dissabte, 25 de desembre de 2010

3r amic invisible musical DeRisio



Ara que ja hem abandonat tota pretensió en el món de la crítica musical, o com a mínim això sembla, no oblidem, però, quina va ser la raó primera que ens va portar a crear aquest blog. Així, us recordo que la 3a edició del ja tradicional amic invisible tindrà lloc el dia 30 de desembre, a partir de les 20h, a casa del nostre redactor, en P.S.Balius.

Per a més informació, mastercard.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Venga nois, preparem-nos!



Dimecres
Seward vs. Cuchillo: a Cuchillo ja els coneixem, però si no coincideixen amb res s’hi pot anar a treure el cap. A Seward, en canvi, no els conec i no puc dir més.
Wild Nothing vs. Frankie Rose and the Outs: no està mal el disco de Frankie Rose etc. i jo sóc devota de Crystal Stilts, però Wild Nothing em venen molt de gust i no me’ls vull perdre, tot i que toquen dos cops (però amb aquesta conya, l’any passat em vaig perdre Beach House dues vegades).
Der Ventilator vs. Triangulo de Amor Bizarro: als primers no els he vist mai, les seves entrevistes a Vice fan cagar i el guille els hi té molta mania. A més d’això, no puc dir res més. Potser tinc curiositat, però als segons tinc també ganes de veure’ls, tot i que tindrem 35 oportunitats de veure’ls aquest any, no?


Dijous
El primer concert és el de Senderos. Jo no els conec però em sona que a algú de nosaltres li agrada bastant. Ja s’ocuparà de convèncer a la resta.
Wild Nothing vs. Narwhal: sobre Narwhal ja en vam parlar, i anar a veure Wild Nothing dependrà de si l’hem vist el dia anterior o no. No vull avançar-me als esdeveniments.
Screaming Females són guais i m’agraden i pot estar bé anar al seu concert.
Male Bonding vs. Tweak Bird vs. Beach Fossils: crec que voto pels primers, ja que Beach Fossils –a qui tinc moltes ganes de veure- toquen al dia següent. Els primers són fiestuki, no? Guitarreo i aquestes coses marranotes. El cas és que uns toquen a l’Apolo i els altres a la [2], així que ja veurem.
Edwyn Collins ens pilla lluny el dijous i jo tampoc em moro de ganes de veure’l. Bé, jo ja el vaig veure després que tingués l’embòlia i tal, suposo que haurà millorat des de llavors, però no sé si vull tornar a allò de no poder criticar la seva actuació perquè pobrecito… I a més, el seu disco nou ple de col·laboracions amb amigotes no m’acaba de fer el pes.
La resta de coses que queden a l’agenda de dijous no les conec, així que em deixaré aconsellar per qui sigui (o em deixaré portar cap a casa perquè, si, divendres a les 9h hauré d’estar treballant).

Divendres
Les primeres hores de la tarda es debaten entre Guadalupe Plata (no els puc suportar, però potser en directe són divertits. Almenys això deia el Pelocho, o aquell noi de l’avió a qui vam portar en cotxe fins al Fòrum el Primavera passat), Homenatges i Fasenuova. Ja em direu, jo crec que començaré amb Screaming Females.
Tot i que després hi ha Edwyn Collins una altra vegada, al mateix temps que Lou Barlow a la Bikini. A mi no em fa especial il·lusió veure a Lou Barlow, i aquí alguns em mataràn i suposo que acabaré anant-hi, però cal dir que al concert de Sebadoh del Primavera 08 em vaig avorrir sobiranament. Serà qüestió d’anar-hi, de fet, si després vull veure Beach Fossils a la mateixa sala.
De la resta que hi ha fins a Eat Skull, a qui m’agradaria molt veure si no fos perquè se solapen amb Teenage Fanclub –i no me’ls penso perdre- no sé pas què n’he de dir, em deixaré o aprofitaré per a sopar i tal. De tota manera, mentre toquen Teenage Fanclub, estaràn tocant S.C.U.M. a la [2] i també estàn molt bé J
Després d’això Small Black i més tard Wavves (quina por) i Dj Coco, de todo un poco.

Dissabte
Eat Skull, si ens els hem perdut divendres, per a començar em sembla bé. O Tamaryn, que molen força. I jo aniria després al Moog a veure Ganglians, tot i que després de la merda de concert que van fer l’altra vegada que els vaig anar a veure no sé si me’n fio. Sophia, a Cancún, també podria estar bé si el timing ho permet. I veieu que ignoro obertament al Petit de Cal Eril, però és que a mi no m’entusiasma i trobo que ja l’he vist prou cops.
Quant a The Jim Jones Revue… no sé pas què dir. Tot dependrà del que hàgim anat a veure abans i del Lou Barlow. Thee Brandy Hips molen bastant i us els recomano obertament, tot i que se solapen amb Holy Fuck, que és bastanta zapatilla. De Zola Jesus passo molt, tot i que se’n parla molt últimament, però no m’agrada gaire.
Després d’això ve una estona de massa res: The Rural Alberta Advantage són una mica cremosos per al meu gust, Rubik no sé jo, The Hundred in the Hands és una cosa molt pedorra (però molt) i Cornflakes, bueno, anirem aquí, no?
Entre Mount Kimbie i Wavves jo votaria al segon, però potser ja l’haurem vist i potser haurà sigut una merda i potser tothom diu que s’ha d’anar a veure Mount Kimbie perquè ha fet de telonero del Guincho en varis llocs.

Diumenge anirem a votar o anirem a veure les coses que quedin, si la boca de fusta ens ho permet i la feina no ens apreta.

Bé, ja comentareu què us sembla el plan i si em deixo alguna cosa extremadament important

No ens hauríem d'estar posant nerviosos?

dimarts, 16 de novembre de 2010

Interpol + Surfer Blood (14/11/2010, Sant Jordi Club, Barcelona)

O els meus germans i jo anem junts de concert*.

Tot i que tenia moltes ganes de veure Surfer Blood (recordeu que me’ls vaig perdre al Primavera perquè vaig tenir retard amb l’avió), cal dir que van ser pitjors del que m’esperava. No sé si era culpa seva o què, però sonaven força malament. Van tocar el seu disco debut casi sencer, em va agradar molt Harmonix i just després vaig haver d’anar a fer unes gestions als banys, que entre concert i concert ja se sap. Amb la cua i aquestes coses vaig tornar per a la darrera cançó, amb la bufeta buida per a una cervesa de germanor mentre esperàvem a Interpol.

Interpol, encara que sense Carlos Dengler, van fer un bon concert. Van obrir amb la primera cançó del seu darrer disc, però no en van tocar gaires més (i jo que pensava que venien a presentar-lo). En canvi, van tocar l’Antics sencer, les que més m’agradaven d’aquell amb la portada d’animals i un parell o tres del primer disc.


