de la Factory i el Madchester de l'Haçienda. Joy Division, New Order, Stone Roses i Happy Mondays s'escoltaven sense parar (i de retruc queia de nou una mica de llum sobre els més grans; sí, vull dir The Fall i els Smiths). En aquelles previsible sessions al Razzmatazz acostumava a sonar, entre els èxits a la carta, un himne titulat 'This Is How It Feels'. ¿Algú se'n recorda? Aquí el teniu.

Els seus autors eren els Inspiral Carpets, el teclista dels quals, Clint Boon, sovint es deixava caure per aquella sala d'ignominiós present per punxar alguns discos. Però ni ell ni ningú van ser capaços, en aquell moment tan propici, de dir als nens que els Inspiral Carpets havien fet alguna cosa més que aquell tema reconsagrat. I així és com van continuar sent vistos generalment com mers comparses dels dos grans grups del Manchester dels primers noranta. La veritat, però, és que 'This Is How It Feels' era la cançó número tres d'un disc enorme, 'Life'. Enorme, entre d'altres coses, per sorprenent. I és que, ja des del moment que sentíem 'Real Thing', però especialment en cançons com 'Inside My Head', es veia que, a pesar de la producció, que no podia ser més de principis dels 90, les fonts eren diferents que les dels Charlatans o els James de torn (dit sigui amb tot l'amor).

Ho notàvem, primer, en la velocitat i el nervi de la bateria, més salvatge que psicodèlica. Segon, en els teclats, que tot i que són ben propers a la bogeria lisèrgica d'uns Doors o uns Stranglers, descriuen progressions ràpides i estranyíssimes que s'allunyen de les lentes i oscil·lants melodies dels companys de generació dels Carpets. Finalment, en la veu hooliganesca del cantant Tom Hingley, hereva de la millor tradició punk de barriada i mai amagada entre les guitarres.

Tot plegat conforma un panorama una mica diferent. Inspiral Carpets adaptaren exitosament les seves cançons a la moguda del Manchester del 90-91. Els teclats delirants i els efectes sonors hi ajudaren, i el disc conté perles com 'She comes in the fall', absolutament d'acord amb el moment àlgid de la roba ampla, els colors fluorescents i la primera vinguda de l'MDMA.

PERÒ: l'esquelet, la base genètica, fins i tot en el cas dels èxits més baggy, és a mitges garage seixantero, a mitges punk de partit de futbol (alerta a l'adaptació feta per l'afició del United de 'This Is How It Feels'). En temes com la bellíssima i cursi 'Sun Don't Shine' o les violentes 'Many Happy Returns' o 'Move', els Carpets no deixen que l'estructura sigui víctima de les filigranes psicotròpiques (com tot sovint feien els Stone Roses) i a mi m'acaben recordant uns Oppressed qualssevol (posant-se senyors, si voleu). El resultat és un disc tan complex i ple de detalls com estructuralment primari, que crec que és capaç d'alegrar el dia per tants motius diferents que no hi ha excusa per no escoltar-lo.

I dit tot això, feu click a la lletja portada i descarregueu-lo alegrament.

FESTIVAL HOTELER // 16, 17 i 18 SETEMBRE // VIC

2010-09-16T04:12:00.001-07:00

Cita ineludible del panorama underground porcí.

http://www.myspace.com/festivalhoteler

VÀLIUS // PINGÜILL // EL PÈSOL FERÉSTEC // ESTRUÇ // FURGUSON

Halcyon Digest

2010-09-04T02:49:00.000-07:00

Deerhunter treuen nou disc el 27 de setembre. Es dirà Halcyon Digest.
Ja han estat tocant cançons de les noves durant l'última gira, però ara ja hi ha videoclips i tot:

Carly Sings

2010-08-18T11:17:00.000-07:00

La Carly és una noia irlandesa afincada a París. Com veieu pel títol, aquesta noia canta. I canta bé.

Pròximament la tindrem a Barcelona, si els de Putos Socorristas se’n surten.

Primavera Club 2010

2010-08-15T09:56:00.000-07:00

Domingo por la tarde, glory s'avorreix i es prepara per al Primavera Club 2010 amb una llista de spotify. És una llista col·laborativa, així que podeu afegir-hi cançons del vostre gust. Aquí la meva petita selecció, falten Lüger, perquè no estan al spotify.

Venga todos.

La típica llista (inútil) II: cançons d’anar borratxo al migdia

2010-08-15T08:09:00.001-07:00

Ja que és agost i la premsa en general aprofita per a fer notícies de merda, a Derisio podríem fer el mateix, que a pseudo-premsa merdosa no ens guanya ningú. També podem aprofitar que tenim un corresponsal a “la capital” (de l’estat i de res més) i que aquest escribís cosetes, que el pobre sembla un becari amargat i no fa més que pensar en xorrades.

Doncs bé, avui el becari-corresponsal ha anat a fer coses madrilenyes. Diumenge és dia de rastro i de vermut (o aperitivo) a La Latina o a Lavapiés. Ell ha anat a La Latina, i després ha tornat cap a casa una mica tocat de tanta "caña", escoltant música en el seu ipod. Aquestes eren algunes cançons que donaven el pego per a l’ocasió:

L’ocasió de caminar lànguidament perquè vas una mica tocat i fa calor. Amb ulleres de sol.

Amb el cap alt, no perquè et facis el xulo sinó perquè t’has pres tres canyes (si n’haguessis pres quatre, potser aniries fent “eses”).

I prou. Prepareu una mica això de Lower Dens, en parlarem próximament.

Ah si, per la cosa madrilenya:

Rumore, rumore (I): Weezer al Primavera Sound 2011

2010-08-11T12:12:00.000-07:00

és Íñigo, el del polo verd i els braços curts de Gran Hermano 1?

M’acabo d’assabentar d’un rumor (o me l’acabo d’inventar, ara no us ho sabria dir). Que Weezer venen al Primavera Sound. Que treuen disc al setembre, així que perquè no? Que això ho porto dient des del 2008? Bé, és que al 2008 van treure un disc, al 2009 un altre, aquest 2010 no però jo pensava que els portarien igual per allò de que serien més baratos… Aquest cop si?

Que tot el que han fet després del Blue Album –a part de la cançó aquella de “eh, eh” i Hash Pipe si me apretas- és bazzura? Ja pot ser, la veritat és que jo només he escoltat molt molt el Blue Album i una mica el Green Album. No els he seguit massa, i mira que sóc bastant fan (bé, ho era quan era més jove) però em sembla que, així de lo últim que han fet, el Red Album va ser un fiasco i de la resta no n’havia ni sentit a parlar.

I què? Jo, només amb que toquin Buddy Holly, Surf Wax America i em facin un bis amb My Evaline, ja pago.

I fins aquí aquesta notícia breu en estil fotologuero com a protesta pel disseny antiquat d'aquest blog nostre.

Ah, si, també us volia ensenyar això (que és lo nuevo de No Age), que sé que no esteu por la labor.

Valius

2010-08-02T13:50:00.000-07:00

No em puc creure que Derisio s'estigui quedant enrere en la carrera per la promoció d'aquest grup, Valius, que avui debuten a Can Piella.

Valius són tres nois, dos més alts i un més petit, dos rapats i un més pelut, que toquen uns instruments i fan una música així, d'aquesta lo-fi. Els han emparentat amb la Velvet o amb Micachu & The Shapes. Aquí cadascú dirà el que vulgui o el que pugui (alguns no tenen massa background, què hi farem). La història són dues guitarres i una mena de bateria. I dic mena perquè es tracta d'una caixa de joguina i d'un plat trencat. La baqueta si que és de veritat, diria, aquella que es van trobar al Primavera Sound i que pertanyia, en origen, al senyor de So Cow. Tota una relíquia.

Doncs bé, us convido a escoltar aquesta nova revelació de l'escena barcelonina que també ha estat definida pels programadors del Festival Hoteler 2010 com a "tripis, camps i molt de Rembrandt".

Gloriusvictorius

2010-07-31T02:14:00.000-07:00

Bon matí de dissabte, amics.

M’he canviat de ciutat, no conec a ningú i, per tant, no surto. Així em puc permetre el luxe de despertar-me un dissabte a les 9h per a presentar-vos el meu nou blog.

Gloriusvictorius és el blog de la Glory i del Victor, la noia de Barcelona i el noi de París. El vam obrir fa un parell de setmanes, amb la voluntat de que es converteixi en un blog musical de referència (o millor dit, amb la voluntat d’entrar gratis als llocs). La idea és fer cròniques de concerts, crítiques de discos, presentar grups… lo de sempre dels blogs musicals, però en bilingüe espanyol-francès. Si, tu, espanyol. No és per res, però com vam tenir la idea a París, i a París cap dels meus amics parlava català però algun si que parlava espanyol, així ho fem.

la glory i el victor de festival

De moment, però, no estem gaire actius, és el que té l’estiu. Però alguna cosa hi ha, i amb la rentrée ja veureu. Us convido, doncs, a visitar Gloriusvictorius, a fer-vos seguidors si us agrada i a que ens comenteu tant si us agrada com si no.

Benvinguts sigueu, soyez bienvenus!

Les Eurockéennes de Belfort 2010 2.0

2010-07-16T07:40:00.000-07:00

Ara que ja ha passat un temps i m’he pogut recuperar, cal que us expliqui com em va anar per aquest festival de províncies francès. Doncs va anar bé, molt bé, ens ho vam passar teta i vam reflexionar sobre el tipus de tortura col·lectiva i voluntària que suposa anar a un festival d’estiu i dormir a la zona d’acampada –si vas al festival però dorms en una casa la cosa canvia.

Després de passar una nit a Besançon i de tenir diversos problemes tècnics abans de sortir (se’ns va trencar la flagoneta i vam haver de separar-nos, uns en tren i la resta anxovats amb l’equipatge en un Clio automàtic), vam emprendre el viatge cap a Belfort amb moltes ganes d’arribar. L’arribada va ser difícil, del pàrking al càmping hi havia un bon tros i anàvem molt carregats, i a més feia molta calor i ja anàvem una mica cuits.

La qüestió és que vam plantar la tenda, i dic la tenda perquè només en teníem una per a sis –cinc nois i jo, la cosa s’anima- i ens vam fer uns gintònics abans de marxar cap al festival amb les navettes que sortien del càmping. Abans d’entrar ens trobàvem amb el nostre col·lega Onito, que treballava al festival i ens entrava el botellón al recinte.

Ja d’entrada ens vam perdre Suicidal Tendencies. A qui se li acut programar-los per a obrir el festival, el primer dia a les 16h de la tarda ? Vam veure una mica de Two Door Cinema Club i vam anar tirant cap a The Dead Weather, que jo no sabia que era un altre grup de Jack White. Jack White, ja canses, no m’agrada aquest grup i el directe va ser un rollamen. Sort que teníem rom amb cola. Després d’això vam veure Chromeo i King Midas Sound, i més tard vam córrer a fer el kéké a Jay Z.

El concert de Jay Z va ser la hòstia, no puc dir-vos si és perquè anava jo molt borratxa, perquè va estar realment bé o perquè sempre que vaig a un concert de coses raperes-hiphoperes tinc les expectatives tan baixes que em sorprenc. En tot cas, els americans raperos saben fer un show i això és el que va venir a fer en Jay Z. Jo, en canvi, havia vingut a passar-me tres dies sobre les espatlles de qualsevol dels meus amics.

Després d’això vam veure Hot Chip que, contràriament al que jo em pensava, van ser una puta merda. Diria que feien playback, però ningú em creurà. No sé com, però no vam veure res més, crec, ens vam menjar una pizza, vam beure Desperados i vam tornar al càmping caminant per les vies del tren, arribant a la tenda quan tots els altres ja estaven a dins i ficant-nos a dins com vam poder.

A les 9 del matí va començar la tortura festivalera: no només havíem dormit malament –vestits, sense sacs ni màrfega, amuntegats uns sobre els altres- sinó que al matí feia una calor de la vida i a la tenda no s’hi podia dormir. Tots a fora, de qualsevol manera amuntegats a l’ombra, esperant l’hora d’anar al festival. 6 dutxes en tot el càmping = no et dutxes en tres dies, però fas una higiene diària certament deficient. A més, jo em trobava malament. I encara més, aquella cosa que no passa a casa nostra però als festivals europeus si –una té ja una mica d’experiència: els policlins-caixa de merda. ‘Tots els policlins són caixes de merda’, em direu, però el Pol sap el que vull dir. Aquell tipus de policlin que no t’enganya amb una forma de water convencional i s’empassa el que tu hi tires, és aquell policlin-letrina on la única cosa que hi ha és un forat, dins el qual tu pots veure tot el que l’altra gent ha fet abans que tu.

També ens va passar allò de comprar mil productes alcoholitzants per als tres dies i no tenir massa res el segon dia de festival. Sort que teníem un cotxe per anar a comprar i tornar just a l’hora de l’apéro, on ja hi hauria el primer vòmit i la típica discussió de ‘jo no puc cagar en un policlin d’aquests’. Amb tot això ens vam perdre Broken Social Scene –programats amb moltes llums a les 17h15- i vam arribar al recinte per a Radio Radio. Ni els coneixíem ni vam tenir interès després per aprofundir, sin más, el Hip Hop Electro. Després, jo hauria volgut veure General Elektriks però em van portar a Serena Maneesh i ho agraeixo.

Serena Maneesh és un grup d’indie shoegaze amb una noia molt guapa al baix, sonen com My Bloody Valentine barrejat amb Sonic Youth i fan un directe bastant contundent, amb arrencament de cordes de guitarra inclòs. I d’aquí a The Specials, només les noies, però. I les noies s’ho van passar teta ballant i cantant i fent-se fotos i comentant les lletres i bevent rom-cocacola.

Després, The XX igual de merdosos que sempre. A ningú li agradaven i tot i això estàvem allà. S’ha de dir que començava a ploure i que aquell escenari era cobert. S’ha de dir també que allà estaven els nostres nois amb vitamines, així que vam aguantar als pesats dels ous-ous amb la barbeta enfora fins que va ser l’hora del diluvi i d’anar a veure The Hives. De camí cap a l’escenari principal es va posar a ploure molt i ens vam separar: el meu company de pis actual, el noi amb el que us faig el salt amb un altre blog i jo ens vam colar a la zona vip per anar a fer unes birres. Una cadascú, per a ser concrets, ja que va parar de ploure en aquesta estona.

Llavors vam pixar i vam anar a veure The Hives els tres sols, diria que a la mitja hora ens vam cansar. S’ha de dir que a mi m’agradaven els Hives i pensava que en directe estaven bé, però ara exageren massa el tema show i, tu, jo he vingut a escoltar música, no a escoltar-te a tu. Vam resistir quatre hits i a la primera gota d’aigua vam marxar a veure Ghinzu a l’escenari cobert. Ghinzu va ser molt guai, i tots estàvem molt receptius a les llums i a la música de moure un genoll. Més encara per a Vitalic, chicha pura i dura per a gent ultra vitaminada, ens ho vam passar teta.

Quan ens van fer fora del recinte, encara teníem ganes de més. Vam agafar tots el bus de retorn al càmping i ens vam posar a escoltar música al costat de la tenda, amb les últimes birres que quedaven. Tot això amb les nostres noves adquisicions: un banc de fusta i una carpa. No sabem quan ens vam adormir uns a sobre els altres, però quan ens vam despertar encara sonava la música. Jo em vaig despertar escoltant Ariel Pink, concretament Bright Lit Blue Skies.

El segon dia no ens va tocar a nosaltres anar a comprar, sinó a la resta, amb la qual cosa ens vam passar el dia vagabundejant pel càmping anant a carregar el mòbil, a comprar uns sandvitxos infectes, buscant al germà de nosequi i fent aquestes coses. Sort de la supercarpa, que feia ombra per a més gent. A l’hora de l’apéro vam rebre visites: uns nens petits amics de no se sap qui i un penjat de la vida que es dedicava a passar porros. I nosaltres lo de sempre, gintònics, birres calentes, rom-cocacola, olives i patates.

Vam arribar al recinte a l’hora de Gallows, un grup de metal hardcore amb nois de cabells curts tenyits de ros pollastre i amb tatuatges al coll i braços. A mi no m’entusiasmava la música, s’ha de dir que em feia pensar en el meu germà, però els tios feien el que volien amb el públic: ara us aparteu i correu en cercles, ara feu una piràmide humana, ara això, ara allò… Després Julian Casablancas, tot simpaticot deia Hoh la la! i fins i tot va cantar Hard to explain dels Strokes. No va ser el millor concert del dia, però no va estar mal i vam cantar una miqueta.

LCD Soundsystem era a l’escenari cobert, hi havia un munt de gent però ens vam col·locar molt al davant del públic. A mi no em va agradar especialment, em feia la sensació de que el tio només parlava i no cantava, però vam ballar molt i vam passar una bona estona. Ningú va voler venir a veure Mika amb mi, però de camí cap a Health va començar la festa de veritat.

Health van ser la canya, però a partir de llavors no tinc massa més records. Sé que vam veure Fuck Buttons i que ens ho vam passar teta (érem 25 persones), que vaig anar al lavabo i que els meus amics es van pensar que m’havien perdut, que després vam comprar xuxes i vam anar a veure Massive Attack, que tenien els baixos molt forts i no ens convenia, que em portaven en braços i vaig caure, que després tenia el blau enorme al genoll que tots heu vist, que fèiem la roda de camí al càmping, que vam fer un foc amb els veïns i vam tocar el dijeridoo, que vam furgar en les neveres de la gent a veure que hi havia, just abans de començar una missió cervesa en la que vaig arreplegar quatre birres per a tots, que vaig comprar unes frites, que vam dormir tots junts molt contents fins que algú va saltar sobre la tenda i aquesta es va desplomar a sobre nostre, que em vaig posar del revés per a poder treure el cap, perquè tenia por de morir ofegada…

En fi, que els festivals de província també estan molt bé, sobretot si els teus pares no estan per allà (com no era el cas per a alguns dels meus amics) i si trobes amb què passar-t’ho bé, ja que els grups ne sont pas terribles… L’any que ve repeteixo, ni que sigui per dormir tots atonyinats en una tenda nova, que la d’aquest any se’ns va trencar.

Les Eurockéennes de Belfort 2010

2010-06-29T06:25:00.000-07:00

Aquí Glory, corresponsal de De Risio a França, es planta aquest proper cap de setmana a Belfort per a Les Eurockéennes. No sé si aquest festival és tota una institució al país o si és que jo sóc molt inculta, però si fa un any m’haguessin preguntat per un festival de música a França només hauria pogut dir aquest (o aquest festivalillo de ska cutre de poble a Salles Curan on vaig anar a la meva tendra infància, que encara no feia ni batxillerat…).

La raó d’anar aquest festival no és cap altra que ampliar la cobertura de festivals d’aquest blog i aprofitar una mica el mes de vacances que em queda per aquí. Els meus amics francesos –que hi van tot els anys des del 2002, no perquè siguin molt fans sinó perquè són del poble del costat- ja m’han dit que “res a veure amb el primavera”, però al final un s’ho passa bé on sigui, si la dicha es buena. No?

Per a no faltar a la tradició, m’he estat mirant una mica la programació –tot i que sé que acabaré veient n’importe quoi. Aquí un breu resum amb la seva corresponent llista de reproducció spotify by mush0e.

A jutjar per la distribució de colors, subratllats i negrites de la pàgina oficial del festival, els caps de cartell són els següents: Jay-Z, Massive Attack, Mika, The Dead Weather, Charlotte Gainsbourg, Kasabian, The Hives, Julian Casablancas, Airbourne, Missy Elliott, BB Brunes, The Specials. Davant d’això, què podem dir?

Jay-Z, el rapero que aquest hivern farà una gira amb Eminem (si, tios, Eminem) i que ha fetaquella cançó amb l’Alicia Keys que fa de BSO a Sex and the City 2… Doncs aquest estarà en un munt de festivals aquest estiu, no sé si per allò de "para todos los públicos” o perquè simplement a tots els festivals d’Europa programen puta merda per a omplir. Bendito Primavera Sound. De tota manera, si no hi ha res millor a fer hi aniré, que l’altre dia N.E.R.D. va ser tota una revelació per a mi.

Massive Attack han tret un disc (Heligoland) aquest 2010 i el presenten aquest estiu per tot de festivals. També començant per M, Mika. Què dir de Mika, que alguns De Risios ja l’hem vist cantar sota la pluja (sota la pluja nosaltres, no ell)? Espero que aquest cop no el programin a les 16h de la tarda i em deixin temps per a posar-me ben del revés, que en aquests festivals europeus que tenen uns horaris de 12 a 2h no se sap mai…

The Dead Weather, una cosa nova per a mi, una mica massa guitarrística, em recorden a The Raconteurs (i si m’hi poso també em recorden a Lenny Kravitz). Juzguen ustedes mismos. Quant a Charlotte Gainsbourg, que pari ja de tirar-se el rollo cantant de culte perquè és una plasta que està a tot arreu de França. Vindrà amb Beck o no?

Kasabian… otros que tal. No sé què passa amb el gran públic francès, que té uns gustos bizarros. Grups com Muse, Editors o els mateixos Kasabian tenen aquí un èxit immens quan, a casa nostra, m’agrada pensar que són grups sin más. Doncs bé, els vaig veure el cap de setmana passat i probablement repeteixi, espero que com a mínim sonin bé i el cantant canti i pari de fer que el públic aixequi les mans i coses d’aquest tipus.

The Hives, sempre bé en concert, penseu el què penseu de la seva música, à ne pas manquer. Julian Casablancas és l’altra gran cosa d’aquest any a França, sembla ser. L’anirem a veure, ni que sigui per comparar-lo a l’Alberto Jamón Jr en solitari o per veure si s’ha engreixat més des de lo dels Strokes.

Airbourne no els coneixia i no els aniré a veure, que a mi aquest rollo gritón AC/DC no em va gens ni mica. I Missy Elliott, una altra black gorda rapera que fa col·leccions i anuncis per a Adidas... no sé què pensar. Quant a BB Brunes, són un grup francès, EL grup francès ara mateix juntament amb Phoenix. I clar, fan el mateix tipus de música però sense ser uns renegats (cantant en francès, vull dir). I són molt estilosos també, amb sabates de punta i chalequillos.

Darrer cap de cartell, The Specials. Yeah? Bé, un retorn d’aquests que venen també al FIB (això és un altre tema, però quin tipus de cartell de carrozas és aquest?). El grup de la meva infància rude amb Madness, és probable que m’emporti una (altra) decepció, tot i que el concert del Neville solet al Sidecar no va estar tan malament, malgrat el so de merda que va petar cinc cops durant la primera mitja hora. Do the dog, mes cheris.

Pel que fa a la resta de grups del cartell, tenim LCD Soundsystem, sempre festeraco ell,General Elektriks, espero que millor que el cap de setmana passat al Solidays, King Midas Sound, dels quals vaig parlar aquí, Beast, per a fruncir el ceño, o Memory Tapes per al modo dronga.

Coses que retrobem si o si a cada festival aquest any: les incontournables Fuck Buttons, The Bloody Beetroots i la seva chicha a tope, Chromeo, que amb l’eufòria Delorean ens els vam perdre el primer dia de Primavera, Broken Social Scene, aquest cop si, The Drums amb Guti maricón, o els putos The XX (huevos-huevos), que no els penso anar a veure només perquè són lletjos.

Más cosas: Hot Chip, over and over, Two Door Cinema Club (a algun dels programadors li agrada molt el Kitsuné Maison 8, em sembla a mi), Vitalic o l’electrònica nacional, Empire of the Sun, otros à la Phoenix, i Foals, que tenen molt d’èxit aquí però a mi em semblen massa 2004.

Per a acabar, i em deixo coses perquè no les conec, Suicidal Tendencies. Home! No els he escoltat mai, però sé que eren la més gran influència dels Offspring (eh, que tots tenim un passat). The Black Keys, Health i Ghinzu i tot de coses que no em molesto en esmentar per allò de que em fa pal.

Primera valoració: com a festival de província que és, que ha crescut fins a fer-se important, cal destacar la barreja d’estils. Hi ha pop, hi ha rock, hip-hop com no, una mica de jevirulismo inclusive, coses del tipus Red Hot Chili Peppers (ecs), chanson… A beber, chavales!

Mannequin

2010-06-23T05:49:00.000-07:00

Això no és pas una altra entrega de ‘La versió definitiva’, i tampoc m’atreveixo a inaugurar una nova sèrie, però a vegades hi ha cançons que, sense tenir res a veure, es diuen igual. Doncs allá vamos amb un exemple:

Fuck it and kill you

2010-06-13T08:58:00.000-07:00

En el fons, tant li fot, però les anècdotes ajuden a recordar les coses i queden bé. Doncs bé, Black Box Recorder és recordat al Regne Unit perquè una cançó ("Child Psychology" @ The Facts of Life, 2000) incitava al suicidi: "Life is unfair; kill yourself or get over it."

Dita l'anècdota, us volia invitar a sentir Passionoia (2003), un disc que, encara que no proposa res de nou, té molt bons acabats i un parell de temes molt bons i, què carai, a mi m'ha agradat. I com que és plegable, no ocupa gaire espai.

Per si amb tot el que us he dit fins aquí no me'l compreu, llegiu-vos la sofisticada revisió que en fan al Pitchfork. Us comento breument algunes coses sobre aquest article (no sé, si no esteu d'acord amb mi, doncs podeu posar el vostre comentari). Comença fent la pregunta "did you know that Hezbollah operates a satellite TV network...". Després de l'estira i arronsa habitual d'aquests articles avorrits, cap al final comenta que "the funniest thing about Black Box Recorder has always been that, embodying all things British, they end up sounding French", cosa que, sense fer gala de la meva ignorància, no em fa riure :). Després passa a citar no sé què, incloent paraules com "free-floating signifiers", suposo que irònicament, i acaba amb la frase "fuck it and kill you": )

La versió definitiva XVII: Hot N Cold

2010-06-08T09:13:00.000-07:00

No és que m'agradi Katy Perry ni res, i perdoneu que em distregui, però això és massa bo:

No és el video original, perquè els senyors d'emi no el deixen insertar

Gallina de piel amb subtítols en català

2010-06-08T08:49:00.000-07:00

Uns vídeos del canal 33 del Primavera 2009, glory was there, i vosaltres?

lo que diga la prensa

2010-06-07T02:50:00.000-07:00

la nostàlgia del primavera no em deixa estudiar i em passo l'estona buscant cròniques, crítiques i altres sobre el festival. aquí van algunes:

Jenesaispop.com

Les Inrocks

Magicrpm.com (aquesta és d'un colega meu)

A Vice han posat fotos i alguna cosa més, però fa gràcia que li donin protagonisme a la penya que es disfressa per a ser guai (i que nosaltres pensem "vaia primos") i diuen "vengo por el ambiente, la camiseta me la ha hecho un amigo y los pantalones me los encontré en la calle, hace tres días que no me ducho, yea".

De can Pitchfork

Hipersonica.com

i prou, que tinc feina.

esas crónicas, esas crónicas!

2010-06-02T13:47:00.000-07:00

L’hora d’escollir 2: divendres

2010-05-25T08:15:00.000-07:00

Ja ho anunciaven i, efectiviwonder, s’ha tapat el cel. Més val que siguin núbols de pluja i no de cendra, que com em deixin a París mato a algú.

Anant bé, però, divendres tindrem una mica de resaca del dia anterior (i jo hauré anat a la pelu, d’altra banda) però tindrem prou força com per a una altra jornada de fiesta loca y diversión. Venga, pues:

No sé si és molt arriscar dir que estarem allà al Forum a les 17h per a veure Cohete, però tot podria ser. A les 18h per a A Sunny Day in Glasgow ja potser, si (la Hope Sandoval no crec que la vagi a veure, per no perdre el costum de no anar mai a l’Auditori, però si al Pol li fa molta il•lusió, puc cedir).

A les 19:15h, Best Coast és el grup imperdible i imperatiu. Ja en vam parlar. I després? Spoon? Ganglians? Condo Fucks? A mi em faria gràcia veure Spoon i trobar-me a Bradford Cox entre el públic, o fins i tot sobre l’escenari. En situació normal votaria per Ganglians, però tornen a tocar al parc Joan Miró dissabte a les 15:45 i al festival Villette Sonique de París el cap de setmana següent (també en un parc i també gratis). Així que és Condo Fucks qui se lo lleva.

La coincidencia fatal 2: Beach House 21:45 vs. Wire 22:00. Os pasais, aquí. Em penso que no ho decidiré fins a l’últim moment, tot i que a Beach House els vaig veure fa poc (i precisament per això, us ho recomano molt i molt) i a Wire, que m’agraden molt, no els he vist mai...

I després d’això no hi ha massa res més a veure, podrien haver programat a Wire més tard. Japandroids? Trobo que criden massa, però no els he escoltat des d’aquesta primera impressió, així que pot ser una opció. Panda Bear pot estar bé. Shellac ja cansen una mica, aquí todos los años…

The King Kang & BBQ Show és un altre imperdible (també toquen al Joan Miró diumenge a la tarda, però és la festa de cumple del meu pare i, total, coincideixen amb els Pixies…). Yeasayer són uns pesaos, i els Bloody Beetroots Death Crew 77 li foten una chicha que cuidao.

Trobo que està una mica buit, el divendres. Serà temps de descobertes o de ves a saber què. Feu-me critiques, clar.

Ah si, i Mujeres al final.

L’hora d’escollir: dijous

2010-05-24T03:38:00.000-07:00

Queda menys d’una setmana per al Primavera Sound 2010 i ja se siente en el ambiente: les finestres obertes all the time, samarreta de tirants, sense mitjons, els veïns fent una barbacoa sota la meva finestra… I nois, ens hem de preparar.

Tots sabem que després, un cop al festival, hi ha les situacions inevitables que fan que et perdis un concert (o mig) o que canviis d’opinió a última hora i vegis un grup que ni coneixies. De tota manera, a mi no m’agrada fer les coses sense tenir-ho tot una mica apamat. Aquí van les meves recomanacions per al primer dia:

El meu avió arriba al Prat a les 16:25, amb la qual cosa és casi segur que em perdré a l’Emilio José (ja sé que te’l vaig recomanar ATP, però hauràs d’anar-hi sense mi). De tota manera, toca repetides vegades en el festival: al salón de Myspace 43 i a la carpa Ray-Ban unplugged.

Amb una mica de sort em perdo també Bis (ironia mode on), i això em fot perquè toquen a la mateixa hora que Sic Alps, i a aquests si que els volia veure. Trobo que és un bon grup per a començar un festival, així que espero que no hi hagi cua per a lo de la polsereta i que et revisin el bolso.

Just després hi haurà The Wave Pictures, amb el seu nou disc més hefneros que mai. Ja els hem vist en altres ocasions, però ens agraden (j'adore, vaia). S'haurà de buscar el moment, però, d'anar a comprar tickets. No voldrem presentar-nos a les 20:10 a The Fall sense una birra a la mà.

The Fall toquen a la mateixa hora que Circulatory System, merda, que a mi m’agraden. Però toquen dissabte al migdia al parc Joan Miró. Una mica més tard comencen Titus Andronicus, que també m’agraden i que podria haver anat a veure el passat dijous a la Flèche d’Or, si no haguès anat a veure Jolie Cherie i a que la meva amiga triomfés, un cop més.

Després de tot això, bocata a la mà, potser, jo votaria per The Smith Westerns i passaria de The XX com de la merda, que semblen Habsburgs. Hi ha el problema de que tot això passa més o menys a la mateixa hora que Superchunk. Jo ja he assumit que no tocaran la versió del Say my name, say my name, però quand même, m’agradaria veure què tal.

Més tard, Wild Beasts no estan mal (em recorden a Orange Juice amb un lloro fent els coros, pot ser?), però m’agraden més Broken Social Scene. Ho sento per Crocodiles, que també són guais, tot i que estic oberta a que em convencin si cal.

I ara ve la coincidencia fatal: Mission of Burma a les 00:45 vs. Pavement a la 1:00. Aquí els senyors del Primavera s’han passat, però als primer ja els hem vist. I será això el que pensarà tothom i no hi anirà ningú, no? Pobres, amb el traje molón del cantant i el baixista, que a mi m’agradava tant…

Per acabar: la chicha. Fuck Buttons o Chrome Hoof? Jo voto pels segons, però aquí també estic oberta. A Delorean m’agradaria veure’ls, i si està en Marià per allà podem fer-li bromes (amb carinyo). I s'haurà d'acabar amb Moderat, no hi ha més.

Ah, si, he fet una llisteta de spotify amb les coses aquí mencionadas.

Papa Topo al Primavera Sound 2010 o 'Apopalipsis now'

2010-05-17T02:23:00.000-07:00

Aquesta cosa de la programació complementària és ben estranya. No per lo del metro, les festes prèvies al festival ni els concerts al parc. No. És pel salón Myspace 43.

Què vol dir que Papa Topo toquen al festival? Si, en aquest salón, em direu, però i què? Si hi toquessis tu, en aquest salón, aniries dient ‘ui si, toco al primavera, com molo’, exactament com faran aquests adolescentes atormentados.

He salido a merendar, por la selva tropical, con mi amigo el puerco espín

No tot és dolent aquí, no pas, però mostra una vegada més que qui posa el seu colze sobre la barra de la [2] té molt guanyat. Aquí van les propostes de Myspace 43:

Aias, CocoRosie, Cuerpos, Disco Las Palmeras!, Emilio José, Javiera Mena, Kana Kapila, Klaus&Kinski, Le Pianc, Mujeres, Nine Stories, Ornamento y Delito, Tortel y Wicked Wanda.

Alguns toquen també en altres coses de la programació complementària: Le Pianc al Minimúsica, Emilio José al Ray-Ban unplugged, com El Petit de Cal Eril, que també tocarà a la festa de comiat, Thelematicos també toquen dos cops…

I diran per aquí ‘bé que circulatory system i ganglians també toquen al festival i al parc, no?’. Bé, si, però aquest no és pas per això que dic del colze. Valius, ja sabeu el què us toca. Pingüill, pareil.

La versió definitiva XVI: no cal dir res més

2010-05-16T12:34:00.000-07:00

De Risio en els concerts I

2010-05-15T13:42:00.000-07:00

Em prenc la llibertat d'inaugurar una nova secció, perquè he estat mirant vídeos del concert de Deerhunter de l'altre dia i he vist que surto en un parell, així que 'venga todos!' i a veure qui em troba.

Amb això també deixem a banda les cròniques de fan histèrica i passem a 'lo serio', que és el pedazo de final de concert que van fer, al youtube en dues parts. Jo surto a la segona :)

13/05/2010, La Maroquinerie: Deerhunter + Bachelorette

2010-05-13T16:14:00.000-07:00

Tot just arribo del concert de Deerhunter, molt contenta, tot i que ja se m’ha passat una mica l’emoció. Ha sigut el concert de la vida.

Primer ens hem preparat a casa meva, amb unes quantes birres i aquestes coses prèvies que fas quan vas a un concert i a tu, i a tots als teus amics (menys un) els hi fa superil•lusió.

Després hem sortit tots contents cap al metro, i encara hem pogut veure tres o quatre cançons del grup teloner, que era una noia sola amb el seu ordinador, Bachelorette. Feia aquesta cosa de posar bases amb el pc, que al mateix temps feien imatges a la pantalla del darrera, i cantar. No estava mal, sense matar, però el Samir deia que ella no feia res, que ho portava tot fet de casa. Jo me’n fotia una mica, perquè m’havia begut cinc birres i m’acabava de comprar la samarreta del meu grup preferit (la més petita que hi havia, que era diferent a totes les altres).

Després els meus coleguis han anat a fumar, però l’Antoine, l’Hugo i jo hem anat a buscar un bon lloc, ben a prop de l’escenari. Tot d’una, Deerhunter han sortit a l’escenari, el Bradford l’últim, han saludat i s’han posat a tocar la seva nova cançó:

Tot el concert he anat retenint les cançons en el meu cap, per a poder escriure una bona crítica, però ja no me’n recordo de l’ordre ni de res, tan emocionada que estava. Només puc dir que ha sigut un concert de la hòstia. Cert, han tocat més del darrer disc –Microcastle- que dels altres. Però no han faltat les grans cançons dels altres.

Després de Helicopter han tocat Never stops, això si que ho sé. Si fos una periodista (o una periodista wannabe) ja m’hauria preocupat d’apuntar el setlist, pero yo he venido aquí a disfrutahr, així que us contentareu amb que m’hagi agradat. No sé si m’equivoco dient que han tocat Dot again i Focus group. M’agradaria poder dir que han tocat Hazel St, i crec que ho han fet però no estic segura. De tota manera, és una de les meves preferides:

Ha sigut una mica molt noise, si, però i què? A qui no li hagi agradat és perquè no era fan. Perquè els fans, els de veritat, estàvem allà sacsejant els nostres caps i movent els nostres genolls al ritme del soroll, dels acords, vivint les cançons de deu minuts. Un gran moment ha sigut el de Nothing Ever Happened, molt millor que quan han encadenat Cover me (slowly) amb Agoraphobia, com en el començament del disc, molt millor. I Disappearing Ink ha sigut un altre moment estelar.

Han marxat i han fet un bis, perquè estava programat o perquè era la primera vegada que veia, a París, a un grup sortir a re-tocar quan encara la gent estava aplaudint. Han tocat Strange lights i una altra, on han fet pujar a dues persones del públic per a que toquéssin guitarra i baix mentre el Bradford es posava a flotar per sobre del públic i el baixista feia fotos. L’última cançó ha durat molta estona, mentre ells feien altres coses, com ara quan el Bradford ha pujat a sobre d’un dels amplis a seure en cuclilles i fer el gat, o quan s’han fet fotos amb el públic ensenyant el dit del mig a la càmera.

Hi ha a qui no ha entusiasmat el concert, però al final han vist que jo –i els meus amics- érem mega-fans i no ens han volgut espatllar la nit. Trobo que ha durat massa poc, m’hauria quedat dues hores més sacsejant el cap i movent els genolls palante y patrás. Ai, quin concert! Un altre cop m'he enamorat de Bradford Cox!

De Risio presenta els horaris del Primavera Sound 2010

2010-05-11T06:20:00.000-07:00

feu click aquí!

Un any més, Glory s’aplica i re-treballa els horaris del Primavera Sound ja que, un any més també, els que hi ha penjats a la web són il·legibles. Ho fan per a què no veiem tot d’una les coincidències fatals que ens han preparat? Aquí les més flagrants:

Mission of Burma – Pavement

Beach House – Wire

Built to Spill – No Age (tot a la mateixa hora que The Charlatans i Matt&Kim)

La taula no és superexacta, hi ha una casella per cada 15 minuts (diferències més petites no calia subratllar), i aquest any no hi he ficat colors, cada uno a su gusto, tu. Tampoc hi ha la festa de diumenge ni la programació complementària dels parcs, però hi ha lloc al marge per a qui li interessi (jo ja m’ho he fet en els meus, ai ai quines ganes!).

HORARIS! HORARIS!

2010-05-10T13:36:00.000-07:00

http://www.primaverasound.com/ps.php?seccion=horarios&idioma=ca

LA FEMME

2010-05-10T04:33:00.000-07:00

LA FEMME és un grup francès, de París-Biarritz, que mola bastant. Són quatre nois i una noia i fan una mena de synth-pop tropicalero-obscur, per dir-ho d’alguna manera que no vulgui dir res, així no em mullo.

Aquí teniu el hitazo bailongo amb el que me’ls van fer descobrir :

I aquí un altre tema en què es veu més clara la influencia de grups francesos dels anys 80-90, com Deux per exemple, o com qualsevol dels grups de la compilació de Bippp Records:

Més vídeos i algunes cançons en el seu myspace. En concert els 13 i 29 de maig i els 2 i 12 de juny a París. El 2 de juny a l’OPA, a més.

Sparks - The Seduction Of Ingmar Bergman

2010-05-07T12:44:00.000-07:00

Que t'agradin molt els Sparks té dos problemes principals, a saber:

1. que la gent es pensi que ets un snob maricon.

2. que no t'assabentis de quan surten els discos perquè ningú no en fa promoció.

És per culpa del segon (de l'altre ja en parlarem en una altra ocasió) que no fa ni quatre dies que vaig saber que el passat mes d'agost els Sparks havien publicat un altre disc. I en van 22. Es tracta d'una raresa dins la seva carrera, molt plena de rareses, de fet. Com fa no tant van fer els Pet Shop Boys (un altre grup que causa el problema número 1 als seus fans, però sense que ningú cregui que són snobs), els Sparks han fet un musical.

The Seduction Of Ingmar Bergman és un musical radiofònic. La ràdio pública sueca –allà els Sparks tenen molta tirada– va encarregar-los un musical que havia d'incloure parts en suec. Després d'acceptar, no sabien de què parlar, i se'ls va acudir que una bona idea podia ser una imaginària visita de Bergman (una mena d'obsessió personal dels germans Mael) a Hollywood el 1956, en un intent de la indústria cinematogràfica americana de fer-se amb els seus serveis.

La història relata la seva arribada a un Hollywood que el supera i en el qual, ja des del primer moment, no sap què hi fa. De seguida, tot es converteix en un malson asfixiant: Ingmar és temptat pel viperí cap dels estudis, que li fa ofertes que no pot rebutjar perquè treballi a les seves ordres ("works of art can also work", li diu en el que potser sigui el millor número de l'obra, que podeu escoltar al vídeo d'aquí sota), és perseguit per fans que cacen autògrafs com llebrers i rep insults d'una estrella de Hollywood que es pren molt malament els seus comentaris ("why do you take that tone with me, save it for some swede" / "somewhere you are the star, but never when you are near to me"). Cap al final reflexiona sobre la fugida, demana ajut a la seva compatriota Greta Lovisa Gustafsson (Greta Garbo, pels coleguis) i s'escapa provocant la ira del productor i les alegries del poble suec, que rep de nou el seu heroi.

Gràcies a aquest disc ens adonarem, si no ens n'havíem adonat abans, que de fet els Sparks portaven molts anys fent música de musical disfressada de discos amb cançons desconnectades. I és que cada número de l'obra (¿s'ha de dir així si és un musical?), fins i tot els monòlegs en suec de Bergman, remet d'una manera o una altra a discos com Gratuitous Sax And Senseless Violins, Lil' Beethoven i Hello Young Lovers. Els temes són els mateixos –la incomprensió del geni, la importància del talent, la necessitat de llibertat artística, la superioritat i la solitud del creador, amb tota la ironia i sobreactuació que cal per parlar d'aquestes coses. Els sons, també: instrumentació simfònica combinada amb electrònica, guitarres glam/metaleres amanides amb fanfàrries continuades. En un altre ordre de coses, les actuacions són brillants: es tracta d'actors de ràdio que, fins i tot quan canten i parlen en suec –quan no se'ls entén, vull dir–, aconsegueixen una intensitat que deixa al·lucinat.

Per tant, estimats lectors, no em siguin covards i intentin donar-li una oportunitat. A Spotify el trobaran en una sola pista, o sigui, sense anuncis (alguns dels millors números, als minuts 8:14 i 9:30, 22:58, 27:55 o l'al·lucinant número de Bergman i Greta Garbo des del 52:00 fins al 58:38). A torrentz o qualsevol història d'aquestes se'l podran descarregar fàcilment. A la web dels Sparks el podran comprar. I estaran al cel quan l'escoltin. A reveure!

Spotify social, tot un què

2010-05-05T01:17:00.000-07:00

Spotify, quin invent caigut del cel ! La descoberta, el cagar-se en tot per la publicitat i descobrir que si baixaves el volum l’anunci es quedava en pausa, la primera vegada que vas pagar l’euro diví per a una festa sense publicitat, els anuncis de França –que fan més gràcia… i ara això.

Qui hagi obert aquests darrers dies el seu benvolgut spotify haurà vist que se li oferia una nova aplicació : l’spotify social, o allò de connectar spotify amb el facebook i importar els amigos i compartir les llistes de reproducció, etc. I encara una altra fantàstica també que és la d’importar la teva pròpia música i poder-ho escoltar tot en un mateix reproductor.

Jo al principi era una mica reticent, com amb tot, però al final m’ho he fet i no canvia gran cosa (de fet, només tinc una persona més a la llista de gent que ja m’havia fet). Així que els que encara no ho tingueu (ATP), feu-ho, així podré subscriure’m a la llista de potetre!

Algun dia tanta xarxa social i tanta polla en vinagre haurà de petar, per aquí o per allà, però de mientras vamos a compartirlo todo i a frikejar com aquests últims dies per aquí!

*la Rosenvinge és una plasta de cuidao.

Spiritus Dei: Les prêtres

2010-05-03T08:36:00.000-07:00

L’altre dia vaig anar a visitar el Château de Vincennes, perquè haig de fer un treball sobre la capella i un historiador de l’art que se precie ha d’anar sempre a veure les obres in situ.

A dins de la capella havien muntat una exposició sobre àngels músics. La veritat és que l’exposició no era res de l’altre món: unes quantes estàtues i uns quants quadres d’àngels músics de diferents èpoques, un parell de llibres de partitures antics i alguns instruments musicals més o menys vells, tot organitzat cronològicament.

El cas és que el panfleto d’aquesta exposició va força ple de publicitat, no sé si és per qüestions econòmiques del ministeri de la cultura francès (el Château de Vincennes és un Monument Històric, públic) o perquè les associacions de cristians s’estan posant en serio amb això de captar nous creients.

La publicitat era l’habitual -les revistes Arts sacrés i Le monde de la Bible, amb una novetat afegida en la contraportada del llibret :

Spiritus Dei

Les Prêtres

Des airs éternels entre musique sacrée et grands standards. Deux prêtres et un séminariste pour un album au message universel.

« Je cherchais des fonds pour une école à Madagascar et la construction d’une église près de Gap » explique Mgr di Falco Léandri, à l’initiative du projet

(doncs bé, ja veieu quin és l’objectiu, els diners. També a facebook i a Gloria.tv).

El tracklist conté perles com aquestes : Quand on n’a que l’amour, Ave Maria, L’envie d’aimer, Il est né le divin enfant, Il faudra leur dire o el que sembla el hit, Spiritus Dei (Sarabande).

No faré cap judici de valor, que amb aquestes coses mai se sap, però ahí os lo dejo.

Tribute to Camilo

2010-05-01T06:55:00.000-07:00

Alcoi (poble quillo), principis dels 60. Un grup local comença a despuntar en bodes, batejos i comunions. Les seves versions són aclamades pel poble sencer, de la Maria de la fleca fins al Paco de l'estanc, tot i que els seus cabells llargs escandalitzen una mica al senyor rector. Són LOS DAYSON, i al capdavant, ell: Camilo Sesto.

Chao Chao

Ayer

Passen uns quants anys, i aquell jove alicantí de melena lleonina emigra a la capital a fer fortuna. Allà s'uneix a un altre grup de joves inquiets i inconformistes. Les seves llargues melenes es mouen al ritme dels seus insinuants moviments. Per Madrid es comença a estendre el rumor d'un pacte mefistofèlic. Són LOS BOTINES.

Te voy a explicar

No me importan las miradas

I fins ahir:
http://www.youtube.com/watch?v=hx3ox36wvx8
http://www.youtube.com/watch?v=E8nnQjI7rx8&feature=related

Perquè no parlar de plagis?

2010-04-29T08:04:00.000-07:00

Ara estava aquí escoltant els Feelies quan, de sobte, una cançó m’ha recordat molt a una altra que escoltava força últimament.

és cap al minut 1:30

D'acord, és subtil, però bé que existeix aquell disc sobre Los Planetas, no? I no tot era tan flagrant com allò de l'Etienne Daho i Segundo Premio.

