dimecres, 15 de juliol de 2009

MONTAÑAS

És que no parlarem mai de Montañas? Tant anar de fan i comprar-se el seu disc a la desesperada i ara ningú en farà una crítica seriosa? Com que, en realitat, la més fan sóc jo (per haver anat a més d’un dels seus concerts a Barcelona i per haver fet el seguiment del grup durant el Primavera Sound ’09…), em disposo ara mateix a presentar-los a aquells que encara no els coneixeu.
Montañas són quatre nois asturians –només un dels quals respon, encara que lleugerament i solament quan porta barba, a la tipologia d’asturiano típic de la que ja us parlaré un altre dia- que fan música plegats. Hi ha un que toca la guitarra –i canta, un que toca el baix –i canta, un que canta i toca una caixa i un altre que toca vàries coses, com ara una caixa, un plat, un d’aquells ous de soroll, instruments de joguet…
Fan unes cançons molt mones, d’altres són molt divertides i en tenen també de més guitarreres. Alguns han dit que conjuguen ritmes western amb d’altres pop i surf. Jo d’aquesta cosa de les etiquetes no en sé gaire, però a Billie el niño (o el nen) si que me l’imagino corrent pel Far West de Port Aventura en algunes cançons.
El seu primer 7” té 6 cançons. Alguns diran que n’hi ha un parell que són “de relleno”, però la verita tés que, per a mi, ni la dels xiulets ni Gatín y Nube sobren. Clar que Dionisio de la Huerta sembla el hit des de la primera vegada que l’escoltes, tot i que Calamares gigantes en Luarca no es queda pas tampoc enrere. N’han fet una edició limitada de 500 a 7 euros (leuros, nerdos o com vulgueu) però també es pot escoltar i descarregar gratuïtament al seu myspace. La seva discogràfica-distribuidora és Tres Pies.
Aquest disc té una gràcia més, i és que el baixista del grup, altrament conegut amb el nom de Manuel Griñón, és artista. Si, sona malament això de “és artista”, però la veritat és que fa uns dibuixets molt graciosets, té un fanzine i fa altres cosetes en aquesta línea, com ara exposicions. Com deia, l’altra gràcia del disc és el disseny de packaging (¡) i de la rodona del centre del vinil (ara digueu-me inculta). Hi ha les muntanyetes (M-O-N-T-A-Ñ-A-S-!) serigrafiades a la tapa que també hi són, en color, a la bossa que els hi vaig comprar.
En directe són un grup simpàtic. Si bé el dia que van tocar a la [2] anàvem tots, ells també, més contentets, hi havia més gent i va ser més “canyero”, per dir-ho d’alguna manera, també el concert en acústic a la botiga Lee Rift del C/Ferlandina va estar bé.
A la sala petita de l’Apolo van tocar després de La otra Gloria (jo no, l’altra), un altre grup que mereixeria un comentari més extens pròximament i que en aquella ocasió es van enfadar molt amb els organitzadors per haver-los deixat provar gens i tocar menys. Montañas van tenir un gest molt amable amb ells, però la senyoreta Rocío (de Sibyl Vane) va marxar cabrejadíssima de l’escenari. Al final, els d’Astúries van acabar fent bisos i tot.
El concert acústic a la rebotiga de la Lee Rift va ser, si més no, accidentat. Ens van explicar que els senyors de Vueling els havien fet facturar les guitarres en l’últim moment i, com no, després aquestes no havien aparegut per la cinta transportadora de l’aeroport, amb la qual cosa van haver de fer el concert amb unes guitarres prestades de cordes noves que es desafinaven a mitja cançó i/o es trencaven a mig concert. A tot això el públic, assegudets a terra com bons minyons sense beure res ni fumar tampoc, escoltava atent les explicacions i les històries de cada cançó que, d’altra banda, no havíem tingut oportunitat de conèixer a la [2].
Al Primavera venien precisament per aquest concert, que tenia lloc en el marc dels concerts paral·lels al festival que programen en altres sales i espais de la ciutat. Un chollo, tú, fer un concert a les 12 del migdia del dijous, abans que comenci el festival, així es van poder passar els 3 dies de festa. I clar, ens els vam trobar sovint perquè van anar als mateixos concerts que nosaltres i, a més, anaven identificats amb la bosseta de les muntanyes.
Vamos tos a les Piragües!

Al jardí dels plaers terrenals

Abans de marxar, us faig una proposta Youtube. En una altra ocasió podria penjar el disco sencer, que s'ho val. Però avui només volia una cançó.

Entre moltes altres coses meravelloses, a poder ser el menys psicodèliques i el menys surrealistes possible, al jardí dels plaers terrenals els United States of America (que a més de músics, eren comunistes als Estats Units als anys 60) tindrien el seu propi escenari, i el seu propi teclat, per anar fent concerts sense parar, en una mena de juliol etern i festiu.

"The Garden of Earthly Delights", The United States of America (1968)

dimarts, 14 de juliol de 2009

Pet Shop Boys i que fitxin a qui vulguin

Ah, alerta. Fa tot just una setmana que un clàssic de clàssics va passar per Barcelona. Parlem, per descomptat, dels Pet Shop Boys. Tres redactors de derisio vam ser-hi presents. Neil Tennat i el seu amiguet de les màquines van fer un concert de collons. Sí senyor. Faria una crònica llarga i minuciosa si tingués temps i ganes. Només els diré que van caure bona part dels èxits i gairebé tot el disc nou, que si no l'han escoltat (especialment després d'haver estat convidats al concert!) és que són uns malparits, home!
Però no només es va tractar d'un concert magnífic. Va donar diverses imatges impagables, una de les quals resumeix bastant bé les cotes d'emotivitat que es van assolir el dia 7 a la nit. Imaginin-s'ho: s'acaba 'Se a vida è', tambors de samba frenètics (hortera, sí, però suor a raig), comença a repetir-se l'all day all day de 'Domino Dancing'. Neil Tennant s'ha refugiat entre les caixes de la part posterior de l'escenari (¡all day! ¡all day!). S'aturen les percussions (¡all day! ¡all day!) i comença la línia inconfusible de Domino Dancing. Tennant reapareix vestit de rei amb capa (¡all day! ¡all day!). ¿Depeche Mode? ¿Una altre disfresa absurda? Vegin-ho vostès mateixos. Només per moments com aquests, val la pena estar viu.



