Després de passar una nit a Besançon i de tenir diversos problemes tècnics abans de sortir (se’ns va trencar la flagoneta i vam haver de separar-nos, uns en tren i la resta anxovats amb l’equipatge en un Clio automàtic), vam emprendre el viatge cap a Belfort amb moltes ganes d’arribar. L’arribada va ser difícil, del pàrking al càmping hi havia un bon tros i anàvem molt carregats, i a més feia molta calor i ja anàvem una mica cuits.
La qüestió és que vam plantar la tenda, i dic la tenda perquè només en teníem una per a sis –cinc nois i jo, la cosa s’anima- i ens vam fer uns gintònics abans de marxar cap al festival amb les navettes que sortien del càmping. Abans d’entrar ens trobàvem amb el nostre col·lega Onito, que treballava al festival i ens entrava el botellón al recinte.
Ja d’entrada ens vam perdre Suicidal Tendencies. A qui se li acut programar-los per a obrir el festival, el primer dia a les 16h de la tarda ? Vam veure una mica de Two Door Cinema Club i vam anar tirant cap a The Dead Weather, que jo no sabia que era un altre grup de Jack White. Jack White, ja canses, no m’agrada aquest grup i el directe va ser un rollamen. Sort que teníem rom amb cola. Després d’això vam veure Chromeo i King Midas Sound, i més tard vam córrer a fer el kéké a Jay Z.
El concert de Jay Z va ser la hòstia, no puc dir-vos si és perquè anava jo molt borratxa, perquè va estar realment bé o perquè sempre que vaig a un concert de coses raperes-hiphoperes tinc les expectatives tan baixes que em sorprenc. En tot cas, els americans raperos saben fer un show i això és el que va venir a fer en Jay Z. Jo, en canvi, havia vingut a passar-me tres dies sobre les espatlles de qualsevol dels meus amics.
Després d’això vam veure Hot Chip que, contràriament al que jo em pensava, van ser una puta merda. Diria que feien playback, però ningú em creurà. No sé com, però no vam veure res més, crec, ens vam menjar una pizza, vam beure Desperados i vam tornar al càmping caminant per les vies del tren, arribant a la tenda quan tots els altres ja estaven a dins i ficant-nos a dins com vam poder.
A les 9 del matí va començar la tortura festivalera: no només havíem dormit malament –vestits, sense sacs ni màrfega, amuntegats uns sobre els altres- sinó que al matí feia una calor de la vida i a la tenda no s’hi podia dormir. Tots a fora, de qualsevol manera amuntegats a l’ombra, esperant l’hora d’anar al festival. 6 dutxes en tot el càmping = no et dutxes en tres dies, però fas una higiene diària certament deficient. A més, jo em trobava malament. I encara més, aquella cosa que no passa a casa nostra però als festivals europeus si –una té ja una mica d’experiència: els policlins-caixa de merda. ‘Tots els policlins són caixes de merda’, em direu, però el Pol sap el que vull dir. Aquell tipus de policlin que no t’enganya amb una forma de water convencional i s’empassa el que tu hi tires, és aquell policlin-letrina on la única cosa que hi ha és un forat, dins el qual tu pots veure tot el que l’altra gent ha fet abans que tu.
També ens va passar allò de comprar mil productes alcoholitzants per als tres dies i no tenir massa res el segon dia de festival. Sort que teníem un cotxe per anar a comprar i tornar just a l’hora de l’apéro, on ja hi hauria el primer vòmit i la típica discussió de ‘jo no puc cagar en un policlin d’aquests’. Amb tot això ens vam perdre Broken Social Scene –programats amb moltes llums a les 17h15- i vam arribar al recinte per a Radio Radio. Ni els coneixíem ni vam tenir interès després per aprofundir, sin más, el Hip Hop Electro. Després, jo hauria volgut veure General Elektriks però em van portar a Serena Maneesh i ho agraeixo.
Serena Maneesh és un grup d’indie shoegaze amb una noia molt guapa al baix, sonen com My Bloody Valentine barrejat amb Sonic Youth i fan un directe bastant contundent, amb arrencament de cordes de guitarra inclòs. I d’aquí a The Specials, només les noies, però. I les noies s’ho van passar teta ballant i cantant i fent-se fotos i comentant les lletres i bevent rom-cocacola.