Recordem això també:

Només era això, vist que La Rotera no ha tingut la repercussió que jo m'esperava.

Tom Waits vs. la Rotera

2010-04-29T02:01:00.000-07:00

Crystal Stilts vs Chris Isaak

2010-04-19T03:31:00.000-07:00

Hi ha molta gent contrària a l’ús del “shuffle” quan s’escolta música, per allò de que un àlbum és un tot on l’ordre de les cançons també compta i altres reflexions d’aquest tipus. Tot això és cert, i està molt bé, però també és cert que aquesta eina ens pot fer evidents semblances que potser, d’una altra manera, no hauríem vist.

Estem cansats de que el dj de torn del barucho pseudo-indie mescli Blondie amb Undertones i es pensi que es un original de la vida. Ara bé, anar en metro amb el teu shuffle i descobrir lligams com aquests i imaginar-te la teva propia sessió d’Anunciació djs és tota una satisfacció.

En aquestes estava jo l’altre dia quan el meu ipod va decidir fer sonar Blue Hotel, de Chris Isaak, i just després Spiral Transit, de Crystal Stilts. Vale, em direu que no enganxen, però si una cosa és certa és que tenen un algo en comú.

Ja ni ha prou de comparar tots els grups on el cantant té la veu greu i profunda amb Joy Division, no? Ho hem vist amb Interpol, amb Editors i amb no sé quants grups més, inclosos els Crystal Stilts. Doncs mira, jo crec que Crystal Stilts li deuen més a Chris Isaak que a Ian Curtis, i em suda el que diguin els que van de què en saben i escriuen en webs i revistes.

Pingüill

2010-04-09T05:14:00.000-07:00

Fa unes quantes setmanes que tinc a les mans el discu-maqueta de Pingüill, un grup de Barcelona conegut pels fidels d’aquest sant bloc. Són amics i coneguts i bona gent i oients de la competència i tot el que vulgueu, però és que Pingüill és l’òstia.
“Àlex Todó”, “Guillem Camprodon”, “Pol Pérez”, “Inés Tarradellas” són alguns dels 10 temes que inclou el cd. Els molt maricons dediquen cada cançó a un homínid. Cançons senzilles i breus amb batèria, guitarra elèctrica, baix i veu -en un tema escoltem un teclat- farcides de riffs melòdics, soroll, breaks de batèria deliciosos i la veu dolça pel so més hardcore. Cançons per tots els gustos: el soroll de “Joan Camprodon” o un tema xiulat ben melindro. Temes com “Marta Cirera” o “Àlex Todó” contenen melodies que escoltarem aviat a l’anunci de qualsevol entitat bancària o de l’Estrella Damm. Insisteixo “Àlex Todó” és un himne: “No hi haurà coloms a Barcelona”.

Prèvia Primavera Sound: Best Coast

2010-04-07T13:28:00.000-07:00

Queden menys de dos mesos i aquí ningú s’anima a fer la prèvia. Jo hauria d’estar estudiant per a l’examen del DALF d’aquest dissabte, però ja sabeu com van aquestes coses (això és com tot, que dirien alguns) i prenc –un cop més, tot i que aquesta vegada no és per a ensabonar-me- la iniciativa.

Avui toca Best Coast, un –altre- grup de Los Angeles d’aquests que porten al Primavera per a programar-los per la tarda. Són una noia i un noi, ella a la veu i la guitarra i ell a la bateria. Cap dels dos és guapo, tot i que la noia és la típica que, amb la guitarra i sobre l’escenari, li agrada a l’ATP (ei, no t’emprenyis, jo també sóc la típica que m’agrada un de cada grup, i aquest any en tinc uns quants de fitxats per al rànking de guapos del festival). El noi, en canvi, és ample d’ossos i porta el cabell llarg (ach!) amb ulleres de muntura fina. Si mireu el vídeo aquest, podreu veure que s’assembla una mica al italo-turc aquell que hi havia a la meva festa de cumple i que ningú sap d’on va sortir. Ah, si, un detall important: ell era el cangur d’ella quan aquesta era petita.

Es veu que són molt amics de les Vivian Girls i, ai, ara ja ho hem dit tot. Estil rockero-punki (bueno, el noi fa el que pot, pobre) despentinat, accent americà a tope. De la música què puc dir? Serà d’aquests grups que a la majoria ens agradarà i que el Pol dirà allò de que “ens traguem la merda dels americans i un montón de grups bons catalans es queden fora del festival”. I no serà pas mentida, però hemos venío a disfrutáh. És a dir, a fer tap-tap amb els peus i amb el cap, a moure un genoll, a sentir la veueta de la noia (si, si, des de sota de l’aigua o gravat al menjador de casa meva) i a veure com rasca la guitarra… en fi, ja ho deia, concert de les sis de la tarda, amb les primeres birres del dia, just abans de fer la parada del bocata. Com l’any passat Vivian Girls o 1000 altres grups com aquests, quoi!

Especial Setmana Santa: Diumenge de Glòria

2010-04-04T06:28:00.000-07:00

Ara que estic a París m’estic tornant una mica Juan Palomo (allò del “yo me lo guiso” i tal i qual). Donat que la majoria de gent (i quan dic gent vull dir amics) es van oblidar del meu cumple, no deixaré que ningú s’oblidi de que avui és el meu sant.

I no em vingueu amb la conya de “jo no crec en déu”, “jo no sóc catòlic”, “vivim en una societat laica”, etc. perquè això no s’ho creu ningú. Com s’explica sinó l’ús (per part de creients i de no creients per igual, i no només vells i velles que també diuen “en paz descanse”) d’expressions que contenen la paraula “glòria” com a sinònim de felicitat, alegria, exaltació –com ara “estar en la gloria”- o, en el nostre camp de recerca, de la freqüència amb què apareix el mot/nom en les lletres de cançons (i no de cançons de missa, precisament)?

Per a autocommemorar-me (o glorificar-me a mi mateixa, com vulgueu) he fet un petit recull de grans èxits gloriosos, així podreu canviar de broma i parar de cantar-me el “gloria, gloria, saltas/faltas en el aire” (mai he sabut com és l’original).

1. El clàssic

2. La que ens agrada

3. Aquella que hauria de sonar en el meu casament

4. La quota de música en català

5. El punk és un tema apart

6. També tenim el model stadium rock

7. Reprenent la idea del deletreo

8. Una que acabo de descobrir

9. El metal té una predilecció pel tema, no m'hi ficaré massa

10. Ian Brown també s'apunta

Podria seguir, ho sabeu, però ho deixarem en una selecció no exhaustiva de 10 exemples, i qui vulgui que posi els que jo no m'he atrevit a linkar (hi ha coses molt bizarres, i una té un caché).

El primavera la sang altera

2010-03-27T11:14:00.000-07:00

Benvolguts amics, ha començat la primavera i em noto una mica nerviós. Algú em sap dir per què?

Lady Gaga feat. Beyoncé: Telephone

2010-03-21T01:38:00.000-07:00

No sé si a De Risio estem preparats per a això, però aquest matí de diumenge he vist una cosa que m’ha frapat i no puc estar-me de comentar-ho amb aquesta colla d’experts que sou. A més, tot i que no tinc tele i només llegeixo els diaris gratuïts que donen al metro els dies que surto de casa abans de les nou (dimecres i dijous), no deixo de sentir a parlar d’aquest personatge. La setmana passada van posar a la venda les entrades per al seu concert de París i es van esgotar en un tres i no res, amb la qual cosa en fa un altre al dia següent. En fi, bogeria.

I ara això. M’ho he trobat en un blog, per casualitat, i he de confessar que he hagut de veure el vídeo en dos temps, perquè és força llarg i no menys farragós. Vaja, no és el tipus de coses que ens agraden per aquí. De tota manera, us proposo un joc, a l’estil d’aquell congrés que havíem de fer com a acte fundador del grup d’estudis De Risio i que mai va tenir lloc, però obert a tothom i, fins i tot, anònim (és a dir aquí, no en tête-à-tête).

La cosa és fàcil. Aquí teniu el clip. Sembla del tot normal: ties seminues, coreografies picantones, atuendos extravagants. Tot envoltat d’una iconografia de barras y estrellas en tots els sentits i adobat amb components obscurs del tipus chicas malas, però en más malas aún, en plan sobre la mort i tal.

Reflexionem-hi, jo crec que hi podem treure suc.

La versió definitiva XV: You really got me

2010-03-15T05:17:00.000-07:00

Perdó, senyor Todó, però si hi ha una cançó versionada en el món, és aquesta:

Versió melenuda:

La versió de la versió, amb rates:

La versió Made in China:

La versió putón televisiu:

Un cop també ho va fer The Cure:

i si busqueu al spotify encara en trobareu més!

La versió definitva XIV: el costat més feréstec de la vida

2010-03-11T08:11:00.000-08:00

Aquests maricons de De risio ens foten primavera sound i modernikis tot lu dia. On són els grans? La versió definitiva!

La versió supera l'original

Ganglians: something should be said

2010-03-04T04:38:00.000-08:00

Ganglians és un grup de tres xavals de Sacramento, Califòrnia. Tenen dos discos, tots dos del 2009 segons veig al spotify, i venen a tocar al Primavera aquest any. Penso que no ens ho podem perdre.

Fan una mena de pop surfero folk minimalista (toma ya, no m’ho trec de la màniga, m’he documentat) molt divertidot. Bateries metàl·liques, força crits i ruidaco, però alhora melòdics, per a poder fer que sí amb el cap i tap-tap amb els peus.

Del primer disc, Monster Head Room, jo destacaria Valient Brave i Candy girl. Del segon, la primera cançó, d’un bonrotllisme bastant important, Hair. Per a córrer pel metro. Per a seguir amb la tònica: Radically Inept Candy girl i Snake Eyes, pels sorolls.

Jo trobo que tenen un deix Crystal Stilts, però també poden sonar a Kurt Vile segons com, a Jeremy Jay i, fins i tot, a Circulatory System.

En fi, no em sigueu plastes i feu allò de “com ho recomana la Glòria, passem de tot” i escolteu-los, que segur que al Primavera molarà.

25/02/2010, La Maroquinerie, París: Inrocks Indie Club avec The Drums, Oh No Ono, Slow Club

2010-03-01T04:45:00.001-08:00

Arriba tard, però arriba.
Glory Guijarro va estar aquí dijous passat celebrant el seu darrer regal de cumple. Ens vam plantar tots allà cap a les 19:30 (bé, la Hannah va venir més tard) i hi havia cua abans que obrissin les portes i també gent revenent entrades.
La sorpresa a l’entrar, després de comprar la samarreta de rigor i de recollir les primeres birres, va ser que érem els més vells de la sala (bé, potser jo no tant, però el públic era majoritàriament menor) i poc després vam saber perquè.

El primer grup, Slow Club, va ser una merda. No tinc paraules més amables i em sap greu. Un noi amb texans, samarreta i ai! gorro de llana que tocava la guitarra i cantava amb una noia que portava un vestit horrible amb leggings i una mena de pañuelo al coll fatal també, amb el superserrell tapant-li mitja cara, que tocava, diguem, instruments de percussió i cantava. Parlaven massa entre cançó i cançó, volien ser simpàtics i humils, alternaven una cançó folkilona amb una de més ballable... Pobres.

Els segons em van fer gràcia, però també em van semblar una merda. Em van dir que tenen una cançó bona, però deuria quedar emmascarada per tota la resta (o la van tocar quan vaig anar al lavabo) perquè jo no ho vaig pas notar. Eren cinc noiets jovenets i nòrdics, un de cada estil, com els Backstreet Boys: el moderno del tupé, el del poncho-panchito i la diadema a lo MGMT, el gordo amb tirants i cabell a capa, el de la samarreta de ratlles i texans i el de la camisa de quadres. No puc parlar massa de la música, però us remeto, com sempre, al myspace. En realitat podrien no estar tan malament, però en directe no em van semblar res de l’altre món (ja sabeu que tinc prejudicis: o m’agrada, com a mínim, un del grup o merda, i la cosa aquesta de “cinc marginats es disfressen de grup de música i després fan un grup de veritat” fa molta peste).

Pausa i The Drums. Atenció al parecido razonable:

A part d’això i de la caca de teloners, el concert dels Drums va estar prou bé. A nosaltres ens va agradar, vaia. Curt, però què voleu, tenen un disc. Es van guardar el hit (Let’s go surfing) per al final, aish, però no va ser pas un concert d’alts i baixos. Va ser curtet però intents, a bon ritme. El cantant, Jonathan Pierce, molt mono amb camisa i tal, va acabar suant com un gorrinete i omplia tot l’escenari amb els seus bailoteos. Una mica narcisista em va semblar, com si es mirés en un mirall inexistent. Però vaia, ja ho fan això els cantants dels grups, volen estar guapos per al públic.
A mi, personalment, m’agradava el guitarra de la dreta, que és un noi així tot petit i amb un tupé com el del Pol (al vídeo és el tirilles de la samarreta imperio):

Ah si, la mitja d’edat va anar pujant a mitja que avançava la nit, i a l’últim concert teníem un grup de subnormals al costat bastant important. El Samir es mossegava el puny, te lo digo todo y no te digo ná!

Pot ser que hi torni al Primavera, que la cosa va ser prou divertida.

La versió definitiva XIII: Take on me

2010-02-24T17:26:00.000-08:00

No pot haver-hi una cançó més típica de versionar:

A-ha - Take on me

Però, en realitat, aquest post no és més que una excusa per parlar-vos de dues coses. D'una banda Cap'n Jazz:

Cap'n Jazz - Take on me

Aquí teniu l'entrada de la wikipedia sobre aquest grup: http://en.wikipedia.org/wiki/Cap%27n_Jazz. El primer que remarcareu és l'etiqueta "emo". Sí, duríssim. Malgrat això, us recomano que li doneu una oportunitat. És un dels descobriments recents que més m'ha enganxat, i això no passa sovint! El grup és una d'aquelles coses vuitanta-noranteres, barreja de hardcore, punk, indie, lo-fi, etc. Veu trencada, crits, ritmes sincopats, guitarres distorsionades, agudes i metàl·liques. Per saltar molt i fer crowdsurfings. Qui sinó hagués pogut ser una influència dels gurbetans més postmoderns? El recopilatori que hi ha penjat a l'Spoty: http://open.spotify.com/album/0YTSCjaMDHCTWXi40Kf0Cs.

La segona cosa de la que us volia parlar és de Reel Big Fish i el BASEketball:

Reel Big Fish - Take on me

Reel Big Fish són uns dels grups de la meva adolescència. I el millor de tot és que, reescoltant-los al cap dels anys, sempre m'han semblat igual de bons. No cal buscar-li tres peus al gat: ska-punk divertit, festiu i amb un gran nombre de versions en el seu repertori. Què més es pot demanar? Una de les seves versions més conegudes és aquesta que us he penjat aquí, però en ténen moltes altres: Brown Eyed Girl, Come On Eileen, Kiss Me Deadly, New York, New York... Poseu "reel big fish" a l'Spotify i poseu a prova la vostra cultura musical! Quines de les seves cançons són versions?

I ara el BASEketball: http://en.wikipedia.org/wiki/Baseketball. Què té a veure amb tot això aquesta peli? Doncs que un parell de cançons de la banda sonora són de Reel Big Fish, entre elles la versió de "Take on me" que aquí ens ocupa, que va saltar a la fama a partir de la seva aparició en el film. Evidentment, les imatges del videoclip són fragments d'aquesta obra mestra. Sí sí, obra mestra, pel·lícula de culte. No té desperdici, que diuen. És, sens dubte, una de les pel·lícules més divertides i absurdes que he vist mai. Plena de gags, colors estridents, cameos... cultura pop en estat pur. Frankfurts, refrescos i gorres amb eslògans.

20/02/2010, La Maroquinerie, París: Beach House

2010-02-21T03:44:00.000-08:00

Per fi he trencat el malefici que tenia amb Beach House i ahir, després de dos intents fallits, els vaig veure en concert. Això era a La Maroquinerie, una sala de concerts que té restaurant i altres coses vàries al 20e arrondissement, entre Ménilmontant i Gambetta.

No és una sala molt gran (no puc calcular la quantitat de gent que hi cap, però diguéssim que és tipus BeCool, amb una distribució perfecta, però. Com un amfiteatre, de fet, amb el seu foso, tres o quatre nivells de grades/escala i un balconet, de tal manera que l’escenari es veu des de qualsevol punt de la sala més o menys bé (sempre hi ha la típica columna o el tio massa alt. Bé, això no és culpa de la sala).

La cosa començava a les 20h, amb un grup del qual no recordo el nom. Al ticket posava que eren Papercuts, però després a la porta posava una altra cosa i bé, no ens vam quedar amb la copla per vàries raons: vam arribar tard, no ens van enganxar a la primera i vam preferir anar a la barra (en un quarto a part) a prendre una cervesa i a fer pipí, i amb tot això només vam sentir tres cançons. Eren una mena de The Wave Pictures amb algun xiulet que altre, amb una estètica peluda i desaliñada… És igual, passem a lo que interessa.

Acabat això, vam córrer a prendre posició dins del foso, al fons, per tal que jo pogués pujar-me en un dels graons i que, tot i així, el Samir fos més alt. Com a mínim vaig veure el concert de puta mare, sense cap cap tapant-me ni res. A l’escenari hi havien posat una mena d’arbres de plomes blancs que reflectien els colors dels focus. A part d’això, només els instruments i un tamboret per al baixista.

Llavors van sortir la Victoria Legrand i l’Alex Scally i un altre tio que tocava instruments varis, com ara les maraques i coses de pegar copets. Ja sabeu quines pintes porten, així elegantons amb les americanes, ella amb els cabells a lo loco i tothom enamorat (jo de l’Alex, si si). Després d’un Bonsoir (recordem que ella és d’origen francès, encara que no parla massa bé), van començar amb Walk in the Park.

No va ser un concert massa llarg, va durar prop d’una hora, i va estar molt i molt bé. Van tocar bona part del nou disc, i també algunes cançons dels altres: Gila, Heart of Chambers… El moment estel•lar, diria jo, va ser Norway, tot i que per a mi el concert va ser genial del principi al final i la meva preferida és Used to be. La Victoria va fer una pausa simpàtica per a dir coses al públic, el públic va dir-li coses a ella. En canvi a l’Alex pràcticament no li vam veure ni la cara i, evidentment, casi tampoc el vam sentir ni cantar. L’altre, com era un annex, no deia res.

El públic estava més mogut del que jo m’esperava, després de les anteriors experiències. Jo tenia una parella una mica plasta al costat, que estaven molt enamorats o algo i no paraven de moure’s junts i de fer-se petonets. Però a part d’això, molt bé. Vaig veure bé, el so era bo, l’ambient perfecte…

No sé pas on els ficaran al Primavera Sound, però el més probable és que jo repeteixi.

Ah, i el 13 de maig a la mateixa sala, Deerhunter. Serà la hòstia.

Primavera Sound 2010: noves confirmacions, roda de premsa 17/02/2010

2010-02-17T03:50:00.000-08:00

Estimats amics, m’he autoproclamat corresponsal de De Risio a París i, com a tal, m’he ocupat de « cobrir » la roda de premsa oficial del Primavera Sound 2010, emesa en directe a Primavera Ràdio, avui dimecres 17 de febrer a partir de les 11h.

Ja sabeu com va: els organitzadors i un representant de l’Ajuntament de Barcelona expliquen la propera edició del festival, presenten les novetats i anuncien bona part dels grups confirmats fins a la data. Jo escolto i resumeixo, amb links a myspace, last.fm, spotify i webs oficials indistintament.

En aquesta ocasió l’Alberto estava nerviós, com cada any, i començava parlant sobre els patrocinadors (cap menció a Estrella Damm) i dels escenaris que sponsoritzen. Set (7) escenaris per a l’edició de 2010, en ordre decreixent per capacitat: San Miguel, Ray Ban, ATP, Pitchfork, Vice, Rockdelux –que passa a ser l’Auditori-, i un altre del qual no recordó el nom. No sé si m’equivoco –el journalisme no és lo meu- però diria que és el nou espai Primavera Pro, de llençament de nous artistes.

El senyor de l’ajuntament, Jordi Martí, deia que el festival reunia les tres característiques desitjables que ha de tenir tot esdeveniment d’aquest tipus que se precie: un interés de la proposta musical, ser un espai d’intercanvi profesional i, sobretot, ser una gran festa. Lo de l’intercanvi profesional no és el nostre àmbit, però amb la resta estem d’acord, no?

Si, estem d'acord. Fiestaaaa

Per a aquesta edició de 2010, desé aniversari del festival, els organitzadors contaven amb un presupost de 4.850.000 euros (cagate lorito, casi 5 milions d’euros), que es tradueixen en 170 grups. D’aquests 170 grups, 110 tocaran als escenaris del Fòrum durant els 4 dies que dura la cosa i la resta faran aparició en els diferents esdeveniments que es relacionen amb el festival, a saber: Primavera als Parcs, Primavera al Metro, festes de presentación i clausura a l’Apolo, Minimúsica (per als nens, amb “els aliments” com a leitmotiv d’aquest any i tallers de fer menjar amb plastilina, galetes divertides i “el meu menjar preferit”), espai Myspace…

Els organitzadors han fet un repàs dels grups confirmats fins al moment, que tots ja coneixem, i després han passat a anunciar 44 noves bandes que s’afegeixen al cartell del festival i que tocaran als escenaris del Fòrum i /o a les festes de l’Apolo. Sense més preàmbuls, la llista (ho sento, no m’he quedat amb els comentaris, prou m’ha costat pillar els noms amb l’anglès fantàstic dels comunicadors):

A sunny day in Glasgow
The Almighty Defenders, o els Black Lips amb en King Khan fent projectes paral•lels
Black Lips, a la festa de clausura del diumenge
Marc Almond
Beach House, ja els coneixem, dissabte més
Best Coast
Bigott

Biscuit, des de Vilanova i la Geltrú
The Books

The Bundles, coses paral·leles del Jeffrey Lewis
JUNIP, projecte paral·lel de José González

Boy 8-Bit
Broken Social Scene
The Crocodiles, n'havíem parlat

Jeffrey Lewis, també diumenge a l'Apolo
The Charlatans tocant el Some Friendly
CocoRosie
Cohete

Lídia Damunt, una madrilenya
Diplo
The Drums, pròximament aquí, a De Risio
Emilio José, un gallego

Endless Boogie, des de Brooklyn, com no
Axel Willner, a.k.a. The Field

Florence + the machine
Roddy Frame, d’Aztec Camera

Half Foot Outside, pam-plo-ni-ca
Les Savy Fav
Matt & Kim
Moderat , o Modeselektor i Apparat

Nana Grizol, de la corda Elephant 6 amb ex-membres de Neutral Milk Hotel

Nueva Vulcano
Gary Numan
Scout Niblett

Owen Pallett
Pet Shop Boys, ho recordareu gràcies al Pol
Sleigh Bells
The Slits

The Smith Westerns
Sunny Day Real Estate, emo de la segona generació, potser em porto a mon germà

Surfer Blood

Titus Andronicus
The Wave Pictures, ja els coneixem tots, eh
Wild Honey, els podreu veure el 2 de maig a la [2] amb Anímic

Bé, això és tot, espero no haver-me equivocat massa, la ràdio no se sentia tot lo bé que caldria i aquestes coses. Fins aquí la meva tasca de journaliste, totalment objectiva, els judicis us els deixo a vosaltres (i jo també en faré algun, per suposat).

A més d'aquestes coses, han anunciat que a l'espai Minimúsica tocarà Internet2, Sedaiós, El Petit de Cal Eril i d'altres que no m'ha donat temps d'apuntar perquè ja anaven més ràpid. Pel que fa als concerts al parc, s'han apuntat els Ganglians, King Khan, Circulatory System, A Sunny Day in Glasgow, Dum Dum Girls, McEnroe, Telemáticos i més. També hi haurà la gent que portin els de Myspace amb els seus "secret shows" i a l'Auditori es passarà la peli dels Animal Collective i tocaran també Standstill.

Em penso que això és tot. Sembla que els abonos van camí d'esgotar-se aquest any. Ja n'han venut 18.000 dels 20.000 que estan a la venda i pensen que, depen com, passaràn part de les 10.000 entrades de dia a abonos... però sense perjudicar el benestar dels assistents, no passant mai de les 35.000 al Fòrum (l'aforament màxim són 40.000 caps).

Ja sabeu, si encara no teniu l'ABONACO, compreu-lo. I vull 25 comentaris, com a mínim, en aquesta entrada. Ja!

16/02/2010, Nouveau Casino, París: Candy Clash, Delphic

2010-02-16T15:48:00.000-08:00

Tot just vinc d’un concert. Delphic, amb Candy Clash de teloners, al Nouveau Casino de París. Tenia moltes ganes perquè era un dels meus regals d’aniversari -:)- i perquè no havia vist mai als nois aquests de Manchester.

La cosa havia de començar a les 20h i la veritat és que han sigut molt puntuals. El Nouveau Casino es una sala no gaire gran, semblant a la sala Bikini de Barcelona però més petita, al 109 de la rue Oberkampf, en ple 11e. L’entrada pràcticament no es veu, sembla la porta secundària del Café del costat, que porta a un passadís tot negre que al seu temps porta a la guixeta i després a la sala pròpiament, entrant per darrera. La barra, els lavabos i la barra estan a la part esquerra, i el fumadero al pis de dalt. I no hi ha cobertura a dins.

Quan han començat a tocar els teloners estava jo tota sola, perquè he arribat la primera, i he de dir que m’agradaven força. Després les opinions dels altres m’han influenciat, tot i que no diré que no m’ha agradat el concert. Candy Clash són tres nois francesos – el dels cabells arrissats, el del pentinat moderno tipus Sabel/Oriol Barberà i el calb – amb tecladitos, guitarra i baix, respectivament. Camisa de quadres, samarreta estampada alternativament i pitillos amb bambes. Pel que fa a la música, han començant sonant-me a She Wants Revenge (ah, peligro!), després m’han semblat The Rakes (que no és pas millor), més tard a una mena de Vampire Weekend chichorro, fins i tot m’han sonat a Negroni dels Extraperlo, amb algun toc J.U.S.T.I.C. iero…

No, res de nou, és veritat, però sonaven prou bé, estaven contents i motivats i si no ens ho hem passat millor ha sigut per vergonya (si, aquí també sóc una pedorra i no ho exhibeixo prou) i perquè a mig concert ha arribat la resta de la gent que esperava. Els francesos no s’animen massa als concerts (això ho he sabut més tard) i això vol dir que no es mouen gens. Entre aquest ambientazo i els preus prohibitius de les begudes, la festa que es munta en un concert és més aviat nul•la. Amb això no justifico res sobre el grup que, reitero, m’ha agradat prou (segurament, si escolto el disc, m’hi cagaré, però això és el que té el directe), però us asseguro que vistos en sessió a Razz 1 són un bailoteo. Bailoteo pedorro, si, però bailoteo en tot cas. Segurament millor que els Mendetz de merda. O no, però a quién le importa?

Després d’això i una cervesa havia de començar el concert de Delphic. La meva amiga de Manchester volia anar a fer la fan local (local de Manchester, s’entén) a les primeres files. Jo m’he quedat al fons, a la barra, amb els experimentats en la qüestió, que per a això m’havien regalat l’entrada. Això vol dir que no he vist massa res del que passava a l’escenari, però ja sabeu que, a mi, el que m’agrada són les llums de colors. I també m’he posat una mica de puntetes. Aquests són més coneguts, així que no em mullaré gaire amb les descripcions i referències. Tres nois igualment (justifica això la tria del grup teloner? perquè no tocava Vàlius?), el guapo, el simpàtic i el de les ulleres.

Venien a presentar el seu disc, Acolyte, que va sortir fa poc però encara al 2009 (déu meu, com passa el temps) i han començat tal i com comença el disc. Bé, les dues primeres cançons, després ja m’he perdut. El hit l’han fet durar una bona estona, enllaçant amb l’altre hit (eh, quedo com una inculta?). Llumetes de colors freds: blanc, blau, lila i de tant en tant alguns tocs verds i taronges. El públic es movia una mica més, es veia algun ditet aixecat de temps en temps, i sobretot ballaven els vells fans de Morrissey (o fans de Morrissey vells, millor dit). Aquests eren un grup de senyors (i una senyora de cabell curt), d’aquells quarentons-cinqüentons que van de festa i són una mica fastigosets (o molt), que beuen vi i cubates, però no birra, i que porten camises de color lila i similars amb varis botons oberts. Ecs ! Hi havia també el calb, el del cabell llarg, el de les ulleres de pasta (calb o amb cabell, hi havia els dos tipus), el marica declarat, el bailón…

Que no he parat atenció al concert? Mentida, m’ha agradat molt, el que passa és que no tenia massa escoltat el disc i no puc fer una crítica més acurada. Molta chicha, això si. Encara m'acabarà agradant l'electrònica de manera oficial i no podré dir allò de "és que jo soc més de guitarres". Després els entesos em deien que havien tirat massa de remixes i menys de tocar (o el que sigui que fan) que d’altres vegades. Bé, entre que era la primera vegada que els veia i que estava molt lluny i no veia res, no us puc dir massa més. Ha durat una hora, més els 45 minuts dels teloners, amb la qual cosa a les 23h estava a casa i no m’han pogut tornar a atracar.

Vinga nois, dissabte més.

Ràdio Nostàlgia: Carlos Berlanga

2010-02-11T17:19:00.000-08:00

En una època de la meva vida, vaig ser poppy. No és res de què m'enorgulleixi, més aviat el contrari, però què collons, pitjor és que t'hagi agradat Eros Ramazzotti. O no. Però en qualsevol cas, està bé no amagar-se aquestes coses, perquè si ho fas, igualment, un dia el passat t'enxampa en calces i llavors encara és pitjor. Així que, sí, vaig ser poppy. Family, Casa Azul, Ellos, etc. I Carlos Berlanga.

D'aquest últim us volia parlar avui. Potser la vostra omnisapiència musical ja us n'ha fet escoltar la discografia sencera. Si no, acabareu ràpid, perquè només va treure quatre àlbums en solitari abans de palmar-la. Berlanga, fill del director de cine, va emigrar de València a Madrid en el moment de la movida i allà va conèixer l'Anticrist i el genet de la pestilència, vull dir, Alaska i Nacho Canut. En qualsevol cas, qui negarà que entre els tres (Kaka Deluxe, Dinarama etc.) han sabut fer ballar dues o tres generacions d'spaniards.
Però la cosa és que quan la moguda va passar, Berlanga estava una mica penjat, anímicament, crec, però encara va fer quatre discos, tres dels quals (els tres que he escoltat), des del meu punt de vista, són absolutament brillants. Que fossin tan emblemàtics per la capella poppi no us ha d'impedir acostar-vos-hi, seguidors/redactors de derisio (cada cop és més endogàmic i més divertit, aquest blog). Veureu que es tracta de cançons de pop clàssic i dandi amb bases electròniques, cap fórmula excessivament original. Però a Berlanga cal reconèixer-li veritable geni dins l'estil. Decadent, cínic, irònic, però sempre amb aquest punt de creure-s'ho, aquest punt poeta maleït, d'artista. Un punt esplèndid, cal dir, i que el va portar a fer coses com una versió d'Aguas de Março amb Anna Belén, que podreu escoltar si seguiu el link que, més avall, us portarà a l'únic disc que té penjat a l'Spotify.
I no vull dir que m'agrada Carlos Berlanga, a pesar que els hi agrada als poperos, o a pesar que va ser l'ànima d'un dels programes culturals més nauseabunds i sobresubvencionats de la història (no, no dic el Fòrum de les Cultures, sinó la Movida madrilenya). No; m'agrada exactament per totes les raons que el van portar a ser allò que va ser: o sigui, per gai, pseudointel·lectual, gracioset, àcid, amargat, melancòlic, i presumptuós.

Però en fi, abans de posar-me a dir tonteries emocionades, us deixo amb la música. Per fer-vos-ho fàcil, innovo amb una tècnica que crec que a derisio no havia estat mai abans usada: el goear. Així podreu escoltar la mercaderia abans de decidir si val la pena fer l'esforç de baixar-la. Us he triat un total de vuit cançons de Berlanga, gairebé dos terços d'un best of. Ja sabeu, doncs, a veure què us sembla.

El Ángel Exterminador (1990):

Indicios (1994):

Impermeable (2001):

I en fi, amics, ja sabeu: todo se puede hacer bien, es lo que nos dice el ze,e,en. O, el que és el mateix, foco fijo sobre una baguette.

Cacahuets

2010-02-11T17:08:00.001-08:00

Beach House. 2nd round

2010-02-07T07:58:00.000-08:00

Teen Dream, el nou disc de Beach House, està a l'Spotiflins. Moltes de les cançons les vam poder sentir al Primavera club 2009. Inclou "Used to be", un single del 2008.

La veritat és que Teen Dream és millor que l'anterior. A mi m'agrada més. Els temes em semblen igual de bons, però més fins, més clars, més desenvolupats. I Legrand, la cantant, sona més espontània, més com els directes. Però no sé què en pensareu. Espero opinions.

Sigui com sigui, és més accessible que Devotion (2008), que recordareu del post de la Glory. Així que els que encara no tingueu la sort d'haver entrat en els teclats de Victoria Legrand, teniu una segona oportunitat.

03/02/2010, La Flèche d’Or, París: Cercueil, Patton, Sir Richard Bishop

2010-02-04T03:42:00.000-08:00

No és una foto d'ahir, però aquesta és la sala plena

Ahir al vespre vaig anar a aquest concert. La Flèche d’Or és una sala de concerts en una antiga estació de tren del 20e arrondissement de París (l'estació de la Comuna de Charonne, de fet), del tipus estació Renfe del Maresme. Abans funcionava com a discoteca i es podia sortir al lloc on hi ha les vies (ja no passen trens i hi ha gespa), però com els veïns es queixaven del soroll, van haver de tancar i al mes de novembre van reobrir com a sala de concerts, amb horaris de 19h a 2h. Ens queixem de Barcelona, però els veïns tenen molt més de poder aquí a París, moltes sales han hagut de tancar o canviar l’orientació per aquest motiu. Com el Point Ephémère, per exemple, un altre lloc genial, amb sortida directa al Canal Saint Martin, porta per porta amb els bombers.

Bé, doncs ens vam plantar allà cap a les 20h, vam pagar la nostra entrada de 8e amb consumició i ens vam asseure, amb la birra de 33cl, a la part del darrera de l’estació, una saleta amb sofàs vermells i una gran vidriera abocada al túnel per on sortia el tren. El concert va començar més tard del previst, una mitja hora més o menys, i el Sir Richard Bishop ens va semblar un conyàs. No per dolent, era un senyor ja grandet amb una guitarra, que em va semblar que feia bastantes versions, però no us ho puc assegurar. Diguem que va ser com si anéssim a un concert de Shellac i el teloner fos Paco de Lucía. Que molt bé, eh, però no pega ni amb cola i la gent s'avorreix.

Diguem-li espai VIP d'accés a tothom

En aquestes van arribar els nostres amics nois i ens vam traslladar tots a la barra, a beure i a que el cambrer ens convidés a macarons. El senyor bisbe va acabar amb una cançó on també cantava, cosa que es podria haver estalviat, i entre grup i grup vam sortir a l’espai fumador. El següent grup, Patton, eren dos nois de Brussel•les, un a la bateria i l’altre a la guitarra i la taula de mescles. Format No Age que pensaríem a primera vista, però desprès el que feien era força diferent. Més pes a la veu, menys als samplers. Es defineixen com a grup postpunk al seu myspace, però jo reitero que això de les etiquetes no és lo meu. I el guitarrista portava una samarreta de bob esponja amb el patricio.

L'espai fumador, a l'entrada

La sala s’havia anat omplint poc a poc. Bé, omplint és un dir. Si amb el Sir érem 24, en el segon grup potser n’hi havia el doble i en l’últim uns 60 i no més, grosso modo. Ja per acabar, van córrer un altre cop les cortines per a preparar l’escenari i quan les van obrir hi havia allà els tres de Cercueil, dos nois i una noia a la veu, com no. Em van agradar molt, no els coneixia. La noia que cantava, també tocava el baix en un parell de cançons i els teclats a la resta, tenia una veu entre Beth Gibbons i PJ Harvey, però amb un ruidaco fosquet com a base. Rock, electrònica, experimental són les seves etiquetes de myspace. I bé, força envolvente, baixos profunds i tap tap amb la bateria, la veu per sobre però sense destacar i sorollets de maquineta per acabar de lligar-ho tot. Al bateria no el veia, però el de la guitarra sacsejava el cap.

Els comentaris sobre el públic els tindreu al cuoreblog de cotilleos de la Glory a París.

La versió definitiva (XII): Mr Blue Sky

2010-02-02T13:15:00.000-08:00

que consti que a mi m'agrada la ELO, i aquesta cançó per suposat. penso que deu ser una de les més versionades del món (haha).

en directe, berridos mix

i a la categoria "merda"...

Période de Révisions

2010-01-31T14:52:00.000-08:00

Tinc mal de queixal(s, del seny), espero que això no sigui un mal presagi. El que vinc a dir és que jo ja m’he posat a "estudiar" per al Primavera, és a dir, a conèixer tots aquells grups que no conec, per a acabar fent-me un bon horari de colorins.

Aquí una petita selecció, a l’atzar, amb lo “más popular” de cada llista de spotiflin i amb les cançons que a mi més m’agraden dels grups que si que conec, que són bastants. Si és que m’estic tornant una intelestuá melomànica...
Amb tot això he pogut comprovar que dels “artistas relacionados” d’atlas sound i deerhunter, m’agraden tots. Digueu-me obsessa, aquesta nit somiava amb en Bradford Cox, haha. I no soc la única, l’altre dia vaig conèixer uns megafans francesos que, ei, vindran al maig al festival. Serà el meu estil?

He comprovat més coses, com ara que The New Pornographers, definitivament, no m’agraden i que, si coincideix amb una altra cosa, no dubtaré. A més ja els hem vist i, bueno, que voleu que us digui. Ara, The XX, que poden agradar-me en disc, 1) crec que tinc prejudicis contra el hype i 2) m’han dit que “live” són una cacorra.
Uns altres, Japandroids, no m’entusiasmen. Per contra, Circulatory System, j’adore, Spoon són divertits, The King Khan & BBQ Show també, The Clean i Sic Alps sobretot. No us comentaré Pavement, Wire i tot això perquè no cal. Ara bé, a qui li va tocar el recopilatori de Wilco I perquè no l’està penjant?

Bé, això és tot. Us he avisat: no és una selecció personar (del tot), hi ha coses que ni jo mateixa conec, espero que a mida que s’acosti el festival podem fer entre tots una bona llista dels “imperdibles”, els “greatest hits” i de “la merda”, si cal, també.

<< Backwards. 25 de gener

2010-01-28T08:22:00.001-08:00

Inadvertidament, The Magnetic Fields van presentar el dia 25 el seu nou disc "Realism". El nou disc és menys sorollós que l'anterior "Distortion" (2008) i més proper a les 69 Love Songs. En general, excel·lent qualitat i poques novetats. El disc està concebut, com els anteriors, tema a tema, amb molta melodia, lletres twee (Walk a lonely road with me/I will walk with you/Half as lonely we will be/When we walk as two/If the road goes straight uphill) i el so mig folk-country, mig indi-pop-rock, a vegades sintèctic, característic de Stephin Merritt i la lovely Claudia Gonson.

A la llarga, és cert que Stephin Merrit us pot semblar massa polit, massa calculat, o potser massa cursi o massa lent. Però crec que entre tot el displayer country-poètic, el que ens ofereix és molt simple: una successió melodies de puta mare.

Però, Joan, per què es diu "Realism"? Doncs ni puta idea. Però deixo que l'escolteu, us ho penseu i m'ho expliqueu.

Per cert, al mateix 25 el van presentar i tot seguit estava a l'Spotify, com va passar a principis de semtembre 09 amb "Popular Songs" de Yo La Tengo (Matador). Si ho hagués sabut, hauria fer una festa en paral·lel a la presenteció.

Calendari musical 2010 (amb tetes i culs)

2010-01-16T11:04:00.000-08:00

Com han fet fins ara la Glory i el Joan, dividiré la meva crítica en dues parts: forma i contingut.

FORMA
Em sembla que ja vau veure tots de què es tractava, però, per si cas, heus ací un petit recordatori:

Efectivament, es tracta d'un vertader i pràctic calendari de mecànic, cortesia de P.S. Balius. Com podeu veure, l'autor va aconseguir (no vull saber com) que alguns dels artistes més rellevant de la història de la música pop poséssin en panyus menors per a ell. A destacar Morrissey, que demostra una llarga i dilatada carrera en l'art d'exhibir-se. Algunes altres de les pinaps post-modernes que hi apareixen són Loulou Reed, The White Strippers o la bella Bella Fleck.

CONTINGUT
Es tracta de 12 cançons (ja que dotze són els mesos) variades i sense gaire coherència entre elles. Aquesta és la llista:

1) LINDISFARNE - January Song
2) LOU REED - Xmas in February
3) THE WHITE STRIPES - St. Ides of March
4) THE JESUS AND MARY CHAIN - April Skies
5) DIDIER HÉBERT - I Woke up one Morning in May
6) MINUTEMEN - June 16th
7) GALAXY 500 - Fourth of July
8) EARLY DAY MINERS - Light in August
9) PALE FOUNTAINS - September Sting
10) BÉLA FLECK - October Winds
11) MORRISSEY - November Spawned a Monster
12) MERLE HAGGARD - If We Make it Through December

Com podeu veure, hi podem trobar des de Morrissey, Pale Fountains o Galaxy 500, fins a Merle Haggard o, anant més enrera, Didier Hébert, un misteriós cantant contingut a l'antologia de Harry Smith. Una excel·lent selecció, sobretot tenint en compte les contriccions de la temàtica del disc. Personalment, com ja va apuntar en el seu moment Balius, em quedo amb "September Sting", un gran descobriment.

Clickant sobre el títol de "contingut" us podreu descarregar aquest calendari sonor.

Glory torna, amb en Bradford Cox

2010-01-14T06:09:00.000-08:00

I és que a mi m’enamora aquest noi, amb les seves músiques ambientals, atmosfèriques, astrals, melancòliques o extàtiques. El xicot d’Atlanta aprofita els períodes de vacances de Deerhunter per a tancar-se en el seu quarto a jugar amb les maquinetes de sorollets i cantar com si s’estigués a punt de dormir i, ja que s’hi posa, treu un parell de discos que tenen un èxit considerable i se’n va de gira per les sales de concerts del món.

Em semblarà más de lo mismo? No, li falta el costat guitarrero de Deerhunter, canviat per alguna joguina amb botonets o un triangle d’aquells que, al cole, tocava el més negat de la classe de música. M’avorriré perquè falten les guitarres? Tampoc, hi ha moments tant (i no diré més) intensos com els de la segona meitat de Nothing Ever Happened, on voldreu moure el cap amunt i avall i tancar els ullets per veure colorines (tornem-hi amb la sinestèsia). Em semblarà que les cançons són llargues? Si, tot i que n’hi ha poques que passin dels 4:20 en tots dos discos. Serà perquè són totes un conyàs? No pas, però us diré que no és un disc per a ballar, saltar, cridar o fer un pogo; el concert ideal seria una sala fosca, com de planetari, on tots ens poguéssim estirar a terra i gaudir. Si ho escolto anant en metro faré tap-tap amb els peus? Probablement, si que té el costat cabezón/sesudo del seu altre grup, tot en una altra dimensió, però. Em pensaré que m’enamoro de la primera que passi o em voldré suïcidar si no fa sol? Pot ser, sobretot lo segon, si vius a París i creues el Sena a peu dos o tres cops per setmana. Em creuré una sirena/un sireno perquè m'imagino sota l'aigua? Això segur, molt més que no pas que voles (que també).

I és que en Bradford fa unes músiques profundes, plenes de sentiment, que dirien els crítics monyes (i no jo). Té un univers interior molt espaiós i abstracte? Pot ser. El tenim tots? Descobrim-ho amb ell!

M’ha quedat maco? Doncs teniu els dos discos al Spotify, disfruteu-los (us aviso de que ve al Primavera Sound…).

Si, me'l vaig perdre

Artistes i músics en 8 pàgines i 8 cançons

2010-01-09T03:21:00.000-08:00

Ja tenia el meu recopilatori pujat (aquí), quan he vist que la Glory no parlava sobre el seu, sinó sobre el que li va tocar. I a més, ho feia extensament. És un pel més complicat així, però és més divertit. Què puc dir sobre la que em va tocar a mi?

Cobertes amb lletra de puny (m’arrisco i dic que em sembla que és lletra d’esquerrana? 20€), paper d’uns 120-180g, tamany caixa de CD. Títol: “l’artista i els músics. admiradors i admirats del s. XX”. Llista de grup-cançó, vuit en total. Totes les cançons contenen el nom d’algun pintor modern. Entre les cobertes, hi trobem un llibret d’elaboració pròpia, 8 pàgines, impressió d’injecció de tinta (possiblement una HP-Deskjet? 20€), paginació casolana de tècnica mixta i relligat-extra. A les seves pàgines hi ha impreses per parelles fotografies d’un grup a un costat i a l’altre de l’artista que apareix a la cançó corresponent. Això últim és més fàcil d’entendre que d’explicar.

S’obre amb Bowie. Bowie és una manera perfecte de començar. Després Chamaleons, grup que no havia sentit mai, amb una cançó que sona prou bé, amb un estil punkie-rock 80s. Segueix amb Television Personalities, una cançó que apareix a “Mummy you’re not watching me”, un disc que a mi em sembla molt bo. Em sembla un disc cruel, perquè tot ell em sona a una mena de retret, una llàgrima grossa i apretada, i penso en “Mummy you’re not watching me” o “Scream Quietly”. A continuació els They might be giants ens ofereixen una cançó senzilla, excel·lent lubricant entre TVP i la següent cançó de The Pin-up girls, que tampoc coneixia. La cançó m’ha semblat molt bona. Tot seguit, Mission of Burma, banda de cançons treballades i amb un cantant característic. Segueix amb un tema dels The Modern Lovers, un grup del que he escoltat un disc amb un nom llarg i directes (ho acabo de mirar és el Live at Long Branch & more), que em recorden a The Doors a estones. La cançó en qüestió (so molt Velvet) em sembla de les millors. Finalment, el disc tanca amb Bob Dylan. Period.

La meva valoració general és que:
1) El repartiment de grups m’ha semblat heterogeni i molt interessant. Ja he començat a escoltar The Pin-up Girls.
2) Als pintors que surten, més o menys, no els compraria cap quadre, exceptuant el Pollock, que té un deix molt decoratiu.
3) Amb un esperit acurat, bon humor i un toc Kitsch sense sortida d'emergències, la particular exposició de quadres de la Glory sí que la compro i és una excel·lent candidata a estar als vostres reproductors d’MP3 i només heu de fer click.

Cocteau Twins & Co. o de la finíssima línea que separa lo elegant, lo cursi i lo sinistre

2010-01-07T05:40:00.000-08:00

Tot i que aquest no va ser el disc guanyador del premi a la coherència forma-contingut, s’ha de dir que la coberta en forma de retalls de la Cuore, amb un protagonisme destacat de la senyora Angela Lansbury maquillada pel seu pitjor enemic, expressa perfectament aquesta idea. Bé, lo de l’elegància no tant, potser faltaria algun tros de la secció ¿Quién lo lleva mejor? per acabar de quadrar-ho.

