25/02/2010, La Maroquinerie, París: Inrocks Indie Club avec The Drums, Oh No Ono, Slow Club

Arriba tard, però arriba.
Glory Guijarro va estar aquí dijous passat celebrant el seu darrer regal de cumple. Ens vam plantar tots allà cap a les 19:30 (bé, la Hannah va venir més tard) i hi havia cua abans que obrissin les portes i també gent revenent entrades.
La sorpresa a l’entrar, després de comprar la samarreta de rigor i de recollir les primeres birres, va ser que érem els més vells de la sala (bé, potser jo no tant, però el públic era majoritàriament menor) i poc després vam saber perquè.

El primer grup, Slow Club, va ser una merda. No tinc paraules més amables i em sap greu. Un noi amb texans, samarreta i ai! gorro de llana que tocava la guitarra i cantava amb una noia que portava un vestit horrible amb leggings i una mena de pañuelo al coll fatal també, amb el superserrell tapant-li mitja cara, que tocava, diguem, instruments de percussió i cantava. Parlaven massa entre cançó i cançó, volien ser simpàtics i humils, alternaven una cançó folkilona amb una de més ballable... Pobres.

Els segons em van fer gràcia, però també em van semblar una merda. Em van dir que tenen una cançó bona, però deuria quedar emmascarada per tota la resta (o la van tocar quan vaig anar al lavabo) perquè jo no ho vaig pas notar. Eren cinc noiets jovenets i nòrdics, un de cada estil, com els Backstreet Boys: el moderno del tupé, el del poncho-panchito i la diadema a lo MGMT, el gordo amb tirants i cabell a capa, el de la samarreta de ratlles i texans i el de la camisa de quadres. No puc parlar massa de la música, però us remeto, com sempre, al myspace. En realitat podrien no estar tan malament, però en directe no em van semblar res de l’altre món (ja sabeu que tinc prejudicis: o m’agrada, com a mínim, un del grup o merda, i la cosa aquesta de “cinc marginats es disfressen de grup de música i després fan un grup de veritat” fa molta peste).

Pausa i The Drums. Atenció al parecido razonable:

A part d’això i de la caca de teloners, el concert dels Drums va estar prou bé. A nosaltres ens va agradar, vaia. Curt, però què voleu, tenen un disc. Es van guardar el hit (Let’s go surfing) per al final, aish, però no va ser pas un concert d’alts i baixos. Va ser curtet però intents, a bon ritme. El cantant, Jonathan Pierce, molt mono amb camisa i tal, va acabar suant com un gorrinete i omplia tot l’escenari amb els seus bailoteos. Una mica narcisista em va semblar, com si es mirés en un mirall inexistent. Però vaia, ja ho fan això els cantants dels grups, volen estar guapos per al públic.
A mi, personalment, m’agradava el guitarra de la dreta, que és un noi així tot petit i amb un tupé com el del Pol (al vídeo és el tirilles de la samarreta imperio):

Ah si, la mitja d’edat va anar pujant a mitja que avançava la nit, i a l’últim concert teníem un grup de subnormals al costat bastant important. El Samir es mossegava el puny, te lo digo todo y no te digo ná!

Pot ser que hi torni al Primavera, que la cosa va ser prou divertida.