dijous, 31 de desembre de 2009

La versió definitiva (XI): What you waiting for?

I si és una indirecta. Despedim l'any amb això, doncs.






No sé si és una gravació cutre o és que el senyor Kapranos la va gravar a la cuina de casa seva.

Pròximament els discos de l'amic invisible, ja freezer!

dimarts, 15 de desembre de 2009

La versió definitiva (X): El Ruido

Ja que arribem a la desena edició d'aquesta fantàstica sèrie sobre versions, he pensat que calia algo especial. Aquí us deixo, amics:





diumenge, 13 de desembre de 2009

La versió definitiva (IX): Eggyptian reggae

Jo, com que no vaig al Primavera Club, us enganxo això aquí. Tots sabem que falta la versió més punk que s'ha fet mai, però no he pogut trobar vídeos del Pèsol Feréstec a youtube.


Jonathan Richman


The Feelies


Pascal Comelade

divendres, 4 de desembre de 2009

oju: canvis!

ja sé que tots estem apuntats a la newsletter, però jo prefereixo veure-ho clar i m'he canviat la tauleta del word.

qui surt perdent són els furguson, em sembla. per contra, podrem veure cymbals eat guitars i port o'brien, l'un après l'autre.

i això no ve a cuento, però mireu-ho i feu atenció al moment "G-L-O-R-I-A":

dijous, 3 de desembre de 2009

Prèvia Primavera Club ‘09

Nois, la setmana que ve tenim una cita amb la música amb la nova edició del Primavera Club. Que tinguem alguna baixa (ATP) no vol dir que ningú s’hagi de preocupar de comentar el cartell i els (putus) horaris. Així que, com sempre, vaig a posar-m’hi. Venga, pues.

Aquí teniu els horaris processats (llegibles, no com la merda que fan a la web del primavera, que no hi ha qui s’entengui). En verd les coses que vull veure absolutament, en groc el pla que he decidit, en vermell els dies que jo no hi soc i que, per tant, ni em preocupo de comentar. Ja veureu que, aquest cop, soc poc ambiciosa i també que hi ha coincidències fatals que encara ara em porten de cap. On verra!

Per començar, dijous 10:
Tenim Beach House, Jeffrey Lewis i The Pastels bastant a la mateixa hora i en llocs molt separats. Jo crec que optaré per The Pastels a la Bikini, perquè als altres encara els podrem veure en una altra ocasió. Després Mujeres, si o si, a les 22 a l’Apolo, i puto espanyol (recordeu?). I després ja m’és igual, aniré on em portin, a descobrir què (però Health em segueixen semblant uns gritons).


Divendres, 11: el dia fatal
De la tarda no m’he ocupat, no conec massa cap dels grups. Furguson o A place to bury strangers? Bé, a mi em ve de gust veure’ls a tots dos, però Furguson guanya. Sobretot perquè després hi ha Beach House, i ja que no els veiem dijous… divendres no m’ho perdo. Igual amb en Jeffrey, a l’Apolo just després, trepitjant-se amb The Ladybug Transistor… que toquen també dissabte. Tot dependrà de la primera meitat de concert.


Suposo que després acabarem la nit amb l’amic Evripidis, però no cal dir-ho. Total, a l’hora que és, ves a saber com estarem.

Dissabte, 12: pendent de resolució
Dependrà, com deia, del bo d’en Jeffrey que comencem la tarda amb The Ladybug Transistor. Si no, podem anar al Sidecar a veure coses noves. Després ve la coincidència fatal 2.0: Cymbals eat Guitars vs. Port O’Brien. A mi m’agraden els dos, més els primers, però com que no vull anar sola (com sempre en tots els festivals…), ja ho decidirem.
–atenció, propaganda subliminal-
Més tard: Ted Leo and the Pharmacists, Neon Indian, A place to bury strangers (ara si?volem ruidaco i música sesuda!) i Wave Machines, a bailar. Al coco I a l’altre els tenim molt vistos, però vaia.
Diumenge no hi soc, però qui s’hagi perdut Port O’Brien per culpa meva divendres els podrà veure... –si, això també era propaganda-

Vinga doncs, aquí ho teniu ja mastegat.

dissabte, 28 de novembre de 2009

L'artista total

dilluns, 23 de novembre de 2009

La versió definitiva (VIII): The Killing Moon


Echo & The Bunnymen



Pavement



Els típics

divendres, 20 de novembre de 2009

dimecres, 18 de novembre de 2009

La versió definitiva (VI): Outdoor Miner



Wire




Jarvis Cocker




The Feelies

dimarts, 17 de novembre de 2009

Concert de Swell - Heliogàbal (15-XI-09)

Vaig assabentar-me del concert de Swell per sorpresa, el cap de setmana anterior, i vaig beneir el fet que a l'Heliogàbal em tinguin a la llista de correu: tants correus llençats directament (i potser injustament) a la paperera del hotmail han tingut la seva justificació en aquest moment. I és que Swell són des de fa uns anys un dels meus grups de capçalera. De fet, quan els vaig escoltar per primer cop, em semblaven tan bons que estava convençut que es tractava d'una banda de la popularitat de Pavement o alguna cosa així; una cerca ràpida per l'internet em va fer caure la bena dels ulls: a Swell no els coneixia ni sa puta mare i fins fa cosa d'un parell d'anys no tenien ni pàgina web pròpia. De fet, aleshores, era un grup ja inexistent, i em vaig resignar a no poder veure'ls mai, però poc després em vaig assabentar que hi tornaven, amb un nou disc i una gira.
Swell. Si no m'equivoco, Freel és el de davant. Eren altres temps...

Cap sala de la ciutat semblava que els hagués de portar, però el bar més modernu de Gràcia ha salvat la situació. Ara ja no mola lloar l'Heliogàbal, que ja és un lloc de referència per tothom, però m'és igual, els donaré les gràcies eternament. I és que veure Swell en una sala hagués estat bé, però veure'ls allà, tan a prop com al saló de casa teva, és estratosfèric: cada grup té el seu ambient, i el de Swell, sens dubte, són les catacumbes mal il·luminades i els pous de pedra florida; i l'Heliogàbal està força a prop d'això.
El concert estava programat a les 19:00 del diumenge 15 i, ingenu de mi, a les 18:20 ja hi era, tement quedar-me sense entrades. Preocupació imbècil: gairebé no vam ni omplir el bar. A les set, tots cap a dintre i vam tenir la sort d'asseure'ns a les butaques vermelles de la primera fila; amb els peus haguessim pogut jugar amb la pedalera amb tanta facilitat com el propi guitarrista. Ells van aparèixer sense cap cerimònia (és difícil fer massa cerimònies en un bar com aquest). David Freel, amb guitarra acústica, barba i gorra calçada fins que no se li veiessin els ulls, a la dreta del públic, gairebé arrepenjat a la barra. Al centre, la bateria ocupant tres quarts de l'escenari. A l'altra banda, el teclat, amb el guitarrista amb gorra encarregat dels efectes davant, de cara a la paret.
Perquè s'imaginin la disposició del lloc (les fotos, gentilesa de la Mariona; gràcies!)

Es van mirar i van començar, diria que sense ni dirigir-se al públic, amb una de les grans, 'What I Always Wanted' Lenta, més lenta del normal, però ben calculada, ben mesurada, mi·limetrada. Un minut, potser dos, rascant dues cordes i llavors comencen a cantar; quins collons, direu, però semblaven arquitectes calculant la força que hauria de fer un arcbotant. Seria així , ritme pausat, mesura i precisió durant la resta del concert.
Més instantànies del concert gentilesa de la Mariona (com mola dir instantànies, collons...).

Cada cançó un món estrany. Sempre les mateixes estructures repetitives, una mica desmanegades, obsessives, que et menen per camins recargolats, i la veu aspra de Freel, que a penes va moure's un dit en el que va durar el concert -només per calar-se més avall encara la gorra, gest aplaudit pel públic amb la percepció segrestada. Al mig, el bateria, prenent un protagonisme insòlit, fent una percussió gairebé melodiosa, però trencada, ben conscient del to de cada peça que colpejava i no només del ritme, recordant-nos que el hardcore és tan important com Morricone en la gènesi del so de Swell (com ho és en la gènesi de gairebé tot el que val la pena després de 1989). El noi dels efectes, fent la seva feina amb ofici i pulcritud, perfecte.