Aquesta és una cosa que em fa gràcia, perquè quan els vaig anar a veure el 2007 a Razzmatazz per a la sortida del seu tercer disc, van tocar moltes cançons del Turn On the Bright Lights, vàries del segon i només tres o quatre del disc que venien a presentar. Potser és que sempre prefereixen fer concerts retrospectius. Per al proper disc tocaran l’Our Love to Admire? Això si, no recordava que Paul Banks parlés tan bé el mexicà, vaig trobar que estava molt simpàtic aquest cop.

Ah si, en els bisos, una de cada (NYC, Evil i The Heinrich Manoeuver). I a l’últim, que le den.




*Ma germana va fer anys la setmana passada i, amb el meu germà, li vam regalar tres entrades per anar a veure Interpol. Tres, perquè som tres germans i Interpol perquè és dels pocs grups que ens agraden a tots tres. Ara ja no, però jo abans era molt i molt fan i els hivaig contagiar una mica, així que a mon germà i a mi ens va semblar un regal d’aniversari molt maco per a la nostra germana.

Els meus pares ens van portar en cotxe fins allà com si fóssim nens petits i, tal qual vam entrar –més d’una hora abans que comencés, ma germana ens va convidar a unes birres molt cares i ens vam posar a parlar de coses de germans. A donar-li lliçons de vida al nostre germà petit, a veure que fins i tot la persona més inesperada pot patir una crisi dels trenta i a lamentar-nos del públic estrany dels concerts tan multitudinaris.

dilluns, 15 de novembre de 2010

ABONACO fa 2 anys

Avui fa dos anys que vam fundar el nostre grup de last.fm. El vam fundar per a commemorar que alguns de nosaltres ens havíem comprat l'abonament pclub08-psound09 i volíem posar en comú els grups que cadascú escoltava, per tal d'estudiar una mica per als festivals. Poc després vam fer el primer amic invisible musical i, una mica més tard, vam fundar DeRisio.
Tampoc és que sigui una gran cosa, però he entrat a mirar a ABONACO i m'ha fet gràcia veure això:


El tenim una mica abandonat, però hi esteu tots convidats.

divendres, 12 de novembre de 2010

3r amic invisible musical De Risio


Com cada any des d'en fa 2, arribades les dates nadalenques, se celebra a Barcelona l'amic invisible musical DeRisio. Aquest 2010, de nou volem repetir la proesa. Tots sabeu de què va, però per si aquest cop s'hi afegeixen més participants farem altra vegada un recordatori de les bases de l'esdeveniment.

1.EN QUÈ CONSISTEIX?
Cada participant confecciona, amorosament, un cd amb les cançons que trïi. O sigui: NO S'HI VAL PRESENTAR U...NA CÒPIA D'UN CD EDITAT. El dia de l'esdeveniment, tots els cds es posen en un sac i, un per un, els participants van traient-los com en un amic invisible normal.

2.HI HA ALGUNA NORMA D'ESTIL SOBRE ELS CDS?
No, en principi no, però l'any passat ja vam advertir de la inconvenciència de passar-se amb grups com Wilco, cosa que alguns van ignorar palesament. És veritat, això sí, que se'ns va fer cas amb Bunbury, que ningú es va atrevir a posar en les seves compilacions. Les possibilitats, de fet, són il·limitades, des de discos concepte fins a recopilatoris de música que us fa trempar, ya know. Feu una volta per aquí per veure'n alguns exemples. Ara, si voleu optar als premis (vegeu annex), us ho haureu de treballar una mica.

3.QUI HI POT PARTICIPAR?
Qualsevol que estigui al dia, hora i lloc acordats amb un disc sota el braç i un pack de cerveses a l'altre.

4.QUAN I ON ES FARÀ?
Aquesta sempre és una part complicada. Com veieu, hem indicat que se celebra entre el 17 de desembre i el 2 de gener. Això vol dir que hauríem de triar un dia entre aquestes dues dates. El dia 26, Sant Esteve, sempre sembla una bona opció, per fer baixar el menjar de tres dies seguits. Si no, el cap de setmana del 17 i 18, encara que no faci tan Nadal, és una bona possibilitat.
Sobre el lloc, s'ofereix Heures 4-10 i m'imagino que també Cornet i Mas 24, no? Féu els vostres oferiments als comentaris, macos.

ANNEX: PREMIS
L'any passat vam innovar creant diversos guardons per premiar els millors discos que s'havien presentat. Alguns premis van ser al millor concepte, al disc més pràctic, a la proposta més eclèctica… i així anar fent. Se'ns acut que aquest any, per lluitar contra la corrupció, podríem fer els premis abans de veure els discos, perquè tots recordem que l'any passat, al final, la cosa va ser un escàndol (dos premis per cadascú, on s'és vist?). Així que, bé, us encoratgem que proposeu les vostres categories. De tota manera, és fàcil que acabem regalant altre cop premis.
Per cert, els premis consisteixen en torrons o, en el seu defecte, trossos de kinderbueno o el que tinguem a mà.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Abraça’m, Antoni! (29/10/2010, festa hac d’hac al Centre Cívic del Coll, vàlius)

Així començaven vàlius el seu concert divendres passat a la festa d’hac d’hac, revista d’humanitats feta per alumnes de la Pompeu. En un lloc una mica inhòspit i allunyat del centre de Barcelona, però no per això menys ple de fans i simpatitzants (de la revista o de vàlius?).

Abans de vàlius va tocar un altre grup, molt més multitudinari sobre l’escenari, però del qual no recordo el nom (i això no em posa cap problema per a fer una crònica). A la sala –una mena de gimnàs amb olor a colchoneta- feia una calor que no s’hi podia estar, amb la qual cosa les birres a 1,50 entraven que donava gust.



Així vam disfrutar del concert dels tres de vàlius, que van cremar un hit rere l’altre, que es van equivocar una vegada i una altra però que ens van fer passar una bona estona entre rises, moviments simiescos i solos de guitarra d’empatxo.



Després d’això van punxar unes noies que, en paraules de la francesa de la festa, “van començar bé i més tard van començar a posar du n’importe quoi”. Aquests francesos, que no saben apreciar el folklore ibèric…

dijous, 28 d’octubre de 2010

De l'ELO a TOTC

Més que unes sigles. A l’Electric Light Orchestra i The Olivia Tremor Control els uneix alguna cosa més a part de que els seus acrònims junts podrien ser el nom d’un grup de folklore contemporani españolazo o d’un de tontipop de perifèria de gran ciutat. Els uneix un so.

Cosa d’escoltar música distreta en mode shuffle que, de tant en tant, hi ha cançons que has escoltat 30.000 vegades i que, tot d’una, et sorprenen. Em passava avui això tornant de classe, amb Jumping Fences.




Qui digui que no té un toc Mr Blue Sky que calle para siempre.



ELO és un dels grups anglesos que va vendre més discos en la seva época (els 70s i 80s), era una cosa mainstream entre lo mainstream. Alguns han dit que cutre, no només per la seva estètica o per la mort absurda d’un dels seus membres fa uns pocs mesos (una bala de palla el va aplastar), sinó pel so facilot i bailongo que tant agrada a les iaies que munten una escola de “costura y patronaje” amb les seves amigues del té en una ciutat d’extrarradi.


Què han de tenir a veure amb un grup norantero d’Athens, Georgia? Jo us ho diré: veuetes d’home castrat (la principal i els corillos), un so de tenir les parets de l’estudi forrades de pana, tecladets, cànon, ritme ascendent…


I és que aquests músics d’Athens, Georgia, són molt modernetes i molt transgressors tots, de l’estil de “jo escolto de tot” que després fa ressorgir grups de la talla de l’ELO i munta tota una escena de revival rock-sinfònico-electrònic. Toma ya.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Inspiral Carpets - Life (1990)

Tenia ganes de tornar a escriure al nostre blog de color de punta de tita i per retornar, he triat un disc que, per raons més aviat personals, considero tot un clàssic. Era 2002 o 2003 i érem més joves (òbviament). Alhora que es popularitzava 24 hours party people, també tornava a ser moda el Manchester de la Factory i el Madchester de l'Haçienda. Joy Division, New Order, Stone Roses i Happy Mondays s'escoltaven sense parar (i de retruc queia de nou una mica de llum sobre els més grans; sí, vull dir The Fall i els Smiths). En aquelles previsible sessions al Razzmatazz acostumava a sonar, entre els èxits a la carta, un himne titulat 'This Is How It Feels'. ¿Algú se'n recorda? Aquí el teniu.
Els seus autors eren els Inspiral Carpets, el teclista dels quals, Clint Boon, sovint es deixava caure per aquella sala d'ignominiós present per punxar alguns discos. Però ni ell ni ningú van ser capaços, en aquell moment tan propici, de dir als nens que els Inspiral Carpets havien fet alguna cosa més que aquell tema reconsagrat. I així és com van continuar sent vistos generalment com mers comparses dels dos grans grups del Manchester dels primers noranta. La veritat, però, és que 'This Is How It Feels' era la cançó número tres d'un disc enorme, 'Life'. Enorme, entre d'altres coses, per sorprenent. I és que, ja des del moment que sentíem 'Real Thing', però especialment en cançons com 'Inside My Head', es veia que, a pesar de la producció, que no podia ser més de principis dels 90, les fonts eren diferents que les dels Charlatans o els James de torn (dit sigui amb tot l'amor).

Ho notàvem, primer, en la velocitat i el nervi de la bateria, més salvatge que psicodèlica. Segon, en els teclats, que tot i que són ben propers a la bogeria lisèrgica d'uns Doors o uns Stranglers, descriuen progressions ràpides i estranyíssimes que s'allunyen de les lentes i oscil·lants melodies dels companys de generació dels Carpets. Finalment, en la veu hooliganesca del cantant Tom Hingley, hereva de la millor tradició punk de barriada i mai amagada entre les guitarres.
Tot plegat conforma un panorama una mica diferent. Inspiral Carpets adaptaren exitosament les seves cançons a la moguda del Manchester del 90-91. Els teclats delirants i els efectes sonors hi ajudaren, i el disc conté perles com 'She comes in the fall', absolutament d'acord amb el moment àlgid de la roba ampla, els colors fluorescents i la primera vinguda de l'MDMA.

PERÒ: l'esquelet, la base genètica, fins i tot en el cas dels èxits més baggy, és a mitges garage seixantero, a mitges punk de partit de futbol  (alerta a l'adaptació feta per l'afició del United de 'This Is How It Feels'). En temes com la bellíssima i cursi 'Sun Don't Shine' o les violentes 'Many Happy Returns' o 'Move', els Carpets no deixen que l'estructura sigui víctima de les filigranes psicotròpiques (com tot sovint feien els Stone Roses) i a mi m'acaben recordant uns Oppressed qualssevol (posant-se senyors, si voleu). El resultat és un disc tan complex i ple de detalls com estructuralment primari, que crec que és capaç d'alegrar el dia per tants motius diferents que no hi ha excusa per no escoltar-lo. 
I dit tot això, feu click a la lletja portada i descarregueu-lo alegrament.


dijous, 16 de setembre de 2010

FESTIVAL HOTELER // 16, 17 i 18 SETEMBRE // VIC


Cita ineludible del panorama underground porcí.

http://www.myspace.com/festivalhoteler

VÀLIUS // PINGÜILL // EL PÈSOL FERÉSTEC // ESTRUÇ // FURGUSON




dissabte, 4 de setembre de 2010

Halcyon Digest

Deerhunter treuen nou disc el 27 de setembre. Es dirà Halcyon Digest.
Ja han estat tocant cançons de les noves durant l'última gira, però ara ja hi ha videoclips i tot:

dimecres, 18 d’agost de 2010

Carly Sings

La Carly és una noia irlandesa afincada a París. Com veieu pel títol, aquesta noia canta. I canta bé.



Pròximament la tindrem a Barcelona, si els de Putos Socorristas se’n surten.

diumenge, 15 d’agost de 2010

Primavera Club 2010


Domingo por la tarde, glory s'avorreix i es prepara per al Primavera Club 2010 amb una llista de spotify. És una llista col·laborativa, així que podeu afegir-hi cançons del vostre gust. Aquí la meva petita selecció, falten Lüger, perquè no estan al spotify.

Venga todos.

La típica llista (inútil) II: cançons d’anar borratxo al migdia

Ja que és agost i la premsa en general aprofita per a fer notícies de merda, a Derisio podríem fer el mateix, que a pseudo-premsa merdosa no ens guanya ningú. També podem aprofitar que tenim un corresponsal a “la capital” (de l’estat i de res més) i que aquest escribís cosetes, que el pobre sembla un becari amargat i no fa més que pensar en xorrades.

Doncs bé, avui el becari-corresponsal ha anat a fer coses madrilenyes. Diumenge és dia de rastro i de vermut (o aperitivo) a La Latina o a Lavapiés. Ell ha anat a La Latina, i després ha tornat cap a casa una mica tocat de tanta "caña", escoltant música en el seu ipod. Aquestes eren algunes cançons que donaven el pego per a l’ocasió:


L’ocasió de caminar lànguidament perquè vas una mica tocat i fa calor. Amb ulleres de sol.


Amb el cap alt, no perquè et facis el xulo sinó perquè t’has pres tres canyes (si n’haguessis pres quatre, potser aniries fent “eses”).



I prou. Prepareu una mica això de Lower Dens, en parlarem próximament.

Ah si, per la cosa madrilenya:

dimecres, 11 d’agost de 2010

Rumore, rumore (I): Weezer al Primavera Sound 2011

és Íñigo, el del polo verd i els braços curts de Gran Hermano 1?

M’acabo d’assabentar d’un rumor (o me l’acabo d’inventar, ara no us ho sabria dir). Que Weezer venen al Primavera Sound. Que treuen disc al setembre, així que perquè no? Que això ho porto dient des del 2008? Bé, és que al 2008 van treure un disc, al 2009 un altre, aquest 2010 no però jo pensava que els portarien igual per allò de que serien més baratos… Aquest cop si?

Que tot el que han fet després del Blue Album –a part de la cançó aquella de “eh, eh” i Hash Pipe si me apretas- és bazzura? Ja pot ser, la veritat és que jo només he escoltat molt molt el Blue Album i una mica el Green Album. No els he seguit massa, i mira que sóc bastant fan (bé, ho era quan era més jove) però em sembla que, així de lo últim que han fet, el Red Album va ser un fiasco i de la resta no n’havia ni sentit a parlar.

I què? Jo, només amb que toquin Buddy Holly, Surf Wax America i em facin un bis amb My Evaline, ja pago.

I fins aquí aquesta notícia breu en estil fotologuero com a protesta pel disseny antiquat d'aquest blog nostre.

Ah, si, també us volia ensenyar això (que és lo nuevo de No Age), que sé que no esteu por la labor.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Valius

No em puc creure que Derisio s'estigui quedant enrere en la carrera per la promoció d'aquest grup, Valius, que avui debuten a Can Piella.


Valius són tres nois, dos més alts i un més petit, dos rapats i un més pelut, que toquen uns instruments i fan una música així, d'aquesta lo-fi. Els han emparentat amb la Velvet o amb Micachu & The Shapes. Aquí cadascú dirà el que vulgui o el que pugui (alguns no tenen massa background, què hi farem). La història són dues guitarres i una mena de bateria. I dic mena perquè es tracta d'una caixa de joguina i d'un plat trencat. La baqueta si que és de veritat, diria, aquella que es van trobar al Primavera Sound i que pertanyia, en origen, al senyor de So Cow. Tota una relíquia.

Doncs bé, us convido a escoltar aquesta nova revelació de l'escena barcelonina que també ha estat definida pels programadors del Festival Hoteler 2010 com a "tripis, camps i molt de Rembrandt".

dissabte, 31 de juliol de 2010

Gloriusvictorius

Bon matí de dissabte, amics.

M’he canviat de ciutat, no conec a ningú i, per tant, no surto. Així em puc permetre el luxe de despertar-me un dissabte a les 9h per a presentar-vos el meu nou blog.

Gloriusvictorius és el blog de la Glory i del Victor, la noia de Barcelona i el noi de París. El vam obrir fa un parell de setmanes, amb la voluntat de que es converteixi en un blog musical de referència (o millor dit, amb la voluntat d’entrar gratis als llocs). La idea és fer cròniques de concerts, crítiques de discos, presentar grups… lo de sempre dels blogs musicals, però en bilingüe espanyol-francès. Si, tu, espanyol. No és per res, però com vam tenir la idea a París, i a París cap dels meus amics parlava català però algun si que parlava espanyol, així ho fem.



la glory i el victor de festival




De moment, però, no estem gaire actius, és el que té l’estiu. Però alguna cosa hi ha, i amb la rentrée ja veureu. Us convido, doncs, a visitar Gloriusvictorius, a fer-vos seguidors si us agrada i a que ens comenteu tant si us agrada com si no.

Benvinguts sigueu, soyez bienvenus!

divendres, 16 de juliol de 2010

Les Eurockéennes de Belfort 2010 2.0

Ara que ja ha passat un temps i m’he pogut recuperar, cal que us expliqui com em va anar per aquest festival de províncies francès. Doncs va anar bé, molt bé, ens ho vam passar teta i vam reflexionar sobre el tipus de tortura col·lectiva i voluntària que suposa anar a un festival d’estiu i dormir a la zona d’acampada –si vas al festival però dorms en una casa la cosa canvia.

Després de passar una nit a Besançon i de tenir diversos problemes tècnics abans de sortir (se’ns va trencar la flagoneta i vam haver de separar-nos, uns en tren i la resta anxovats amb l’equipatge en un Clio automàtic), vam emprendre el viatge cap a Belfort amb moltes ganes d’arribar. L’arribada va ser difícil, del pàrking al càmping hi havia un bon tros i anàvem molt carregats, i a més feia molta calor i ja anàvem una mica cuits.

La qüestió és que vam plantar la tenda, i dic la tenda perquè només en teníem una per a sis –cinc nois i jo, la cosa s’anima- i ens vam fer uns gintònics abans de marxar cap al festival amb les navettes que sortien del càmping. Abans d’entrar ens trobàvem amb el nostre col·lega Onito, que treballava al festival i ens entrava el botellón al recinte.

Ja d’entrada ens vam perdre Suicidal Tendencies. A qui se li acut programar-los per a obrir el festival, el primer dia a les 16h de la tarda ? Vam veure una mica de Two Door Cinema Club i vam anar tirant cap a The Dead Weather, que jo no sabia que era un altre grup de Jack White. Jack White, ja canses, no m’agrada aquest grup i el directe va ser un rollamen. Sort que teníem rom amb cola. Després d’això vam veure Chromeo i King Midas Sound, i més tard vam córrer a fer el kéké a Jay Z.



El concert de Jay Z va ser la hòstia, no puc dir-vos si és perquè anava jo molt borratxa, perquè va estar realment bé o perquè sempre que vaig a un concert de coses raperes-hiphoperes tinc les expectatives tan baixes que em sorprenc. En tot cas, els americans raperos saben fer un show i això és el que va venir a fer en Jay Z. Jo, en canvi, havia vingut a passar-me tres dies sobre les espatlles de qualsevol dels meus amics.

Després d’això vam veure Hot Chip que, contràriament al que jo em pensava, van ser una puta merda. Diria que feien playback, però ningú em creurà. No sé com, però no vam veure res més, crec, ens vam menjar una pizza, vam beure Desperados i vam tornar al càmping caminant per les vies del tren, arribant a la tenda quan tots els altres ja estaven a dins i ficant-nos a dins com vam poder.

A les 9 del matí va començar la tortura festivalera: no només havíem dormit malament –vestits, sense sacs ni màrfega, amuntegats uns sobre els altres- sinó que al matí feia una calor de la vida i a la tenda no s’hi podia dormir. Tots a fora, de qualsevol manera amuntegats a l’ombra, esperant l’hora d’anar al festival. 6 dutxes en tot el càmping = no et dutxes en tres dies, però fas una higiene diària certament deficient. A més, jo em trobava malament. I encara més, aquella cosa que no passa a casa nostra però als festivals europeus si –una té ja una mica d’experiència: els policlins-caixa de merda. ‘Tots els policlins són caixes de merda’, em direu, però el Pol sap el que vull dir. Aquell tipus de policlin que no t’enganya amb una forma de water convencional i s’empassa el que tu hi tires, és aquell policlin-letrina on la única cosa que hi ha és un forat, dins el qual tu pots veure tot el que l’altra gent ha fet abans que tu.

