Sparks - The Seduction Of Ingmar Bergman

Que t'agradin molt els Sparks té dos problemes principals, a saber:

1. que la gent es pensi que ets un snob maricon.

2. que no t'assabentis de quan surten els discos perquè ningú no en fa promoció.

És per culpa del segon (de l'altre ja en parlarem en una altra ocasió) que no fa ni quatre dies que vaig saber que el passat mes d'agost els Sparks havien publicat un altre disc. I en van 22. Es tracta d'una raresa dins la seva carrera, molt plena de rareses, de fet. Com fa no tant van fer els Pet Shop Boys (un altre grup que causa el problema número 1 als seus fans, però sense que ningú cregui que són snobs), els Sparks han fet un musical.

The Seduction Of Ingmar Bergman és un musical radiofònic. La ràdio pública sueca –allà els Sparks tenen molta tirada– va encarregar-los un musical que havia d'incloure parts en suec. Després d'acceptar, no sabien de què parlar, i se'ls va acudir que una bona idea podia ser una imaginària visita de Bergman (una mena d'obsessió personal dels germans Mael) a Hollywood el 1956, en un intent de la indústria cinematogràfica americana de fer-se amb els seus serveis.

La història relata la seva arribada a un Hollywood que el supera i en el qual, ja des del primer moment, no sap què hi fa. De seguida, tot es converteix en un malson asfixiant: Ingmar és temptat pel viperí cap dels estudis, que li fa ofertes que no pot rebutjar perquè treballi a les seves ordres ("works of art can also work", li diu en el que potser sigui el millor número de l'obra, que podeu escoltar al vídeo d'aquí sota), és perseguit per fans que cacen autògrafs com llebrers i rep insults d'una estrella de Hollywood que es pren molt malament els seus comentaris ("why do you take that tone with me, save it for some swede" / "somewhere you are the star, but never when you are near to me"). Cap al final reflexiona sobre la fugida, demana ajut a la seva compatriota Greta Lovisa Gustafsson (Greta Garbo, pels coleguis) i s'escapa provocant la ira del productor i les alegries del poble suec, que rep de nou el seu heroi.

Gràcies a aquest disc ens adonarem, si no ens n'havíem adonat abans, que de fet els Sparks portaven molts anys fent música de musical disfressada de discos amb cançons desconnectades. I és que cada número de l'obra (¿s'ha de dir així si és un musical?), fins i tot els monòlegs en suec de Bergman, remet d'una manera o una altra a discos com Gratuitous Sax And Senseless Violins, Lil' Beethoven i Hello Young Lovers. Els temes són els mateixos –la incomprensió del geni, la importància del talent, la necessitat de llibertat artística, la superioritat i la solitud del creador, amb tota la ironia i sobreactuació que cal per parlar d'aquestes coses. Els sons, també: instrumentació simfònica combinada amb electrònica, guitarres glam/metaleres amanides amb fanfàrries continuades. En un altre ordre de coses, les actuacions són brillants: es tracta d'actors de ràdio que, fins i tot quan canten i parlen en suec –quan no se'ls entén, vull dir–, aconsegueixen una intensitat que deixa al·lucinat.

Per tant, estimats lectors, no em siguin covards i intentin donar-li una oportunitat. A Spotify el trobaran en una sola pista, o sigui, sense anuncis (alguns dels millors números, als minuts 8:14 i 9:30, 22:58, 27:55 o l'al·lucinant número de Bergman i Greta Garbo des del 52:00 fins al 58:38). A torrentz o qualsevol història d'aquestes se'l podran descarregar fàcilment. A la web dels Sparks el podran comprar. I estaran al cel quan l'escoltin. A reveure!