L'artista total

La versió definitiva (VIII): The Killing Moon

Echo & The Bunnymen

Pavement

Els típics

La versió definitiva (VII): Hippi Hippi Hourra

La versió definitiva (VI): Outdoor Miner

Wire

Jarvis Cocker

The Feelies

Concert de Swell - Heliogàbal (15-XI-09)

Vaig assabentar-me del concert de Swell per sorpresa, el cap de setmana anterior, i vaig beneir el fet que a l'Heliogàbal em tinguin a la llista de correu: tants correus llençats directament (i potser injustament) a la paperera del hotmail han tingut la seva justificació en aquest moment. I és que Swell són des de fa uns anys un dels meus grups de capçalera. De fet, quan els vaig escoltar per primer cop, em semblaven tan bons que estava convençut que es tractava d'una banda de la popularitat de Pavement o alguna cosa així; una cerca ràpida per l'internet em va fer caure la bena dels ulls: a Swell no els coneixia ni sa puta mare i fins fa cosa d'un parell d'anys no tenien ni pàgina web pròpia. De fet, aleshores, era un grup ja inexistent, i em vaig resignar a no poder veure'ls mai, però poc després em vaig assabentar que hi tornaven, amb un nou disc i una gira.

Swell. Si no m'equivoco, Freel és el de davant. Eren altres temps...

Cap sala de la ciutat semblava que els hagués de portar, però el bar més modernu de Gràcia ha salvat la situació. Ara ja no mola lloar l'Heliogàbal, que ja és un lloc de referència per tothom, però m'és igual, els donaré les gràcies eternament. I és que veure Swell en una sala hagués estat bé, però veure'ls allà, tan a prop com al saló de casa teva, és estratosfèric: cada grup té el seu ambient, i el de Swell, sens dubte, són les catacumbes mal il·luminades i els pous de pedra florida; i l'Heliogàbal està força a prop d'això.

El concert estava programat a les 19:00 del diumenge 15 i, ingenu de mi, a les 18:20 ja hi era, tement quedar-me sense entrades. Preocupació imbècil: gairebé no vam ni omplir el bar. A les set, tots cap a dintre i vam tenir la sort d'asseure'ns a les butaques vermelles de la primera fila; amb els peus haguessim pogut jugar amb la pedalera amb tanta facilitat com el propi guitarrista. Ells van aparèixer sense cap cerimònia (és difícil fer massa cerimònies en un bar com aquest). David Freel, amb guitarra acústica, barba i gorra calçada fins que no se li veiessin els ulls, a la dreta del públic, gairebé arrepenjat a la barra. Al centre, la bateria ocupant tres quarts de l'escenari. A l'altra banda, el teclat, amb el guitarrista amb gorra encarregat dels efectes davant, de cara a la paret.

Perquè s'imaginin la disposició del lloc (les fotos, gentilesa de la Mariona; gràcies!)

Es van mirar i van començar, diria que sense ni dirigir-se al públic, amb una de les grans, 'What I Always Wanted' Lenta, més lenta del normal, però ben calculada, ben mesurada, mi·limetrada. Un minut, potser dos, rascant dues cordes i llavors comencen a cantar; quins collons, direu, però semblaven arquitectes calculant la força que hauria de fer un arcbotant. Seria així , ritme pausat, mesura i precisió durant la resta del concert.

Més instantànies del concert gentilesa de la Mariona (com mola dir instantànies, collons...).

Cada cançó un món estrany. Sempre les mateixes estructures repetitives, una mica desmanegades, obsessives, que et menen per camins recargolats, i la veu aspra de Freel, que a penes va moure's un dit en el que va durar el concert -només per calar-se més avall encara la gorra, gest aplaudit pel públic amb la percepció segrestada. Al mig, el bateria, prenent un protagonisme insòlit, fent una percussió gairebé melodiosa, però trencada, ben conscient del to de cada peça que colpejava i no només del ritme, recordant-nos que el hardcore és tan important com Morricone en la gènesi del so de Swell (com ho és en la gènesi de gairebé tot el que val la pena després de 1989). El noi dels efectes, fent la seva feina amb ofici i pulcritud, perfecte.

Sobre quines cançons van tocar, poc en puc dir. M'imagino que, la majoria, eren del darrer disc, però és que jo, en realitat, sóc devot del 'Too Many Days Without Thinking', de 1997 (que més cap avall regalem als lectors en un preciós arxiu rar), i no els conec bé la discografia sencera. Pels que els hi interessi, aquí tenen una fotografia del setlist, del qual vaig apoderar-me gràcies a la meva posició privilegiada, però que porta els títols en clau.

Mai abans me n'havia quedat un d'aquests!

El concert s'allargà ben bé una hora i quart i tan sols es van parar un parell de cops entre cançó i cançó per fer alguna broma seca. En una d'aquestes aturades, si no recordo malament després de 'Sunshine Everyday', algú del públic va demanar que cantessin 'Danny Boy', i Freel va fer-li cas i va emprendre ell sol a cop d'acústica una imperfecta interpretació del tema. Després, van enfilar el camí cap al final del concert amb quatre o cinc cançons més. Finalment, 'That's it, good night', i es va acabar. Així, de veritat.

Va ser una hora i quart d'execució tècnicament perfecta, de senzilla però esforçada construcció d'edificis i paisatges melòdics i emocionals ; hora i quart de llum vermella, i no només pels focus del local. Segurament va ser la millor hora i quart que es va poder passar diumenge a la tarda a Barcelona. Segurament, un dels millors concerts dels últims mesos. Segur, un dels millors que recordo. Valdrà la pena que els escoltin; en disc, moments com els viscuts a l'Heliogàbal gairebé s'assoleixen. Perquè vagin començant, penjo un link al que, de moment, és per mi el més gran dels discos que han publicat.

La versió definitiva (V): Eloise

ho sento, he agafat carrerilla

La versió definitiva (IV): I kissed a girl

Apunt ràpid i balanç 2009

No sabia que el “tio” de MGMT fos en Fran Perea…

Fins aquí l'apunt ràpid. Venia a reivindicar els Crystal Stilts.

Ara que ja estem a mitjans de novembre i podem començar a fer repàs de “lo mejor del año”, crec que Crystal Stilts es mereixen una plaça. No només perquè el teclista sigui guapo com Hleb o perquè el concert del Primavera ’09 fos molt guai i diguessin que Barcelona els hi encantava molt. A mi, com a inculta musical que soc, em semblen un grup original (si això és vàlid com a categoria).



Hi ha qui diu que són massa Joy Division. Bueno, a veure, no només per la veu i la roba del cantant hem de jutjar, jo penso que són prou diferents com per no deixar-nos portar per aquesta crítica (o és que The Pains of Being Pure at Heart no sonen com els Smiths dels nostres temps? Aquí parlaríem de fonts abans que de revival tal qual).

Torno amb allò de disc gravat a sota l’aigua, genial per anar en metro per París, per exemple. Prou fosc si no estem contents, prou alegre si fa bon dia, sempre es pot moure un peu (tap-tap-tap, així ballant), si sabem xiular (que no és el meu cas) també es pot… Vaja, per a tot està bé aquest grup. Per a una festa, per a una soirée domèstica, per a estudiar, per a una despedida romàntica...
He de confessar que els primers cops que els escoltava, abans del Primavera, a la quarta cançó em trobava irremediablement poc concentrada fent altres coses -després m’han anat agradant més i més. Però aquest és també el seu encant, hi ha grups amb els que no es pot fer això (jo soc molt fan de Jesus and Mary Chain, però depèn com, els ruiditos guitarreros molesten... com si escoltes Pavement per estudiar, sabeu?).

I amb això acabo, uns quants links de spotify i recordeu: grup revelació de l’any (i passa a les 3º fase de l’enquesta del primavera, amb lo qual no podeu dir "ja està la glory amb els gustos bizarros -deerhunter també passen entre els millors concerts dels 10 anys del festival...).