dimarts, 16 de febrer del 2010

16/02/2010, Nouveau Casino, París: Candy Clash, Delphic


Tot just vinc d’un concert. Delphic, amb Candy Clash de teloners, al Nouveau Casino de París. Tenia moltes ganes perquè era un dels meus regals d’aniversari -:)- i perquè no havia vist mai als nois aquests de Manchester.

La cosa havia de començar a les 20h i la veritat és que han sigut molt puntuals. El Nouveau Casino es una sala no gaire gran, semblant a la sala Bikini de Barcelona però més petita, al 109 de la rue Oberkampf, en ple 11e. L’entrada pràcticament no es veu, sembla la porta secundària del Café del costat, que porta a un passadís tot negre que al seu temps porta a la guixeta i després a la sala pròpiament, entrant per darrera. La barra, els lavabos i la barra estan a la part esquerra, i el fumadero al pis de dalt. I no hi ha cobertura a dins.

Quan han començat a tocar els teloners estava jo tota sola, perquè he arribat la primera, i he de dir que m’agradaven força. Després les opinions dels altres m’han influenciat, tot i que no diré que no m’ha agradat el concert. Candy Clash són tres nois francesos – el dels cabells arrissats, el del pentinat moderno tipus Sabel/Oriol Barberà i el calb – amb tecladitos, guitarra i baix, respectivament. Camisa de quadres, samarreta estampada alternativament i pitillos amb bambes. Pel que fa a la música, han començant sonant-me a She Wants Revenge (ah, peligro!), després m’han semblat The Rakes (que no és pas millor), més tard a una mena de Vampire Weekend chichorro, fins i tot m’han sonat a Negroni dels Extraperlo, amb algun toc J.U.S.T.I.C. iero…

No, res de nou, és veritat, però sonaven prou bé, estaven contents i motivats i si no ens ho hem passat millor ha sigut per vergonya (si, aquí també sóc una pedorra i no ho exhibeixo prou) i perquè a mig concert ha arribat la resta de la gent que esperava. Els francesos no s’animen massa als concerts (això ho he sabut més tard) i això vol dir que no es mouen gens. Entre aquest ambientazo i els preus prohibitius de les begudes, la festa que es munta en un concert és més aviat nul•la. Amb això no justifico res sobre el grup que, reitero, m’ha agradat prou (segurament, si escolto el disc, m’hi cagaré, però això és el que té el directe), però us asseguro que vistos en sessió a Razz 1 són un bailoteo. Bailoteo pedorro, si, però bailoteo en tot cas. Segurament millor que els Mendetz de merda. O no, però a quién le importa?

Després d’això i una cervesa havia de començar el concert de Delphic. La meva amiga de Manchester volia anar a fer la fan local (local de Manchester, s’entén) a les primeres files. Jo m’he quedat al fons, a la barra, amb els experimentats en la qüestió, que per a això m’havien regalat l’entrada. Això vol dir que no he vist massa res del que passava a l’escenari, però ja sabeu que, a mi, el que m’agrada són les llums de colors. I també m’he posat una mica de puntetes. Aquests són més coneguts, així que no em mullaré gaire amb les descripcions i referències. Tres nois igualment (justifica això la tria del grup teloner? perquè no tocava Vàlius?), el guapo, el simpàtic i el de les ulleres.

Venien a presentar el seu disc, Acolyte, que va sortir fa poc però encara al 2009 (déu meu, com passa el temps) i han començat tal i com comença el disc. Bé, les dues primeres cançons, després ja m’he perdut. El hit l’han fet durar una bona estona, enllaçant amb l’altre hit (eh, quedo com una inculta?). Llumetes de colors freds: blanc, blau, lila i de tant en tant alguns tocs verds i taronges. El públic es movia una mica més, es veia algun ditet aixecat de temps en temps, i sobretot ballaven els vells fans de Morrissey (o fans de Morrissey vells, millor dit). Aquests eren un grup de senyors (i una senyora de cabell curt), d’aquells quarentons-cinqüentons que van de festa i són una mica fastigosets (o molt), que beuen vi i cubates, però no birra, i que porten camises de color lila i similars amb varis botons oberts. Ecs ! Hi havia també el calb, el del cabell llarg, el de les ulleres de pasta (calb o amb cabell, hi havia els dos tipus), el marica declarat, el bailón…

Que no he parat atenció al concert? Mentida, m’ha agradat molt, el que passa és que no tenia massa escoltat el disc i no puc fer una crítica més acurada. Molta chicha, això si. Encara m'acabarà agradant l'electrònica de manera oficial i no podré dir allò de "és que jo soc més de guitarres". Després els entesos em deien que havien tirat massa de remixes i menys de tocar (o el que sigui que fan) que d’altres vegades. Bé, entre que era la primera vegada que els veia i que estava molt lluny i no veia res, no us puc dir massa més. Ha durat una hora, més els 45 minuts dels teloners, amb la qual cosa a les 23h estava a casa i no m’han pogut tornar a atracar.

Vinga nois, dissabte més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada