Ràdio Nostàlgia: Carlos Berlanga

En una època de la meva vida, vaig ser poppy. No és res de què m'enorgulleixi, més aviat el contrari, però què collons, pitjor és que t'hagi agradat Eros Ramazzotti. O no. Però en qualsevol cas, està bé no amagar-se aquestes coses, perquè si ho fas, igualment, un dia el passat t'enxampa en calces i llavors encara és pitjor. Així que, sí, vaig ser poppy. Family, Casa Azul, Ellos, etc. I Carlos Berlanga.

D'aquest últim us volia parlar avui. Potser la vostra omnisapiència musical ja us n'ha fet escoltar la discografia sencera. Si no, acabareu ràpid, perquè només va treure quatre àlbums en solitari abans de palmar-la. Berlanga, fill del director de cine, va emigrar de València a Madrid en el moment de la movida i allà va conèixer l'Anticrist i el genet de la pestilència, vull dir, Alaska i Nacho Canut. En qualsevol cas, qui negarà que entre els tres (Kaka Deluxe, Dinarama etc.) han sabut fer ballar dues o tres generacions d'spaniards.
Però la cosa és que quan la moguda va passar, Berlanga estava una mica penjat, anímicament, crec, però encara va fer quatre discos, tres dels quals (els tres que he escoltat), des del meu punt de vista, són absolutament brillants. Que fossin tan emblemàtics per la capella poppi no us ha d'impedir acostar-vos-hi, seguidors/redactors de derisio (cada cop és més endogàmic i més divertit, aquest blog). Veureu que es tracta de cançons de pop clàssic i dandi amb bases electròniques, cap fórmula excessivament original. Però a Berlanga cal reconèixer-li veritable geni dins l'estil. Decadent, cínic, irònic, però sempre amb aquest punt de creure-s'ho, aquest punt poeta maleït, d'artista. Un punt esplèndid, cal dir, i que el va portar a fer coses com una versió d'Aguas de Março amb Anna Belén, que podreu escoltar si seguiu el link que, més avall, us portarà a l'únic disc que té penjat a l'Spotify.
I no vull dir que m'agrada Carlos Berlanga, a pesar que els hi agrada als poperos, o a pesar que va ser l'ànima d'un dels programes culturals més nauseabunds i sobresubvencionats de la història (no, no dic el Fòrum de les Cultures, sinó la Movida madrilenya). No; m'agrada exactament per totes les raons que el van portar a ser allò que va ser: o sigui, per gai, pseudointel·lectual, gracioset, àcid, amargat, melancòlic, i presumptuós.

Però en fi, abans de posar-me a dir tonteries emocionades, us deixo amb la música. Per fer-vos-ho fàcil, innovo amb una tècnica que crec que a derisio no havia estat mai abans usada: el goear. Així podreu escoltar la mercaderia abans de decidir si val la pena fer l'esforç de baixar-la. Us he triat un total de vuit cançons de Berlanga, gairebé dos terços d'un best of. Ja sabeu, doncs, a veure què us sembla.

El Ángel Exterminador (1990):

Indicios (1994):

Impermeable (2001):




I en fi, amics, ja sabeu: todo se puede hacer bien, es lo que nos dice el ze,e,en. O, el que és el mateix, foco fijo sobre una baguette.