Ah, alerta. Fa tot just una setmana que un clàssic de clàssics va passar per Barcelona. Parlem, per descomptat, dels Pet Shop Boys. Tres redactors de derisio vam ser-hi presents. Neil Tennat i el seu amiguet de les màquines van fer un concert de collons. Sí senyor. Faria una crònica llarga i minuciosa si tingués temps i ganes. Només els diré que van caure bona part dels èxits i gairebé tot el disc nou, que si no l'han escoltat (especialment després d'haver estat convidats al concert!) és que són uns malparits, home!
Però no només es va tractar d'un concert magnífic. Va donar diverses imatges impagables, una de les quals resumeix bastant bé les cotes d'emotivitat que es van assolir el dia 7 a la nit. Imaginin-s'ho: s'acaba 'Se a vida è', tambors de samba frenètics (hortera, sí, però suor a raig), comença a repetir-se l'all day all day de 'Domino Dancing'. Neil Tennant s'ha refugiat entre les caixes de la part posterior de l'escenari (¡all day! ¡all day!). S'aturen les percussions (¡all day! ¡all day!) i comença la línia inconfusible de Domino Dancing. Tennant reapareix vestit de rei amb capa (¡all day! ¡all day!). ¿Depeche Mode? ¿Una altre disfresa absurda? Vegin-ho vostès mateixos. Només per moments com aquests, val la pena estar viu.
Però no només es va tractar d'un concert magnífic. Va donar diverses imatges impagables, una de les quals resumeix bastant bé les cotes d'emotivitat que es van assolir el dia 7 a la nit. Imaginin-s'ho: s'acaba 'Se a vida è', tambors de samba frenètics (hortera, sí, però suor a raig), comença a repetir-se l'all day all day de 'Domino Dancing'. Neil Tennant s'ha refugiat entre les caixes de la part posterior de l'escenari (¡all day! ¡all day!). S'aturen les percussions (¡all day! ¡all day!) i comença la línia inconfusible de Domino Dancing. Tennant reapareix vestit de rei amb capa (¡all day! ¡all day!). ¿Depeche Mode? ¿Una altre disfresa absurda? Vegin-ho vostès mateixos. Només per moments com aquests, val la pena estar viu.
D'acord, que Viva la Vida és de Coldplay i que és un grup que ja cansa. D'acord que la cançó ja està més que suada (encara que barrejada amb Domino Dancing... és una altra cosa). D'acord que potser no es poden barrejar les coses i que un concert és un concert, i el futbol és futbol i el país és uan altra cosa. Però, què collons, poden estar segurs (esperin al minut 2.44 per veure-ho) que, per la majoria dels que érem allà, aquest moment, totalment inesperat (només deuria entrar als plans dels fans més irreductibles que s'haguessin estat mirant els setlists de concerts anteriors), va ser més que tocar el cel; poden estar convençuts que, encara que els Pet Shop Boys potser no ho sabien, enlloc com a Barcelona ara mateix es pot cantar aquesta cançó amb tant de sentiment per part del públic (i no és perquè aquí agradi molt Coldplay): i és que, què collons, fins que no comenci el següent drama, som tricampions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada