(((gargall)))

Tenen raó alguns manresans que adverteixen contra la pixapinització que pot comportar el (((gargall))). Si la cosa té una segona edició i és tan bona com la primera, a la tercera ja ho sabrà tothom, el bar s’omplirà a rebentar, la quarta la fotran en un polisportiu i la cinquena es dirà (((Mahou gargall))) i vindrà la puta MTV. I llavors nosaltres, que serem una mica més grans, direm «ah… el primer (((gargall)))…» (i ho direm pronunciant els parèntesis).

I és que havent-hi anat només un dia, en vam tenir prou per veure que el festival sencer deu haver estat de bojos: l’entrada, gratuïta fins les 10 de la nit. A partir d’aquella hora:

6 euros 6

com els toros. I encara, més tard de les onze em penso que van deixar entrar tothom de gorra. Nosaltres, evidentment, volíem entrar gratis i a les 8 (o abans) ja hi érem. Vam tenir el següent:

1. Betunizer. Un grup que, sí, imiten Shellac, però els imiten molt bé. Això és molt més del que, per exemple, U2, que és un grup que imita U2, però sense gràcia i amb proclames a favor de la pau mundial.

2. Frankfurt i cervesa. Només 2 euros en un bar al costat, veient l’Eto’o fallar uns 350 gols cantats en 10 minuts de partit. El senyor dels frankfurts era de Requena.

3. Cuchillo. Impressionant demostració del que es pot fer amb una guitarra, una cosa per fer loops i una bateria. Cançons precioses, arreglades amb amor, aparentment estudiades al mínim detall, tot un trànsit a països estranys i en què sempre és de nit. Extraordinari el so de la sala, per cert, en aquella i totes les actuacions.

4. Internet 2. Més que un concert, una performança, que diria aquell. «A la gent que li agraden els meus concerts no li agraden les meves cançons, i a la gent que li agraden les meves cançons no li agraden els meus concerts», va dir el senyor internet 2. Quins ous, tan grans com l’espectacle que va donar. Cobert amb una cortina de dutxa, la seva intervenció consistí en saltar sobre un teclat fet de plaques de cartró folrades de paper i arrenglerades a terra, totes elles connectades a un ordinador, que disparaven samplers sota el pes del seu cos. ¿Què podem esperar d’una cosa així?

5. Les Aus i Lydia Lunch. Com vam aprendre dels antics asteques, una bona festa no es pot acabar sense un sacrifici cruent, encara que sigui el d’una guitarra. Tot el concert va ser una sola invocació d’algun déu, una invocació rítmica de 45 minuts que va anar pujant de to amb les lletanies de la sacerdotessa Lunch fins que al final, quan l’oficianta va abandonar el lloc, va esclatar en l’esquarterament ritual de la guitarra de Les Aus per part del públic. En sortir, sensació generalitzada d’estar tornant a la terra després d’un viatge extàtic.

6. Els altres. No és que es diguessin així, però és que no eren massa bons i no m’he preocupat de buscar-ne el nom. Voluntariosos, això sí, però encara no estem preparats per al irrupció del punk per adults. Fer versions descafeïnades de clàssics dels Buzzcocks o The Jam no estava a l’alçada del festival.

7. Festa amb els okupes manresans i tornada amb subhumans de Sabadell. Doncs això, drum and bass a la casa okupa de Manresa fins les sis del matí, que s’havia d’anar a agafar el tren, i allà, haver d’aguantar uns éssers d’estètica cabell-de-cendrer que donaven raons suficients per la implantació de l’eugenèsia.

Així que ja ho tenen, i tot això en un sol dia. Qui digui que fora la capital no hi ha res, s’equivoca i mereix morir. Ara, toca mantenir el secret a veure si ens podem estalviar el (((Mahou gargall))) 2011.