La versió definitiva (V): Eloise

ho sento, he agafat carrerilla

La versió definitiva (IV): I kissed a girl

Apunt ràpid i balanç 2009

No sabia que el “tio” de MGMT fos en Fran Perea…

Fins aquí l'apunt ràpid. Venia a reivindicar els Crystal Stilts.

Ara que ja estem a mitjans de novembre i podem començar a fer repàs de “lo mejor del año”, crec que Crystal Stilts es mereixen una plaça. No només perquè el teclista sigui guapo com Hleb o perquè el concert del Primavera ’09 fos molt guai i diguessin que Barcelona els hi encantava molt. A mi, com a inculta musical que soc, em semblen un grup original (si això és vàlid com a categoria).



Hi ha qui diu que són massa Joy Division. Bueno, a veure, no només per la veu i la roba del cantant hem de jutjar, jo penso que són prou diferents com per no deixar-nos portar per aquesta crítica (o és que The Pains of Being Pure at Heart no sonen com els Smiths dels nostres temps? Aquí parlaríem de fonts abans que de revival tal qual).

Torno amb allò de disc gravat a sota l’aigua, genial per anar en metro per París, per exemple. Prou fosc si no estem contents, prou alegre si fa bon dia, sempre es pot moure un peu (tap-tap-tap, així ballant), si sabem xiular (que no és el meu cas) també es pot… Vaja, per a tot està bé aquest grup. Per a una festa, per a una soirée domèstica, per a estudiar, per a una despedida romàntica...
He de confessar que els primers cops que els escoltava, abans del Primavera, a la quarta cançó em trobava irremediablement poc concentrada fent altres coses -després m’han anat agradant més i més. Però aquest és també el seu encant, hi ha grups amb els que no es pot fer això (jo soc molt fan de Jesus and Mary Chain, però depèn com, els ruiditos guitarreros molesten... com si escoltes Pavement per estudiar, sabeu?).

I amb això acabo, uns quants links de spotify i recordeu: grup revelació de l’any (i passa a les 3º fase de l’enquesta del primavera, amb lo qual no podeu dir "ja està la glory amb els gustos bizarros -deerhunter també passen entre els millors concerts dels 10 anys del festival...).

La versió definitiva (III): I can't control myself

The Troggs



The Buzzcocks



Pascal Comelade

A París també fan concerts

Si, si, tal i com ho sentiu.
Només cal fer una ullada als "eventos" de lastfm per decidir quin cap de setmana veniu a veure'm. D'aquí al final de novembre hi ha Sonic Youth, Pixies, Placebo, Camera Obscura, The Pains of Being Pure At Heart, Simian Mobile Disco, Calvin Harris, Muse, Arctic Monkeys, Morrisey, Yo La Tengo, Franz Ferdinand, The Adicts, Black Lips, The Horrors... i molts altres.

Tonight, tonight

Bé nois, com aquest és el meu últim cap de setmana a Barcelona fins al Nadal i ja hem acabat tots els exàmens de setembre, em complau recordar-vos que avui, i potser demà també, tenim una cita amb la música a Santa Coloma.
Avui hi ha els amics d’Extraperlo, Maria Delorean Pradera, Joe Crepúsculo, Cola Jet Set, Nagassaqui i Viva Maestro. A partir de les 21. Fem botellón, no?
Demà hi haurà Lagartija Nick, Elastic Band, Half Foot Outside, Veracruz, Doctor Experience I La Quiero Viva.
No m’allargo més perquè tampoc ho llegireu. Aquí teniu el programa.
Que no hi falti ningú!

Beach House

Si ja tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre aquest grup, ara que venen al Primavera Club no tinc cap més excusa. Tot i que el més probable és que jo no pugui baixar a veure’ls, conservo l’esperança de que es tracti d’una gira europea i passin també per París. En qualsevol cas, Beach House es mereixen un comentari en el nostre estimat bloc.
Alex Scally (que no Scully) i Victoria Legrand formen Beach House el 2004 a Baltimore, Maryland. Ell toca la guitarra i els teclats, ella canta i toca l’òrgan. Tenen dos discos publicats: Beach House, del 2006 (Carpark Records) i Devotion, del 2008, i un single: Used to be (2008). Tots dos discos van ser inclosos a la llista Pitchfork dels millors àlbums dels respectius anys. Oju.
La seva música ha sigut qualificada com a “dream pop”, és a dir, pianitos, veuetes i cors de fons, un so que fa pensar que estàs sota l’aigua... Una música bastant tranquilona, vaja, ideal per estudiar, per posar-se melancòlic (si, ja sé, “a tu tot et fa posar trista i ploriquejar”, però és que per poc sentimental que se sigui, Beach House, com Deerhunter, tenen un rollo molt evocador).
Per a més senyes, el noi és un modern de cabell despentinat i barba, amb camises de quadres i pitillos (un campru, vaia) i la noia té el cabell llarg amb serrell, suelto i descol·locat. Ell no mola gens, però ella és d’aquestes noies amb veueta, no-guapes i amb vestidets però que agraden al públic (al públic tipo ATP). Ja m’enteneu, com les Vivyan Girls o així.
No sabeu la ràbia que em farà perdre’m el concert. Per acabar, un vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=s2YiUTh9dj4

a disfrutahr...!