Collons de Déu, que diuen als pobles (o com a mínim al meu)! Fot vint dies que vaig pujar el disc d'avui al maleït ZShare i encara no l'havia penjat al blog! En fi, a veritat és que volia fer una ressenya simpàtica o digna, però vist que el temps passa i no trobo el moment de perdre-hi massa estona, em limito a posar el link i a fer les presentacions de rigor. El link:
Les presentacions de rigor: Ballboy són uns escocesos fantàstics que, per alguna raó, no han arribat a ser gens coneguts. Parteixen de la tradició aquella del twee pop de què parlàvem al darrer post i a la qual estic dedicant un especial que havia de durar al voltant d'una setmana, però que a aquest ritme d'actualització pot allargar-se, qui sap, potser fins a un any. El 2002 van fer el disc en qüestió. Es tracta d'un disc en què el punt poppie (¿o powerpoppie?) de les melodies queda contrarrestat per lletres amargues, però molt fines. Tenen uns arranjaments senzills, dels quals potser destacaria el teclat, que a cada cançó es limita a repetir dues o quatre notes, però quines dues o quatre notes. Moltes cançons assoleixen una gran intensitat dramàtico-adolescent, i les que potser no ho fan ('I lost you but I found country music', 'Meet me at the shooting range') són, igualment, de molt i molt bon escoltar. Bé, un parell de vídeos perquè se'n facin una idea. El primer és d'una cançó que no és al disc, però que val la pena igualment i que segurament és l'única de les que hi ha a youtube que té bon so. El segon és, des del meu punt de vista, la millor cançó del disc, però gravada en unes condicions sonores una mica deficients. Gaudeixin de l'audició, guardin-se dels porcs i visca el Barça.
ohhh! brutals ballboy!
ResponElimina