Primavera Sound 09 (dijous)

Una crònica ràpida en un dels moments de descans de la puta tesina que em permeto (per cert, com un campió, eh? ahir primavera i a les 11 del matí ja estava escrivint sobre comerç de cereals al segle XV... toca't els ous).
Aniré ràpid. M'han dit que Women i The Bats van estar bé. Women no els conec, però The Bats (que podrien donar títol a un programa presentat per Josep Cuní, Debats), són molt bons, així que lament amargament haver-me'ls perdut.
Els primers que vaig poder presenciar van ser els Vaselines i van ser magnífics. Van tocar totes les seves grans cançons... i és que, bé, només tenen que grans cançons, 19 grans cançons, concretament, totes recopilades en un mateix disc, i amb això n'hi ha prou.

Després, l'elecció entre Yo La Tengo i Joe Crepúsculo es va decantar, en el meu cas, pels primers perquè al Crepus ja el podrem veure en qualsevol altre festival (és veritat que no tocarà amb la banda aquesta, Los Destructores, però a mi, això, tampoc em treu la son). El cas és que Yo La Tengo van fer un altre gran concert. Sí que és veritat que la broma de fer cançons de negres funkies l'estan portant massa lluny, però a l'Ira Kaplan, la seva senyora i el seu amic, el gordo pesat que s'enganxa a la parella, se'ls pot permetre tot. Van caure alguns dels clàssics (Tom Courtenay, Sugarcube, From a Motel 6, Big Day Coming) i al final Blue Line Swinger va provocar entre el públic un extàsi que a Barcelona no es recordava des de, per exemple, dimecres a la nit.

Sí, no té res a veure. I què?

Després dels Yo La Tengos, dispersió, amb un rato d'Andreu Ocell que jo juro per Déu que no em va desagradar. Però el que té anar a veure concerts amb gent sense cap mena de sensibilitat, com el senyor ATP: a la mínima que et descuides et surten amb que si això és avorrit i que anem a veure, per exemple... Phoenix. Toca't els ous.
De Phoenix, només vam veure el final, i prou bé. Una mica curiós el detall de posar els noms de les cançons a la pantalla quan començaven, com si fos l'Sputnik. Em fa pensar en aquella cançó, Living on Video. Bé, res de l'altre món, però acceptable. El millor, l'anglès absolutament desfassat que teníem davant traient-se les sabates i tirant-se per terra com si li anés la vida. Pobre subnormal.
I d'aquí a My Bloody Valentine, que quins collons. La veritat és que van sonar com havien de sonar, justificant plenament la iniciativa de repartir taps per les orelles a l'entrada. La potència al màxim i els budells del públic removent-se com anguiles. Gairebé tot del Loveless. Al final, 10 minuts de la mateixa nota a un volum infernal perquè els i les nenes anessin marxant mica en mica. Em va agradar sentir dir a la gent, després del concert: que s'havien passat, que no se sentien bé les cançons, que quin conyàs. Au va. Els que ens vam quedar, com uns mascles,, com uns imbècils, arrosseguem (Déu vulgui que no per sempre més) petites pèrdues auditives: no ho dic en broma, tinc por que l'orella esquerra se m'hagi de quedar xiulant per la resta de la meva existència... Espero que no; ara, a les 16:40, la cosa té pinta de començar a anar de baixa, i no fotem, seria lamentable haver d'explicar a la gent que he perdut oïda perquè els meus taps se me'ls va quedar la senyoreta glory, redactora d'aquest blog...
Després d'això, la veritat és que vaig quedar una mica aturdit i vaig dedicar-me a veure cervesa mentre pul·lulava pels escenaris. Vam veure The Horrors, que van ser prou mediocres, i després de menjar cons de pa de pizza endurits farcits d'una pasta de formatge i pernil van aparèixer Ebony Bones, que em van semblar divertits fins que van començar a tocar reggaeton. En aquest moment, vam plegar veles i, llançant una fugaç llambregada a un dj que es deia Dr Kiko per veure si es tractava del mític futbolista de l'Atlético (no ho era, no), vam enfilar camí de l'N7, que, a diferència del transport del festival, no cal pagar-lo a part.
Demà, més, si no he d'anar a que em facin una audiometria.