Pel que fa a la música, i com ja diu el títol, hi ha un bon grapat de cançons dels Cocteau Twins (1.Ivo, 2.Lorelei, 6.Carolyn’s fingers, 7.Bluebeard, 10.I wear your ring) combinades amb algunes dels Cranes (3.Shining Road, 8.Beautiful friend, 11.Paris and Rome) i de My Bloody Valentine (5.Blown a wish, 9.When you sleep) i acabades d’adobar amb el When you died (4) dels Violent Femmes i el Where I’m from (12) dels Digable Planets.

La Lota va definir-lo com a un disc “de grups amb noies que canten bé”. S’ha de dir que és un disc molt seu, em sembla. Jo el definiria, més aviat, com un disc amb música per a caminar pels boulevards de París com si s’estigués protagonitzant un anunci de colònia Lacoste, com aquell de la noia rossa vestida de rosa saltant vaporosament per atrapar una bombolla de sabó. O aquell de la Noah de Cacharel, amb la noia oriental caminant contra el vent. Per allò de “lo cursi i lo elegant”, que sempre pega amb els anuncis de colònia, que sovint són bastant sinistres.

veieu-ho sense veu, millor

El dia que em vaig proposar escoltar els Cocteau Twins (això va ser fa un parell d’estius) vaig desistir molt ràpid perquè em van recordar estrepitosament a Roxette i, com jo en aquell moment era una joven alocada, més de guitarres que dirien, això no va ser del tot bo. Per això li dono gràcies a aquest cd (i a la Lota) per fer-me’ls redescobrir i apreciar. Bé, potser Carolyn’s fingers i la que ve després no són les que més m’agraden, però el disc comença molt i molt bé amb ells.

Als Cranes només els coneixia de nom, de que a la Laia de Porca Misèria li agradaven molt. I musicalment m’agraden força, sobretot Beautiful friend, però la veu de la noia que canta em posa una mica nerviosa. Suposo que amb el temps m’hi acostumaré. De tota manera, quadren amb la descripció cursi-elegant-sinistra i es mereixen el seu lloc en el disc (haig de dir que em semblen més sinistres que Cocteau Twins, més cursis també, més elegants no. Ai, que se’m veu el llautó!).

My Bloody Valentine ja m’agradaven molt abans, sobretot el Loveless, així que aquí si que venia amb prejudicis (que, evidentment, m’han causat una gran confusió). M’explico: d’entrada, abans d’escoltar el disc, vaig pensar “ah, si que son sinistres i elegants, cursis no sé”. Fins a arribar a la primera cançó d’ells, es passa per els més cursis Cocteau Twins i Cranes, i ja no vaig veure-ho tan clar. Un cop escoltada Blown a wish vaig replantejar-me la qüestió, em va semblar una cançó supercursi i clar, jo mai me’ls havia escoltat amb aquesta perspectiva. Després d’haver escoltat tot el disc ja unes quantes vegades, puc dir que si que són una mica cursis i que si que tenen molt a veure amb la resta del disc.

De fet, els que menys hi pinten aquí potser són els Digable Planets i els Violent Femmes. Més que res perquè no canten noies, ni bé ni malament. La cançó dels Violent Femmes si que té un punt de sinistre i un punt d’elegant (i és boníssima, recoi), en l’altra em costa més de veure-ho (això no vol dir que no m’agradi, però en el context…).

Una cosa que queda clara és que la Carlota no va fer el disc pensant en mi, 1) perquè era un amic invisible i, en principi, no s’havia de pensar en ningú (tot i que tots ho havíem fet i que ella va confessar que pensava en el Gerard) i 2) perquè si ho hagués fet, segurament no l’hauria fet així. I, de fet, millor, sinó m’hauria quedat sense descobrir els Cocteau Twins i els Cranes i sense apreciar la faceta cursiloide de My Bloody Valentine, cegada com estava jo pel ruidaco i els colorins (si, vaig de que pateixo sinestèsia). De tota manera, lo de la portada amb retalls de la Cuore si que m’ho prenc com un homenatge (encara tinc la que em va regalar per aquí pel quarto, que quan la Júlia la va veure va flipar: “tu et compres això?”).

És un bon exercici això de l’amic invisible, tant per al que fa el disc com per a qui el rep, n’estic convençuda. I escolteu-lo, que us agradarà.

La versió definitiva (XI): What you waiting for?

2009-12-31T07:51:00.000-08:00

I si és una indirecta. Despedim l'any amb això, doncs.

No sé si és una gravació cutre o és que el senyor Kapranos la va gravar a la cuina de casa seva.

Pròximament els discos de l'amic invisible, ja freezer!

La versió definitiva (X): El Ruido

2009-12-15T05:24:00.000-08:00

Ja que arribem a la desena edició d'aquesta fantàstica sèrie sobre versions, he pensat que calia algo especial. Aquí us deixo, amics:

La versió definitiva (IX): Eggyptian reggae

2009-12-13T07:26:00.000-08:00

Jo, com que no vaig al Primavera Club, us enganxo això aquí. Tots sabem que falta la versió més punk que s'ha fet mai, però no he pogut trobar vídeos del Pèsol Feréstec a youtube.

Jonathan Richman

The Feelies

Pascal Comelade

oju: canvis!

2009-12-04T11:46:00.000-08:00

ja sé que tots estem apuntats a la newsletter, però jo prefereixo veure-ho clar i m'he canviat la tauleta del word.

qui surt perdent són els furguson, em sembla. per contra, podrem veure cymbals eat guitars i port o'brien, l'un après l'autre.

i això no ve a cuento, però mireu-ho i feu atenció al moment "G-L-O-R-I-A":

Prèvia Primavera Club ‘09

2009-12-03T05:48:00.000-08:00

Nois, la setmana que ve tenim una cita amb la música amb la nova edició del Primavera Club. Que tinguem alguna baixa (ATP) no vol dir que ningú s’hagi de preocupar de comentar el cartell i els (putus) horaris. Així que, com sempre, vaig a posar-m’hi. Venga, pues.

Aquí teniu els horaris processats (llegibles, no com la merda que fan a la web del primavera, que no hi ha qui s’entengui). En verd les coses que vull veure absolutament, en groc el pla que he decidit, en vermell els dies que jo no hi soc i que, per tant, ni em preocupo de comentar. Ja veureu que, aquest cop, soc poc ambiciosa i també que hi ha coincidències fatals que encara ara em porten de cap. On verra!

Per començar, dijous 10:
Tenim Beach House, Jeffrey Lewis i The Pastels bastant a la mateixa hora i en llocs molt separats. Jo crec que optaré per The Pastels a la Bikini, perquè als altres encara els podrem veure en una altra ocasió. Després Mujeres, si o si, a les 22 a l’Apolo, i puto espanyol (recordeu?). I després ja m’és igual, aniré on em portin, a descobrir què (però Health em segueixen semblant uns gritons).

Divendres, 11: el dia fatal
De la tarda no m’he ocupat, no conec massa cap dels grups. Furguson o A place to bury strangers? Bé, a mi em ve de gust veure’ls a tots dos, però Furguson guanya. Sobretot perquè després hi ha Beach House, i ja que no els veiem dijous… divendres no m’ho perdo. Igual amb en Jeffrey, a l’Apolo just després, trepitjant-se amb The Ladybug Transistor… que toquen també dissabte. Tot dependrà de la primera meitat de concert.

Suposo que després acabarem la nit amb l’amic Evripidis, però no cal dir-ho. Total, a l’hora que és, ves a saber com estarem.

Dissabte, 12: pendent de resolució
Dependrà, com deia, del bo d’en Jeffrey que comencem la tarda amb The Ladybug Transistor. Si no, podem anar al Sidecar a veure coses noves. Després ve la coincidència fatal 2.0: Cymbals eat Guitars vs. Port O’Brien. A mi m’agraden els dos, més els primers, però com que no vull anar sola (com sempre en tots els festivals…), ja ho decidirem.
–atenció, propaganda subliminal-
Més tard: Ted Leo and the Pharmacists, Neon Indian, A place to bury strangers (ara si?volem ruidaco i música sesuda!) i Wave Machines, a bailar. Al coco I a l’altre els tenim molt vistos, però vaia.

Diumenge no hi soc, però qui s’hagi perdut Port O’Brien per culpa meva divendres els podrà veure... –si, això també era propaganda-

Vinga doncs, aquí ho teniu ja mastegat.

L'artista total

2009-11-28T18:38:00.000-08:00

La versió definitiva (VIII): The Killing Moon

2009-11-23T05:37:00.000-08:00

Echo & The Bunnymen

Pavement

Els típics

La versió definitiva (VII): Hippi Hippi Hourra

2009-11-20T04:10:00.000-08:00

La versió definitiva (VI): Outdoor Miner

2009-11-18T16:20:00.000-08:00

Wire

Jarvis Cocker

The Feelies

Concert de Swell - Heliogàbal (15-XI-09)

2009-11-17T15:47:00.000-08:00

Vaig assabentar-me del concert de Swell per sorpresa, el cap de setmana anterior, i vaig beneir el fet que a l'Heliogàbal em tinguin a la llista de correu: tants correus llençats directament (i potser injustament) a la paperera del hotmail han tingut la seva justificació en aquest moment. I és que Swell són des de fa uns anys un dels meus grups de capçalera. De fet, quan els vaig escoltar per primer cop, em semblaven tan bons que estava convençut que es tractava d'una banda de la popularitat de Pavement o alguna cosa així; una cerca ràpida per l'internet em va fer caure la bena dels ulls: a Swell no els coneixia ni sa puta mare i fins fa cosa d'un parell d'anys no tenien ni pàgina web pròpia. De fet, aleshores, era un grup ja inexistent, i em vaig resignar a no poder veure'ls mai, però poc després em vaig assabentar que hi tornaven, amb un nou disc i una gira.

Swell. Si no m'equivoco, Freel és el de davant. Eren altres temps...

Cap sala de la ciutat semblava que els hagués de portar, però el bar més modernu de Gràcia ha salvat la situació. Ara ja no mola lloar l'Heliogàbal, que ja és un lloc de referència per tothom, però m'és igual, els donaré les gràcies eternament. I és que veure Swell en una sala hagués estat bé, però veure'ls allà, tan a prop com al saló de casa teva, és estratosfèric: cada grup té el seu ambient, i el de Swell, sens dubte, són les catacumbes mal il·luminades i els pous de pedra florida; i l'Heliogàbal està força a prop d'això.

El concert estava programat a les 19:00 del diumenge 15 i, ingenu de mi, a les 18:20 ja hi era, tement quedar-me sense entrades. Preocupació imbècil: gairebé no vam ni omplir el bar. A les set, tots cap a dintre i vam tenir la sort d'asseure'ns a les butaques vermelles de la primera fila; amb els peus haguessim pogut jugar amb la pedalera amb tanta facilitat com el propi guitarrista. Ells van aparèixer sense cap cerimònia (és difícil fer massa cerimònies en un bar com aquest). David Freel, amb guitarra acústica, barba i gorra calçada fins que no se li veiessin els ulls, a la dreta del públic, gairebé arrepenjat a la barra. Al centre, la bateria ocupant tres quarts de l'escenari. A l'altra banda, el teclat, amb el guitarrista amb gorra encarregat dels efectes davant, de cara a la paret.

Perquè s'imaginin la disposició del lloc (les fotos, gentilesa de la Mariona; gràcies!)

Es van mirar i van començar, diria que sense ni dirigir-se al públic, amb una de les grans, 'What I Always Wanted' Lenta, més lenta del normal, però ben calculada, ben mesurada, mi·limetrada. Un minut, potser dos, rascant dues cordes i llavors comencen a cantar; quins collons, direu, però semblaven arquitectes calculant la força que hauria de fer un arcbotant. Seria així , ritme pausat, mesura i precisió durant la resta del concert.

Més instantànies del concert gentilesa de la Mariona (com mola dir instantànies, collons...).

Cada cançó un món estrany. Sempre les mateixes estructures repetitives, una mica desmanegades, obsessives, que et menen per camins recargolats, i la veu aspra de Freel, que a penes va moure's un dit en el que va durar el concert -només per calar-se més avall encara la gorra, gest aplaudit pel públic amb la percepció segrestada. Al mig, el bateria, prenent un protagonisme insòlit, fent una percussió gairebé melodiosa, però trencada, ben conscient del to de cada peça que colpejava i no només del ritme, recordant-nos que el hardcore és tan important com Morricone en la gènesi del so de Swell (com ho és en la gènesi de gairebé tot el que val la pena després de 1989). El noi dels efectes, fent la seva feina amb ofici i pulcritud, perfecte.

Sobre quines cançons van tocar, poc en puc dir. M'imagino que, la majoria, eren del darrer disc, però és que jo, en realitat, sóc devot del 'Too Many Days Without Thinking', de 1997 (que més cap avall regalem als lectors en un preciós arxiu rar), i no els conec bé la discografia sencera. Pels que els hi interessi, aquí tenen una fotografia del setlist, del qual vaig apoderar-me gràcies a la meva posició privilegiada, però que porta els títols en clau.

Mai abans me n'havia quedat un d'aquests!

El concert s'allargà ben bé una hora i quart i tan sols es van parar un parell de cops entre cançó i cançó per fer alguna broma seca. En una d'aquestes aturades, si no recordo malament després de 'Sunshine Everyday', algú del públic va demanar que cantessin 'Danny Boy', i Freel va fer-li cas i va emprendre ell sol a cop d'acústica una imperfecta interpretació del tema. Després, van enfilar el camí cap al final del concert amb quatre o cinc cançons més. Finalment, 'That's it, good night', i es va acabar. Així, de veritat.

Va ser una hora i quart d'execució tècnicament perfecta, de senzilla però esforçada construcció d'edificis i paisatges melòdics i emocionals ; hora i quart de llum vermella, i no només pels focus del local. Segurament va ser la millor hora i quart que es va poder passar diumenge a la tarda a Barcelona. Segurament, un dels millors concerts dels últims mesos. Segur, un dels millors que recordo. Valdrà la pena que els escoltin; en disc, moments com els viscuts a l'Heliogàbal gairebé s'assoleixen. Perquè vagin començant, penjo un link al que, de moment, és per mi el més gran dels discos que han publicat.

La versió definitiva (V): Eloise

2009-11-15T02:33:00.000-08:00

ho sento, he agafat carrerilla

La versió definitiva (IV): I kissed a girl

2009-11-14T07:30:00.000-08:00

Apunt ràpid i balanç 2009

2009-11-13T01:45:00.000-08:00

No sabia que el “tio” de MGMT fos en Fran Perea…

Fins aquí l'apunt ràpid. Venia a reivindicar els Crystal Stilts.

Ara que ja estem a mitjans de novembre i podem començar a fer repàs de “lo mejor del año”, crec que Crystal Stilts es mereixen una plaça. No només perquè el teclista sigui guapo com Hleb o perquè el concert del Primavera ’09 fos molt guai i diguessin que Barcelona els hi encantava molt. A mi, com a inculta musical que soc, em semblen un grup original (si això és vàlid com a categoria).

Hi ha qui diu que són massa Joy Division. Bueno, a veure, no només per la veu i la roba del cantant hem de jutjar, jo penso que són prou diferents com per no deixar-nos portar per aquesta crítica (o és que The Pains of Being Pure at Heart no sonen com els Smiths dels nostres temps? Aquí parlaríem de fonts abans que de revival tal qual).

Torno amb allò de disc gravat a sota l’aigua, genial per anar en metro per París, per exemple. Prou fosc si no estem contents, prou alegre si fa bon dia, sempre es pot moure un peu (tap-tap-tap, així ballant), si sabem xiular (que no és el meu cas) també es pot… Vaja, per a tot està bé aquest grup. Per a una festa, per a una soirée domèstica, per a estudiar, per a una despedida romàntica...
He de confessar que els primers cops que els escoltava, abans del Primavera, a la quarta cançó em trobava irremediablement poc concentrada fent altres coses -després m’han anat agradant més i més. Però aquest és també el seu encant, hi ha grups amb els que no es pot fer això (jo soc molt fan de Jesus and Mary Chain, però depèn com, els ruiditos guitarreros molesten... com si escoltes Pavement per estudiar, sabeu?).

