PS'09: dissabte

Bé xavals, avui és l’últim dia de Primavera i anem a fer una repassada a l’horari d’avui.
De passada, dir-vos que he dormit a urgències de l’Hospital Clínic, com fan els mascles i les figues després de tota bona festa. Ja us ho explicaré mentre veiem a Ariel Pink i el seu Haunted Graffiti, a les 17:30 si tot va bé. I dic si tot va bé perquè amb la conya he dormit 3 horetes. I el senyor P.S.Balius otras tantas. De fet, jo crec que dormiré mentre duri Neil Young. Però no avancem els esdeveniments.
Haig d’avisar de que el cartell d’avui és el que pitjor estudiat porto, així que en qualsevol moment el planning es pot canviar. A més, ja vaig tenir-ne prou de veure concerts sola el dijous. Sortint de l’Ariel podríem passar per Jeremy Jay, aviam què. Luegu estaria bé anar a veure Kitty, Daisy & Lewis, un altre grup de nenes mones que canten bé. Després de l’experiència roquera (i pajillera, eh marranos) d’ahir amb Vivian Girls, aquestes seran més de pianets i veuetes, crec. A més, també fan allò de tocar a la carpa del maiespeis.
Uff, no sé de res avui. Michael Nyman? The Secret Society? Th’ Faith Healers? Bé, conec a Hermann Dune i potser hi podem anar. Després ja sabeu, no es podrà veure altra cosa que el senyor de les americanes brodades a punt de creu. Som-hi, doncs.
Entre Liars i Lemonade (23:30) em quedo amb els primers, més que res perquè no sé res dels segons. S’accepten opinions. Poc després, una cosa que no em perdré per res del món és Deerhunter (23:50, Rockdelux, o l’escenari del terra trencat, eh, el fòrum se cae a trozos!). I, oh, horror! Ten minutes later comença Ezra Pound. Ah, no, Ezra Furman and the Harpoons, que estan bé.
A la una Sonic Youth, i no sé què més dir. Potser enganxem un tros de The Soft Pack, de Simian Mobile Disco o de DJ/rupture. El cas és que a les 3 hem de ser puntuals al Ray-Ban Vice per a veure Black Lips. Encara que el seu últim disc sigui una mica cacoso, tocaran Katrina i home, sincerament, són molt guais i molt brutillos (hmm). Jo acabaria amb DJ Coco a partir de les 4, si encara no ens hem adormit, el flemoncete i jo.

I ara, no me’n puc estar de comentar els dos dies anteriors. Women els vaig sentir mentre em posaven la pulsera, i molaven. Després The Bats van ser molt guais, i ja vam començar a veure les cares conegudes de qui esperàvem trobar entre el públic, tot i que a J mascis no el vam veure fins ahir. The Vaselines, com deien per aquí, van estar molt bé i molt simpàtics. En el meu cas, i el del Guille, haver de prendre l’espidifen em va impedir arribar a Yo La Tengo amb tothom, així que vam optar per veure’ls un ratet des de la gespa i després anar a veure al Crepus. La hòstia, amics meus. Ens va agradar moltíssim. Molt bon rotllo, molta guasa, festa major total, molt divertit. Llàstima que arribéssim només a veure les 5 últimes cançons. Faraday, doncs, tenim ganes de més. Després d’això vam arribar per veure les dues darreres cançons de Yo La Tengo, molt maco tot i llavors jo vaig passar olímpicament de Mister Bird i vaig anar a veure Phoenix, que m’agraden molt. I va estar prou bé, vaja.
My Bloody Valentine van fer que a la cinquena cançó hagués de retirar-me cap enrere, tant a prop del bafle no ho podia aguantar. Això si, amb els taps de Mr. Balius a la gespa ho vaig veure i sentir de conya. The Horrors van ser una puta merda. Jo tenia ganes, eh, però el cantant va de què atrau tota l’atenció cap a si i després resulta que fa cagar. En fi, ja sabeu com va acabar la nuit.
Divendres, després d’uns trajines amb metges, arribo per veure Crystal Stilts. Boníssims, fantàstics, m’enamoro del teclista que s’assembla molt a Hleb, ai... Sonaven molt bé i eren molt majetes, un 10. Vivian Girls molt simpàtiques també, ens estimaven i deien visca el Barça. El públic va esclatar de júbilo quan van fer el canvi d’instruments i la pèl-roja va passar a tocar la bateria. I tots sabem perquè, eh sr. ATP... La veritat és que molt bé també, molt maques, molt simpàtiques, bona música i tots contents.
A mi, que havia escoltat només el Songs in A-E, no em venia de gust veure Spiritualized després d’això i vaig anar a fer un ull al Foreman amb Tokio Sex Destruction. Em va semblar cacota i vaig tornar a menjar-me un entrepanet de pa bimbo ben planxat i un parell de xiclets més. Això dels xiclets és important, més tard sabreu el perquè. The Pains of Being Pure at Heart, que finalment van desbancar a los Modernos de Pokón (que, per cert, ens vam trobar veient A Certain Ratio...), van estar molt i molt bé. Em van agradar molt J
El gordo d’Art Brut, ja des de la pantalla, feia molta mala pinta, així que va anar a veure en Jason Lytle i a plorar una mica, de lo maco que va ser... I després, la gran revelació: Sun O))). Mai havia estat en un concert tan espectacular. Tota una experiència estètica, vaia. Alguns no ho van poder aguantar, però jo crec que va valdre la pena, encara que no ho vulgui escoltar mai més. Va fer que, per exemple, un colega visqués una experiència terrible (allò dels pantalons i las pastilias) i que a la resta, després, tot ens semblés una merda (menos lo vuestro).
The Extraordinaires no molaven gaire, al final, però The Mae-Shi, tot i que des de la cua dels policlins, semblava molt divertit i bastant canyero. Vam decidir que anàvem a veure al senyor Jarvis, que ens va agradar molt i per culpa seva ens vam perdre Fucked Up (m’han dit que el cantant va fer un coñopo i tot). Però en Jarvis ho va fer molt i molt bé, parlava català i tot. El detall de les eels va ser curiós, si més no. Dan Deacon també semblava fotre-li xixa, però vam córrer cap a Shellac: can you hear me now? Tot i que els vaig veure des de la grada (no podia más) em va semblar un concert de la hòstia, i no era gens aficionada a aquest grup.
A Certain Ratio eren una merda, digueu el que digueu. Ens vam perdre Bloc Party per parlar amb aquell boig de Gurb, ens vam dispersar, no vam veure al Tikiman i, al final, la cosa va acabar amb dos membres de De Risio a l’hospital. Això si, un només feia d’acompanyant.
Bé amics, m’ha quedat prou llarg com per a què em faci molt pal tornar a llegir-ho sencer, així que perdoneu els errors gramaticals, sintàctics i d’ortografia. He dormit poc, estic espesa i tinc gana, que al Clínic no m’han donat esmorzar. Ens veiem bajoelmaaar!