Sobre quines cançons van tocar, poc en puc dir. M'imagino que, la majoria, eren del darrer disc, però és que jo, en realitat, sóc devot del 'Too Many Days Without Thinking', de 1997 (que més cap avall regalem als lectors en un preciós arxiu rar), i no els conec bé la discografia sencera. Pels que els hi interessi, aquí tenen una fotografia del setlist, del qual vaig apoderar-me gràcies a la meva posició privilegiada, però que porta els títols en clau.

Mai abans me n'havia quedat un d'aquests!

El concert s'allargà ben bé una hora i quart i tan sols es van parar un parell de cops entre cançó i cançó per fer alguna broma seca. En una d'aquestes aturades, si no recordo malament després de 'Sunshine Everyday', algú del públic va demanar que cantessin 'Danny Boy', i Freel va fer-li cas i va emprendre ell sol a cop d'acústica una imperfecta interpretació del tema. Després, van enfilar el camí cap al final del concert amb quatre o cinc cançons més. Finalment, 'That's it, good night', i es va acabar. Així, de veritat.
Va ser una hora i quart d'execució tècnicament perfecta, de senzilla però esforçada construcció d'edificis i paisatges melòdics i emocionals ; hora i quart de llum vermella, i no només pels focus del local. Segurament va ser la millor hora i quart que es va poder passar diumenge a la tarda a Barcelona. Segurament, un dels millors concerts dels últims mesos. Segur, un dels millors que recordo. Valdrà la pena que els escoltin; en disc, moments com els viscuts a l'Heliogàbal gairebé s'assoleixen. Perquè vagin començant, penjo un link al que, de moment, és per mi el més gran dels discos que han publicat.

diumenge, 15 de novembre de 2009

La versió definitiva (V): Eloise

ho sento, he agafat carrerilla






dissabte, 14 de novembre de 2009

divendres, 13 de novembre de 2009

Apunt ràpid i balanç 2009

No sabia que el “tio” de MGMT fos en Fran Perea…




Fins aquí l'apunt ràpid. Venia a reivindicar els Crystal Stilts.

Ara que ja estem a mitjans de novembre i podem començar a fer repàs de “lo mejor del año”, crec que Crystal Stilts es mereixen una plaça. No només perquè el teclista sigui guapo com Hleb o perquè el concert del Primavera ’09 fos molt guai i diguessin que Barcelona els hi encantava molt. A mi, com a inculta musical que soc, em semblen un grup original (si això és vàlid com a categoria).



Hi ha qui diu que són massa Joy Division. Bueno, a veure, no només per la veu i la roba del cantant hem de jutjar, jo penso que són prou diferents com per no deixar-nos portar per aquesta crítica (o és que The Pains of Being Pure at Heart no sonen com els Smiths dels nostres temps? Aquí parlaríem de fonts abans que de revival tal qual).

Torno amb allò de disc gravat a sota l’aigua, genial per anar en metro per París, per exemple. Prou fosc si no estem contents, prou alegre si fa bon dia, sempre es pot moure un peu (tap-tap-tap, així ballant), si sabem xiular (que no és el meu cas) també es pot… Vaja, per a tot està bé aquest grup. Per a una festa, per a una soirée domèstica, per a estudiar, per a una despedida romàntica...
He de confessar que els primers cops que els escoltava, abans del Primavera, a la quarta cançó em trobava irremediablement poc concentrada fent altres coses -després m’han anat agradant més i més. Però aquest és també el seu encant, hi ha grups amb els que no es pot fer això (jo soc molt fan de Jesus and Mary Chain, però depèn com, els ruiditos guitarreros molesten... com si escoltes Pavement per estudiar, sabeu?).

I amb això acabo, uns quants links de spotify i recordeu: grup revelació de l’any (i passa a les 3º fase de l’enquesta del primavera, amb lo qual no podeu dir "ja està la glory amb els gustos bizarros -deerhunter també passen entre els millors concerts dels 10 anys del festival...).

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La versió definitiva (III): I can't control myself


The Troggs



The Buzzcocks



Pascal Comelade

dimarts, 15 de setembre de 2009

A París també fan concerts

Si, si, tal i com ho sentiu.
Només cal fer una ullada als "eventos" de lastfm per decidir quin cap de setmana veniu a veure'm. D'aquí al final de novembre hi ha Sonic Youth, Pixies, Placebo, Camera Obscura, The Pains of Being Pure At Heart, Simian Mobile Disco, Calvin Harris, Muse, Arctic Monkeys, Morrisey, Yo La Tengo, Franz Ferdinand, The Adicts, Black Lips, The Horrors... i molts altres.

divendres, 4 de setembre de 2009

Tonight, tonight

Bé nois, com aquest és el meu últim cap de setmana a Barcelona fins al Nadal i ja hem acabat tots els exàmens de setembre, em complau recordar-vos que avui, i potser demà també, tenim una cita amb la música a Santa Coloma.
Avui hi ha els amics d’Extraperlo, Maria Delorean Pradera, Joe Crepúsculo, Cola Jet Set, Nagassaqui i Viva Maestro. A partir de les 21. Fem botellón, no?
Demà hi haurà Lagartija Nick, Elastic Band, Half Foot Outside, Veracruz, Doctor Experience I La Quiero Viva.
No m’allargo més perquè tampoc ho llegireu. Aquí teniu el programa.
Que no hi falti ningú!

dimecres, 2 de setembre de 2009

Beach House

Si ja tenia ganes d’escriure alguna cosa sobre aquest grup, ara que venen al Primavera Club no tinc cap més excusa. Tot i que el més probable és que jo no pugui baixar a veure’ls, conservo l’esperança de que es tracti d’una gira europea i passin també per París. En qualsevol cas, Beach House es mereixen un comentari en el nostre estimat bloc.
Alex Scally (que no Scully) i Victoria Legrand formen Beach House el 2004 a Baltimore, Maryland. Ell toca la guitarra i els teclats, ella canta i toca l’òrgan. Tenen dos discos publicats: Beach House, del 2006 (Carpark Records) i Devotion, del 2008, i un single: Used to be (2008). Tots dos discos van ser inclosos a la llista Pitchfork dels millors àlbums dels respectius anys. Oju.
La seva música ha sigut qualificada com a “dream pop”, és a dir, pianitos, veuetes i cors de fons, un so que fa pensar que estàs sota l’aigua... Una música bastant tranquilona, vaja, ideal per estudiar, per posar-se melancòlic (si, ja sé, “a tu tot et fa posar trista i ploriquejar”, però és que per poc sentimental que se sigui, Beach House, com Deerhunter, tenen un rollo molt evocador).
Per a més senyes, el noi és un modern de cabell despentinat i barba, amb camises de quadres i pitillos (un campru, vaia) i la noia té el cabell llarg amb serrell, suelto i descol·locat. Ell no mola gens, però ella és d’aquestes noies amb veueta, no-guapes i amb vestidets però que agraden al públic (al públic tipo ATP). Ja m’enteneu, com les Vivyan Girls o així.
No sabeu la ràbia que em farà perdre’m el concert. Per acabar, un vídeo:
a disfrutahr...!

divendres, 28 d’agost de 2009

A l'hivern, Primavera

Veig que de moment ningú s'està animant a comentar les confirmacions que ja va fent el Primavera Club. I és que avui hem rebut un mail que ens ha fet encara més feliços del que erem. No només vindràn Jeffrey Lewis & The Junkyard, Health, Port O'Brien... sinó que avui han confirmat els Pastels, Retribution Gospel Choir, Ladybug Transistor, Beach House i més i més! Ah, sense oblidar els ja clàssics de l'escena local (semblo la Bibiana Ballbé) Za! i Mujeres, soroll a gogó.

Pel que fa a l'assistència, de moment tenim a l'amic Galo , no dubtem d'en Balius, però... baixarà na Glory des de París expressament per assistir a l'esdeveniment de l'hivern? I el que és pitjor, baixaré jo? Ja en parlarem.