I amb això acabo, uns quants links de spotify i recordeu: grup revelació de l’any (i passa a les 3º fase de l’enquesta del primavera, amb lo qual no podeu dir "ja està la glory amb els gustos bizarros -deerhunter també passen entre els millors concerts dels 10 anys del festival...).

La versió definitiva (III): I can't control myself

2009-10-24T03:04:00.000-07:00

The Troggs

The Buzzcocks

Pascal Comelade

A París també fan concerts

2009-09-15T11:56:00.000-07:00

Si, si, tal i com ho sentiu.
Només cal fer una ullada als "eventos" de lastfm per decidir quin cap de setmana veniu a veure'm. D'aquí al final de novembre hi ha Sonic Youth, Pixies, Placebo, Camera Obscura, The Pains of Being Pure At Heart, Simian Mobile Disco, Calvin Harris, Muse, Arctic Monkeys, Morrisey, Yo La Tengo, Franz Ferdinand, The Adicts, Black Lips, The Horrors... i molts altres.

Tonight, tonight

2009-09-04T07:31:00.000-07:00

Bé nois, com aquest és el meu últim cap de setmana a Barcelona fins al Nadal i ja hem acabat tots els exàmens de setembre, em complau recordar-vos que avui, i potser demà també, tenim una cita amb la música a Santa Coloma.
Avui hi ha els amics d’Extraperlo, Maria Delorean Pradera, Joe Crepúsculo, Cola Jet Set, Nagassaqui i Viva Maestro. A partir de les 21. Fem botellón, no?
Demà hi haurà Lagartija Nick, Elastic Band, Half Foot Outside, Veracruz, Doctor Experience I La Quiero Viva.
No m’allargo més perquè tampoc ho llegireu. Aquí teniu el programa.
Que no hi falti ningú!

Beach House

2009-09-02T08:05:00.000-07:00

Si ja tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre aquest grup, ara que venen al Primavera Club no tinc cap més excusa. Tot i que el més probable és que jo no pugui baixar a veure’ls, conservo l’esperança de que es tracti d’una gira europea i passin també per París. En qualsevol cas, Beach House es mereixen un comentari en el nostre estimat bloc.
Alex Scally (que no Scully) i Victoria Legrand formen Beach House el 2004 a Baltimore, Maryland. Ell toca la guitarra i els teclats, ella canta i toca l’òrgan. Tenen dos discos publicats: Beach House, del 2006 (Carpark Records) i Devotion, del 2008, i un single: Used to be (2008). Tots dos discos van ser inclosos a la llista Pitchfork dels millors àlbums dels respectius anys. Oju.
La seva música ha sigut qualificada com a “dream pop”, és a dir, pianitos, veuetes i cors de fons, un so que fa pensar que estàs sota l’aigua... Una música bastant tranquilona, vaja, ideal per estudiar, per posar-se melancòlic (si, ja sé, “a tu tot et fa posar trista i ploriquejar”, però és que per poc sentimental que se sigui, Beach House, com Deerhunter, tenen un rollo molt evocador).
Per a més senyes, el noi és un modern de cabell despentinat i barba, amb camises de quadres i pitillos (un campru, vaia) i la noia té el cabell llarg amb serrell, suelto i descol·locat. Ell no mola gens, però ella és d’aquestes noies amb veueta, no-guapes i amb vestidets però que agraden al públic (al públic tipo ATP). Ja m’enteneu, com les Vivyan Girls o així.
No sabeu la ràbia que em farà perdre’m el concert. Per acabar, un vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=s2YiUTh9dj4

a disfrutahr...!

A l'hivern, Primavera

2009-08-28T15:47:00.000-07:00

Veig que de moment ningú s'està animant a comentar les confirmacions que ja va fent el Primavera Club. I és que avui hem rebut un mail que ens ha fet encara més feliços del que erem. No només vindràn Jeffrey Lewis & The Junkyard, Health, Port O'Brien... sinó que avui han confirmat els Pastels, Retribution Gospel Choir, Ladybug Transistor, Beach House i més i més! Ah, sense oblidar els ja clàssics de l'escena local (semblo la Bibiana Ballbé) Za! i Mujeres, soroll a gogó.

Pel que fa a l'assistència, de moment tenim a l'amic Galo , no dubtem d'en Balius, però... baixarà na Glory des de París expressament per assistir a l'esdeveniment de l'hivern? I el que és pitjor, baixaré jo? Ja en parlarem.

Ara ve el més important: els deures. Ja podem començar a investigar i pujar discos!

Deerhunter - Microcastle

2009-08-15T11:33:00.000-07:00

Deerhunter és un grup que m’encanta. Són quatre nois d’Atlanta (Georgia) que tenen noms d’artista i que diuen que fan “ambient punk”, tot i que la wikipedia apunta cap a l’art rock, el noise pop i el post-punk shoegaze. Fins aquí les categories absurdes sobre la música que fan.
Bradford Cox és el cantant. És un noi extremadament prim, alt i ros. Es veu que té alguna mena de malaltia, la mateixa que en Joey Ramone, perquè us en feu una idea de la pinta que fa, si no els vau veure al Primavera (cal dir que en directe guanya bastant, no era jo la única que el trobava entranyable). Els altres són en Moses Archuleta, el Josh Fauver i en Lockett Pundt, bateria, baix i coses sintètiques, respectivament.
Tots els músics d’aquella zona dels Estats Units es porten un rollo artista, es veu que és tota una “escena”. Jo no us diré amb quins grups es relacionen perquè no ho sé i perquè he vingut a parlar d’ells i no d’altres. A més, tot això i la història del grup ho explica millor la gran enciclopèdia lliure. Però ells també són creadors i aquestes coses (després d’aquesta gira s’han separat per fer introspecció personal durant un temps).
Deerhunter fan una música per escoltar-la estirat a les fosques i imaginar coses guais. En plan córrer per un camp i fer un picnic a la platja. Tot molt idíl·lic. També venen ganes d’anar molt borratxo i content o de prendre àcids, coses que et facin ser més lleuger i feliç. És cert que també fan posar melancòlic, sobretot si un és propens o està en un moment sensiblero. Però això també està bé, no tots els grups poden dir que són capaços de fer-te plorar.
El seu tercer disc, Microcastle, té un començament molt especial, suposo que per això comencen els concerts de la mateixa manera (és molt suposar que al Primavera ho fessin així perquè hi era jo?). De fet, tot el disc és genial, de la primera a la última cançó. N’hi ha de més tranquil·les i de més extàtiques, d’altres més transportadores i enèrgiques. Tot per acabar amb un soroll que riu-te’n tu de My Bloody Valentine.
Dir que Agoraphobia era una cançó predilecta del Silenci? no és potser un elogi, però no podem negar que aquest programa ens ha fet descobrir grans coses. I una és aquesta. L’altra és Aldo Comas.

MONTAÑAS

2009-07-15T14:06:00.000-07:00

És que no parlarem mai de Montañas? Tant anar de fan i comprar-se el seu disc a la desesperada i ara ningú en farà una crítica seriosa? Com que, en realitat, la més fan sóc jo (per haver anat a més d’un dels seus concerts a Barcelona i per haver fet el seguiment del grup durant el Primavera Sound ’09…), em disposo ara mateix a presentar-los a aquells que encara no els coneixeu.
Montañas són quatre nois asturians –només un dels quals respon, encara que lleugerament i solament quan porta barba, a la tipologia d’asturiano típic de la que ja us parlaré un altre dia- que fan música plegats. Hi ha un que toca la guitarra –i canta, un que toca el baix –i canta, un que canta i toca una caixa i un altre que toca vàries coses, com ara una caixa, un plat, un d’aquells ous de soroll, instruments de joguet…
Fan unes cançons molt mones, d’altres són molt divertides i en tenen també de més guitarreres. Alguns han dit que conjuguen ritmes western amb d’altres pop i surf. Jo d’aquesta cosa de les etiquetes no en sé gaire, però a Billie el niño (o el nen) si que me l’imagino corrent pel Far West de Port Aventura en algunes cançons.
El seu primer 7” té 6 cançons. Alguns diran que n’hi ha un parell que són “de relleno”, però la verita tés que, per a mi, ni la dels xiulets ni Gatín y Nube sobren. Clar que Dionisio de la Huerta sembla el hit des de la primera vegada que l’escoltes, tot i que Calamares gigantes en Luarca no es queda pas tampoc enrere. N’han fet una edició limitada de 500 a 7 euros (leuros, nerdos o com vulgueu) però també es pot escoltar i descarregar gratuïtament al seu myspace. La seva discogràfica-distribuidora és Tres Pies.
Aquest disc té una gràcia més, i és que el baixista del grup, altrament conegut amb el nom de Manuel Griñón, és artista. Si, sona malament això de “és artista”, però la veritat és que fa uns dibuixets molt graciosets, té un fanzine i fa altres cosetes en aquesta línea, com ara exposicions. Com deia, l’altra gràcia del disc és el disseny de packaging (¡) i de la rodona del centre del vinil (ara digueu-me inculta). Hi ha les muntanyetes (M-O-N-T-A-Ñ-A-S-!) serigrafiades a la tapa que també hi són, en color, a la bossa que els hi vaig comprar.
En directe són un grup simpàtic. Si bé el dia que van tocar a la [2] anàvem tots, ells també, més contentets, hi havia més gent i va ser més “canyero”, per dir-ho d’alguna manera, també el concert en acústic a la botiga Lee Rift del C/Ferlandina va estar bé.
A la sala petita de l’Apolo van tocar després de La otra Gloria (jo no, l’altra), un altre grup que mereixeria un comentari més extens pròximament i que en aquella ocasió es van enfadar molt amb els organitzadors per haver-los deixat provar gens i tocar menys. Montañas van tenir un gest molt amable amb ells, però la senyoreta Rocío (de Sibyl Vane) va marxar cabrejadíssima de l’escenari. Al final, els d’Astúries van acabar fent bisos i tot.
El concert acústic a la rebotiga de la Lee Rift va ser, si més no, accidentat. Ens van explicar que els senyors de Vueling els havien fet facturar les guitarres en l’últim moment i, com no, després aquestes no havien aparegut per la cinta transportadora de l’aeroport, amb la qual cosa van haver de fer el concert amb unes guitarres prestades de cordes noves que es desafinaven a mitja cançó i/o es trencaven a mig concert. A tot això el públic, assegudets a terra com bons minyons sense beure res ni fumar tampoc, escoltava atent les explicacions i les històries de cada cançó que, d’altra banda, no havíem tingut oportunitat de conèixer a la [2].
Al Primavera venien precisament per aquest concert, que tenia lloc en el marc dels concerts paral·lels al festival que programen en altres sales i espais de la ciutat. Un chollo, tú, fer un concert a les 12 del migdia del dijous, abans que comenci el festival, així es van poder passar els 3 dies de festa. I clar, ens els vam trobar sovint perquè van anar als mateixos concerts que nosaltres i, a més, anaven identificats amb la bosseta de les muntanyes.
Vamos tos a les Piragües!

Al jardí dels plaers terrenals

2009-07-15T01:57:00.000-07:00

Abans de marxar, us faig una proposta Youtube. En una altra ocasió podria penjar el disco sencer, que s'ho val. Però avui només volia una cançó.

Entre moltes altres coses meravelloses, a poder ser el menys psicodèliques i el menys surrealistes possible, al jardí dels plaers terrenals els United States of America (que a més de músics, eren comunistes als Estats Units als anys 60) tindrien el seu propi escenari, i el seu propi teclat, per anar fent concerts sense parar, en una mena de juliol etern i festiu.

"The Garden of Earthly Delights", The United States of America (1968)

Pet Shop Boys i que fitxin a qui vulguin

2009-07-14T03:22:00.001-07:00

Ah, alerta. Fa tot just una setmana que un clàssic de clàssics va passar per Barcelona. Parlem, per descomptat, dels Pet Shop Boys. Tres redactors de derisio vam ser-hi presents. Neil Tennat i el seu amiguet de les màquines van fer un concert de collons. Sí senyor. Faria una crònica llarga i minuciosa si tingués temps i ganes. Només els diré que van caure bona part dels èxits i gairebé tot el disc nou, que si no l'han escoltat (especialment després d'haver estat convidats al concert!) és que són uns malparits, home!
Però no només es va tractar d'un concert magnífic. Va donar diverses imatges impagables, una de les quals resumeix bastant bé les cotes d'emotivitat que es van assolir el dia 7 a la nit. Imaginin-s'ho: s'acaba 'Se a vida è', tambors de samba frenètics (hortera, sí, però suor a raig), comença a repetir-se l'all day all day de 'Domino Dancing'. Neil Tennant s'ha refugiat entre les caixes de la part posterior de l'escenari (¡all day! ¡all day!). S'aturen les percussions (¡all day! ¡all day!) i comença la línia inconfusible de Domino Dancing. Tennant reapareix vestit de rei amb capa (¡all day! ¡all day!). ¿Depeche Mode? ¿Una altre disfresa absurda? Vegin-ho vostès mateixos. Només per moments com aquests, val la pena estar viu.

D'acord, que Viva la Vida és de Coldplay i que és un grup que ja cansa. D'acord que la cançó ja està més que suada (encara que barrejada amb Domino Dancing... és una altra cosa). D'acord que potser no es poden barrejar les coses i que un concert és un concert, i el futbol és futbol i el país és uan altra cosa. Però, què collons, poden estar segurs (esperin al minut 2.44 per veure-ho) que, per la majoria dels que érem allà, aquest moment, totalment inesperat (només deuria entrar als plans dels fans més irreductibles que s'haguessin estat mirant els setlists de concerts anteriors), va ser més que tocar el cel; poden estar convençuts que, encara que els Pet Shop Boys potser no ho sabien, enlloc com a Barcelona ara mateix es pot cantar aquesta cançó amb tant de sentiment per part del públic (i no és perquè aquí agradi molt Coldplay): i és que, què collons, fins que no comenci el següent drama, som tricampions.

Se'ns apreta l'agenda

2009-07-07T07:53:00.000-07:00

El dia 17 de juliol, a Mataró, presentació de Can Xalant, un centre de creació i pensament contemporani [sic].

La inauguració consisteix en una sèrie d'activitats performàntiques que ja queden detallades a la web i, el que ens interessa a nosaltres, concerts. Tocaràn El Petit de Cal Eril, La Nueva Vulcano, Dent May & His Magnificent Ukelele i el nostre amic Howe "Any Question" Gelb, de Giant Sand.

La broma comença a les 18h i s'allarga fins les 4h de la matinada. I és gratuït.

Les pintes d'en Dent May

A l'estiu fan molts concerts

2009-07-05T15:18:00.000-07:00

Petit repàs a les cites imminents:

dj 9/07: El Petit de Cal Eril presenta el seu nou disc al Tradicionàrius. A les 22h.

div 10/07: UNDER BARCELONA (Joe Crepúsculo, Tu Madre i Dj Joan Luna) a la Plaça del Rei. A les 20h.

dium 12/07: Samitier al Col·leccionista, Gràcia. A les 20h.

dj 16/07: La Banda Municipal del Polo Norte, Senderos i Samitier al Becool. A les 22h.

dj 16/07: GARGALL (Extraperlo i Internet 2) al pati de la Casa Lluvià, Manresa. A les 20h.

diss 18/07: GARGALL (Homenatges, Betunizer, Marroneo Style, i molts més) al claustre del Museu Comarcal, Manresa. A les 18h.

dll 20/07: Bishop Allen i King of Prussia al Becool. A les 21h.

dj 23/07: Jeffrey Lewis a l'Helio. A les 22h.

LA VERSIÓ DEFINITIVA (II): Cast a Shadow

2009-07-05T04:38:00.000-07:00

L'altre dia vaig descobrir que "Cast a Shadow" és en realitat una cançó de Beat Happening... no te acostarás sin saber una cosa más, tu.

Beat Happening

Yo La Tengo