estem a: derisios.wordpress.com !!

derisios.wordpress.com

Nothing ever happened to the horses

Lower Dens + Deerhunter (Apolo, 15/04/2011)

Divendres passat, una representació de De Risio i un amic va estar present al concert de Deerhunter a l’Apolo. El mateix dia al matí s’anunciaven noves confirmacions per al Primavera Sound, entre les quals hi havia el grup del Bradford Cox. Cabreig general via comentaris de facebook, algun fan desatado dient “yupi, els veurem dos cops en un mes” (i no era jo) i algunes persones sensates fent comentaris amb seny. Als fòrums, en canvi, tothom content. Al final serà veritat que els foros són per a llepaculs? Jo estic molt contenta per la confirmació, tot sigui dit de passada, abans de passar a comentar l’esdeveniment.

Tenia moltes ganes de veure a Lower Dens, després d’haver passat uns mesos a Madrid escoltant-los intensament i d’haver-me’ls perdut al desembre quan van venir al Moog el mateix cap de setmana que jo era a Londres. Doncs pam, van ser una mica Pals. No sé si perquè estaven mal sonoritzats (si, no sentíem la veu del Fritz, el baix estava una mica massa fort i tal) o perquè la noia andrògina era un pèl massa sosaina, però m’esperava algo més viu. Com a mínim les birres valien 3 euros i no els 4,5 de normal.

Per a Deerhunter estàvem prou endavant com per a que el tio-més-alt-que-jo de torn em tapés tot, però vaig poder trobar una escletxa per on veure al Bradford regalant-li un ou de xocolata a una altra, qué desazón! A vegades és una llàstima ser molt fan d’un grup, perquè fas les típiques coses de friqui que et xafen les possibles sorpreses: al canal Arte d’internet tenien penjat el directe del 9/04/2011 de París i me’l vaig tragar sencer, amb la qual cosa sabia perfectament que començarien amb una nova, que només tocarien Hazel St. del Cryptograms, que farien un medley de Nothing Ever Happened amb Horses de la Patti Smith, que els bisos serien Cover me Slowly + Agoraphobia, que tocarien Little Kids…

Haig de dir també, però, que jo aquest vídeo me’l vaig mirar perquè els meus amics de París que hi van anar anaven publicant status com “Deerhunter est mort” i de l’estil, i jo volia comprovar que no era cert. Ho vaig comprovar, el concert no va estar malament, tot i que heu de saber que el de Barcelona va estar molt millor i que el públic de París és sempre la peste, així que tampoc és d’estranyar que els grups s’engresquin una mica més quan la gent aplaudeix i tal. Aquesta vegada no li va caure cap dent al Bradford, per sort.

Per a qui s’ho va perdre, recomano vivament anar a veure’ls al Primavera. El Moses Archuleta estava sorprenentment bo, no podia deixar de remarcar-ho aquí, i no es pot saber si canviaran el setlist o no, però podria ser, ja que no són d’aquests de tocar sempre lo mateix (i ja els he vist unes quantes vegades…). Bradford Cox for president J

San Miguel Barcelona Open Banc Sabadell

Un montón de paraules inconnexes, de marques, juntes en una frase i què és? És el nom d’una mena de festival que fan la setmana que ve al Pedralbes Centre i no, no és cap broma. Per iniciativa de San Miguel i del Godó (el trofeu de tenis) i amb col·laboració del Banc Sabadell, grups catalans que tots coneixem tocaran al centre comercial més chic de la city (fa temps que no passo pel Boulevard Rosa, però tinc entès que ha decaigut en els últims temps).

San Miguel, a tope con la música

 

De 18:30 a 21:30h, de dilluns a dissabte, aquesta és la programació:


Lunes 18: Nueva Vulcano + Me and the Bees

Martes 19: El Petit de Cal Eril + Fred i Son

Miércoles 20: Mujeres + Els Surfing Sirles

Jueves 21: La Bien Querida + Joe Crepúsculo

Viernes 22: Dorian + Mendetz

Sábado 23: Mishima + María Rodés

Prèvia PS’11 part 1

Em reclamen des de fa un temps que comencem, a De Risio, a fer recomanacions per al proper Primavera Sound. Jo, que sóc una persona eficient, he estat estudiant una mica aquests dies i em disposo, en quatre línies, a compartir els meus descobriments amb vosaltres, a mode de recomanació. Ja queda poc, amb la conya. Ho farem poc a poc, així que avui parlaré de dos grups:

1. Nisennenmondai

Tres noies japoneses, cosa que ens hauria de fer por (ai, el visual japonés, quant de mal ha fet), però és com si s’haguéssin alimentat de Wurst i de Sauerkraut i haguéssin fet una estada d’intercanvi a Atlanta. No vull que sembli que practico per fer-me redactora de la Vice, així que seré breu. Tenen uns quants discos (quatre o cinc) i la veritat és que el Destination Tokio és el que més m’ha agradat fins ara. Just aquest no el trobareu a Spotify, però si que hi ha cançons per youtube, the hype machine, myspace i demés.

2. Papas Fritas

Amb aquest nom, jo pensava que serien un grup de garaje i camisa de quadres a lo Black Lips però en sud-americà. I no. Recorden més aviat a Kings of Convenience o a Camera Obscura i són de Boston. Van començar al 94, tenen sis discos, tots amb unes portades molt guais, especialment el primer. Recomano vivament Buildings and Grounds, però només perquè és el que més he escoltat.

Tinc un dropbox (vàlius a la Casa Orlandai, 25/03/2011)

Telonejant als Surfing Sirles i regalant la seva primera maqueta a l’entrada, la sala de concerts del primer pis de la casa Orlandai estava força plena. Direm que, com a mínim, hi havia seixanta persones de públic. Si bé això no es va notar en l’actuació dels vàlius –ja que el públic estava més quietet i més atent a l’espectacle d’en Gerard, totalment desatado- cal dir que semblava que el terra no aguantaria gaire gent més. vàlius van acabar totes les cançons, es van equivocar més o menys en totes també, tothom va riure amb les bromes i els guinyos i fins i tot alguns espontanis van intentar insinuar un pogo que va durar més aviat poc. Per acabar, un featuring Marià de Pingüill i un Pol desganyitant-se tot cridant “he estat a tot arreu”.

Escoltin la maqueta.

BASEMENT

DOWNLOAD