Canvio el post que vaig fer ahir a la nit, on venia a dir que Another Sunny Day són el grup de qui The Pains Of Being Pure At Heart van plagiar. No m'agrada reduir-los a això. Així que deixo dues cançons d'exemple perquè vegeu que sí, que una mica de relació mestre-alumne hi és entre tots dos grups, però després em limitaré a cantar-ne una mica les excel·lències i punt.
Exemple 1 :
Exemple 2:
Bé, doncs poca cosa a dir, la relació és clara, em penso. I sí no, doncs no. Ara, només explicar qui collons eren aquests Another Sunny Day. Doncs bé, pel que s'explica, va haver-hi una època (entre el 85 i el... ¿91?) en què indie, aquesta paraula avui tant desprestigiada, va semblar que hauria d'acabar sent una marca d'estil com l'ska o el heavy. Que s'acabaria definint un ideal a què aspirarien els músics que fessin indie (com els músics d'ska volen ser Desmond Decker o els de heavy Metallica o Iron Maiden). Segurament per sort, això no va acabar de quallar.
En tot cas, aquest ideal, també conegut com twee (una paraula que vol dir alguna cosa com mariconada o cursi), tenia les seves bases en melodies naïf, lletres d'adolescent malenconiós, cantant de veu morrisseyana, fotografies en blanc i negre, noies amb serrell, puntejats de guitarra repetitius i alegres, ulleres de pasta grosses, fracàs comercial, afició per certes icones franceses... Un quadre del tot horripilant, si no fos perquè d'ell en nasqueren grups com The Vaselines o el que presentem avui.
Enquadrat al segell Sarah Records, el més emblemàtic de tot aquella història, Another Sunny Day no va tenir, evidentment, cap èxit comercial (si no, no hagués sigut twee). Entre 1988 i 1992 van treure 7 EPs amb dues cançons cadascun (una altra mania dels grups indies) que van publicar, un cop consumada la separació, en un sol àlbum anomenat London Weekend. Morbidesa, irritació contra el món cruel i incapaç d'entendre't, tristor, cel gris, noies que no et fan cas... tot és en aquest disc, una veritable enciclopèdia de conceptes i sons twee que grups més tardans com Belle And Sebastian, Ballboy o The Pins Of Being Pure At Heart es van aplicar a estudiar amb fervor i talent. Em proposo, en les properes setmanes, fer el repàs d'alguns d'aquests grups. Ja veurem si ho aconsegueixo.
Per descarregar-se el disc, per favor, cliquin damunt d'aquesta portada tan Smiths.
Exemple 1 :
Exemple 2:
Bé, doncs poca cosa a dir, la relació és clara, em penso. I sí no, doncs no. Ara, només explicar qui collons eren aquests Another Sunny Day. Doncs bé, pel que s'explica, va haver-hi una època (entre el 85 i el... ¿91?) en què indie, aquesta paraula avui tant desprestigiada, va semblar que hauria d'acabar sent una marca d'estil com l'ska o el heavy. Que s'acabaria definint un ideal a què aspirarien els músics que fessin indie (com els músics d'ska volen ser Desmond Decker o els de heavy Metallica o Iron Maiden). Segurament per sort, això no va acabar de quallar.
En tot cas, aquest ideal, també conegut com twee (una paraula que vol dir alguna cosa com mariconada o cursi), tenia les seves bases en melodies naïf, lletres d'adolescent malenconiós, cantant de veu morrisseyana, fotografies en blanc i negre, noies amb serrell, puntejats de guitarra repetitius i alegres, ulleres de pasta grosses, fracàs comercial, afició per certes icones franceses... Un quadre del tot horripilant, si no fos perquè d'ell en nasqueren grups com The Vaselines o el que presentem avui.
Enquadrat al segell Sarah Records, el més emblemàtic de tot aquella història, Another Sunny Day no va tenir, evidentment, cap èxit comercial (si no, no hagués sigut twee). Entre 1988 i 1992 van treure 7 EPs amb dues cançons cadascun (una altra mania dels grups indies) que van publicar, un cop consumada la separació, en un sol àlbum anomenat London Weekend. Morbidesa, irritació contra el món cruel i incapaç d'entendre't, tristor, cel gris, noies que no et fan cas... tot és en aquest disc, una veritable enciclopèdia de conceptes i sons twee que grups més tardans com Belle And Sebastian, Ballboy o The Pins Of Being Pure At Heart es van aplicar a estudiar amb fervor i talent. Em proposo, en les properes setmanes, fer el repàs d'alguns d'aquests grups. Ja veurem si ho aconsegueixo.
Per descarregar-se el disc, per favor, cliquin damunt d'aquesta portada tan Smiths.
A mi els Pains em recorden força als My Bloody Valentine del Sunny Sundae Smile EP (1987). El disc (dels Pains) a mi em sembla força bo. Quasi un exercici d'estil shoegazer, no ho negaré, però la història del pop està plena de grans exercicis d'estil.
ResponEliminaI per cert, sí que la portada dels Another Sunny Day és molt Smiths, però és que la veu del cantant també és d'un Morrissey wannabe que tira d'esquenes. Als Another els coneixia de nom però no els havia escoltat. A tenor de la cançó que penja els hi donaré una oportunitat.
hablando de The Smiths:
ResponEliminahttp://img10.imageshack.us/img10/1850/22103765.jpg
en el casco pone "The Beat is Murder". por si no se entiende muy bien.
ResponElimina