Després, The XX igual de merdosos que sempre. A ningú li agradaven i tot i això estàvem allà. S’ha de dir que començava a ploure i que aquell escenari era cobert. S’ha de dir també que allà estaven els nostres nois amb vitamines, així que vam aguantar als pesats dels ous-ous amb la barbeta enfora fins que va ser l’hora del diluvi i d’anar a veure The Hives. De camí cap a l’escenari principal es va posar a ploure molt i ens vam separar: el meu company de pis actual, el noi amb el que us faig el salt amb un altre blog i jo ens vam colar a la zona vip per anar a fer unes birres. Una cadascú, per a ser concrets, ja que va parar de ploure en aquesta estona.
Llavors vam pixar i vam anar a veure The Hives els tres sols, diria que a la mitja hora ens vam cansar. S’ha de dir que a mi m’agradaven els Hives i pensava que en directe estaven bé, però ara exageren massa el tema show i, tu, jo he vingut a escoltar música, no a escoltar-te a tu. Vam resistir quatre hits i a la primera gota d’aigua vam marxar a veure Ghinzu a l’escenari cobert. Ghinzu va ser molt guai, i tots estàvem molt receptius a les llums i a la música de moure un genoll. Més encara per a Vitalic, chicha pura i dura per a gent ultra vitaminada, ens ho vam passar teta.
Quan ens van fer fora del recinte, encara teníem ganes de més. Vam agafar tots el bus de retorn al càmping i ens vam posar a escoltar música al costat de la tenda, amb les últimes birres que quedaven. Tot això amb les nostres noves adquisicions: un banc de fusta i una carpa. No sabem quan ens vam adormir uns a sobre els altres, però quan ens vam despertar encara sonava la música. Jo em vaig despertar escoltant Ariel Pink, concretament Bright Lit Blue Skies.
El segon dia no ens va tocar a nosaltres anar a comprar, sinó a la resta, amb la qual cosa ens vam passar el dia vagabundejant pel càmping anant a carregar el mòbil, a comprar uns sandvitxos infectes, buscant al germà de nosequi i fent aquestes coses. Sort de la supercarpa, que feia ombra per a més gent. A l’hora de l’apéro vam rebre visites: uns nens petits amics de no se sap qui i un penjat de la vida que es dedicava a passar porros. I nosaltres lo de sempre, gintònics, birres calentes, rom-cocacola, olives i patates.
Vam arribar al recinte a l’hora de Gallows, un grup de metal hardcore amb nois de cabells curts tenyits de ros pollastre i amb tatuatges al coll i braços. A mi no m’entusiasmava la música, s’ha de dir que em feia pensar en el meu germà, però els tios feien el que volien amb el públic: ara us aparteu i correu en cercles, ara feu una piràmide humana, ara això, ara allò… Després Julian Casablancas, tot simpaticot deia Hoh la la! i fins i tot va cantar Hard to explain dels Strokes. No va ser el millor concert del dia, però no va estar mal i vam cantar una miqueta.
LCD Soundsystem era a l’escenari cobert, hi havia un munt de gent però ens vam col·locar molt al davant del públic. A mi no em va agradar especialment, em feia la sensació de que el tio només parlava i no cantava, però vam ballar molt i vam passar una bona estona. Ningú va voler venir a veure Mika amb mi, però de camí cap a Health va començar la festa de veritat.
Health van ser la canya, però a partir de llavors no tinc massa més records. Sé que vam veure Fuck Buttons i que ens ho vam passar teta (érem 25 persones), que vaig anar al lavabo i que els meus amics es van pensar que m’havien perdut, que després vam comprar xuxes i vam anar a veure Massive Attack, que tenien els baixos molt forts i no ens convenia, que em portaven en braços i vaig caure, que després tenia el blau enorme al genoll que tots heu vist, que fèiem la roda de camí al càmping, que vam fer un foc amb els veïns i vam tocar el dijeridoo, que vam furgar en les neveres de la gent a veure que hi havia, just abans de començar una missió cervesa en la que vaig arreplegar quatre birres per a tots, que vaig comprar unes frites, que vam dormir tots junts molt contents fins que algú va saltar sobre la tenda i aquesta es va desplomar a sobre nostre, que em vaig posar del revés per a poder treure el cap, perquè tenia por de morir ofegada…
En fi, que els festivals de província també estan molt bé, sobretot si els teus pares no estan per allà (com no era el cas per a alguns dels meus amics) i si trobes amb què passar-t’ho bé, ja que els grups ne sont pas terribles… L’any que ve repeteixo, ni que sigui per dormir tots atonyinats en una tenda nova, que la d’aquest any se’ns va trencar.
La raó d’anar aquest festival no és cap altra que ampliar la cobertura de festivals d’aquest blog i aprofitar una mica el mes de vacances que em queda per aquí. Els meus amics francesos –que hi van tot els anys des del 2002, no perquè siguin molt fans sinó perquè són del poble del costat- ja m’han dit que “res a veure amb el primavera”, però al final un s’ho passa bé on sigui, si la dicha es buena. No?
Per a no faltar a la tradició, m’he estat mirant una mica la programació –tot i que sé que acabaré veient n’importe quoi. Aquí un breu resum amb la seva corresponent llista de reproducció spotify by mush0e.
A jutjar per la distribució de colors, subratllats i negrites de la pàgina oficial del festival, els caps de cartell són els següents: Jay-Z, Massive Attack, Mika, The Dead Weather, Charlotte Gainsbourg, Kasabian, The Hives, Julian Casablancas, Airbourne, Missy Elliott, BB Brunes, The Specials. Davant d’això, què podem dir?
Jay-Z, el rapero que aquest hivern farà una gira amb Eminem (si, tios, Eminem) i que ha fetaquella cançó amb l’Alicia Keys que fa de BSO a Sex and the City 2… Doncs aquest estarà en un munt de festivals aquest estiu, no sé si per allò de "para todos los públicos” o perquè simplement a tots els festivals d’Europa programen puta merda per a omplir. Bendito Primavera Sound. De tota manera, si no hi ha res millor a fer hi aniré, que l’altre dia N.E.R.D. va ser tota una revelació per a mi.
Massive Attack han tret un disc (Heligoland) aquest 2010 i el presenten aquest estiu per tot de festivals. També començant per M, Mika. Què dir de Mika, que alguns De Risios ja l’hem vist cantar sota la pluja (sota la pluja nosaltres, no ell)? Espero que aquest cop no el programin a les 16h de la tarda i em deixin temps per a posar-me ben del revés, que en aquests festivals europeus que tenen uns horaris de 12 a 2h no se sap mai…
The Dead Weather, una cosa nova per a mi, una mica massa guitarrística, em recorden a The Raconteurs (i si m’hi poso també em recorden a Lenny Kravitz). Juzguen ustedes mismos. Quant a Charlotte Gainsbourg, que pari ja de tirar-se el rollo cantant de culte perquè és una plasta que està a tot arreu de França. Vindrà amb Beck o no?
Kasabian… otros que tal. No sé què passa amb el gran públic francès, que té uns gustos bizarros. Grups com Muse, Editors o els mateixos Kasabian tenen aquí un èxit immens quan, a casa nostra, m’agrada pensar que són grups sin más. Doncs bé, els vaig veure el cap de setmana passat i probablement repeteixi, espero que com a mínim sonin bé i el cantant canti i pari de fer que el públic aixequi les mans i coses d’aquest tipus.
The Hives, sempre bé en concert, penseu el què penseu de la seva música, à ne pas manquer. Julian Casablancas és l’altra gran cosa d’aquest any a França, sembla ser. L’anirem a veure, ni que sigui per comparar-lo a l’Alberto Jamón Jr en solitari o per veure si s’ha engreixat més des de lo dels Strokes.
Airbourne no els coneixia i no els aniré a veure, que a mi aquest rollo gritón AC/DC no em va gens ni mica. I Missy Elliott, una altra black gorda rapera que fa col·leccions i anuncis per a Adidas... no sé què pensar. Quant a BB Brunes, són un grup francès, EL grup francès ara mateix juntament amb Phoenix. I clar, fan el mateix tipus de música però sense ser uns renegats (cantant en francès, vull dir). I són molt estilosos també, amb sabates de punta i chalequillos.
Darrer cap de cartell, The Specials. Yeah? Bé, un retorn d’aquests que venen també al FIB (això és un altre tema, però quin tipus de cartell de carrozas és aquest?). El grup de la meva infància rude amb Madness, és probable que m’emporti una (altra) decepció, tot i que el concert del Neville solet al Sidecar no va estar tan malament, malgrat el so de merda que va petar cinc cops durant la primera mitja hora. Do the dog, mes cheris.
Pel que fa a la resta de grups del cartell, tenim LCD Soundsystem, sempre festeraco ell,General Elektriks, espero que millor que el cap de setmana passat al Solidays, King Midas Sound, dels quals vaig parlar aquí, Beast, per a fruncir el ceño, o Memory Tapes per al modo dronga.
