MONTAÑAS

És que no parlarem mai de Montañas? Tant anar de fan i comprar-se el seu disc a la desesperada i ara ningú en farà una crítica seriosa? Com que, en realitat, la més fan sóc jo (per haver anat a més d’un dels seus concerts a Barcelona i per haver fet el seguiment del grup durant el Primavera Sound ’09…), em disposo ara mateix a presentar-los a aquells que encara no els coneixeu.
Montañas són quatre nois asturians –només un dels quals respon, encara que lleugerament i solament quan porta barba, a la tipologia d’asturiano típic de la que ja us parlaré un altre dia- que fan música plegats. Hi ha un que toca la guitarra –i canta, un que toca el baix –i canta, un que canta i toca una caixa i un altre que toca vàries coses, com ara una caixa, un plat, un d’aquells ous de soroll, instruments de joguet…
Fan unes cançons molt mones, d’altres són molt divertides i en tenen també de més guitarreres. Alguns han dit que conjuguen ritmes western amb d’altres pop i surf. Jo d’aquesta cosa de les etiquetes no en sé gaire, però a Billie el niño (o el nen) si que me l’imagino corrent pel Far West de Port Aventura en algunes cançons.
El seu primer 7” té 6 cançons. Alguns diran que n’hi ha un parell que són “de relleno”, però la verita tés que, per a mi, ni la dels xiulets ni Gatín y Nube sobren. Clar que Dionisio de la Huerta sembla el hit des de la primera vegada que l’escoltes, tot i que Calamares gigantes en Luarca no es queda pas tampoc enrere. N’han fet una edició limitada de 500 a 7 euros (leuros, nerdos o com vulgueu) però també es pot escoltar i descarregar gratuïtament al seu myspace. La seva discogràfica-distribuidora és Tres Pies.
Aquest disc té una gràcia més, i és que el baixista del grup, altrament conegut amb el nom de Manuel Griñón, és artista. Si, sona malament això de “és artista”, però la veritat és que fa uns dibuixets molt graciosets, té un fanzine i fa altres cosetes en aquesta línea, com ara exposicions. Com deia, l’altra gràcia del disc és el disseny de packaging (¡) i de la rodona del centre del vinil (ara digueu-me inculta). Hi ha les muntanyetes (M-O-N-T-A-Ñ-A-S-!) serigrafiades a la tapa que també hi són, en color, a la bossa que els hi vaig comprar.
En directe són un grup simpàtic. Si bé el dia que van tocar a la [2] anàvem tots, ells també, més contentets, hi havia més gent i va ser més “canyero”, per dir-ho d’alguna manera, també el concert en acústic a la botiga Lee Rift del C/Ferlandina va estar bé.
A la sala petita de l’Apolo van tocar després de La otra Gloria (jo no, l’altra), un altre grup que mereixeria un comentari més extens pròximament i que en aquella ocasió es van enfadar molt amb els organitzadors per haver-los deixat provar gens i tocar menys. Montañas van tenir un gest molt amable amb ells, però la senyoreta Rocío (de Sibyl Vane) va marxar cabrejadíssima de l’escenari. Al final, els d’Astúries van acabar fent bisos i tot.
El concert acústic a la rebotiga de la Lee Rift va ser, si més no, accidentat. Ens van explicar que els senyors de Vueling els havien fet facturar les guitarres en l’últim moment i, com no, després aquestes no havien aparegut per la cinta transportadora de l’aeroport, amb la qual cosa van haver de fer el concert amb unes guitarres prestades de cordes noves que es desafinaven a mitja cançó i/o es trencaven a mig concert. A tot això el públic, assegudets a terra com bons minyons sense beure res ni fumar tampoc, escoltava atent les explicacions i les històries de cada cançó que, d’altra banda, no havíem tingut oportunitat de conèixer a la [2].
Al Primavera venien precisament per aquest concert, que tenia lloc en el marc dels concerts paral·lels al festival que programen en altres sales i espais de la ciutat. Un chollo, tú, fer un concert a les 12 del migdia del dijous, abans que comenci el festival, així es van poder passar els 3 dies de festa. I clar, ens els vam trobar sovint perquè van anar als mateixos concerts que nosaltres i, a més, anaven identificats amb la bosseta de les muntanyes.
Vamos tos a les Piragües!