Primavera Sound 09: desenllaç

Com que el cronista oficial no s’anima i jo no vull rebre més queixes del tipus “és que el què tu escrius només ho entenem nosaltres” (no sé si perquè la resta són tontos o perquè no ens llegeix ningú), m’animo a fer el resum de l’última jornada del primavera’09, que imagino ens ha deixat a tots amb una depressió post-primavera. A mi si, deu ser això, penso.
I ara us explico lo del xiclet: resulta que el suposat remei va ser pitjor que el que ja tenia i el flemón, en comptes de rebentar i desaparèixer, només va fer que inflar-se més. Igualment no era res greu, com a mínim no tant com per haver de dormir a urgències i estar-m’hi allà 7 hores.
Anem al tema. Vam ser prou homes, no tots, com per arribar a veure al marica de l’Ariel Pink. I va estar molt bé, però el tio fot una mica de fastiguet i la gran majoria dels del públic també. Sobretot els que anaven de blanc i el tonto de l’Aldo Comas. I feia molt de sol.
No sé què vam fer en molta estona, fer una mica de voltes i comprar tickets fins que va començar The Jayhawks. Bueno, jo no era gens fan i tampoc m’hi vaig fer, però crec que no va estar malament. Amb això em vaig perdre Kitty, Daisy & Lewis, però no em venia de gust anar pels llocs sola i alguns són uns traïdors dormilegues.
Hermann Dune i el seu ukelele, ja vam comentar-lo en la llista inútil. No cal més. Menció apart per als brioixos de croqueta i allò de fer-se fotos perquè “ai, fa molt de temps que no ens veiem i ens fem fotos junts!” ¬¬
I després no us podreu queixar de mi perquè vaig aguantar les dues horasses del Neil Young. Clar que tampoc feien res més, però me’n podria haver anat a dormir i no ho vaig fer. Feien moltíssima gràcia les parelles de gent gran, com els nostres pares, així abraçadets i molt emocionats.
I ara ve lo guai. Deerhunter van ser la hòstia, molt molt bons. Vaia, dels millors concerts del festival. Si no el millor. No sé què més dir, bastant emocionant, tot i que no tant com en disc, potser... Però molt bé, em van encantar.
Ja no vaig ser persona per a Sonic Youth i em vaig sobar a la gespa com la que més. Alguns diuen que va ser la hòstia, altres m’han dit que “vaya pesaos los de Sonic Youth”... però jo no puc opinar, així que no diré res més.
Després de menjar-me unes patates 0 cruixents i d’un altre rato de “ens trobem – no ens trobem, la superbirra no hi és, aquell no agafa el mòbil...” vam anar a parar a Black Lips quan encara s’hi podia entrar. Un superconcert, molt divertit. Són molt bons els black lips, encara que anessin del revers total i tinguin veu de colombo. Va ser una pena haver dormit una merda, perquè cada dues hores havia de fer parades tècniques i, amb això, em vaig perdre Bad Kids, que m’agrada molt i la vaig sentir des de lluny i amb el cap en una altra banda. I no de la dronga.
Jo pensava marxar a llavors, però al final ens van haver de fer fora del recinte i tot. Encara que el dj coco sigui un merdes i punxi com el cul, empalmant-ne quatre de trenta, ens ho vam passar prou bé fent el tontaino, no? I hi havia tot de gent coneguda: el de montañas, el del cole, el de la leche... I per cert, aquella bufanda que es va trobar en P.S.Balius i em va donar –i jo vaig decidir guardar-me al bolso- m’ha destenyit tota la roba interior de cotó. Visca els tints naturals, que són una puta merda.
Aquí va acabar la festa per a alguns, tot i que a mi encara se m’havia d’empassar la 50/30 la màquina del metro i part de la comparsa volia més estrelles a les 7 in the morning. Jo només sé que em vaig veure obligada a llevar-me a les 16 de la tarda, i encara vaig haver de fer siesta i anar a dormir d’hora.
Fins aquí la meva aportació, no se m’enfadi, cronista oficial, li prometo que del Faraday no diré ni pio.

Per cert, us recomano una peli: Paprika, boníssima.