Ara ve el més important: els deures. Ja podem començar a investigar i pujar discos!


dissabte, 15 d’agost de 2009

Deerhunter - Microcastle


Deerhunter és un grup que m’encanta. Són quatre nois d’Atlanta (Georgia) que tenen noms d’artista i que diuen que fan “ambient punk”, tot i que la wikipedia apunta cap a l’art rock, el noise pop i el post-punk shoegaze. Fins aquí les categories absurdes sobre la música que fan.
Bradford Cox és el cantant. És un noi extremadament prim, alt i ros. Es veu que té alguna mena de malaltia, la mateixa que en Joey Ramone, perquè us en feu una idea de la pinta que fa, si no els vau veure al Primavera (cal dir que en directe guanya bastant, no era jo la única que el trobava entranyable). Els altres són en Moses Archuleta, el Josh Fauver i en Lockett Pundt, bateria, baix i coses sintètiques, respectivament.
Tots els músics d’aquella zona dels Estats Units es porten un rollo artista, es veu que és tota una “escena”. Jo no us diré amb quins grups es relacionen perquè no ho sé i perquè he vingut a parlar d’ells i no d’altres. A més, tot això i la història del grup ho explica millor la gran enciclopèdia lliure. Però ells també són creadors i aquestes coses (després d’aquesta gira s’han separat per fer introspecció personal durant un temps).
Deerhunter fan una música per escoltar-la estirat a les fosques i imaginar coses guais. En plan córrer per un camp i fer un picnic a la platja. Tot molt idíl·lic. També venen ganes d’anar molt borratxo i content o de prendre àcids, coses que et facin ser més lleuger i feliç. És cert que també fan posar melancòlic, sobretot si un és propens o està en un moment sensiblero. Però això també està bé, no tots els grups poden dir que són capaços de fer-te plorar.
El seu tercer disc, Microcastle, té un començament molt especial, suposo que per això comencen els concerts de la mateixa manera (és molt suposar que al Primavera ho fessin així perquè hi era jo?). De fet, tot el disc és genial, de la primera a la última cançó. N’hi ha de més tranquil·les i de més extàtiques, d’altres més transportadores i enèrgiques. Tot per acabar amb un soroll que riu-te’n tu de My Bloody Valentine.
Dir que Agoraphobia era una cançó predilecta del Silenci? no és potser un elogi, però no podem negar que aquest programa ens ha fet descobrir grans coses. I una és aquesta. L’altra és Aldo Comas.

dimecres, 15 de juliol de 2009

MONTAÑAS

És que no parlarem mai de Montañas? Tant anar de fan i comprar-se el seu disc a la desesperada i ara ningú en farà una crítica seriosa? Com que, en realitat, la més fan sóc jo (per haver anat a més d’un dels seus concerts a Barcelona i per haver fet el seguiment del grup durant el Primavera Sound ’09…), em disposo ara mateix a presentar-los a aquells que encara no els coneixeu.
Montañas són quatre nois asturians –només un dels quals respon, encara que lleugerament i solament quan porta barba, a la tipologia d’asturiano típic de la que ja us parlaré un altre dia- que fan música plegats. Hi ha un que toca la guitarra –i canta, un que toca el baix –i canta, un que canta i toca una caixa i un altre que toca vàries coses, com ara una caixa, un plat, un d’aquells ous de soroll, instruments de joguet…
Fan unes cançons molt mones, d’altres són molt divertides i en tenen també de més guitarreres. Alguns han dit que conjuguen ritmes western amb d’altres pop i surf. Jo d’aquesta cosa de les etiquetes no en sé gaire, però a Billie el niño (o el nen) si que me l’imagino corrent pel Far West de Port Aventura en algunes cançons.
El seu primer 7” té 6 cançons. Alguns diran que n’hi ha un parell que són “de relleno”, però la verita tés que, per a mi, ni la dels xiulets ni Gatín y Nube sobren. Clar que Dionisio de la Huerta sembla el hit des de la primera vegada que l’escoltes, tot i que Calamares gigantes en Luarca no es queda pas tampoc enrere. N’han fet una edició limitada de 500 a 7 euros (leuros, nerdos o com vulgueu) però també es pot escoltar i descarregar gratuïtament al seu myspace. La seva discogràfica-distribuidora és Tres Pies.
Aquest disc té una gràcia més, i és que el baixista del grup, altrament conegut amb el nom de Manuel Griñón, és artista. Si, sona malament això de “és artista”, però la veritat és que fa uns dibuixets molt graciosets, té un fanzine i fa altres cosetes en aquesta línea, com ara exposicions. Com deia, l’altra gràcia del disc és el disseny de packaging (¡) i de la rodona del centre del vinil (ara digueu-me inculta). Hi ha les muntanyetes (M-O-N-T-A-Ñ-A-S-!) serigrafiades a la tapa que també hi són, en color, a la bossa que els hi vaig comprar.
En directe són un grup simpàtic. Si bé el dia que van tocar a la [2] anàvem tots, ells també, més contentets, hi havia més gent i va ser més “canyero”, per dir-ho d’alguna manera, també el concert en acústic a la botiga Lee Rift del C/Ferlandina va estar bé.
A la sala petita de l’Apolo van tocar després de La otra Gloria (jo no, l’altra), un altre grup que mereixeria un comentari més extens pròximament i que en aquella ocasió es van enfadar molt amb els organitzadors per haver-los deixat provar gens i tocar menys. Montañas van tenir un gest molt amable amb ells, però la senyoreta Rocío (de Sibyl Vane) va marxar cabrejadíssima de l’escenari. Al final, els d’Astúries van acabar fent bisos i tot.
El concert acústic a la rebotiga de la Lee Rift va ser, si més no, accidentat. Ens van explicar que els senyors de Vueling els havien fet facturar les guitarres en l’últim moment i, com no, després aquestes no havien aparegut per la cinta transportadora de l’aeroport, amb la qual cosa van haver de fer el concert amb unes guitarres prestades de cordes noves que es desafinaven a mitja cançó i/o es trencaven a mig concert. A tot això el públic, assegudets a terra com bons minyons sense beure res ni fumar tampoc, escoltava atent les explicacions i les històries de cada cançó que, d’altra banda, no havíem tingut oportunitat de conèixer a la [2].
Al Primavera venien precisament per aquest concert, que tenia lloc en el marc dels concerts paral·lels al festival que programen en altres sales i espais de la ciutat. Un chollo, tú, fer un concert a les 12 del migdia del dijous, abans que comenci el festival, així es van poder passar els 3 dies de festa. I clar, ens els vam trobar sovint perquè van anar als mateixos concerts que nosaltres i, a més, anaven identificats amb la bosseta de les muntanyes.
Vamos tos a les Piragües!

Al jardí dels plaers terrenals

Abans de marxar, us faig una proposta Youtube. En una altra ocasió podria penjar el disco sencer, que s'ho val. Però avui només volia una cançó.

Entre moltes altres coses meravelloses, a poder ser el menys psicodèliques i el menys surrealistes possible, al jardí dels plaers terrenals els United States of America (que a més de músics, eren comunistes als Estats Units als anys 60) tindrien el seu propi escenari, i el seu propi teclat, per anar fent concerts sense parar, en una mena de juliol etern i festiu.

"The Garden of Earthly Delights", The United States of America (1968)

dimarts, 14 de juliol de 2009

Pet Shop Boys i que fitxin a qui vulguin

Ah, alerta. Fa tot just una setmana que un clàssic de clàssics va passar per Barcelona. Parlem, per descomptat, dels Pet Shop Boys. Tres redactors de derisio vam ser-hi presents. Neil Tennat i el seu amiguet de les màquines van fer un concert de collons. Sí senyor. Faria una crònica llarga i minuciosa si tingués temps i ganes. Només els diré que van caure bona part dels èxits i gairebé tot el disc nou, que si no l'han escoltat (especialment després d'haver estat convidats al concert!) és que són uns malparits, home!
Però no només es va tractar d'un concert magnífic. Va donar diverses imatges impagables, una de les quals resumeix bastant bé les cotes d'emotivitat que es van assolir el dia 7 a la nit. Imaginin-s'ho: s'acaba 'Se a vida è', tambors de samba frenètics (hortera, sí, però suor a raig), comença a repetir-se l'all day all day de 'Domino Dancing'. Neil Tennant s'ha refugiat entre les caixes de la part posterior de l'escenari (¡all day! ¡all day!). S'aturen les percussions (¡all day! ¡all day!) i comença la línia inconfusible de Domino Dancing. Tennant reapareix vestit de rei amb capa (¡all day! ¡all day!). ¿Depeche Mode? ¿Una altre disfresa absurda? Vegin-ho vostès mateixos. Només per moments com aquests, val la pena estar viu.



D'acord, que Viva la Vida és de Coldplay i que és un grup que ja cansa. D'acord que la cançó ja està més que suada (encara que barrejada amb Domino Dancing... és una altra cosa). D'acord que potser no es poden barrejar les coses i que un concert és un concert, i el futbol és futbol i el país és uan altra cosa. Però, què collons, poden estar segurs (esperin al minut 2.44 per veure-ho) que, per la majoria dels que érem allà, aquest moment, totalment inesperat (només deuria entrar als plans dels fans més irreductibles que s'haguessin estat mirant els setlists de concerts anteriors), va ser més que tocar el cel; poden estar convençuts que, encara que els Pet Shop Boys potser no ho sabien, enlloc com a Barcelona ara mateix es pot cantar aquesta cançó amb tant de sentiment per part del públic (i no és perquè aquí agradi molt Coldplay): i és que, què collons, fins que no comenci el següent drama, som tricampions.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Se'ns apreta l'agenda

El dia 17 de juliol, a Mataró, presentació de Can Xalant, un centre de creació i pensament contemporani [sic].

La inauguració consisteix en una sèrie d'activitats performàntiques que ja queden detallades a la web i, el que ens interessa a nosaltres, concerts. Tocaràn El Petit de Cal Eril, La Nueva Vulcano, Dent May & His Magnificent Ukelele i el nostre amic Howe "Any Question" Gelb, de Giant Sand.

La broma comença a les 18h i s'allarga fins les 4h de la matinada. I és gratuït.


Les pintes d'en Dent May

diumenge, 5 de juliol de 2009

A l'estiu fan molts concerts

Petit repàs a les cites imminents:

dj 9/07: El Petit de Cal Eril presenta el seu nou disc al Tradicionàrius. A les 22h.

div 10/07: UNDER BARCELONA (Joe Crepúsculo, Tu Madre i Dj Joan Luna) a la Plaça del Rei. A les 20h.

dium 12/07: Samitier al Col·leccionista, Gràcia. A les 20h.

dj 16/07: La Banda Municipal del Polo Norte, Senderos i Samitier al Becool. A les 22h.

dj 16/07: GARGALL (Extraperlo i Internet 2) al pati de la Casa Lluvià, Manresa. A les 20h.

diss 18/07: GARGALL (Homenatges, Betunizer, Marroneo Style, i molts més) al claustre del Museu Comarcal, Manresa. A les 18h.

dll 20/07: Bishop Allen i King of Prussia al Becool. A les 21h.

dj 23/07: Jeffrey Lewis a l'Helio. A les 22h.

LA VERSIÓ DEFINITIVA (II): Cast a Shadow

L'altre dia vaig descobrir que "Cast a Shadow" és en realitat una cançó de Beat Happening... no te acostarás sin saber una cosa más, tu.


Beat Happening



Yo La Tengo

divendres, 3 de juliol de 2009

Sparks - Angst in my pants (1982)

Alguns lectors potser ja saben que els Sparks són un dels meus grups fetitx, que sento per ells una admiració que no es correspon gens amb com de coneguts són ¿i què passa? Una majoria d'oients els troba insuportables, però una minoria escollida i de gust sel·lecte pensem que són la polla i que si el món fos just Freddy Mercury estaria mort (ah ¿que ja ho està?) i el seu lloc l'ocuparia aquesta peculiar parella de germans.
No penso entretenir-me massa a explicar qui són, amables lectors. Per això ja hi ha la wikipedia, l'allmusic i la seva pròpia web. Abreujant, però, sí que els diré que el seu recorregut artístic els ha portat a passar, entre 1969 i el 2009, pel glam més irredempt, el synthpop à la Pet Shop Boys o la new wave. Que ells hi eren al començament de la música disco amb Giorgio Moroder i que han tingut ous per fer cançons amb big bands de jazz dels cinquanta sense fer el ridícul. Que l'any passat, per celebrar el llançament del seu 21è disc, van fer 21 concerts en 21 nits, cadascun d'ells dedicat a un dels seus àlbums.
Avui, per començar una sèrie en què voldria penjar bona part de la seva obra, però que, segurament, com totes les sèries que inicio tindrà una o dues actualitzacions, faig gala dels meus coneixements de màrketing: penjo un dels seus discos de segona fila; però és que, mirin, és el que estic escoltant últimament i volia compartir-lo amb vostès.
Després d'encadenar entre 1974 i 1976 una trilogia gloriosa (ja la penjaré, no passin ànsia) i reviure el 1979 amb un disc curt, però brillant (Number 1 in Heaven), els Sparks van fer una primera travessia del desert que no s'acabaria fins l'any 1994 (la segona vindria després). Aquesta travessia, plagada de discos que no estaven a l'alçada dels anteriors, la van fer suportables col·leccions de cançons com la que us podeu descarregar clicant la portada del principi. Mentre esperen que pengi les obres mestres dels amics Sparks, alegrin-se amb aquest disc; per mostra del que hi trobaran (una versió peculiar i amb veu cridanera dels postulats de la new wave), un vídeo, amb Danny De Vito inclòs:

dissabte, 27 de juny de 2009

L'efecte de Summer of Hate


A lo crunchy-noisy, l’últim disc de The Crocodiles, “Summer of Hate”, té un extraordinari efecte gin&tonic: refrescant a l’estiu i reconfortant a l’hivern. Així que penso que us serà de gran ajuda per superar la calor. Indicat pels matins.

Aquest anunci és d'un medicament.

Consulteu el vostre farmacèutic.

dissabte, 20 de juny de 2009

LA NIT DELS COLLS VERMELLS

Esteu cansats del pop, del rock, de la rumba, de Manel? Voleu acabar amb el vostre avorriment existencial? Nosaltres sí! Volem escoltar alguna cosa diferent, alguna cosa que desafïi la correcció política que impera en la nostra ciutat, alguna cosa que es pixi a la cama dels que van en bicicleta, mengen tofu i reciclen. Volem escoltar música vertaderament subversiva. Fora drogues, fora hippies; tan sols volem una casa, un cavall i una dona que ens porti les sabatilles quan arribem a casa... tan sols volem COUNTRY!

I sí, amics, DIUMENGE 21, a partir de les 23'30h i fins les 3'00h a l'HELIOGABAL estarem posant country del bo, derivats i algun succedani.

Més informació: http://www.lastfm.es/event/1104195


dimecres, 17 de juny de 2009

aserejé

No té res a veure amb la música, però ho havia de fer. Ja sabreu de què es tracta.

dimarts, 16 de juny de 2009

Joy Division - La Yenka

Us penjo un material exclusivíssim: l'última gravació per televisió que van fer Joy Division. Pocs dies després, Ian Curtis es va penjar a la cuina. Després del vídeo, potser s'entén.

diumenge, 14 de juny de 2009

"No... Reaper"

Avui proposo, simplement, dos hits: "(Don't Fear) The Reaper", de Blue Öyster Cult el 1976 (d'Estats Units, malgrat el nom) + "The Ripcord", de Radiohead el 1993 (al Pablo Honey) que m'han dut a algunes confusions.






A l'Spotify...

dissabte, 13 de juny de 2009

la primavera la sang altera

Potser si que és veritat allò que diuen de “poses un tio amb un instrument musical en un escenari i ja tens a totes les ties del públic boges”.
Avui em disposava a fer un rànking de guapos del Primavera, per allò de la sang alterada i aquestes dites populars, però quan m’he posat a buscar fotos dels meus guapos del festival, m’he trobat amb que no eren tan guapos. Alguns no ho eren gens (vegi’s el cantant de Deerhunter, que m’encantava però que resulta que és un esquelet amb morros) i d’altres no he trobat cap foto que reflectís la realitat (vegi’s el teclista de Crystal Stilts que, d’altra banda, s’assembla a Hleb però més mono).



Després d’aquest primer fracàs he abandonat la missió per depressió i perquè, de sobte, se m’havien oblidat la resta de candidats. Ves quina cosa!

De passada he trobat uns grups que estan molt bé: Beach House i Fleet Foxes
Escolteu:

http://open.spotify.com/track/4aiNCzeJHRjiTkgcBs9kD1

http://open.spotify.com/track/4LKiFDUTwsqX8K3Up8I8K0

I també he trobat un blog de música molt més serio que De Risio: http://ridunkulousexperiences.wordpress.com/2008/12/

Deixo lo del rànking per a un altre dia, i ja us aviso que no faré el de ties, per de cas algú s’anima.

dimarts, 9 de juny de 2009

L'any del Senyor de 1979...

...van veure la llum els dos primers singles d'una cosa nova anomenada RAP:


Joe Bataan - Rap O Clap O



Sugarhill Gang - Rappers Delight

divendres, 5 de juny de 2009

dimarts, 2 de juny de 2009

Primavera Sound 09: desenllaç

Com que el cronista oficial no s’anima i jo no vull rebre més queixes del tipus “és que el què tu escrius només ho entenem nosaltres” (no sé si perquè la resta són tontos o perquè no ens llegeix ningú), m’animo a fer el resum de l’última jornada del primavera’09, que imagino ens ha deixat a tots amb una depressió post-primavera. A mi si, deu ser això, penso.
I ara us explico lo del xiclet: resulta que el suposat remei va ser pitjor que el que ja tenia i el flemón, en comptes de rebentar i desaparèixer, només va fer que inflar-se més. Igualment no era res greu, com a mínim no tant com per haver de dormir a urgències i estar-m’hi allà 7 hores.
Anem al tema. Vam ser prou homes, no tots, com per arribar a veure al marica de l’Ariel Pink. I va estar molt bé, però el tio fot una mica de fastiguet i la gran majoria dels del públic també. Sobretot els que anaven de blanc i el tonto de l’Aldo Comas. I feia molt de sol.
No sé què vam fer en molta estona, fer una mica de voltes i comprar tickets fins que va començar The Jayhawks. Bueno, jo no era gens fan i tampoc m’hi vaig fer, però crec que no va estar malament. Amb això em vaig perdre Kitty, Daisy & Lewis, però no em venia de gust anar pels llocs sola i alguns són uns traïdors dormilegues.
Hermann Dune i el seu ukelele, ja vam comentar-lo en la llista inútil. No cal més. Menció apart per als brioixos de croqueta i allò de fer-se fotos perquè “ai, fa molt de temps que no ens veiem i ens fem fotos junts!” ¬¬
I després no us podreu queixar de mi perquè vaig aguantar les dues horasses del Neil Young. Clar que tampoc feien res més, però me’n podria haver anat a dormir i no ho vaig fer. Feien moltíssima gràcia les parelles de gent gran, com els nostres pares, així abraçadets i molt emocionats.
I ara ve lo guai. Deerhunter van ser la hòstia, molt molt bons. Vaia, dels millors concerts del festival. Si no el millor. No sé què més dir, bastant emocionant, tot i que no tant com en disc, potser... Però molt bé, em van encantar.
Ja no vaig ser persona per a Sonic Youth i em vaig sobar a la gespa com la que més. Alguns diuen que va ser la hòstia, altres m’han dit que “vaya pesaos los de Sonic Youth”... però jo no puc opinar, així que no diré res més.
Després de menjar-me unes patates 0 cruixents i d’un altre rato de “ens trobem – no ens trobem, la superbirra no hi és, aquell no agafa el mòbil...” vam anar a parar a Black Lips quan encara s’hi podia entrar. Un superconcert, molt divertit. Són molt bons els black lips, encara que anessin del revers total i tinguin veu de colombo. Va ser una pena haver dormit una merda, perquè cada dues hores havia de fer parades tècniques i, amb això, em vaig perdre Bad Kids, que m’agrada molt i la vaig sentir des de lluny i amb el cap en una altra banda. I no de la dronga.
Jo pensava marxar a llavors, però al final ens van haver de fer fora del recinte i tot. Encara que el dj coco sigui un merdes i punxi com el cul, empalmant-ne quatre de trenta, ens ho vam passar prou bé fent el tontaino, no? I hi havia tot de gent coneguda: el de montañas, el del cole, el de la leche... I per cert, aquella bufanda que es va trobar en P.S.Balius i em va donar –i jo vaig decidir guardar-me al bolso- m’ha destenyit tota la roba interior de cotó. Visca els tints naturals, que són una puta merda.
Aquí va acabar la festa per a alguns, tot i que a mi encara se m’havia d’empassar la 50/30 la màquina del metro i part de la comparsa volia més estrelles a les 7 in the morning. Jo només sé que em vaig veure obligada a llevar-me a les 16 de la tarda, i encara vaig haver de fer siesta i anar a dormir d’hora.
Fins aquí la meva aportació, no se m’enfadi, cronista oficial, li prometo que del Faraday no diré ni pio.

Per cert, us recomano una peli: Paprika, boníssima.

dilluns, 1 de juny de 2009

La típica llista (inútil)

Millors concerts:

- Neil Young

- Sonic Youth

- Shellac

- Vivian Girls

- The Pains of Being Pure at Heart

- The Vaselines

- Black Lips


Ukeleles pel cul:

- Hermann Dune


Zzzzzzzzz...:

- Andrew Bird


Gordos/es:

- James McNew (Yo La Tengo)

- Dan Deacon

- Kickball Katy (Vivan Girls)


Assimetria:

- Glory


S'ha enamorat:

- Jordi Xiol


Vam trobar a faltar:

- Una mica de Luis Aguilé, Katie Perry o Natàlia.

- Guillem Camprodon


Maricons:

- Tots

dissabte, 30 de maig de 2009

Annex

Ah coi, se m'han avançat, això no es fa, jo volia ser cronista oficial... en fi, deixeu-me puntualitzar una mica. Penso que la nit d'ahir es pot resumir en una foto (i no és de nosaltres fent el mongu, com passa en molts llocs de la xarxa de xarxes):

Heus ací Shellac, sí. Però mireu, distingits amics, la dessuadora del senyor Albini. No és dels Smashing Pumpkins. No et dic pas res, emperò t'ho dic tot, sembla que pensi ell.

PS'09: dissabte

Bé xavals, avui és l’últim dia de Primavera i anem a fer una repassada a l’horari d’avui.
De passada, dir-vos que he dormit a urgències de l’Hospital Clínic, com fan els mascles i les figues després de tota bona festa. Ja us ho explicaré mentre veiem a Ariel Pink i el seu Haunted Graffiti, a les 17:30 si tot va bé. I dic si tot va bé perquè amb la conya he dormit 3 horetes. I el senyor P.S.Balius otras tantas. De fet, jo crec que dormiré mentre duri Neil Young. Però no avancem els esdeveniments.
Haig d’avisar de que el cartell d’avui és el que pitjor estudiat porto, així que en qualsevol moment el planning es pot canviar. A més, ja vaig tenir-ne prou de veure concerts sola el dijous. Sortint de l’Ariel podríem passar per Jeremy Jay, aviam què. Luegu estaria bé anar a veure Kitty, Daisy & Lewis, un altre grup de nenes mones que canten bé. Després de l’experiència roquera (i pajillera, eh marranos) d’ahir amb Vivian Girls, aquestes seran més de pianets i veuetes, crec. A més, també fan allò de tocar a la carpa del maiespeis.
Uff, no sé de res avui. Michael Nyman? The Secret Society? Th’ Faith Healers? Bé, conec a Hermann Dune i potser hi podem anar. Després ja sabeu, no es podrà veure altra cosa que el senyor de les americanes brodades a punt de creu. Som-hi, doncs.
Entre Liars i Lemonade (23:30) em quedo amb els primers, més que res perquè no sé res dels segons. S’accepten opinions. Poc després, una cosa que no em perdré per res del món és Deerhunter (23:50, Rockdelux, o l’escenari del terra trencat, eh, el fòrum se cae a trozos!). I, oh, horror! Ten minutes later comença Ezra Pound. Ah, no, Ezra Furman and the Harpoons, que estan bé.
A la una Sonic Youth, i no sé què més dir. Potser enganxem un tros de The Soft Pack, de Simian Mobile Disco o de DJ/rupture. El cas és que a les 3 hem de ser puntuals al Ray-Ban Vice per a veure Black Lips. Encara que el seu últim disc sigui una mica cacoso, tocaran Katrina i home, sincerament, són molt guais i molt brutillos (hmm). Jo acabaria amb DJ Coco a partir de les 4, si encara no ens hem adormit, el flemoncete i jo.

I ara, no me’n puc estar de comentar els dos dies anteriors. Women els vaig sentir mentre em posaven la pulsera, i molaven. Després The Bats van ser molt guais, i ja vam començar a veure les cares conegudes de qui esperàvem trobar entre el públic, tot i que a J mascis no el vam veure fins ahir. The Vaselines, com deien per aquí, van estar molt bé i molt simpàtics. En el meu cas, i el del Guille, haver de prendre l’espidifen em va impedir arribar a Yo La Tengo amb tothom, així que vam optar per veure’ls un ratet des de la gespa i després anar a veure al Crepus. La hòstia, amics meus. Ens va agradar moltíssim. Molt bon rotllo, molta guasa, festa major total, molt divertit. Llàstima que arribéssim només a veure les 5 últimes cançons. Faraday, doncs, tenim ganes de més. Després d’això vam arribar per veure les dues darreres cançons de Yo La Tengo, molt maco tot i llavors jo vaig passar olímpicament de Mister Bird i vaig anar a veure Phoenix, que m’agraden molt. I va estar prou bé, vaja.
My Bloody Valentine van fer que a la cinquena cançó hagués de retirar-me cap enrere, tant a prop del bafle no ho podia aguantar. Això si, amb els taps de Mr. Balius a la gespa ho vaig veure i sentir de conya. The Horrors van ser una puta merda. Jo tenia ganes, eh, però el cantant va de què atrau tota l’atenció cap a si i després resulta que fa cagar. En fi, ja sabeu com va acabar la nuit.
Divendres, després d’uns trajines amb metges, arribo per veure Crystal Stilts. Boníssims, fantàstics, m’enamoro del teclista que s’assembla molt a Hleb, ai... Sonaven molt bé i eren molt majetes, un 10. Vivian Girls molt simpàtiques també, ens estimaven i deien visca el Barça. El públic va esclatar de júbilo quan van fer el canvi d’instruments i la pèl-roja va passar a tocar la bateria. I tots sabem perquè, eh sr. ATP... La veritat és que molt bé també, molt maques, molt simpàtiques, bona música i tots contents.
A mi, que havia escoltat només el Songs in A-E, no em venia de gust veure Spiritualized després d’això i vaig anar a fer un ull al Foreman amb Tokio Sex Destruction. Em va semblar cacota i vaig tornar a menjar-me un entrepanet de pa bimbo ben planxat i un parell de xiclets més. Això dels xiclets és important, més tard sabreu el perquè. The Pains of Being Pure at Heart, que finalment van desbancar a los Modernos de Pokón (que, per cert, ens vam trobar veient A Certain Ratio...), van estar molt i molt bé. Em van agradar molt J
El gordo d’Art Brut, ja des de la pantalla, feia molta mala pinta, així que va anar a veure en Jason Lytle i a plorar una mica, de lo maco que va ser... I després, la gran revelació: Sun O))). Mai havia estat en un concert tan espectacular. Tota una experiència estètica, vaia. Alguns no ho van poder aguantar, però jo crec que va valdre la pena, encara que no ho vulgui escoltar mai més. Va fer que, per exemple, un colega visqués una experiència terrible (allò dels pantalons i las pastilias) i que a la resta, després, tot ens semblés una merda (menos lo vuestro).
The Extraordinaires no molaven gaire, al final, però The Mae-Shi, tot i que des de la cua dels policlins, semblava molt divertit i bastant canyero. Vam decidir que anàvem a veure al senyor Jarvis, que ens va agradar molt i per culpa seva ens vam perdre Fucked Up (m’han dit que el cantant va fer un coñopo i tot). Però en Jarvis ho va fer molt i molt bé, parlava català i tot. El detall de les eels va ser curiós, si més no. Dan Deacon també semblava fotre-li xixa, però vam córrer cap a Shellac: can you hear me now? Tot i que els vaig veure des de la grada (no podia más) em va semblar un concert de la hòstia, i no era gens aficionada a aquest grup.
A Certain Ratio eren una merda, digueu el que digueu. Ens vam perdre Bloc Party per parlar amb aquell boig de Gurb, ens vam dispersar, no vam veure al Tikiman i, al final, la cosa va acabar amb dos membres de De Risio a l’hospital. Això si, un només feia d’acompanyant.
Bé amics, m’ha quedat prou llarg com per a què em faci molt pal tornar a llegir-ho sencer, així que perdoneu els errors gramaticals, sintàctics i d’ortografia. He dormit poc, estic espesa i tinc gana, que al Clínic no m’han donat esmorzar. Ens veiem bajoelmaaar!

divendres, 29 de maig de 2009

Primavera Sound 09 (dijous)

Una crònica ràpida en un dels moments de descans de la puta tesina que em permeto (per cert, com un campió, eh? ahir primavera i a les 11 del matí ja estava escrivint sobre comerç de cereals al segle XV... toca't els ous).
Aniré ràpid. M'han dit que Women i The Bats van estar bé. Women no els conec, però The Bats (que podrien donar títol a un programa presentat per Josep Cuní, Debats), són molt bons, així que lament amargament haver-me'ls perdut.
Els primers que vaig poder presenciar van ser els Vaselines i van ser magnífics. Van tocar totes les seves grans cançons... i és que, bé, només tenen que grans cançons, 19 grans cançons, concretament, totes recopilades en un mateix disc, i amb això n'hi ha prou.
Després, l'elecció entre Yo La Tengo i Joe Crepúsculo es va decantar, en el meu cas, pels primers perquè al Crepus ja el podrem veure en qualsevol altre festival (és veritat que no tocarà amb la banda aquesta, Los Destructores, però a mi, això, tampoc em treu la son). El cas és que Yo La Tengo van fer un altre gran concert. Sí que és veritat que la broma de fer cançons de negres funkies l'estan portant massa lluny, però a l'Ira Kaplan, la seva senyora i el seu amic, el gordo pesat que s'enganxa a la parella, se'ls pot permetre tot. Van caure alguns dels clàssics (Tom Courtenay, Sugarcube, From a Motel 6, Big Day Coming) i al final Blue Line Swinger va provocar entre el públic un extàsi que a Barcelona no es recordava des de, per exemple, dimecres a la nit.
Sí, no té res a veure. I què?

Després dels Yo La Tengos, dispersió, amb un rato d'Andreu Ocell que jo juro per Déu que no em va desagradar. Però el que té anar a veure concerts amb gent sense cap mena de sensibilitat, com el senyor ATP: a la mínima que et descuides et surten amb que si això és avorrit i que anem a veure, per exemple... Phoenix. Toca't els ous.
De Phoenix, només vam veure el final, i prou bé. Una mica curiós el detall de posar els noms de les cançons a la pantalla quan començaven, com si fos l'Sputnik. Em fa pensar en aquella cançó, Living on Video. Bé, res de l'altre món, però acceptable. El millor, l'anglès absolutament desfassat que teníem davant traient-se les sabates i tirant-se per terra com si li anés la vida. Pobre subnormal.
I d'aquí a My Bloody Valentine, que quins collons. La veritat és que van sonar com havien de sonar, justificant plenament la iniciativa de repartir taps per les orelles a l'entrada. La potència al màxim i els budells del públic removent-se com anguiles. Gairebé tot del Loveless. Al final, 10 minuts de la mateixa nota a un volum infernal perquè els i les nenes anessin marxant mica en mica. Em va agradar sentir dir a la gent, després del concert: que s'havien passat, que no se sentien bé les cançons, que quin conyàs. Au va. Els que ens vam quedar, com uns mascles,, com uns imbècils, arrosseguem (Déu vulgui que no per sempre més) petites pèrdues auditives: no ho dic en broma, tinc por que l'orella esquerra se m'hagi de quedar xiulant per la resta de la meva existència... Espero que no; ara, a les 16:40, la cosa té pinta de començar a anar de baixa, i no fotem, seria lamentable haver d'explicar a la gent que he perdut oïda perquè els meus taps se me'ls va quedar la senyoreta glory, redactora d'aquest blog...
Després d'això, la veritat és que vaig quedar una mica aturdit i vaig dedicar-me a veure cervesa mentre pul·lulava pels escenaris. Vam veure The Horrors, que van ser prou mediocres, i després de menjar cons de pa de pizza endurits farcits d'una pasta de formatge i pernil van aparèixer Ebony Bones, que em van semblar divertits fins que van començar a tocar reggaeton. En aquest moment, vam plegar veles i, llançant una fugaç llambregada a un dj que es deia Dr Kiko per veure si es tractava del mític futbolista de l'Atlético (no ho era, no), vam enfilar camí de l'N7, que, a diferència del transport del festival, no cal pagar-lo a part.
Demà, més, si no he d'anar a que em facin una audiometria.

dimecres, 27 de maig de 2009

Tarántula - Humildad trascendental (2009)

Ah amics, seré breu perquè m'hi obliguen. M'hi estaria hores, parlant-ne, però ho resumiré en unes quantes preguntes:

1.¿no s'han de tenir uns collons enormes per publicar un disc tan idiota i tan bo com l'últim de Tarántula?
2.¿Tarántula abans eren una merda i ara són magnífics?
Si creieu que sí:
3.¿Com s'ho han fet? ¿Està a l'abast de tothom? ¿És barat?
Si creieu que no:
4.El meu problema ¿és greu?
(si penseu que ja abans eren bons... bé, potser us hauré d'acabar fent cas)

Descarregueu-vos el disc, que és legal (com si el contrari fos algun problema per vosaltres...) i deixeu els vostres comentaris plens d'alegria, odi o compassió. Agrairé que em tragueu de dubtes sobre l'abast de la cosa...

http://www.produccionesdoradas.com/tarantula/humildad_trascendental/index.html

dilluns, 25 de maig de 2009

Fe d'errors

Crec que el link del disc de Dum Dum Girls ja funciona. Baixeu-vos-en-li'l.

diumenge, 24 de maig de 2009

Primavera Sound ’09, segona entrega: divendres

Bé nois, vist que no us heu animat gens a comentar els horaris del primavera, m’autoritzo a mi mateixa, com a presidenta de l’ABONACO, a seguir amb el tema. Igualment, molt bé per les noves incorporacions al planter del bolc i les seves aportacions, siguin benvinguts. I després de dijous toca, doncs, divendres.
El segon dia de festival, quant a coincidències i solapaments, és bastant pitjor que l’anterior. En algunes ocasions ja no haurem de triar entre dos grups només, sinó entre tres. Aquest és el cas de la franja horària que va de 21 a 22 hores.
Comencem pel principi. La primera cosa que anirem a veure serà Extraperlo, com que són coneguts i, a més, són els contrincants en la lluita entre tropicals i barretinaires, penso que no ens els podem saltar. D’altra banda, no m’agrada gens el Damien Jurado i menys a les cinc de la tarda amb tot el sol. Just després d’Extraperlo, en el mateix escenari, hi ha Crystal Stilts (18:15). A mi m’agraden bastant, així que allà estaré. De tota manera, no hi ha gaire més per triar: o bé Magnolia Electric Co. (18:15) o bé Extra Life (18:30).
A partir d’aquí tinc una mica de cacau. Si, us he de confessar que no m’he estudiat els grups que toquen de 19 a 21, així que em deixaré aconsellar. I us recordo que no suporto el country. Hi ha Bat for Lashes (19:10), Los Punsetes (19:15), Sleepy Sun y Vyvian Girls (19:30). A les 20 comença Joe Henry a l’Auditori i un quart d’hora més tard Spiritualized al Rockdelux, que jo em pensava que m’agradaven però no ho acabo de veure clar ara mateix.
Bé, a les 20:30 tenim Tokio Sex Destruction amb Gregg Foreman (no tinc gaire clar si és el de House, es deia Gregg?). A mi em faria gràcia veure’ls, però només mitja hora, ja que a les 21 comença l’horror.
A la mateixa hora comencen Los Modernos de Pokón, altrament coneguts com Carsick Cars, que són bastant guais i chinos, i The Pains of Being Pure at Heart, que ja comentàvem anteriorment que s’han convertit en uns dels imprescindibles de De Risio. Bé, doncs, no hi ha dubte, o si.

Aquests són els Modernos de Pokón


S’accepten suggeriments. Per acabar-ho d’adobar tenim, vint minuts més tard, Art Brut. Art Brut és un grup que a mi, en disc, no m’acaba… però tots hem fet el pedorro al razz i a llocs així. A més, veure al gordo aquell vestit de romano en l’últim videoclip seu que vaig veure em va impactar. Només espero que al Primavera ho repeteixi, sempre i quan jo estigui entre el públic, que tampoc està gens clar.
A les 21:45, per si algú té ganes de pagar una mica més, tornem a tenir a My Bloody Valentine, aquest cop a l’Auditori. Jo no tinc ganes d’afluixar dos euros, tot dependrà de com ho hagin fet dijous (i de si em trobo al meu profe d’anglès i em pot colar sense fer cua, clar). Si no, també hi ha, a la mateixa hora, Jason Lytle.
Després d’això hi ha Crystal Antlers i un grup que té un nom amb molts parèntesis, cosa que odio i que em nego a aguantar, vaig tenir-ne prou amb lomueso)))(((((&!/!% i el seu guitarrista somrient al primavera club. Així que més coses de crystal per una estona, fins les 23, concretament, que comencen The Extraordinaires. Ah, entre mig hi ha Throwing Muses, que són una mica gritons, em sembla.
Segon episodi d’horror: a les 23 comença The Mae-Shi, a les 23:55 en Jarvis i a les 00 The Drones. Em sembla recordar que als primers algú de nosaltres els volia veure i me’ls havia recomanat. El Jarvis pot estar bé, ni que sigui per passar a mirar una mica, i els altres, bé, per sacsejar la melena i mirar a terra.
Podem empalmar amb Fucked Up (00:30), grup que ens recomanava vivament en Guiller però que a mi, des de que vaig veure els flequillitos emo i els jerseiets apretats que em gastaven... Llavors hi ha també l’espectacle del Dan Deacon (1:00) i Saint Etienne (1:05) i bé, jo em quedo amb el primer perquè em sembla que em ve més de gust i, a més, pot ser que em trobi amb la meva amiga mireia i tot això que ja veurem.
De fet, estic constatant que el divendres és el pitjor dia de tots, pleníssim. A la 1:30 Shellac, a les 2:00 A Certain Ratio, potser una mica viejunos ja, i a les 2:15 Bloc Party. Si, B-lock Pa-rty, mira qué bolsón. Ja sabem que “ en disco son irregulares, pero en directo le meten chicha”. I bé, si el senyor ATP ha de fer treball de camp per al seu estudi sobre el multiculturalisme en els grups de pop bailongo anglès, el podem acompanyar. Al final del concert podem fer com en Johnny Rotten el passat Summercase, ja sabeu què vull dir.
Després d’això ja no puc comentar res més, ja sabeu que no em va gens lo chichorro, i només em sona el nom del Michael Mayer (4:30), però no estic segura de que sigui aquell de les salsitxes i el pernil dolç. Pot ser que aquell es digués Oscar?

dijous, 21 de maig de 2009

Això és or!

M'estreno en aquest aparador musical amb en Toti Soler. Penjo al rapidshare dos discus, Liebeslied i El gat blanc que el Toti va gravar amb 23 anys i que alguns filldeputistes titllaran de maricons. Aneu a la merda filldeputistes perquè aquests dos discus són la hòstia. Alguna lletra del Liebeslied és massa fava, d'acord, però la majoria són Iniesta (elegants, virtuoses i justes, res d'excessos). Versos de Vergès, Vinyoli i Manent que Soler musica amb guitarra i veu (la veu només per un costat, res d'stereo). I la versió de Susanna és una versió i no les merdes que ens han venut últimament.
El gat blanc (a partir de la cançó 13 de l'enllaç) és un discu musical que fa pessigolles, barreja de folk-flamenc-clàssica al més pur estil Toti que inclou Sevilla, la del riff collonut i l'escot psicodèlic.
Collons! (tocant-me'ls) es pot parlar dels laietans, la cançó, el nou indie-folk barceloní o el tropicalisme sense haver escoltat coses com aquesta? Doncs clar que no perquè abans d'escriure que els de l'Eixample o els del segon primera són the next big thing, hem d'admetre que res del que els escoltem supera això. Toti Soler és la hòstia: pels OM, per l'Ovidi, pel Riba, pel Léo Ferré, per tots els seus discus...
I els d'ara què han fet? Un discu electrònic? La cançó de les natilles? Vivim envoltats de maricons de dos acords i amb camisa de quadros apreciats com or. Parlant d'or, ja és temps d'or, xata!



http://www.zshare.net/download/603240510c1f494b/

Buscant la portada del discu m'he trobat que aquí ja n'havien parlat, hehe...

dimecres, 20 de maig de 2009

Dum Dum Girls - Yours Alone

Dum Dum Girls és, si no m'equivoco, només una noia. De Los Angeles. Molt guapa.


El disc (són només quatre cançons) és d'aquest mateix any 2009, tot i que sembla de fa vint anys. Té aquest so que últimament està tant de moda: entre c-86, shoegazing, DIY, lo-fi, guarrada de collons. A tot això cal sumar l'aire punk de grup de noies de la costa oest. Melodies pop enterrades sota capes i capes de soroll. La guitarra està tant distorsionada que no es distingeixen els acords i la veu ressona per tota l'habitació. I tu no saps si saltar molt, o mirar cap avall i posar els peus cap a dins.

La seva mirada diu "clicka'm"

divendres, 15 de maig de 2009

Propostes anti-Primavera Sound 2009. Eclecticisme indie


I els que no vagin al Primavera Sound, sobretot si no tenen res més a fer, podran estar escoltant el disc dels Camper Van Beethoven, “Camper Van Beethoven” (1986):

Aquí els que no teniu bittorrent i no us el voleu instal·lar

Amb reminiscències reggae (sí, he dit reggae) i folk i amb influències led-zepianes i woodstockianes, es tracta d’un disc bàsicament eclèctic. I quan dic reggae o folk, no em refereixo a les millors versions d’aquests gèneres. No espereu un disc minimalista. No espereu el Comelade. Res de purismes juganers. Tampoc espereu un clàssic inoblidable.

I, per què? Ser eclèctic, tot sigui dit, no és fàcil. Sovint resulta poc atractiu, més aviat associat amb no tenir idees pròpies o amb posar-ne masses de juntes. Però no deixa de ser un disc coherent, particular, manierista i, d'alguna manera, molt indie.


dimecres, 6 de maig de 2009

Primavera Sound 09

Estimats, ja tenim els horaris del Primavera d'aquest any i jo no em podia estar de comentar-ho amb vosaltres.
Com l'any passat, i donat que estic molt avorrida a casa amb la cara com un pa de pagés, ha sigut inevitable acabar fent-se unes tauletes amb el word per veure bé com tots els grups que t'agraden toquen alhora i se solapen uns amb altres.
Amb aquesta entrada, doncs, jo volia presentar aquestes taules que m'he fet (les enviaré a qui m'ho demani) i acabar de fer algunes recomanacions d'última hora. Malauradament, com estic massa enganxada al spotify, no us puc facilitar cap link de zshare, però tot ho podeu escoltar al spoty :)

En algun moment de la tarda-nit podem descansar tot fent una Estrella Damm.


Comencem per dijous. Alguns com jo ja ens perdrem el primer grup del festival, Veracruz, perquè toquen a les 17 i estaré encara treballant. Arribaré per veure Cuzo (18:00) o Women (18:15). El següent grup remarcable serà The Bats, a les 19:15 i potser també Spectrum a les 19:30. Penso que podrem empalmar això amb The Vaselines, a les 20:35, perdent-nos així "de teilest man on jerz" i altres coses que jo no conec.
Arribem amb això al primer moment de caos del festival. A les 21:45 comencen dos grups... Yo La Tengo i Joe Crespúsculo i Los Destructores, oh! Per aquí em deien que "a Yo La Tengo ja els tinc molt vistos", però jo no sé que dir. D'on sigui podrem anar a veure Phoenix, jo sóc fan.
També sóc fan de My Bloody Valentine, que comencen 10 minuts abans que Jay Reatard. Ai! Aquest també m'agrada! Ja van dos en una nit, qui sap si no m'estaré revolcant per l'herba o fent cua als policlins també.
Després d'això, crec que optaré per deixar-me anar i còrrer a fer la pedorra amb The Horrors, crec que aquí s'organitzarà una "reunión de chicas".
La resta de la nit deixaré que decideixi la turca, o el canguelo dels exàmens, ja veurem. Tenim a Squarepusher, Meneo i Ebony Bones per triar.

Bé, amics, us deixo a vosaltres el divendres i el dissabte, no voldria acaparar l'espai amb el meu gust, ja sé que a vegades no coincidim.

dimarts, 5 de maig de 2009

Pascal Comelade - Compassió pel dimoni

Com molt bé diu el ben trobat subtítol del disc ("8 stoned sub-versions"), això és un disc de versions dels Rolling Stones. Però versions d'en Pascal Comelade. Això vol dir diverses coses:

1) Són molt i molt boniques. Segons com, t'emocionen fins a posar-te la pell de gallina. Però això ja depèn.

2) Tenen aquell so característic comeladià: instruments de joguina, percussions que ressonen, festa major, el so dels dits contra les cordes, la respiració dels músics. Tot molt petit, senzill, casolà.
3) Cal invertir una cert temps i atenció en reconèixer de quina cançó es tracta.


dimecres, 29 d’abril de 2009

Vico Torriani



Em sap greu desplaçar tan ràpid la vostra atenció dels genials Ballboy, però avui m'han fet conèixer una cosa que sé que us agradarà a tots.

Aquesta cosa és en Vico Torriani, un suís que cantava, actuava, presentava programes a la tele i escrivia llibres de cuina (això últim és especialment important). D'això se'n diu un tio multidisciplinar, ostres!

Nascut el 1920, ja de jove va destacar per les seves dots artístiques. A partir d'una història en un concurs de talents l'any 1945 (això del Factor X no s'ho han inventat pas ara), començà una carrera fulgurant, plena d'èxits com la cançó d'Eurovision del seu país el 1958 o la de la loteria ARD de la tele (So schön, so leicht, kann unser Leben sein).

Estic resumint tant la seva trepidant història no per que en vulgui fer una caricatura o no el consideri una de les grans estrelles de la cançó que ha donat la noble llengua germànica, sinó perquè el que m'interessava a mi era presentar-vos aquest hit:
http://www.youtube.com/watch?v=zXEyPwU9VjE
Espero, sincerament, que gaudiu del vídeo, de la cançó i de la recepta. I que practiqueu alemany, cony, que se us ha de forçar per a tot!

dimarts, 28 d’abril de 2009

Ballboy - A Guide For The Daylight Hours (2002)

Collons de Déu, que diuen als pobles (o com a mínim al meu)! Fot vint dies que vaig pujar el disc d'avui al maleït ZShare i encara no l'havia penjat al blog! En fi, a veritat és que volia fer una ressenya simpàtica o digna, però vist que el temps passa i no trobo el moment de perdre-hi massa estona, em limito a posar el link i a fer les presentacions de rigor. El link:

Les presentacions de rigor: Ballboy són uns escocesos fantàstics que, per alguna raó, no han arribat a ser gens coneguts. Parteixen de la tradició aquella del twee pop de què parlàvem al darrer post i a la qual estic dedicant un especial que havia de durar al voltant d'una setmana, però que a aquest ritme d'actualització pot allargar-se, qui sap, potser fins a un any. El 2002 van fer el disc en qüestió. Es tracta d'un disc en què el punt poppie (¿o powerpoppie?) de les melodies queda contrarrestat per lletres amargues, però molt fines. Tenen uns arranjaments senzills, dels quals potser destacaria el teclat, que a cada cançó es limita a repetir dues o quatre notes, però quines dues o quatre notes. Moltes cançons assoleixen una gran intensitat dramàtico-adolescent, i les que potser no ho fan ('I lost you but I found country music', 'Meet me at the shooting range') són, igualment, de molt i molt bon escoltar. Bé, un parell de vídeos perquè se'n facin una idea. El primer és d'una cançó que no és al disc, però que val la pena igualment i que segurament és l'única de les que hi ha a youtube que té bon so. El segon és, des del meu punt de vista, la millor cançó del disc, però gravada en unes condicions sonores una mica deficients. Gaudeixin de l'audició, guardin-se dels porcs i visca el Barça.