També ens va passar allò de comprar mil productes alcoholitzants per als tres dies i no tenir massa res el segon dia de festival. Sort que teníem un cotxe per anar a comprar i tornar just a l’hora de l’apéro, on ja hi hauria el primer vòmit i la típica discussió de ‘jo no puc cagar en un policlin d’aquests’. Amb tot això ens vam perdre Broken Social Scene –programats amb moltes llums a les 17h15- i vam arribar al recinte per a Radio Radio. Ni els coneixíem ni vam tenir interès després per aprofundir, sin más, el Hip Hop Electro. Després, jo hauria volgut veure General Elektriks però em van portar a Serena Maneesh i ho agraeixo.

Serena Maneesh és un grup d’indie shoegaze amb una noia molt guapa al baix, sonen com My Bloody Valentine barrejat amb Sonic Youth i fan un directe bastant contundent, amb arrencament de cordes de guitarra inclòs. I d’aquí a The Specials, només les noies, però. I les noies s’ho van passar teta ballant i cantant i fent-se fotos i comentant les lletres i bevent rom-cocacola.



Després, The XX igual de merdosos que sempre. A ningú li agradaven i tot i això estàvem allà. S’ha de dir que començava a ploure i que aquell escenari era cobert. S’ha de dir també que allà estaven els nostres nois amb vitamines, així que vam aguantar als pesats dels ous-ous amb la barbeta enfora fins que va ser l’hora del diluvi i d’anar a veure The Hives. De camí cap a l’escenari principal es va posar a ploure molt i ens vam separar: el meu company de pis actual, el noi amb el que us faig el salt amb un altre blog i jo ens vam colar a la zona vip per anar a fer unes birres. Una cadascú, per a ser concrets, ja que va parar de ploure en aquesta estona.

Llavors vam pixar i vam anar a veure The Hives els tres sols, diria que a la mitja hora ens vam cansar. S’ha de dir que a mi m’agradaven els Hives i pensava que en directe estaven bé, però ara exageren massa el tema show i, tu, jo he vingut a escoltar música, no a escoltar-te a tu. Vam resistir quatre hits i a la primera gota d’aigua vam marxar a veure Ghinzu a l’escenari cobert. Ghinzu va ser molt guai, i tots estàvem molt receptius a les llums i a la música de moure un genoll. Més encara per a Vitalic, chicha pura i dura per a gent ultra vitaminada, ens ho vam passar teta.

Quan ens van fer fora del recinte, encara teníem ganes de més. Vam agafar tots el bus de retorn al càmping i ens vam posar a escoltar música al costat de la tenda, amb les últimes birres que quedaven. Tot això amb les nostres noves adquisicions: un banc de fusta i una carpa. No sabem quan ens vam adormir uns a sobre els altres, però quan ens vam despertar encara sonava la música. Jo em vaig despertar escoltant Ariel Pink, concretament Bright Lit Blue Skies.

El segon dia no ens va tocar a nosaltres anar a comprar, sinó a la resta, amb la qual cosa ens vam passar el dia vagabundejant pel càmping anant a carregar el mòbil, a comprar uns sandvitxos infectes, buscant al germà de nosequi i fent aquestes coses. Sort de la supercarpa, que feia ombra per a més gent. A l’hora de l’apéro vam rebre visites: uns nens petits amics de no se sap qui i un penjat de la vida que es dedicava a passar porros. I nosaltres lo de sempre, gintònics, birres calentes, rom-cocacola, olives i patates.

Vam arribar al recinte a l’hora de Gallows, un grup de metal hardcore amb nois de cabells curts tenyits de ros pollastre i amb tatuatges al coll i braços. A mi no m’entusiasmava la música, s’ha de dir que em feia pensar en el meu germà, però els tios feien el que volien amb el públic: ara us aparteu i correu en cercles, ara feu una piràmide humana, ara això, ara allò… Després Julian Casablancas, tot simpaticot deia Hoh la la! i fins i tot va cantar Hard to explain dels Strokes. No va ser el millor concert del dia, però no va estar mal i vam cantar una miqueta.



LCD Soundsystem era a l’escenari cobert, hi havia un munt de gent però ens vam col·locar molt al davant del públic. A mi no em va agradar especialment, em feia la sensació de que el tio només parlava i no cantava, però vam ballar molt i vam passar una bona estona. Ningú va voler venir a veure Mika amb mi, però de camí cap a Health va començar la festa de veritat.

Health van ser la canya, però a partir de llavors no tinc massa més records. Sé que vam veure Fuck Buttons i que ens ho vam passar teta (érem 25 persones), que vaig anar al lavabo i que els meus amics es van pensar que m’havien perdut, que després vam comprar xuxes i vam anar a veure Massive Attack, que tenien els baixos molt forts i no ens convenia, que em portaven en braços i vaig caure, que després tenia el blau enorme al genoll que tots heu vist, que fèiem la roda de camí al càmping, que vam fer un foc amb els veïns i vam tocar el dijeridoo, que vam furgar en les neveres de la gent a veure que hi havia, just abans de començar una missió cervesa en la que vaig arreplegar quatre birres per a tots, que vaig comprar unes frites, que vam dormir tots junts molt contents fins que algú va saltar sobre la tenda i aquesta es va desplomar a sobre nostre, que em vaig posar del revés per a poder treure el cap, perquè tenia por de morir ofegada…



En fi, que els festivals de província també estan molt bé, sobretot si els teus pares no estan per allà (com no era el cas per a alguns dels meus amics) i si trobes amb què passar-t’ho bé, ja que els grups ne sont pas terribles… L’any que ve repeteixo, ni que sigui per dormir tots atonyinats en una tenda nova, que la d’aquest any se’ns va trencar.

dimarts, 29 de juny de 2010

Les Eurockéennes de Belfort 2010



Aquí Glory, corresponsal de De Risio a França, es planta aquest proper cap de setmana a Belfort per a Les Eurockéennes. No sé si aquest festival és tota una institució al país o si és que jo sóc molt inculta, però si fa un any m’haguessin preguntat per un festival de música a França només hauria pogut dir aquest (o aquest festivalillo de ska cutre de poble a Salles Curan on vaig anar a la meva tendra infància, que encara no feia ni batxillerat…).

La raó d’anar aquest festival no és cap altra que ampliar la cobertura de festivals d’aquest blog i aprofitar una mica el mes de vacances que em queda per aquí. Els meus amics francesos –que hi van tot els anys des del 2002, no perquè siguin molt fans sinó perquè són del poble del costat- ja m’han dit que “res a veure amb el primavera”, però al final un s’ho passa bé on sigui, si la dicha es buena. No?

Per a no faltar a la tradició, m’he estat mirant una mica la programació –tot i que sé que acabaré veient n’importe quoi. Aquí un breu resum amb la seva corresponent llista de reproducció spotify by mush0e.

A jutjar per la distribució de colors, subratllats i negrites de la pàgina oficial del festival, els caps de cartell són els següents: Jay-Z, Massive Attack, Mika, The Dead Weather, Charlotte Gainsbourg, Kasabian, The Hives, Julian Casablancas, Airbourne, Missy Elliott, BB Brunes, The Specials. Davant d’això, què podem dir?



Jay-Z, el rapero que aquest hivern farà una gira amb Eminem (si, tios, Eminem) i que ha fetaquella cançó amb l’Alicia Keys que fa de BSO a Sex and the City 2… Doncs aquest estarà en un munt de festivals aquest estiu, no sé si per allò de "para todos los públicos” o perquè simplement a tots els festivals d’Europa programen puta merda per a omplir. Bendito Primavera Sound. De tota manera, si no hi ha res millor a fer hi aniré, que l’altre dia N.E.R.D. va ser tota una revelació per a mi.

Massive Attack han tret un disc (Heligoland) aquest 2010 i el presenten aquest estiu per tot de festivals. També començant per M, Mika. Què dir de Mika, que alguns De Risios ja l’hem vist cantar sota la pluja (sota la pluja nosaltres, no ell)? Espero que aquest cop no el programin a les 16h de la tarda i em deixin temps per a posar-me ben del revés, que en aquests festivals europeus que tenen uns horaris de 12 a 2h no se sap mai…

The Dead Weather, una cosa nova per a mi, una mica massa guitarrística, em recorden a The Raconteurs (i si m’hi poso també em recorden a Lenny Kravitz). Juzguen ustedes mismos. Quant a Charlotte Gainsbourg, que pari ja de tirar-se el rollo cantant de culte perquè és una plasta que està a tot arreu de França. Vindrà amb Beck o no?

Kasabianotros que tal. No sé què passa amb el gran públic francès, que té uns gustos bizarros. Grups com Muse, Editors o els mateixos Kasabian tenen aquí un èxit immens quan, a casa nostra, m’agrada pensar que són grups sin más. Doncs bé, els vaig veure el cap de setmana passat i probablement repeteixi, espero que com a mínim sonin bé i el cantant canti i pari de fer que el públic aixequi les mans i coses d’aquest tipus.

The Hives, sempre bé en concert, penseu el què penseu de la seva música, à ne pas manquer. Julian Casablancas és l’altra gran cosa d’aquest any a França, sembla ser. L’anirem a veure, ni que sigui per comparar-lo a l’Alberto Jamón Jr en solitari o per veure si s’ha engreixat més des de lo dels Strokes.

Airbourne no els coneixia i no els aniré a veure, que a mi aquest rollo gritón AC/DC no em va gens ni mica. I Missy Elliott, una altra black gorda rapera que fa col·leccions i anuncis per a Adidas... no sé què pensar. Quant a BB Brunes, són un grup francès, EL grup francès ara mateix juntament amb Phoenix. I clar, fan el mateix tipus de música però sense ser uns renegats (cantant en francès, vull dir). I són molt estilosos també, amb sabates de punta i chalequillos.

Darrer cap de cartell, The Specials. Yeah? Bé, un retorn d’aquests que venen també al FIB (això és un altre tema, però quin tipus de cartell de carrozas és aquest?). El grup de la meva infància rude amb Madness, és probable que m’emporti una (altra) decepció, tot i que el concert del Neville solet al Sidecar no va estar tan malament, malgrat el so de merda que va petar cinc cops durant la primera mitja hora. Do the dog, mes cheris.



Pel que fa a la resta de grups del cartell, tenim LCD Soundsystem, sempre festeraco ell,General Elektriks, espero que millor que el cap de setmana passat al Solidays, King Midas Sound, dels quals vaig parlar aquí, Beast, per a fruncir el ceño, o Memory Tapes per al modo dronga.

Coses que retrobem si o si a cada festival aquest any: les incontournables Fuck Buttons, The Bloody Beetroots i la seva chicha a tope, Chromeo, que amb l’eufòria Delorean ens els vam perdre el primer dia de Primavera, Broken Social Scene, aquest cop si, The Drums amb Guti maricón, o els putos The XX (huevos-huevos), que no els penso anar a veure només perquè són lletjos.

Más cosas: Hot Chip, over and over, Two Door Cinema Club (a algun dels programadors li agrada molt el Kitsuné Maison 8, em sembla a mi), Vitalic o l’electrònica nacional, Empire of the Sun, otros à la Phoenix, i Foals, que tenen molt d’èxit aquí però a mi em semblen massa 2004.

Per a acabar, i em deixo coses perquè no les conec, Suicidal Tendencies. Home! No els he escoltat mai, però sé que eren la més gran influència dels Offspring (eh, que tots tenim un passat). The Black Keys, Health i Ghinzu i tot de coses que no em molesto en esmentar per allò de que em fa pal.

Primera valoració: com a festival de província que és, que ha crescut fins a fer-se important, cal destacar la barreja d’estils. Hi ha pop, hi ha rock, hip-hop com no, una mica de jevirulismo inclusive, coses del tipus Red Hot Chili Peppers (ecs), chanson… A beber, chavales!

dimecres, 23 de juny de 2010

Mannequin

Això no és pas una altra entrega de ‘La versió definitiva’, i tampoc m’atreveixo a inaugurar una nova sèrie, però a vegades hi ha cançons que, sense tenir res a veure, es diuen igual. Doncs allá vamos amb un exemple:









diumenge, 13 de juny de 2010

Fuck it and kill you

En el fons, tant li fot, però les anècdotes ajuden a recordar les coses i queden bé. Doncs bé, Black Box Recorder és recordat al Regne Unit perquè una cançó ("Child Psychology" @ The Facts of Life, 2000) incitava al suicidi: "Life is unfair; kill yourself or get over it."



Dita l'anècdota, us volia invitar a sentir Passionoia (2003), un disc que, encara que no proposa res de nou, té molt bons acabats i un parell de temes molt bons i, què carai, a mi m'ha agradat. I com que és plegable, no ocupa gaire espai.

Per si amb tot el que us he dit fins aquí no me'l compreu, llegiu-vos la sofisticada revisió que en fan al Pitchfork. Us comento breument algunes coses sobre aquest article (no sé, si no esteu d'acord amb mi, doncs podeu posar el vostre comentari). Comença fent la pregunta "did you know that Hezbollah operates a satellite TV network...". Després de l'estira i arronsa habitual d'aquests articles avorrits, cap al final comenta que "the funniest thing about Black Box Recorder has always been that, embodying all things British, they end up sounding French", cosa que, sense fer gala de la meva ignorància, no em fa riure :). Després passa a citar no sé què, incloent paraules com "free-floating signifiers", suposo que irònicament, i acaba amb la frase "fuck it and kill you": )

dimarts, 8 de juny de 2010

La versió definitiva XVII: Hot N Cold

No és que m'agradi Katy Perry ni res, i perdoneu que em distregui, però això és massa bo:



No és el video original, perquè els senyors d'emi no el deixen insertar


Gallina de piel amb subtítols en català

Uns vídeos del canal 33 del Primavera 2009, glory was there, i vosaltres?





dilluns, 7 de juny de 2010

lo que diga la prensa



la nostàlgia del primavera no em deixa estudiar i em passo l'estona buscant cròniques, crítiques i altres sobre el festival. aquí van algunes:



Magicrpm.com (aquesta és d'un colega meu)

A Vice han posat fotos i alguna cosa més, però fa gràcia que li donin protagonisme a la penya que es disfressa per a ser guai (i que nosaltres pensem "vaia primos") i diuen "vengo por el ambiente, la camiseta me la ha hecho un amigo y los pantalones me los encontré en la calle, hace tres días que no me ducho, yea".

De can Pitchfork



i prou, que tinc feina.

dimecres, 2 de juny de 2010

dimarts, 25 de maig de 2010

L’hora d’escollir 2: divendres

Ja ho anunciaven i, efectiviwonder, s’ha tapat el cel. Més val que siguin núbols de pluja i no de cendra, que com em deixin a París mato a algú.

Anant bé, però, divendres tindrem una mica de resaca del dia anterior (i jo hauré anat a la pelu, d’altra banda) però tindrem prou força com per a una altra jornada de fiesta loca y diversión. Venga, pues:

No sé si és molt arriscar dir que estarem allà al Forum a les 17h per a veure Cohete, però tot podria ser. A les 18h per a A Sunny Day in Glasgow ja potser, si (la Hope Sandoval no crec que la vagi a veure, per no perdre el costum de no anar mai a l’Auditori, però si al Pol li fa molta il•lusió, puc cedir).

A les 19:15h, Best Coast és el grup imperdible i imperatiu. Ja en vam parlar. I després? Spoon? Ganglians? Condo Fucks? A mi em faria gràcia veure Spoon i trobar-me a Bradford Cox entre el públic, o fins i tot sobre l’escenari. En situació normal votaria per Ganglians, però tornen a tocar al parc Joan Miró dissabte a les 15:45 i al festival Villette Sonique de París el cap de setmana següent (també en un parc i també gratis). Així que és Condo Fucks qui se lo lleva.



La coincidencia fatal 2: Beach House 21:45 vs. Wire 22:00. Os pasais, aquí. Em penso que no ho decidiré fins a l’últim moment, tot i que a Beach House els vaig veure fa poc (i precisament per això, us ho recomano molt i molt) i a Wire, que m’agraden molt, no els he vist mai...

I després d’això no hi ha massa res més a veure, podrien haver programat a Wire més tard. Japandroids? Trobo que criden massa, però no els he escoltat des d’aquesta primera impressió, així que pot ser una opció. Panda Bear pot estar bé. Shellac ja cansen una mica, aquí todos los años…

The King Kang & BBQ Show és un altre imperdible (també toquen al Joan Miró diumenge a la tarda, però és la festa de cumple del meu pare i, total, coincideixen amb els Pixies…). Yeasayer són uns pesaos, i els Bloody Beetroots Death Crew 77 li foten una chicha que cuidao.

Trobo que està una mica buit, el divendres. Serà temps de descobertes o de ves a saber què. Feu-me critiques, clar.

Ah si, i Mujeres al final.



dilluns, 24 de maig de 2010

L’hora d’escollir: dijous

Queda menys d’una setmana per al Primavera Sound 2010 i ja se siente en el ambiente: les finestres obertes all the time, samarreta de tirants, sense mitjons, els veïns fent una barbacoa sota la meva finestra… I nois, ens hem de preparar.

Tots sabem que després, un cop al festival, hi ha les situacions inevitables que fan que et perdis un concert (o mig) o que canviis d’opinió a última hora i vegis un grup que ni coneixies. De tota manera, a mi no m’agrada fer les coses sense tenir-ho tot una mica apamat. Aquí van les meves recomanacions per al primer dia:

El meu avió arriba al Prat a les 16:25, amb la qual cosa és casi segur que em perdré a l’Emilio José (ja sé que te’l vaig recomanar ATP, però hauràs d’anar-hi sense mi). De tota manera, toca repetides vegades en el festival: al salón de Myspace 43 i a la carpa Ray-Ban unplugged.

Amb una mica de sort em perdo també Bis (ironia mode on), i això em fot perquè toquen a la mateixa hora que Sic Alps, i a aquests si que els volia veure. Trobo que és un bon grup per a començar un festival, així que espero que no hi hagi cua per a lo de la polsereta i que et revisin el bolso.

Just després hi haurà The Wave Pictures, amb el seu nou disc més hefneros que mai. Ja els hem vist en altres ocasions, però ens agraden (j'adore, vaia). S'haurà de buscar el moment, però, d'anar a comprar tickets. No voldrem presentar-nos a les 20:10 a The Fall sense una birra a la mà.

The Fall toquen a la mateixa hora que Circulatory System, merda, que a mi m’agraden. Però toquen dissabte al migdia al parc Joan Miró. Una mica més tard comencen Titus Andronicus, que també m’agraden i que podria haver anat a veure el passat dijous a la Flèche d’Or, si no haguès anat a veure Jolie Cherie i a que la meva amiga triomfés, un cop més.

Després de tot això, bocata a la mà, potser, jo votaria per The Smith Westerns i passaria de The XX com de la merda, que semblen Habsburgs. Hi ha el problema de que tot això passa més o menys a la mateixa hora que Superchunk. Jo ja he assumit que no tocaran la versió del Say my name, say my name, però quand même, m’agradaria veure què tal.





Més tard, Wild Beasts no estan mal (em recorden a Orange Juice amb un lloro fent els coros, pot ser?), però m’agraden més Broken Social Scene. Ho sento per Crocodiles, que també són guais, tot i que estic oberta a que em convencin si cal.

I ara ve la coincidencia fatal: Mission of Burma a les 00:45 vs. Pavement a la 1:00. Aquí els senyors del Primavera s’han passat, però als primer ja els hem vist. I será això el que pensarà tothom i no hi anirà ningú, no? Pobres, amb el traje molón del cantant i el baixista, que a mi m’agradava tant…

Per acabar: la chicha. Fuck Buttons o Chrome Hoof? Jo voto pels segons, però aquí també estic oberta. A Delorean m’agradaria veure’ls, i si està en Marià per allà podem fer-li bromes (amb carinyo). I s'haurà d'acabar amb Moderat, no hi ha més.


Ah, si, he fet una llisteta de spotify amb les coses aquí mencionadas.

dilluns, 17 de maig de 2010

Papa Topo al Primavera Sound 2010 o 'Apopalipsis now'

Aquesta cosa de la programació complementària és ben estranya. No per lo del metro, les festes prèvies al festival ni els concerts al parc. No. És pel salón Myspace 43.

Què vol dir que Papa Topo toquen al festival? Si, en aquest salón, em direu, però i què? Si hi toquessis tu, en aquest salón, aniries dient ‘ui si, toco al primavera, com molo’, exactament com faran aquests adolescentes atormentados.


He salido a merendar, por la selva tropical, con mi amigo el puerco espín

No tot és dolent aquí, no pas, però mostra una vegada més que qui posa el seu colze sobre la barra de la [2] té molt guanyat. Aquí van les propostes de Myspace 43:

Aias, CocoRosie, Cuerpos, Disco Las Palmeras!, Emilio José, Javiera Mena, Kana Kapila, Klaus&Kinski, Le Pianc, Mujeres, Nine Stories, Ornamento y Delito, Tortel y Wicked Wanda.

Alguns toquen també en altres coses de la programació complementària: Le Pianc al Minimúsica, Emilio José al Ray-Ban unplugged, com El Petit de Cal Eril, que també tocarà a la festa de comiat, Thelematicos també toquen dos cops…

I diran per aquí ‘bé que circulatory system i ganglians també toquen al festival i al parc, no?’. Bé, si, però aquest no és pas per això que dic del colze. Valius, ja sabeu el què us toca. Pingüill, pareil.


dissabte, 15 de maig de 2010

De Risio en els concerts I

Em prenc la llibertat d'inaugurar una nova secció, perquè he estat mirant vídeos del concert de Deerhunter de l'altre dia i he vist que surto en un parell, així que 'venga todos!' i a veure qui em troba.

Amb això també deixem a banda les cròniques de fan histèrica i passem a 'lo serio', que és el pedazo de final de concert que van fer, al youtube en dues parts. Jo surto a la segona :)



dijous, 13 de maig de 2010

13/05/2010, La Maroquinerie: Deerhunter + Bachelorette

Tot just arribo del concert de Deerhunter, molt contenta, tot i que ja se m’ha passat una mica l’emoció. Ha sigut el concert de la vida.

Primer ens hem preparat a casa meva, amb unes quantes birres i aquestes coses prèvies que fas quan vas a un concert i a tu, i a tots als teus amics (menys un) els hi fa superil•lusió.


Després hem sortit tots contents cap al metro, i encara hem pogut veure tres o quatre cançons del grup teloner, que era una noia sola amb el seu ordinador, Bachelorette. Feia aquesta cosa de posar bases amb el pc, que al mateix temps feien imatges a la pantalla del darrera, i cantar. No estava mal, sense matar, però el Samir deia que ella no feia res, que ho portava tot fet de casa. Jo me’n fotia una mica, perquè m’havia begut cinc birres i m’acabava de comprar la samarreta del meu grup preferit (la més petita que hi havia, que era diferent a totes les altres).


Després els meus coleguis han anat a fumar, però l’Antoine, l’Hugo i jo hem anat a buscar un bon lloc, ben a prop de l’escenari. Tot d’una, Deerhunter han sortit a l’escenari, el Bradford l’últim, han saludat i s’han posat a tocar la seva nova cançó:



Tot el concert he anat retenint les cançons en el meu cap, per a poder escriure una bona crítica, però ja no me’n recordo de l’ordre ni de res, tan emocionada que estava. Només puc dir que ha sigut un concert de la hòstia. Cert, han tocat més del darrer disc –Microcastle- que dels altres. Però no han faltat les grans cançons dels altres.



Després de Helicopter han tocat Never stops, això si que ho sé. Si fos una periodista (o una periodista wannabe) ja m’hauria preocupat d’apuntar el setlist, pero yo he venido aquí a disfrutahr, així que us contentareu amb que m’hagi agradat. No sé si m’equivoco dient que han tocat Dot again i Focus group. M’agradaria poder dir que han tocat Hazel St, i crec que ho han fet però no estic segura. De tota manera, és una de les meves preferides:



Ha sigut una mica molt noise, si, però i què? A qui no li hagi agradat és perquè no era fan. Perquè els fans, els de veritat, estàvem allà sacsejant els nostres caps i movent els nostres genolls al ritme del soroll, dels acords, vivint les cançons de deu minuts. Un gran moment ha sigut el de Nothing Ever Happened, molt millor que quan han encadenat Cover me (slowly) amb Agoraphobia, com en el començament del disc, molt millor. I Disappearing Ink ha sigut un altre moment estelar.



Han marxat i han fet un bis, perquè estava programat o perquè era la primera vegada que veia, a París, a un grup sortir a re-tocar quan encara la gent estava aplaudint. Han tocat Strange lights i una altra, on han fet pujar a dues persones del públic per a que toquéssin guitarra i baix mentre el Bradford es posava a flotar per sobre del públic i el baixista feia fotos. L’última cançó ha durat molta estona, mentre ells feien altres coses, com ara quan el Bradford ha pujat a sobre d’un dels amplis a seure en cuclilles i fer el gat, o quan s’han fet fotos amb el públic ensenyant el dit del mig a la càmera.



Hi ha a qui no ha entusiasmat el concert, però al final han vist que jo –i els meus amics- érem mega-fans i no ens han volgut espatllar la nit. Trobo que ha durat massa poc, m’hauria quedat dues hores més sacsejant el cap i movent els genolls palante y patrás. Ai, quin concert! Un altre cop m'he enamorat de Bradford Cox!

dimarts, 11 de maig de 2010

De Risio presenta els horaris del Primavera Sound 2010


Un any més, Glory s’aplica i re-treballa els horaris del Primavera Sound ja que, un any més també, els que hi ha penjats a la web són il·legibles. Ho fan per a què no veiem tot d’una les coincidències fatals que ens han preparat? Aquí les més flagrants:

Mission of Burma – Pavement

Beach House – Wire

Built to Spill – No Age (tot a la mateixa hora que The Charlatans i Matt&Kim)

La taula no és superexacta, hi ha una casella per cada 15 minuts (diferències més petites no calia subratllar), i aquest any no hi he ficat colors, cada uno a su gusto, tu. Tampoc hi ha la festa de diumenge ni la programació complementària dels parcs, però hi ha lloc al marge per a qui li interessi (jo ja m’ho he fet en els meus, ai ai quines ganes!).

dilluns, 10 de maig de 2010

HORARIS! HORARIS!

http://www.primaverasound.com/ps.php?seccion=horarios&idioma=ca

LA FEMME

LA FEMME és un grup francès, de París-Biarritz, que mola bastant. Són quatre nois i una noia i fan una mena de synth-pop tropicalero-obscur, per dir-ho d’alguna manera que no vulgui dir res, així no em mullo.

Aquí teniu el hitazo bailongo amb el que me’ls van fer descobrir :



I aquí un altre tema en què es veu més clara la influencia de grups francesos dels anys 80-90, com Deux per exemple, o com qualsevol dels grups de la compilació de Bippp Records:





Més vídeos i algunes cançons en el seu myspace. En concert els 13 i 29 de maig i els 2 i 12 de juny a París. El 2 de juny a l’OPA, a més.