Per fi he trencat el malefici que tenia amb Beach House i ahir, després de dos intents fallits, els vaig veure en concert. Això era a La Maroquinerie, una sala de concerts que té restaurant i altres coses vàries al 20e arrondissement, entre Ménilmontant i Gambetta.
No és una sala molt gran (no puc calcular la quantitat de gent que hi cap, però diguéssim que és tipus BeCool, amb una distribució perfecta, però. Com un amfiteatre, de fet, amb el seu foso, tres o quatre nivells de grades/escala i un balconet, de tal manera que l’escenari es veu des de qualsevol punt de la sala més o menys bé (sempre hi ha la típica columna o el tio massa alt. Bé, això no és culpa de la sala).
La cosa començava a les 20h, amb un grup del qual no recordo el nom. Al ticket posava que eren Papercuts, però després a la porta posava una altra cosa i bé, no ens vam quedar amb la copla per vàries raons: vam arribar tard, no ens van enganxar a la primera i vam preferir anar a la barra (en un quarto a part) a prendre una cervesa i a fer pipí, i amb tot això només vam sentir tres cançons. Eren una mena de The Wave Pictures amb algun xiulet que altre, amb una estètica peluda i desaliñada… És igual, passem a lo que interessa.
Acabat això, vam córrer a prendre posició dins del foso, al fons, per tal que jo pogués pujar-me en un dels graons i que, tot i així, el Samir fos més alt. Com a mínim vaig veure el concert de puta mare, sense cap cap tapant-me ni res. A l’escenari hi havien posat una mena d’arbres de plomes blancs que reflectien els colors dels focus. A part d’això, només els instruments i un tamboret per al baixista.
Llavors van sortir la Victoria Legrand i l’Alex Scally i un altre tio que tocava instruments varis, com ara les maraques i coses de pegar copets. Ja sabeu quines pintes porten, així elegantons amb les americanes, ella amb els cabells a lo loco i tothom enamorat (jo de l’Alex, si si). Després d’un Bonsoir (recordem que ella és d’origen francès, encara que no parla massa bé), van començar amb Walk in the Park.
No va ser un concert massa llarg, va durar prop d’una hora, i va estar molt i molt bé. Van tocar bona part del nou disc, i també algunes cançons dels altres: Gila, Heart of Chambers… El moment estel•lar, diria jo, va ser Norway, tot i que per a mi el concert va ser genial del principi al final i la meva preferida és Used to be. La Victoria va fer una pausa simpàtica per a dir coses al públic, el públic va dir-li coses a ella. En canvi a l’Alex pràcticament no li vam veure ni la cara i, evidentment, casi tampoc el vam sentir ni cantar. L’altre, com era un annex, no deia res.
El públic estava més mogut del que jo m’esperava, després de les anteriors experiències. Jo tenia una parella una mica plasta al costat, que estaven molt enamorats o algo i no paraven de moure’s junts i de fer-se petonets. Però a part d’això, molt bé. Vaig veure bé, el so era bo, l’ambient perfecte…
No sé pas on els ficaran al Primavera Sound, però el més probable és que jo repeteixi.
Ah, i el 13 de maig a la mateixa sala, Deerhunter. Serà la hòstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada