Lower Dens + Deerhunter (Apolo, 15/04/2011)
Divendres passat, una representació de De Risio i un amic va estar present al concert de Deerhunter a l’Apolo. El mateix dia al matí s’anunciaven noves confirmacions per al Primavera Sound, entre les quals hi havia el grup del Bradford Cox. Cabreig general via comentaris de facebook, algun fan desatado dient “yupi, els veurem dos cops en un mes” (i no era jo) i algunes persones sensates fent comentaris amb seny. Als fòrums, en canvi, tothom content. Al final serà veritat que els foros són per a llepaculs? Jo estic molt contenta per la confirmació, tot sigui dit de passada, abans de passar a comentar l’esdeveniment.
Tenia moltes ganes de veure a Lower Dens, després d’haver passat uns mesos a Madrid escoltant-los intensament i d’haver-me’ls perdut al desembre quan van venir al Moog el mateix cap de setmana que jo era a Londres. Doncs pam, van ser una mica Pals. No sé si perquè estaven mal sonoritzats (si, no sentíem la veu del Fritz, el baix estava una mica massa fort i tal) o perquè la noia andrògina era un pèl massa sosaina, però m’esperava algo més viu. Com a mínim les birres valien 3 euros i no els 4,5 de normal.
Per a Deerhunter estàvem prou endavant com per a que el tio-més-alt-que-jo de torn em tapés tot, però vaig poder trobar una escletxa per on veure al Bradford regalant-li un ou de xocolata a una altra, qué desazón! A vegades és una llàstima ser molt fan d’un grup, perquè fas les típiques coses de friqui que et xafen les possibles sorpreses: al canal Arte d’internet tenien penjat el directe del 9/04/2011 de París i me’l vaig tragar sencer, amb la qual cosa sabia perfectament que començarien amb una nova, que només tocarien Hazel St. del Cryptograms, que farien un medley de Nothing Ever Happened amb Horses de la Patti Smith, que els bisos serien Cover me Slowly + Agoraphobia, que tocarien Little Kids…
Haig de dir també, però, que jo aquest vídeo me’l vaig mirar perquè els meus amics de París que hi van anar anaven publicant status com “Deerhunter est mort” i de l’estil, i jo volia comprovar que no era cert. Ho vaig comprovar, el concert no va estar malament, tot i que heu de saber que el de Barcelona va estar molt millor i que el públic de París és sempre la peste, així que tampoc és d’estranyar que els grups s’engresquin una mica més quan la gent aplaudeix i tal. Aquesta vegada no li va caure cap dent al Bradford, per sort.
Per a qui s’ho va perdre, recomano vivament anar a veure’ls al Primavera. El Moses Archuleta estava sorprenentment bo, no podia deixar de remarcar-ho aquí, i no es pot saber si canviaran el setlist o no, però podria ser, ja que no són d’aquests de tocar sempre lo mateix (i ja els he vist unes quantes vegades…). Bradford Cox for president J
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada