The Pogues - Rum, Sodomy and the Lash (1985)

Irlanda, com el nostre, és un país raquític. A diferència del nostre, si desaparegués, hi hauria molta gent arreu del món que el trobaria a faltar. Responsables d’això en són persones com Christie Moore (ja en parlarem un altre dia) o The Pogues. Per introduir malament els Pogues, un vídeo de fa un parell d’anys, en què les restes de Shane MacGowan, vocalista (fot-li, que és de Reus), canten ‘Fairytale of New York’, possiblement la cançó més famosa dels Pogues, amb Katie Melua.

Després del vídeo, dues reflexions.

1. Mireu els mamons del públic, vestits de Pare Noël, i penseu si a l’interior de Shane MacGowan, molt en el fons, el punki que hi ha, perquè Shane MacGowan era un punk que de tant punk havia de fer música tradicional irlandesa amb violins i acordions (i us ho dic de veritat, coi, que a més era amic del Joe Strummer), doncs bé, mireu-los i penseu si el minipunki de l’interior de Shane MacGowan no està pensant en què els vol veure tots morts a ganivetades i que si no fos per la massa de greix que el recobreix… i la banda… bé, la banda, coi, són músics de folk irlandès, què voleu, els hi dones dues pintes de Guinness a cadascun i toquen a Operación Triunfo.

2. Són uns fills de la gran meretriu els qui comenten el vídeo dient coses com “oh, Shane Macgowan, un talent destruït per les drogues”: la discografia dels pogues és un cant a la mala vida, la beguda i les dones, així que és d’agrair que, com el Messies, Macgowan s’hagi immolat per nosaltres. Si algú fa fer caca en aquesta interpretació, que tampoc, és la tia. Ell canta com ha de cantar un perdut de 50 anys. Mori la moral hipòcrita del “no a las drogas”, morin les farses —la merda del Pete Doherty, que a la seva edat em sembla que encara conserva totes les dents—, morin els Robbie Williams que es fan estimar per les mares i en canvi s’inflen de somnífers —hi ha cosa més cutre que estar enganxat als somnífers? Visca la sinceritat de Shane MacGowan: si cantes a la mala vida, tingues mala vida.

I bé, amb la segona reflexió ja hem presentat una mica el grup, que tampoc cal gaire. Cançons pròpies (també alguna de popular i alguna versió) cantades sempre amb els postulats de la música de les tavernes de l’antic món celta (oh, el món celta, oh, el país de les boires… ). Tenen accent punk diu la majoria, però a casa meva pensem que el que passa és que les músiques folklòriques tenien antigament una vessant alcohòlica, de pudor de pixats, de ressaca, de llevar-se al matí a les 4 per anar a segar al camp i fotre’s una barreja d'aiguardent i vi a les 5, sopa i cansalada a les 7, i una botifarra a les 9 i encara més. Una vessant que els estudis de gravació, els estadis, la world music i qui sap què més van destruir.

I ja està, ara no farem la crítica del disco, que ja fa molt que parlem. Que l’escolti qui se’l vulgui baixar. Es diu Rum, Sodomy & the Lash. És bestial. En trobareu milers de crítiques per l’internet, però risioneros, confiem els uns en els altres. És de l’any 1985, potser les instrumentals trobeu que es fan pesades, però són curtes. I quan escolteu ‘Navigator’ voldreu ser a la costa d’Irlanda del Nord la nit abans de llançar-vos al mar a pescar bacallans o el que collons pesquin els irlandesos.

The Pogues – Rum, Sodomy and the Lash (1985)

Aviat penjaré el disc de l’amic invisible… encara no l’he paït, i sento que he de fer-hi algun comentar-hi al respecte...