Coses que retrobem si o si a cada festival aquest any: les incontournables Fuck Buttons, The Bloody Beetroots i la seva chicha a tope, Chromeo, que amb l’eufòria Delorean ens els vam perdre el primer dia de Primavera, Broken Social Scene, aquest cop si, The Drums amb Guti maricón, o els putos The XX (huevos-huevos), que no els penso anar a veure només perquè són lletjos.
Más cosas: Hot Chip, over and over, Two Door Cinema Club (a algun dels programadors li agrada molt el Kitsuné Maison 8, em sembla a mi), Vitalic o l’electrònica nacional, Empire of the Sun, otros à la Phoenix, i Foals, que tenen molt d’èxit aquí però a mi em semblen massa 2004.
Per a acabar, i em deixo coses perquè no les conec, Suicidal Tendencies. Home! No els he escoltat mai, però sé que eren la més gran influència dels Offspring (eh, que tots tenim un passat). The Black Keys, Health i Ghinzu i tot de coses que no em molesto en esmentar per allò de que em fa pal.
Primera valoració: com a festival de província que és, que ha crescut fins a fer-se important, cal destacar la barreja d’estils. Hi ha pop, hi ha rock, hip-hop com no, una mica de jevirulismo inclusive, coses del tipus Red Hot Chili Peppers (ecs), chanson… A beber, chavales!
Queda menys d’una setmana per al Primavera Sound 2010 i ja se siente en el ambiente: les finestres obertes all the time, samarreta de tirants, sense mitjons, els veïns fent una barbacoa sota la meva finestra… I nois, ens hem de preparar.
Tots sabem que després, un cop al festival, hi ha les situacions inevitables que fan que et perdis un concert (o mig) o que canviis d’opinió a última hora i vegis un grup que ni coneixies. De tota manera, a mi no m’agrada fer les coses sense tenir-ho tot una mica apamat. Aquí van les meves recomanacions per al primer dia:
El meu avió arriba al Prat a les 16:25, amb la qual cosa és casi segur que em perdré a l’Emilio José (ja sé que te’l vaig recomanar ATP, però hauràs d’anar-hi sense mi). De tota manera, toca repetides vegades en el festival: al salón de Myspace 43 i a la carpa Ray-Ban unplugged.
Amb una mica de sort em perdo també Bis (ironia mode on), i això em fot perquè toquen a la mateixa hora que Sic Alps, i a aquests si que els volia veure. Trobo que és un bon grup per a començar un festival, així que espero que no hi hagi cua per a lo de la polsereta i que et revisin el bolso.
Just després hi haurà The Wave Pictures, amb el seu nou disc més hefneros que mai. Ja els hem vist en altres ocasions, però ens agraden (j'adore, vaia). S'haurà de buscar el moment, però, d'anar a comprar tickets. No voldrem presentar-nos a les 20:10 a The Fall sense una birra a la mà.
The Fall toquen a la mateixa hora que Circulatory System, merda, que a mi m’agraden. Però toquen dissabte al migdia al parc Joan Miró. Una mica més tard comencen Titus Andronicus, que també m’agraden i que podria haver anat a veure el passat dijous a la Flèche d’Or, si no haguès anat a veure Jolie Cherie i a que la meva amiga triomfés, un cop més.
Després de tot això, bocata a la mà, potser, jo votaria per The Smith Westerns i passaria de The XX com de la merda, que semblen Habsburgs. Hi ha el problema de que tot això passa més o menys a la mateixa hora que Superchunk. Jo ja he assumit que no tocaran la versió del Say my name, say my name, però quand même, m’agradaria veure què tal.
Més tard, Wild Beasts no estan mal (em recorden a Orange Juice amb un lloro fent els coros, pot ser?), però m’agraden més Broken Social Scene. Ho sento per Crocodiles, que també són guais, tot i que estic oberta a que em convencin si cal.
I ara ve la coincidencia fatal: Mission of Burma a les 00:45 vs. Pavement a la 1:00. Aquí els senyors del Primavera s’han passat, però als primer ja els hem vist. I será això el que pensarà tothom i no hi anirà ningú, no? Pobres, amb el traje molón del cantant i el baixista, que a mi m’agradava tant…
Per acabar: la chicha. Fuck Buttons o Chrome Hoof? Jo voto pels segons, però aquí també estic oberta. A Delorean m’agradaria veure’ls, i si està en Marià per allà podem fer-li bromes (amb carinyo). I s'haurà d'acabar amb Moderat, no hi ha més.
Ah, si, he fet una llisteta de spotify amb les coses aquí mencionadas.
