dijous, 7 de gener del 2010

Cocteau Twins & Co. o de la finíssima línea que separa lo elegant, lo cursi i lo sinistre


Tot i que aquest no va ser el disc guanyador del premi a la coherència forma-contingut, s’ha de dir que la coberta en forma de retalls de la Cuore, amb un protagonisme destacat de la senyora Angela Lansbury maquillada pel seu pitjor enemic, expressa perfectament aquesta idea. Bé, lo de l’elegància no tant, potser faltaria algun tros de la secció ¿Quién lo lleva mejor? per acabar de quadrar-ho.

Pel que fa a la música, i com ja diu el títol, hi ha un bon grapat de cançons dels Cocteau Twins (1.Ivo, 2.Lorelei, 6.Carolyn’s fingers, 7.Bluebeard, 10.I wear your ring) combinades amb algunes dels Cranes (3.Shining Road, 8.Beautiful friend, 11.Paris and Rome) i de My Bloody Valentine (5.Blown a wish, 9.When you sleep) i acabades d’adobar amb el When you died (4) dels Violent Femmes i el Where I’m from (12) dels Digable Planets.

La Lota va definir-lo com a un disc “de grups amb noies que canten bé”. S’ha de dir que és un disc molt seu, em sembla. Jo el definiria, més aviat, com un disc amb música per a caminar pels boulevards de París com si s’estigués protagonitzant un anunci de colònia Lacoste, com aquell de la noia rossa vestida de rosa saltant vaporosament per atrapar una bombolla de sabó. O aquell de la Noah de Cacharel, amb la noia oriental caminant contra el vent. Per allò de “lo cursi i lo elegant”, que sempre pega amb els anuncis de colònia, que sovint són bastant sinistres.





veieu-ho sense veu, millor


El dia que em vaig proposar escoltar els Cocteau Twins (això va ser fa un parell d’estius) vaig desistir molt ràpid perquè em van recordar estrepitosament a Roxette i, com jo en aquell moment era una joven alocada, més de guitarres que dirien, això no va ser del tot bo. Per això li dono gràcies a aquest cd (i a la Lota) per fer-me’ls redescobrir i apreciar. Bé, potser Carolyn’s fingers i la que ve després no són les que més m’agraden, però el disc comença molt i molt bé amb ells.

Als Cranes només els coneixia de nom, de que a la Laia de Porca Misèria li agradaven molt. I musicalment m’agraden força, sobretot Beautiful friend, però la veu de la noia que canta em posa una mica nerviosa. Suposo que amb el temps m’hi acostumaré. De tota manera, quadren amb la descripció cursi-elegant-sinistra i es mereixen el seu lloc en el disc (haig de dir que em semblen més sinistres que Cocteau Twins, més cursis també, més elegants no. Ai, que se’m veu el llautó!).

My Bloody Valentine ja m’agradaven molt abans, sobretot el Loveless, així que aquí si que venia amb prejudicis (que, evidentment, m’han causat una gran confusió). M’explico: d’entrada, abans d’escoltar el disc, vaig pensar “ah, si que son sinistres i elegants, cursis no sé”. Fins a arribar a la primera cançó d’ells, es passa per els més cursis Cocteau Twins i Cranes, i ja no vaig veure-ho tan clar. Un cop escoltada Blown a wish vaig replantejar-me la qüestió, em va semblar una cançó supercursi i clar, jo mai me’ls havia escoltat amb aquesta perspectiva. Després d’haver escoltat tot el disc ja unes quantes vegades, puc dir que si que són una mica cursis i que si que tenen molt a veure amb la resta del disc.

De fet, els que menys hi pinten aquí potser són els Digable Planets i els Violent Femmes. Més que res perquè no canten noies, ni bé ni malament. La cançó dels Violent Femmes si que té un punt de sinistre i un punt d’elegant (i és boníssima, recoi), en l’altra em costa més de veure-ho (això no vol dir que no m’agradi, però en el context…).

Una cosa que queda clara és que la Carlota no va fer el disc pensant en mi, 1) perquè era un amic invisible i, en principi, no s’havia de pensar en ningú (tot i que tots ho havíem fet i que ella va confessar que pensava en el Gerard) i 2) perquè si ho hagués fet, segurament no l’hauria fet així. I, de fet, millor, sinó m’hauria quedat sense descobrir els Cocteau Twins i els Cranes i sense apreciar la faceta cursiloide de My Bloody Valentine, cegada com estava jo pel ruidaco i els colorins (si, vaig de que pateixo sinestèsia). De tota manera, lo de la portada amb retalls de la Cuore si que m’ho prenc com un homenatge (encara tinc la que em va regalar per aquí pel quarto, que quan la Júlia la va veure va flipar: “tu et compres això?”).

És un bon exercici això de l’amic invisible, tant per al que fa el disc com per a qui el rep, n’estic convençuda. I escolteu-lo, que us agradarà.

1 comentari:

  1. Home, home! Quin comentari més completet!
    La veritat és que m'alegro molt, primer, que t'hagis escoltat el CD (i sembla que amb atenció) i segon, que t'hagis format una opinió elaborada sobre ell. Certament, no pensava en tu quan el vaig fer: sospitava que la música que hi posava a tu et semblaria, d'entre tot això que diem, bàsicament cursi (passa que se m'ha dit molt que en són, de cursis, els cocteau twins- algú els comparava amb... Enya?!?- i jo insisteixo en què no tant, encara que una mica sí; i per això els barrejo amb altres grups més sorollosos, a veure si convenço algú). Encara vaig voler menys que et toqués quan vaig veure el teu CD, amb llibret cosit i tot, al costat d'aquella mena de cosa de trocets de la Cuore.

    La veritat és que, com més em miro aquesta portada, més lletjadecollons la trobo. Ara bé, el que sí que és veritat és que estava pensada en coherència amb el contingut del CD. Ja sé que a simple vista no s'acabava d'apreciar, però... D'altra banda, no sé perquè hi ha qui fa veure que s'avergonyeix i flipa quan sent que "a vegades ens mirem la Cuore": he vist homes ferms i erudits fullejant-la amb fruïció i rient tant com una dona (de les que van al Berschka) amb les coses que hi surten. He de confessar que a mi me la compra (dóna diners per ella, vull dir) l'Ignasi, sempre que es compra l'sport o el mundo deportivo, com per compensar alguna cosa. En certa manera, la Cuore és la Belén Esteban feta revista. I tots estimem Belén Esteban.

    Tornant a això de pensar en algú quan es fa el CD, si jo pensava en el Gerard no era pas perquè cregués que aquesta música fa per ell. De fet, no fa gens per ell. Però està molt bé que els músics amb membres femenins en els seus grups (o projectes) coneguin coses noves, sobretot si es tracta de noies fent-ho bé i no sent un tostón. Per cert, el Pol em va regalar per Reis un disc de Mazzy Star que, d'haver arribat a les meves mans abans, també hauria tingut cabuda en aquest Cocteau Twins&co. Diria que fins i tot la cara de la cantant quadra amb l'ambient del disc (no precisament perquè s'assembli a l'Angela Lansbury, sinó perquè té un aire a una d'aquestes fades amb orelles allargades que surten dibuixades a les samarretes dels hippies-a-la-antigua-usanza).

    I pel que fa a això de l'ambient... no estic gens d'acord que sigui d'anunci de colònia, encara que els anuncis de colònia siguin cursis (i no res més que cursis)! Que ningú no es pensi que hi surt aquell "It's oh so quiet" de la Björk, que mereix un Aaargh! amb totes les de la llei. Jo pensava més aviat en una altra cosa. Heu vist Avatar? Doncs aquest CD és per passejar-se per aquells boscos amb llumetes que hi surten.

    Un últim petit apunt: és normal que no entenguis què hi fan, en el disc, Violent Femmes i Digable Planets. Jo tampoc no ho entenc. Però és que són dues cançons boníssimes que no podia no posar... I res, l'una està al final (no tenint absolutament res a veure) com a premi per si hi arribes; l'altra està per allà el mig com fent veure que quadra amb tot plegat. Trobo que tampoc no hi queda tan malament i que, si hi queda, te l'has de prendre com un descanset.

    Bueno, i res, després d'un comentari gairebé tan llarg com la teva actualització, he de dir que que quin orgull ser la creadora del primer disc criticat. Em fa molta alegria que te l'hagis escoltat amb ganes. I sí que és una bona cosa això de l'amic invisible musical; molta germanor. Esperem més crítiques,

    Carlota

    PD: Eh, eh, escolta't bé la veu dels Cocteau. Aquesta dona és un geni. La dels Cranes fot nerviós, sí. Però la dels Cocteau Twins sap fer moltes coses. A vegades sembla que cantin tres ties diferents, i és una de sola. Molts registres, molts registres.

    ResponElimina