Ja tenia el meu recopilatori pujat (aquí), quan he vist que la Glory no parlava sobre el seu, sinó sobre el que li va tocar. I a més, ho feia extensament. És un pel més complicat així, però és més divertit. Què puc dir sobre la que em va tocar a mi?Cobertes amb lletra de puny (m’arrisco i dic que em sembla que és lletra d’esquerrana? 20€), paper d’uns 120-180g, tamany caixa de CD. Títol: “l’artista i els músics. admiradors i admirats del s. XX”. Llista de grup-cançó, vuit en total. Totes les cançons contenen el nom d’algun pintor modern. Entre les cobertes, hi trobem un llibret d’elaboració pròpia, 8 pàgines, impressió d’injecció de tinta (possiblement una HP-Deskjet? 20€), paginació casolana de tècnica mixta i relligat-extra. A les seves pàgines hi ha impreses per parelles fotografies d’un grup a un costat i a l’altre de l’artista que apareix a la cançó corresponent. Això últim és més fàcil d’entendre que d’explicar.
S’obre amb Bowie. Bowie és una manera perfecte de començar. Després Chamaleons, grup que no havia sentit mai, amb una cançó que sona prou bé, amb un estil punkie-rock 80s. Segueix amb Television Personalities, una cançó que apareix a “Mummy you’re not watching me”, un disc que a mi em sembla molt bo. Em sembla un disc cruel, perquè tot ell em sona a una mena de retret, una llàgrima grossa i apretada, i penso en “Mummy you’re not watching me” o “Scream Quietly”. A continuació els They might be giants ens ofereixen una cançó senzilla, excel·lent lubricant entre TVP i la següent cançó de The Pin-up girls, que tampoc coneixia. La cançó m’ha semblat molt bona. Tot seguit, Mission of Burma, banda de cançons treballades i amb un cantant característic. Segueix amb un tema dels The Modern Lovers, un grup del que he escoltat un disc amb un nom llarg i directes (ho acabo de mirar és el Live at Long Branch & more), que em recorden a The Doors a estones. La cançó en qüestió (so molt Velvet) em sembla de les millors. Finalment, el disc tanca amb Bob Dylan. Period.
La meva valoració general és que:
1) El repartiment de grups m’ha semblat heterogeni i molt interessant. Ja he començat a escoltar The Pin-up Girls.
2) Als pintors que surten, més o menys, no els compraria cap quadre, exceptuant el Pollock, que té un deix molt decoratiu.
3) Amb un esperit acurat, bon humor i un toc Kitsch sense sortida d'emergències, la particular exposició de quadres de la Glory sí que la compro i és una excel·lent candidata a estar als vostres reproductors d’MP3 i només heu de fer click.
ai, si en Jackson Pollock sentís que el califica de "decoratiu"! The Pin-up Girls són també el meu descobriment de fer el disc, per això dic que està molt bé l'amic invisible, sempre s'acaba trobant allò que no coneixes però que quadra amb la teva idea, etc. De les millors del disc, per cert, amb Television Personalities i la broma sobre Picasso. Ara, no li perdono que no li agradi en James Ensor.
ResponEliminaah, i no soc esquerrana, però si que era una impressora d'aquestes que diu (-20 +20)
ResponEliminaEn el primer cas tenia poques possibilitats, ja que hi ha poques esquerranes. Així que a la següent vaig apostar a lo segur. La major part de cases tenen una HP-Deskjet. Però que consti que volia guanyar l'aposta.
ResponEliminaPel que fa al Pollock, creus que li hauria molestat el meu comentari?
De fet, al James Ensor o no el coneixia o no recordava cap dels seus quadres. Si ho vols, puc concedir-li el benefici del dubte que es concedeix sempre als expressionistes, expressionistes-abstractes, i demés formalistes, informalistes, surrealistes, etc., etc., abans de posar-los l'etiqueta "interioristes entranyables".
ei, us hi heu fixat que they might be giants canviant una lletra queda they might be gitans? algun dia dedicaré un post a aquest interessant assumpt
ResponEliminamenus tonteries i més penjar discos, balius!
ResponElimina