No és una foto d'ahir, però aquesta és la sala plenaAhir al vespre vaig anar a aquest concert. La Flèche d’Or és una sala de concerts en una antiga estació de tren del 20e arrondissement de París (l'estació de la Comuna de Charonne, de fet), del tipus estació Renfe del Maresme. Abans funcionava com a discoteca i es podia sortir al lloc on hi ha les vies (ja no passen trens i hi ha gespa), però com els veïns es queixaven del soroll, van haver de tancar i al mes de novembre van reobrir com a sala de concerts, amb horaris de 19h a 2h. Ens queixem de Barcelona, però els veïns tenen molt més de poder aquí a París, moltes sales han hagut de tancar o canviar l’orientació per aquest motiu. Com el Point Ephémère, per exemple, un altre lloc genial, amb sortida directa al Canal Saint Martin, porta per porta amb els bombers.
Bé, doncs ens vam plantar allà cap a les 20h, vam pagar la nostra entrada de 8e amb consumició i ens vam asseure, amb la birra de 33cl, a la part del darrera de l’estació, una saleta amb sofàs vermells i una gran vidriera abocada al túnel per on sortia el tren. El concert va començar més tard del previst, una mitja hora més o menys, i el Sir Richard Bishop ens va semblar un conyàs. No per dolent, era un senyor ja grandet amb una guitarra, que em va semblar que feia bastantes versions, però no us ho puc assegurar. Diguem que va ser com si anéssim a un concert de Shellac i el teloner fos Paco de Lucía. Que molt bé, eh, però no pega ni amb cola i la gent s'avorreix.
Diguem-li espai VIP d'accés a tothomEn aquestes van arribar els nostres amics nois i ens vam traslladar tots a la barra, a beure i a que el cambrer ens convidés a macarons. El senyor bisbe va acabar amb una cançó on també cantava, cosa que es podria haver estalviat, i entre grup i grup vam sortir a l’espai fumador. El següent grup, Patton, eren dos nois de Brussel•les, un a la bateria i l’altre a la guitarra i la taula de mescles. Format No Age que pensaríem a primera vista, però desprès el que feien era força diferent. Més pes a la veu, menys als samplers. Es defineixen com a grup postpunk al seu myspace, però jo reitero que això de les etiquetes no és lo meu. I el guitarrista portava una samarreta de bob esponja amb el patricio.
L'espai fumador, a l'entradaLa sala s’havia anat omplint poc a poc. Bé, omplint és un dir. Si amb el Sir érem 24, en el segon grup potser n’hi havia el doble i en l’últim uns 60 i no més, grosso modo. Ja per acabar, van córrer un altre cop les cortines per a preparar l’escenari i quan les van obrir hi havia allà els tres de Cercueil, dos nois i una noia a la veu, com no. Em van agradar molt, no els coneixia. La noia que cantava, també tocava el baix en un parell de cançons i els teclats a la resta, tenia una veu entre Beth Gibbons i PJ Harvey, però amb un ruidaco fosquet com a base. Rock, electrònica, experimental són les seves etiquetes de myspace. I bé, força envolvente, baixos profunds i tap tap amb la bateria, la veu per sobre però sense destacar i sorollets de maquineta per acabar de lligar-ho tot. Al bateria no el veia, però el de la guitarra sacsejava el cap.
Els comentaris sobre el públic els tindreu al cuoreblog de cotilleos de la Glory a París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada