dissabte, 27 de març de 2010

El primavera la sang altera

Benvolguts amics, ha començat la primavera i em noto una mica nerviós. Algú em sap dir per què?

diumenge, 21 de març de 2010

Lady Gaga feat. Beyoncé: Telephone

No sé si a De Risio estem preparats per a això, però aquest matí de diumenge he vist una cosa que m’ha frapat i no puc estar-me de comentar-ho amb aquesta colla d’experts que sou. A més, tot i que no tinc tele i només llegeixo els diaris gratuïts que donen al metro els dies que surto de casa abans de les nou (dimecres i dijous), no deixo de sentir a parlar d’aquest personatge. La setmana passada van posar a la venda les entrades per al seu concert de París i es van esgotar en un tres i no res, amb la qual cosa en fa un altre al dia següent. En fi, bogeria.

I ara això. M’ho he trobat en un blog, per casualitat, i he de confessar que he hagut de veure el vídeo en dos temps, perquè és força llarg i no menys farragós. Vaja, no és el tipus de coses que ens agraden per aquí. De tota manera, us proposo un joc, a l’estil d’aquell congrés que havíem de fer com a acte fundador del grup d’estudis De Risio i que mai va tenir lloc, però obert a tothom i, fins i tot, anònim (és a dir aquí, no en tête-à-tête).

La cosa és fàcil. Aquí teniu el clip. Sembla del tot normal: ties seminues, coreografies picantones, atuendos extravagants. Tot envoltat d’una iconografia de barras y estrellas en tots els sentits i adobat amb components obscurs del tipus chicas malas, però en más malas aún, en plan sobre la mort i tal.



Reflexionem-hi, jo crec que hi podem treure suc.







dilluns, 15 de març de 2010

La versió definitiva XV: You really got me

Perdó, senyor Todó, però si hi ha una cançó versionada en el món, és aquesta:



Versió melenuda:



La versió de la versió, amb rates:



La versió Made in China:



La versió putón televisiu:



Un cop també ho va fer The Cure:



i si busqueu al spotify encara en trobareu més!

dijous, 11 de març de 2010

La versió definitva XIV: el costat més feréstec de la vida

Aquests maricons de De risio ens foten primavera sound i modernikis tot lu dia. On són els grans? La versió definitiva!



La versió supera l'original

dijous, 4 de març de 2010

Ganglians: something should be said



Ganglians és un grup de tres xavals de Sacramento, Califòrnia. Tenen dos discos, tots dos del 2009 segons veig al spotify, i venen a tocar al Primavera aquest any. Penso que no ens ho podem perdre.

Fan una mena de pop surfero folk minimalista (toma ya, no m’ho trec de la màniga, m’he documentat) molt divertidot. Bateries metàl·liques, força crits i ruidaco, però alhora melòdics, per a poder fer que sí amb el cap i tap-tap amb els peus.

Del primer disc, Monster Head Room, jo destacaria Valient Brave i Candy girl. Del segon, la primera cançó, d’un bonrotllisme bastant important, Hair. Per a córrer pel metro. Per a seguir amb la tònica: Radically Inept Candy girl i Snake Eyes, pels sorolls.

Jo trobo que tenen un deix Crystal Stilts, però també poden sonar a Kurt Vile segons com, a Jeremy Jay i, fins i tot, a Circulatory System.

En fi, no em sigueu plastes i feu allò de “com ho recomana la Glòria, passem de tot” i escolteu-los, que segur que al Primavera molarà.

dilluns, 1 de març de 2010

25/02/2010, La Maroquinerie, París: Inrocks Indie Club avec The Drums, Oh No Ono, Slow Club

Arriba tard, però arriba.
Glory Guijarro va estar aquí dijous passat celebrant el seu darrer regal de cumple. Ens vam plantar tots allà cap a les 19:30 (bé, la Hannah va venir més tard) i hi havia cua abans que obrissin les portes i també gent revenent entrades.
La sorpresa a l’entrar, després de comprar la samarreta de rigor i de recollir les primeres birres, va ser que érem els més vells de la sala (bé, potser jo no tant, però el públic era majoritàriament menor) i poc després vam saber perquè.

El primer grup, Slow Club, va ser una merda. No tinc paraules més amables i em sap greu. Un noi amb texans, samarreta i ai! gorro de llana que tocava la guitarra i cantava amb una noia que portava un vestit horrible amb leggings i una mena de pañuelo al coll fatal també, amb el superserrell tapant-li mitja cara, que tocava, diguem, instruments de percussió i cantava. Parlaven massa entre cançó i cançó, volien ser simpàtics i humils, alternaven una cançó folkilona amb una de més ballable... Pobres.

Els segons em van fer gràcia, però també em van semblar una merda. Em van dir que tenen una cançó bona, però deuria quedar emmascarada per tota la resta (o la van tocar quan vaig anar al lavabo) perquè jo no ho vaig pas notar. Eren cinc noiets jovenets i nòrdics, un de cada estil, com els Backstreet Boys: el moderno del tupé, el del poncho-panchito i la diadema a lo MGMT, el gordo amb tirants i cabell a capa, el de la samarreta de ratlles i texans i el de la camisa de quadres. No puc parlar massa de la música, però us remeto, com sempre, al myspace. En realitat podrien no estar tan malament, però en directe no em van semblar res de l’altre món (ja sabeu que tinc prejudicis: o m’agrada, com a mínim, un del grup o merda, i la cosa aquesta de “cinc marginats es disfressen de grup de música i després fan un grup de veritat” fa molta peste).

Pausa i The Drums. Atenció al parecido razonable:


A part d’això i de la caca de teloners, el concert dels Drums va estar prou bé. A nosaltres ens va agradar, vaia. Curt, però què voleu, tenen un disc. Es van guardar el hit (Let’s go surfing) per al final, aish, però no va ser pas un concert d’alts i baixos. Va ser curtet però intents, a bon ritme. El cantant, Jonathan Pierce, molt mono amb camisa i tal, va acabar suant com un gorrinete i omplia tot l’escenari amb els seus bailoteos. Una mica narcisista em va semblar, com si es mirés en un mirall inexistent. Però vaia, ja ho fan això els cantants dels grups, volen estar guapos per al públic.
A mi, personalment, m’agradava el guitarra de la dreta, que és un noi així tot petit i amb un tupé com el del Pol (al vídeo és el tirilles de la samarreta imperio):



Ah si, la mitja d’edat va anar pujant a mitja que avançava la nit, i a l’últim concert teníem un grup de subnormals al costat bastant important. El Samir es mossegava el puny, te lo digo todo y no te digo ná!

Pot ser que hi torni al Primavera, que la cosa va ser prou divertida.