D'acord, que Viva la Vida és de Coldplay i que és un grup que ja cansa. D'acord que la cançó ja està més que suada (encara que barrejada amb Domino Dancing... és una altra cosa). D'acord que potser no es poden barrejar les coses i que un concert és un concert, i el futbol és futbol i el país és uan altra cosa. Però, què collons, poden estar segurs (esperin al minut 2.44 per veure-ho) que, per la majoria dels que érem allà, aquest moment, totalment inesperat (només deuria entrar als plans dels fans més irreductibles que s'haguessin estat mirant els setlists de concerts anteriors), va ser més que tocar el cel; poden estar convençuts que, encara que els Pet Shop Boys potser no ho sabien, enlloc com a Barcelona ara mateix es pot cantar aquesta cançó amb tant de sentiment per part del públic (i no és perquè aquí agradi molt Coldplay): i és que, què collons, fins que no comenci el següent drama, som tricampions.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Se'ns apreta l'agenda

El dia 17 de juliol, a Mataró, presentació de Can Xalant, un centre de creació i pensament contemporani [sic].

La inauguració consisteix en una sèrie d'activitats performàntiques que ja queden detallades a la web i, el que ens interessa a nosaltres, concerts. Tocaràn El Petit de Cal Eril, La Nueva Vulcano, Dent May & His Magnificent Ukelele i el nostre amic Howe "Any Question" Gelb, de Giant Sand.

La broma comença a les 18h i s'allarga fins les 4h de la matinada. I és gratuït.


Les pintes d'en Dent May

diumenge, 5 de juliol de 2009

A l'estiu fan molts concerts

Petit repàs a les cites imminents:

dj 9/07: El Petit de Cal Eril presenta el seu nou disc al Tradicionàrius. A les 22h.

div 10/07: UNDER BARCELONA (Joe Crepúsculo, Tu Madre i Dj Joan Luna) a la Plaça del Rei. A les 20h.

dium 12/07: Samitier al Col·leccionista, Gràcia. A les 20h.

dj 16/07: La Banda Municipal del Polo Norte, Senderos i Samitier al Becool. A les 22h.

dj 16/07: GARGALL (Extraperlo i Internet 2) al pati de la Casa Lluvià, Manresa. A les 20h.

diss 18/07: GARGALL (Homenatges, Betunizer, Marroneo Style, i molts més) al claustre del Museu Comarcal, Manresa. A les 18h.

dll 20/07: Bishop Allen i King of Prussia al Becool. A les 21h.

dj 23/07: Jeffrey Lewis a l'Helio. A les 22h.

LA VERSIÓ DEFINITIVA (II): Cast a Shadow

L'altre dia vaig descobrir que "Cast a Shadow" és en realitat una cançó de Beat Happening... no te acostarás sin saber una cosa más, tu.


Beat Happening



Yo La Tengo

divendres, 3 de juliol de 2009

Sparks - Angst in my pants (1982)

Alguns lectors potser ja saben que els Sparks són un dels meus grups fetitx, que sento per ells una admiració que no es correspon gens amb com de coneguts són ¿i què passa? Una majoria d'oients els troba insuportables, però una minoria escollida i de gust sel·lecte pensem que són la polla i que si el món fos just Freddy Mercury estaria mort (ah ¿que ja ho està?) i el seu lloc l'ocuparia aquesta peculiar parella de germans.
No penso entretenir-me massa a explicar qui són, amables lectors. Per això ja hi ha la wikipedia, l'allmusic i la seva pròpia web. Abreujant, però, sí que els diré que el seu recorregut artístic els ha portat a passar, entre 1969 i el 2009, pel glam més irredempt, el synthpop à la Pet Shop Boys o la new wave. Que ells hi eren al començament de la música disco amb Giorgio Moroder i que han tingut ous per fer cançons amb big bands de jazz dels cinquanta sense fer el ridícul. Que l'any passat, per celebrar el llançament del seu 21è disc, van fer 21 concerts en 21 nits, cadascun d'ells dedicat a un dels seus àlbums.
Avui, per començar una sèrie en què voldria penjar bona part de la seva obra, però que, segurament, com totes les sèries que inicio tindrà una o dues actualitzacions, faig gala dels meus coneixements de màrketing: penjo un dels seus discos de segona fila; però és que, mirin, és el que estic escoltant últimament i volia compartir-lo amb vostès.
Després d'encadenar entre 1974 i 1976 una trilogia gloriosa (ja la penjaré, no passin ànsia) i reviure el 1979 amb un disc curt, però brillant (Number 1 in Heaven), els Sparks van fer una primera travessia del desert que no s'acabaria fins l'any 1994 (la segona vindria després). Aquesta travessia, plagada de discos que no estaven a l'alçada dels anteriors, la van fer suportables col·leccions de cançons com la que us podeu descarregar clicant la portada del principi. Mentre esperen que pengi les obres mestres dels amics Sparks, alegrin-se amb aquest disc; per mostra del que hi trobaran (una versió peculiar i amb veu cridanera dels postulats de la new wave), un vídeo, amb Danny De Vito inclòs: